No So Sweet Martha Lorraine (Country Joe & The Fish)

Joseph Allen McDonald, conegut artísticament com a "Country Joe", és un veterà músic americà, amb 74 anys recent complerts, conegut també per la seva faceta d'activista polític incansable des de la època de la contracultura californiana dels anys 60.

Fill de pares comunistes que el van batejar en honor de Joseph Stalin, la seva actitud radical l'ha portat a defensar tota mena de causes, des de l'ajuda als veterans de la guerra del Vietnam als drets dels animals (com "Save the whales"), i tota mena de qüestions ecològiques, el que li ha comportat estar en el punt de mira de la CIA i l'FBI, motiu pel qual ha passat algunes temporades a Europa, concretament a França, on se sentia més còmode.

Els seus inicis musicals al front de la banda COUNTRY JOE & THE FISH (coliderada pel guitarrista Barry "The Fish" Melton i que al·ludeix amb els malnoms amb que se'ls coneixia a Stalin i Mao) pioners en la fusió del folk, el blues, el country i l'incipient rock psicodèlic, els van convertir de seguida, juntament amb JeffersonAirplane i Grateful Dead, en guies de la cultura hippie, consagrant-se definitivament al Festival de Woodstock de 1969. Però Country Joe, desprès de quatre LP's, se'n va cansar i va decidir seguir en solitari una carrera irregular amb llargs períodes absent de la escena seguits de publicacions inesperades però que en total sobrepassen la trentena d'àlbums, incloent la banda sonora de diverses pel·lícules, en alguna de les quals va participar com a actor.

El seu debut, Electric Music for the Mind and Body (1967), que no inclou la cançó més popular als seus concerts, I Feel Like I'm Fixi'n To Die Rag (vegeu aquí), gira al voltant de la protesta política però també sobre l'amor lliure i l'ús de drogues recreatives, tot tractat amb un humor satíric, amb arranjaments musicals complexes, i excepcionalment enregistrats per a la època, dels que en destacava l'orgue de David Cohen i està considerat una obra definitiva i imprescindible de la música psicodèlica i de la època de la contracultura.

I ara prepareu-vos a experimentar quelcom semblant al que sentirien l'any 67 els joves universitaris de la badia de San Francisco i els afortunats i entusiastes europeus que els van rebre a la gira del 68, amb No So Sweet Martha Lorraine, el tema més conegut del disc. Una experiència psicodèlica per a la qual us recomano que no us ajudeu de cap substància al·lucinògena...no cal.

- COUNTRY JOE & THE FISH. No So Sweet Martha Lorraine. Electric Music for the Mind and Body (1967).

This Is How It Feels (Inspiral Carpets)

INSPIRAL CARPETS és un grup de rock format a la plujosa i depriment ciutat industrial de Manchester (Anglaterra, UK) pel guitarrista Graham Lambert i el cantant Stephen Holt (posteriorment substituït per Tom Hingley) i diversos músics més que van anar canviant, fins que amb la incorporació del teclista Clint Boon, amb el famós òrgan Farfisa, el seu so, entre melòdic i psicodèlic, va obtenir personalitat.

Cap a finals dels anys 80 es van donar a conèixer amb un seguit de singles autoeditats i un memorable debut en LP amb Life (1990), nivell que van mantenir amb els següents The Beast Inside (1991), Revenge Of The Goldfish (1992) i Devil Hopping (1994), moment en el que es van separar amistosament, per tornar 20 anys desprès, de nou amb Stephen Holt, el vocalista fundacional, amb el disc titulat homònimament Inspiral Carpets (2014), igualment molt ben acollit per la crítica i els fans.

Life és un disc quasi conceptual amb lletres més aviat tristes i desil·lusionades al voltant dels problemes quotidians de la classe treballadora però amb una música acolorida i brillant, molt més arriscada que la dels seus contemporanis The Stone Roses i Happy Mondays que, malgrat això, van obtenir més prestigi que els nostres protagonistes d'avui -aliens als deliris de grandesa, com també dels excessos amb les drogues i els problemes judicials dels anteriors- dintre de la escena coneguda en els mitjans especialitzats com a “Madchester” (una barreja d’indie-rock psicodèlic i música dance). 

