Bullet With Butterfly Wings (The Smashing Pumpkins)

THE SMASHING PUMPKINS és una banda de rock de Chicago (Illinois, USA), liderada pel compositor, cantant, guitarrista i productor (a més a més d'escriptor i poeta) Billy Corgan, que, en un moment en el que triomfava al mon el fenomen grunge, amb grups com Nirvana o Pearl Jam, van escollir la direcció contrària, amb elements del rock psicodèlic, del heavy, del rock progressiu, gòtic, dream-pop, shoegazing i electrònic, per assolir el reconeixement com un dels grups més creatius i coherents de la dècada dels 90 amb dos discos fonamentals de la història del rock alternatiu americà:

Siamese Dream  (1993), el segon de la seva discografia, va ser gravat en circumstàncies nefastes, amb James Iha, el segon guitarra i D'Arcy Wretzky, la baixista, acabant de trencar desordenadament la seva relació sentimental i amb el fenomenal bateria Jimmy Chamberlin amb seriosos problemes amb les drogues i l'alcohol, motiu per el que es rumoreja que Corgan, a punt de caure en una depressió suïcida i en plena lluita contra l'augment de pes, va tocar tots els instruments, excepte la percussió, però amb un resultat artístic extraordinari. Temes com Cherub Rock, Today, Rocket, Disarm o Mayonaise (un dels dos únics dels tretze amb Iha com a coautor) em segueixen emocionant a cada nova escolta, al que contribueix la impecable producció de Corgan, amb la col·laboració de Butch Vig.

I el següent, Mellon Collie And The Infinite Sadness (1995), ja va ser la bomba: un impressionant doble CD (o triple LP) amb 28 excel·lents temes d'una varietat estilística imcommensurable que va del format acústic al simfònic (per al tema Tonight, Tonight van contar amb la Orquestra Simfònica de Chicago), amb una producció, ara amb la participació de Alan Molulder i Flood, igual d'extraordinària, del que en va resultar un èxit de crítica i comercial. Si no teniu dues hores ni esma per escoltar-lo d'una seguida, podeu anar saltant de tracks, aturant-vos a l'esmentat Tonight, Tonight, a Zero (el de la icònica samarreta amb la que va aparèixer l'artista, i amb un radical canvi de look amb el cap rapat), Bullet With Butterfly Wings (la CdD d'avui), Thirty-Three, 1979 o XYU, i de ben segur que us vindrà de gust escoltar la resta.

Malauradament, a partir d'aquí van  tornar els problemes interns, el que, unit a la baixada de vendes del següent,  Adore (1998) i dos àlbums més, va portar a la dissolució del grup l'any 2000 i l'inici d'un nou projecte de Corgan i Chamberlin, amb el nom de Zwan i amb un sol disc, Mary Star Of The Sea (2001) i de Corgan en solitari,  com a poeta amb la compilació de poemes Blinking With Fists (2004) i com a músic amb The Future Embrace (2005), abans de tornar a recuperar la banda, amb Chamberlin i  altres membres nous, i seguir publicant regularment i sortint de gira, com la que té prevista començar el proper dimarts, 22 de març, a Portland (Oregon) i acabar, 19 concerts desprès, el dia 20 d'abril a Houston (Texas), sense concretar si es deixaran caure en la que seria la sexta visita a casa nostra.

Bullet With Butterfly Wings, composada durant el període d'enregistrament de Siamese...però publicada en el posterior  Mellon Collie... és una de les seves cançons més conegudes, conté un dels moments més viscerals de la seva producció, la distorsió amb que, cap als dos minuts i mig, comença el pont de guitarra, i una angoixant ("Malgrat tota la meva ràbia, només sóc una rata en una gàbia...") tornada que fa:

          Despite all my rage I am still just a rat in a cage

          Despite all my rage I am still just a rat in a cage

          Then someone will say what is lost can never be saved

          Despite all my rage I am still just a rat in a cage

Un tema destinat a convertir-se en un highlight dels seus concerts però que arrossegarà per sempre la xacra d'haver provocat una allau humana que, el dia 11 de maig de 1996, al Teatre Point de Dublín (Irlanda), va causar la mort d'una adolescent de 17 anys, a la que dedico aquest post.