L'àlbum conté un grapat de temes interessants com Real Thing, She Comes In The Fall o la CdD, This Is How It Feels, possiblement el més popular de la seva discografia, amb aquesta coneguda tornada que fa:

         

               So this is how it feels to be lonely

               This is how it feels to be small

               This is how it feels when your word

               Means nothing at all

- INSPIRAL CARPETS. This Is How It Feels. Life (1990).

Capable Of Anything (Ben Folds)

Fins fa ben poc mai no havia sentit a parlar de BEN FOLDS, ni, és clar, dels Ben Folds Five, la banda de rock alternatiu que va liderar entre els anys 1995 i 2000, amb la que va publicar tres discos a recuperar, l'homònim Ben Folds Five (1995), Whatever And Ever Amen (1997) i The Unauthorized Biography Of Reinhold Messner (1999), amb els que van obtenir certa popularitat, més al Regne Unit i a Austràlia (país on es va casar una de les quatre vegades que ho ha fet fins ara) que al seu Estats Units natal, abans de dissoldre’s fins que van tornar el 2012 amb el no menys interessant The Sound Of The Life Of The Mind. 

Durant aquest temps el pianista i multiinstrumentista, cantant, compositor, arranjador i director d'orquestra de Carolina del Nord ha publicat tres àlbums en solitari, ha col·laborat amb multitud d'artistes de tota mena, amb els que ha gravat mitja dotzena de discos més, els mateixos que també ha llançat en directe, ha composat bandes sonores per diverses pel·lícules i ha girat amb multitud d'orquestres simfòniques australianes (West Australia, Sydney, Adelaida, Melbourne) i americanes (Carolina del Nord, Baltimore, Utah, Boston).

El seu últim treball, So There (2015), és un altre disc gravat en col·laboració, que consta de dues parts clarament diferenciades, la primera, de mitja hora de durada, comprèn vuit temes de pop-rock de cambra, acompanyat del sextet novaiorquès de música clàssica yMusic, que ens recorda a alguns coneguts del blog com Sufjan Stevens o Owen Pallett, amb temàtica al voltant de l'envelliment i els remordiments que es presenten desprès de trencar una relació -de la qual cosa, com hem comentat abans, en té força experiència- com queda palès al primer track, Capable Of Anything ( "Capaç de qualsevol cosa"), una reflexió sobre els errors que es comenten fruït de les debilitats humanes, amb un optimista missatge de superació.

La segona meitat, exclusivament instrumental, és un concert per a piano i orquestra de 20 minuts de durada, dividit en tres moviments, acompanyat de la Simfònica de Nashville (Tennessee), en el qual sembla retre homenatge a George Gershwin i altres compositors del cançoner americà del segle XX i dels musicals de Broadway i que es deixa escoltar fins i tot pels menys interessats en aquest tipus de música.

A tots aquells a qui us agradin The Beatles, The Beach Boys, el primerenc Elton John o els esmentats Stevens i Wainwright gaudireu amb temes com el mateix So There, Long Way To Go, Phone In A Pool o la CdD, que podeu escoltar tot seguit.

- BEN FOLDS. Capable Of Anything. So There (2015).

Waiting For The Sun / Tailspin (The Jayhawks)

THE JAYHAWKS son una banda de Minneapolis (Minnesota, USA), ciutat bressol d'artistes com Bob Dylan o Prince, formada pels compositors, cantants i guitarristes Mark Olsen i Gary Louris i un seguit de musics més al llargs dels seus 30 anys d'existència, l'únic fix dels quals ha estat el baixista Marc Perlman.

En els seus primers quatre LP's, liderats compositivament per Olson, van anant guanyant prestigi, de tal manera que els dos darrers, Hollywood Town Hall (1991) i Tomorrow The Green Grass (1995) estan considerats clàssics atemporals d'aquest estil que parteix dels tradicionals folk, country i rock, als que infonen aires alternatius i que es coneix com a alt-country o, més recentment, simplement com a "americana", del qual han estat paradigma, sobretot en el vessant més càlid i lluminós, amb meravelloses melodies i harmonies vocals, hereves de mites com Gram Parsons, The Byrds, Buffalo Springfield o CSN&Y.

Potser va ser la sensació d'injustícia pel seu poc èxit comercial (es diu que son "la millor banda desconeguda del planeta") el que va empènyer a Olsen a abandonar el grup i engegar una carrera en solitari o acompanyat de la seva esposa, Victoria Williams, (amb moderat èxit comercial i encara pitjor sentimental, ja que es van separar al cap de poc) i deixar la banda en mans de Louris. que va virar lleugerament cap al pop-rock, publicant tres bons àlbums més, Sound Of Lies (1997), Smile (2000) i, el meu preferit, Rainy Day Music (2003).

I a Louris encara li sobrava temps per endegar un projecte paral·lel amb altres músics, com els seus paisans Soul Asylum i Jeff Tweedy, de Wilco, per formar el "supergrup" Golden Smog amb el que van publicar un parell de discos més. Finalment, des de l'any 2005 al 2009 The Jayhawks es van prendre un descans que van aprofitar per fer diverses col·laboracions com a duo Louris-Olson, "els dels Jayhawks", publicant el disc acústic, Ready For The Flood (2009) i diverses reedicions i rareses, abans de tornar a reunir-se per publicar el darrer, Mockingbird Time (2011), bastant inferior a les cinc obres esmentades.

La reedició l'any 2014 dels tres primers discos capitanejats per Louris els va portar, de nou sense Olson, a la carretera, actuant en diverses ocasions a casa nostra però sense que em consti la publicació de material nou.

Rainy Day Music és una magnífica col·lecció de cançons, les 6 primeres de les quals son gemes de la collita Louris, relativament despullades i acústiques, com si es volgués acostar més a l'alt-country inicial de Hollywood... i Tomorrow... que al pop més descarat dels dos discos posteriors, que comences a escoltar, amb la inicial Stumbling Through The Dark (composada a mitges amb Matthew Sweet) i ja no pots parar...Tailspin...All The Right Reasons...Save It For A Rainy Day...Eyes Of Sarahjane...quin dilema triar una CdD!

Doncs la escollida és la que va tancar el seu darrer concert a Barcelona. el passat 16 d'abril a la Sala Barts, una preciosa balada en la que la guitarra elèctrica i la pedal steel planegen sota la tornada que fa:

         You're in a tailspin, running out of your head

         You're in a tailspin, running out of your head...

Nota: Quan acabava d'escriure aquest post ha passat pel darrera la M i, mirant per sobre la meva espatlla, m'ha comentat: “Jo n'hauria posat una de la primera etapa”.

I m'ha semblat bé, per la qual cosa, contravenint una vegada més el compromís de penjar una sola CdD cada divendres, he afegit al davant el seu primer hit, un tema del seu tercer àlbum amb el que es van donar a conèixer al gran públic (és un dir).

- THE JAYHAWKS. Waiting For The Sun. Hollywood Town Hall (1992) / Tailspin. Rainy Day Music (2003).

Bo Diddley (Bo Diddley)

PdR'n'R 6:

Aquest capítol de Pioners del Rock and Roll està dedicat a un personatge considerat indiscutiblement com un dels seus pares fundadors. Nascut en una granja cotonera de McComb (Mississippi, USA) amb el nom de Ellas Bates, cognom que es va canviar pel de McDaniel, el de la seva tieta Gussie amb la que va anar a viure a Chicago -ciutat a la que va entrar en contacte amb el mon del blues-, ha passat a la història amb el sobrenom de BO DIDDLEY, el qual havia adoptat prèviament quant va intentar convertir-se, afortunadament per al món de la música popular, sense gaire èxit, en boxejador professional.

Aquest nom artístic, que en argot ve a significar "res de res", en realitat prové d'un instrument musical d'origen africà utilitzat pels músics negres dels camps del sud, conegut com a diddley bow, una mena de guitarra d'una sola corda, en el que es va inspirar, tot i que no en va arribar a posseir mai cap, aquest gran aficionat a la guitarra, des dels 12 anys, quan la seva germana li va regalar una, amb la que va començar a tocar pels carrers de Chicago, imitant a Nat King Cole, John Lee Hooker o Muddy Waters, amb qui posteriorment col·laboraria.

El seu personal estil, en el que el ritme predomina per sobre de l'harmonia, va limitar la seva popularitat però va influir extraordinàriament en la següent generació de músics de rock, aquells que paradoxalment tallarien de soca-rel la trajectòria de la majoria de PdR'n'R al que admiraven i van versionar, i que els seguidors del blog coneixeu prou bé, els de la famosa "british invasion".