- THE SMASHING PUMPKINS. Bullet With Butterfly Wings. Mellon Collie And The Infinite Sadness (1995).

Maggie May (Rod Stewart)

El jove londinenc, tot i què de pare escocès, ROD STEWART, tenia a la seva adolescència dues grans passions, incompatibles entre sí, el futbol i el rock, i per a totes dues demostrava gran talent, però a l'hora de triar-ne una no ho va dubtar: mentre la primera li suposava una gran exigència de cuidar-se físicament, l'altra li permetia tota mena d'excessos, la elecció estava cantada. Això sí, la dedicació professional a la música, de la que mai no se'n ha penedit, no li ha impedit seguir apassionadament l'esport, essent un seguidor incondicional del Celtic Football Club, de Glasgow.

Posseïdor d'una veu ronca que sembla una versió blanca de Sam Cooke(així com d'una envejable “pelambrera”), la seva carrera va començar als anys 60 amb The Jeff Beck Group, en el que va coincidir amb un dels seus millors amics, Ron Wood, amb qui es va incorporar, en substitució de Steve Marriott,  a la banda The Small Faces, formació que, anomenada ara simplement Faces, va contribuir durant els seus turbulents cinc anys d’existència, a la mítica llegenda del "sex, drugs and rock'n'roll".

Però es veu que aquest hiperactiu artista no en tenia prou i, paral·lelament al grup, va iniciar una carrera en solitari que, en el seu tercer treball, Every Picture Tells A Story (1971), publicat només tres mesos desprès del Long Player, dels Faces, el va portar al reconeixement universal, amb un estil que barrejava sensacionalment el rock, el blues i el folk, nivell que va mantenir en els següents, Never A Dull Moment  (1972) i Smiler (1974).

Però a l'any següent, Ronnie Wood es va unir a The Rolling Stones en substitució de Mick Taylor, el que va suposar la dissolució dels  Faces i, instal·lat a Los Angeles (Califòrnia, USA), un canvi radical d'estil del nostre heroi, apropant-se al pop rock més comercial a partir de l'àlbum Atlantic Crossing (1975), el del single Sailing, moment en el que vaig perdre, per no tornar a recuperar mai més, l'interès per la seva carrera. És clar que tampoc no m'ho ha posat fàcil, amb discos com Blondes Have More Fun (1978), el del la coneguda Da Ya Think I'm Sexy?, amb una vida personal amb sonats idil·lis amb actrius i models i un estil de vida de festa continua que va eclipsar la vessant professional i una pèrdua de rumb que no vaig veure adreçada, a excepció del preciós MTV Unplugged titulat Unplugged...And Seated (1993), en el que la clava amb la versió que en fa del Have I Told You Lately, de Van Morrison.

I és que a aquest sensacional intèrpret sempre li ha agradat versionar temes aliens, fins a l'extrem de gravar quatre discos del cançoner tradicional americà, que podeu gaudir en els quatre volums de The Great American Songbook publicats entre 2002 i 2005, a més a més d’un altre, Soulbook (2009), amb temes d’aquest estil tan popular els anys 60 i 70. Quant ja semblava que la seva font compositiva s'havia assecat, darrerament ens ha sorprès amb dos àlbums de collita pròpia, Time (2013) i Another Country (2015), que segueix presentant en directe arreu del món, amb el que segurament ni les seves ex ni els seus vuit fills hauran de témer pel seu futur econòmic.

Com he dit, Every Picture Tells A Story va suposar la seva consagració i el ser considerat com un dels millors cantants de la seva generació. És un LP de 10 cançons, la majoria versions, sigui de temes tradicionals com Amaznig Grace o d'altres autors com Bob Dylan (Tomorrow Is A Long Time), o Tim Hardin (Reason To Believe), més dues en les que és coautor, la homònima Every Picture... (amb Wood qui, com la resta dels Faces, participa en la gravació del disc) i la CdD Maggie May (amb el guitarrista Martin Quittenton) i una sola amb autoria en exclusiva, la preciosa Mandolin Wind.

Maggie May va ser editada, paradoxalment, com a cara B del single amb Reason To Believe (la versió del tema de Hardin) a la A, però els locutors de ràdio de seguida van posar les coses al seu lloc i el tema va triomfar fins a l’extrem de estar considerat, encara ara, com un dels més importants de la història del rock.

Amb una melodia irresistible i un so que evoca una càlida tarda de finals d'estiu, el tema narra la relació entre un escolar i una dona gran, amb la ambivalència emocional que li suposa, i que ben bé podria representar la primera experiència sexual de l'artista. Musicalment us recomano que presteu atenció al curt però majestuós pont amb la guitarra acústica del co-autor, Martin Quittenton, i a la malenconiosa mandolina, interpretada, tot i què no figura als crèdits, per Ray Jackson, cap al final d'aquesta CdD que comença dient:

  Desperta't Maggie, penso que he de dir-te quelcom,     Wake up Maggie I got something to say 

                                                                                                    to you,

  S'apropa setembre i hauria de tornar al col·legi...        It's late september and I really should be 

                                                                                                   back at school...    

                                                                                                    

- ROD STEWART. Maggie May. Every Picture Tells A Story (1971).

I Would Hurt A Fly (Built To Spill)

Doug Martsch, compositor, cantant i guitarrista de Boise (Idaho, USA) va crear fa més de 20 anys el grup BUILT TO SPILL amb al intenció de canviar de membres a cada disc, però la complexitat de les seves composicions i la dificultat que comporta la seva interpretació l'ha obligat a mantenir-ne sempre alguns de fixes d'una formació a una altra.

El seu estil s'emmarca en el indie-rock americà dels 90, però amb un so fàcilment recognoscible, fonamentat en els pesats però enganxosos riff de guitarra, hereus de J. Mascis, ja ho sabeu, el de Dinosaur Jr., i els canvis de ritme i l'alternança entre melodia i soroll, típiques de The Pixies, Sonic Youth i altres coneguts del blog.

En aquest temps la banda ha publicat vuit àlbums, els més interessants dels quals son el segon, There's Nothing Wrong With Love (1994), amb el que van posar de manifest la seva personalitat; el tercer,  Perfect From Now On (1997), probablement el millor de la seva trajectòria; i el quart, Keep It Like A Secret (1999), el de més èxit comercial.  

Perfect From Now On és un disc de vuit llargs tracks, només dos baixen dels 6 minuts de durada, el que permet desenvolupar estructures poc convencionals, intenses i atmosfèriques alhora, incorporant sintetitzadors i violoncels i amb lletres filosòfiques (pseudoexistencials) i està considerat entre els més influents del rock alternatiu americà.

Conscients de que és el seu millor valor, la banda ha efectuat gires (com a la que correspon el vídeo) per interpretar fil per randa l'LP, com la que va passar per Barcelona l'any 2008, en que vaig tenir la oportunitat de veure'ls a la Sala Apolo, en un concert al que hi vaig anar amb la meva esposa i, com en poques ocasions s'ha repetit, amb el nostre fill, i ens ho vam passar, per partida doble, d'alló més bé.

Una classe magistral constituïda per vuit històries que representen vuit sinuosos viatges a través de la ment creativa de Martsch -creador incontenible que ha publicat tanmateix en col·laboració amb bandes com Treepeople, Actual Re-Enactment, Halo Benders i fins i tot en solitari (Now You Know, 2002)- des de la inicial Randy Described Eternity a la llarga oda final de vuit minuts i mig, Untrustable/Part 2 (About Someone Else), de les que he escollit per a CdD la seqüenciada en segon lloc.

Es tracta de I Would Hurt A Fly, un tema clarament dividit en dues parts, que s'inicia amb cinc minuts de pop de cambra per evolucionar, desprès d'un pont de violoncel (a les imatges completament tapat per Martsch), cap a una increïble tempesta de rock que us deixarà bocabadats.

 - BUILT TO SPILL. I Would Hurt A Fly. Perfect From Now On (1997).

My Baby Don't Understand Me (Natalie Prass)

NATALIE PRASS és una cantautora americana, nascuda a Cleveland (Ohio) i criada a Richmond (Virginia), el disc de debut de la qual, l'homònim Natalie Prass (2015), ha estat una de les sensacions de l'any, però la artista ha hagut de patir i esperar fins els 28 anys d'edat, a punt de tirar la tovallola, per veure'l editat.

L'àlbum es va gravar el 2012 als estudis Spacebomb, a l'estil dels vells grups de noies de la Stax dels anys 60, o sigui, amb una feina tant o més importants dels productors, en aquest cas el seu amic de la infància Matthew E. White i Trey Pollard i l'acompanyament dels músics de sessió "de la casa", però la prioritat en la publicació del debut del mateix White, Big Inner (2012)  va retardar la d'aquest fins a principis del 2015, poc abans, per cert, de que el barbut productor llencés ja el seu segon, Fresh Blood (2015), igual de recomanables tots dos.

Durant aquest període la Prass ha matat el temps dissenyant roba per a gossos i com a teclista a la banda de Jenny Lewis però la seva paciència ha obtingut recompensa i Natalie Prass, el disc, ha estat molt ben acollit per la crítica i el públic en general. Es tracta d'un clàssic disc "de ruptura", en el que en cada un dels seus nou magnífics tracks relata les seves sensacions, siguin de decepció, inseguretat, angoixa o esperança, i ho fa amb una veu dolça i fràgil que tan ens evoca a Dusty Springfield, Joni Mitchell o Carole King (el que allí en diuen "cantants d'ulls blaus") com a Diana Ross i amb un embolcall sonor de cordes i vents, per obra i gràcia dels esmentats White i Pollard -que han posat a la seva disposició més d'una trentena de músics- ric i complex, amb un resultat final que qualifico d'espectacular.

Com ha CdD he escollit My Baby Don’t Understand Me, el primer tema del disc, una sentimental composició fruit d'un moment difícil, immediatament abans de separar-se  de la seva parella,  que acaba en una lletania ("El nostre amor és un llarg adéu") que no para de repetir:

          Our love is a long googbye

          Our love is a long goodbye...

          

          ...Waiting on the train, waiting on the train.

I que, a continuació, podem escoltar amb els sumptuosos arranjaments orquestrals de la versió original i en una interpretació en directe en la que apreciem com el tema s'aguanta per si mateix.

- NATALIE PRASS. My Baby Don't Understand Me. Natalie Prass (2015).

The Concept (Teenage Fanclub)

Els TEENAGE FANCLUB son un altre paradigma de "grup de culte", concepte amb el que coneixem aquells que reben el reconeixement dels companys de professió, dels mitjans de comunicació especialitzats i d'un reduït grup d'incondicionals fans, sense arribar a assolir-lo del públic general ni, per tant, tampoc un gran volum de vendes.

Es tracta d'una banda d’indie-rock alternatiu integrada per tres compositors, Norman Blake i Raymond McGinley (guitarristes) i Gerard Love (baixista), cada un dels quals interpreta els seus temes, i un bateria que ha anat canviant en diverses ocasions des de la seva formació el 1989.

Malgrat el seu origen, a prop de la freda i plujosa Glasgow (Escòcia), el seu estil ens recorda la solejada Califòrnia dels anys 60 i 70, amb reminiscències de vells coneguts de la CdD, tan famosos com The Beach Boys i The Byrds o ignorats com els seus reconegudament admirats Big Star i es basa en unes brillants melodies i harmonies vocals sobre una base de guitarres, alternant suaus balades amb temes més nerviosos i enèrgics, amb lletres sovint ombrívoles sobre les dones, l'amor o la religió. 

De la dotzena d'àlbums que han publicat fins l'any 2010 en destacaria el tercer, Bandwagonesque (1991), el sisè, Grand Prix (1995) i el setè, Songs from Northern Britain (1997), tot i què, als seguidors del blog més desinformats, us recomanaria iniciar-vos amb Four Thousand Seven Hundred And Sixty-Six Seconds-A Shortcut to Teenage Fanclub (2003), una mena de greatests-hits amb alguna composició addicional.

Bandwagonesque està considerat la seva obra mestra, venerat per la prestigiosa publicació Spin, que el va qualificar de "Disc de l'any", per davant del Out Of Time, de REM i del Nevermind, de Nirvana, segon i tercer, i altres com Loveless, de My Bloody Valentine o Screamadelica, de Primal Scream. És un àlbum ple de joies de power-pop com What You Do To Me, Star Sign, Metal Baby o la CdD, The Concept, una composició de Blake que, amb el seu so distorsionat de guitarres i una melodia farcida de "oh yeah", inaugura magistralment -i crea l'ambient per a la resta- un LP que persisteix al pas del temps.

          She wears denim wherever she goes
          says she's gonna get some records by the status quo
          oh yeah...oh yeah...

Com a curiositat us diré que Gene Simmons, baixista i cantant del grup Kiss, va demandar-los judicialment, al·legant que havia enregistrat el logotip de la famosa portada del disc, obra de Sharon Fitzgerald, que representa amb uns colors brillants una bossa amb el símbol del dòlar, el que la discogràfica Geffen va solucionar amb un taló per una elevada quantitat dels mateixos.

- TEENAGE FANCLUB. The Concept. Bandwagonesque (1991).

Light My Fire (José Feliciano/The Doors)

Covers 3:

La CdD d'avui, en la seva gravació original de The Doors i en la versió (cover) que en va fer JOSÉ FELICIANO van estar publicades només amb un any de diferència i van suposar un gran èxits en tots dos casos.

Es tracta de Light My Fire, el tema més conegut del primer disc, un dels debuts més sonats de la història del rock (vegeu aquí), i de tota la discografia de la banda de Jim Morrison, composat principalment pel guitarrista, Robby Krieger, tot i que acreditat a tot el grup. És una cançó de més de set minuts de durada a la interpretació de la qual Ray Manzarek toca el teclat amb la mà dreta (amb una introducció llegendària) i el baix amb l'esquerra, tot i què per a la gravació original van contar amb un músic de sessió per duplicar la línia de baix.

És una composició paradigmàtica de rock psicodèlic que, partint del blues, va marcar el camí del que seria el jazz-rock dels anys 70, amb aquests llargs i aparentment improvisats "solos" (que van obligar a retallar en minuts per a les versions per a la ràdio i que és la que podrem escoltar avui) i que ha estat versionada per multitud d'artistes més, com Astrud Gilberto, Nancy Sinatra, Shirley Bassey, Steve Wonder o els més recents UB40 o Massive Attack.

Els seguidors habituals del blog ja comprendreu que jo no sigui gaire seguidor d'aquest portorriqueny emigrat a New York que, cec de naixement, va destacar de ben petit per la seva virtuositat amb la veu i la guitarra (val a dir que toca 14 o 15 instruments musicals més), però aquesta interpretació s'ho val. Per cap dels múltiples mitjans reproductors dels que he gaudit a la vida (tocadiscos pick-up, cassette i walkman, CD i disc-man, iPod i tota mena d'estris digitals) no han sonat mai temes com Che Sará, Feliz Navidad ni cap de les més de 100 cançons que ha composat ni els milers que ha interpretat (la majoria balades, boleros i altres ritmes llatins però amb interessants influències del soul, el jazz i el rock) a excepció de l'únic dels seus àlbums de la meva discoteca. 

Es tracta de Feliciano! (1968), un dels primers dels quasi 40 gravats en anglès, a més a més dels 25 en espanyol, amb aquesta preciosa portada amb un dibuix de George Bartell, en el que interpreta 12 versions acústiques de temes d'altres artistes, entre els que en destaquen un de The Mamas & The Papas (California Dreamin’), un de Bobby Hebb (Sunny), tres de The Beatles (In My Life, And I Love Her i Here, There And Everywhere) i, és clar, la CdD.

- JOSÉ FELICIANO. Light My Fire. Feliciano! (1968) / THE DOORS. The Doors (1967).  

Shiver (Giant Sand)

Des del ja llunyà post de Calexico, el grup de Joey Burns i John Convertino, que li devia una a Howe Gelb, "alma mater" de GIANT SAND, la banda de la que durant un temps en van formar part els dos primers, abans d'endegar el seu propi projecte.

Doncs resulta que aquest compositor, cantant, instrumentista i productor tan poc conegut del públic en general és tota una institució en el món de l’alt-country (o "americana", si ho preferiu), gènere del que és un referent des de fa més de 20 anys, ja sigui amb aquesta banda per la que han passat multitud de músics com els abans esmentats o com Tom Larkins (el bateria que acompanya l'entranyable Jonathan Richman) o el fidel guitarrista i amic Rainer Ptacek, mort de càncer el 1997, i molts altres convidats com Juliana Hatfield, Victoria Williams, Neko Case, (de The New Pornographers), PJ Harvey, M. Ward, Evan Dando (de The Lemonheads), Isobel Campbell (els primers passos de la qual van ser amb Belle & Sebastian), el malaurat Vic Chesnutt (la CdD del qual no hauria de trigar) etc amb els que ha gravat una trentena de discos, als que hem de sumar-ne uns quants més en solitari o amb projectes paral·lels com The Band of Blacky Ranvhette, OP8, Arizona Amp & Alternator, Giant Giant Sand, amb músics danesos o  Howe Gelb & A Band Of Gypsies, amb músics gitanos andalusos entre els que figura Raimundo Amador amb qui va gravar a Còrdova l'interessant Alegrias (2010) i així fins el darrer Heartbreak Pass (2015) en que han participat Grant-Lee Phillips (l'antic líder de Grant-Lee Buffalo) i Steve Shelley, de Sonic Youth.

Malgrat aquesta munió de col·laboradors l'estil d'aquest cantautor de Pennsylvania però resident a Tucson (Arizona) a vegades acústic i altres elèctric, sorollós i caòtic, és clarament identificable, tant per la personalíssima veu xiuxiuejada (que en algun moment ens evoca a Bob Dylan o Lou Reed) com per la profunda impregnació, metafòricament parlant, de la sorra del desert en els solcs dels seus discos en els que la atmosfera alt-country, de la que n'és un autèntic pioner, es complementa amb tocs de psicodèlia, gospel i jazz (l'autor es reconeix admirador de Thelonius Monk).

Personalment us he de dir que vaig tenir coneixement de la existència de Giant Sand, i va començar el meu culte pel senyor Gelb, amb la publicació del seu quinzè àlbum, Chore Of Enchantment (2000), per a molts el millor de la seva extensa trajectòria. Gravat en tres estudis i amb tres productors diferents (John Parish a Tucson, Jim Dickinson a Memphis i Kevin Salem a New York) amb format de trio amb Burns i Convertino i amb la participació d'una vintena de músics amics i familiars, del que en destacaria als esmentats Ptacek (que no va arribar a veure la obra publicada) i Hatfield, a més de la seva aleshores esposa Paula Brown al baix i de la seva filla Sofie Albertsen Gelb als cors, el disc manté un estrany equilibri i cohesió, amb una música suggerent que ens evoca els àrids paisatges del desert d'Arizona i una melancòlica temàtica al voltant de la pluja, l'aigua, la llum i la seva relació amb la naturalesa humana però amb prou diversitat, al llarg dels 16 tracks i més d'una hora de durada, com per justificar la seva originalitat.

Com a CdD he triat la  número 9, per a mi el més "comercial" del disc, a veure si noteu l'esgarrifansa (shiver) i us agafen ganes d'interessar-vos en la trajectòria d'un dels pares de la "americana". 

- GIANT SAND. Shiver. Chore Of Enchantment (2000).