El més característic del seu so, en base a un ritme conegut com a hambone, interpretat des dels anys 40 per algunes bandes de rhythm and blues i consistent en colpejar-se algunes parts del cos per crear el ritme, és la seva personal manera de tocar,  anomenada back beat, en la que pot interpretar de manera entusiasta i amb amplificació distorsionada, el mateix acord durant tot el tema, acompanyat d'una bateria sense platerets, prescindint del baix i amb l'afegit particular de les maraques, tocades pel seu incondicional Jerome Green. Les lletres, per altra part, no tenien gaire interès, i solien girar al voltant del sexe, no exempt d'humor i de sornegueria, o eren meres adaptacions de temes tradicionals.

La passió de The Originator (l'Autor), com també se'l coneix, per les guitarres, de les quals en tenia una espectacular col·lecció, el va portar a desenvolupar-ne una amb un disseny particular, quadrat, enregistrada amb la marca Square-bodied, la imatge amb la qual ha esdevingut icònica.

Als interessats en aquest artista us recomano l'LP Bo Diddley (1958), una recopilació dels seus singles prèviament editats, començant pel fantàstic debut amb Bo Diddley a la cara A i I'm A Man a la B, i altres coneguts temes com Before You Accuse Me, Hey! Bo Diddley, Diddley Daddy, o Who Do You Love?

I, com a CdD...no fa falta gaire imaginació, no?

          Bo Diddley bought his babe a diamond ring

          If that diamond ring don't shine...

- BO DIDDLEY. Bo Diddley. Bo Diddley (1958).

An Ocean In Between The Waves (The War On Drugs)

El vell refrany castellà que diu "A la tercera va la vencida" es pot aplicar perfectament a THE WAR ON DRUGS, grup d’indie-rock de Philadelphia (Pennsylvania, USA) format el 2005 per Adam Granduciel i Kurt Vile, qui els abandonaria desprès del disc de debut, Wagonwheel Blues (2008), per iniciar una també molt interessant carrera en solitari.

Amb diversos canvis en la resta de músics, Granduciel, compositor principal, cantant, guitarrista, multiinstrumentista i productor, va publicar Slave Ambient (2011) i, desprès d'una interminable gira en la que va anant composant material nou i un exhaustiu i perfeccionista procés de gravació, l'any passat va tocar el cel amb el tercer, Lost In The Dream (2014), reconegut per crítica i públic com un dels millors discos de l'any.

En el seu estil s'hi reconeixen trets de grans tòtems del rock americà com Bob Dylan, Bruce Springsteen o Tom Petty, actualitzat amb murs de so de guitarres decididament indies i de sintetitzadors que dibuixen paisatges ambientals d'una profunditat emocional indescriptible.

Lost In The Dream és una obra experimental i alhora equilibrada que s'ha d'escoltar unes quantes vegades per gaudir de la seva grandesa, que se'ns revela a poc a poc amb petits detalls i discrets canvis d'acords amb els que aconsegueixen mutacions estructurals, més que boniques, devastadores. Sembla que l'estrès emocional que li va comportar el llarg allunyament de casa per presentar el disc anterior i la conseqüent separació de la seva parella van passar factura al nostre protagonista!

Els temes més interessants dels deu que conté el disc son l'inicial Under The Pressure, de quasi vuit minuts de durada, el track número 2 i més conegut Red Eyes, Eyes To The Wind, Burning i la CdD, An Ocean In Between The Waves, en la que podeu apreciar com, sota un intens ritme de bateria i baix, els teclats murmuren contra uns tempestuosos grunyits de guitarres que, a poc a poc, ens portaran cap a un final, una mica a lo Arcade Fire, que m'atreveixo a qualificar d'inconfusible.

Un tema en el que es pregunta "Can I be more than just a fool?" (Puc ser  més que un ximple?), per respondre's una mica desprès amb un desplegament instrumental -i unes guitarres que ens evoquen a Mark Knopfler (Dire Straits)- per acabar amb la fusió de les cordes i la veu que deixa escapar un triomfal "Whoo!", al voltant d'un minut abans de l'èpic final.

- THE WAR ON DRUGS. An Ocean In Between The Waves. Lost In The Dream (2014).

Do The Whirlwind (Architecture In Helsinki)

Malgrat el seu nom, ARCHITECTURE IN HELSINKI no és cap estudi de decoració finlandès ni rés que se li sembli sinó un grup musical de Melbourne (Austràlia), format l'any 2000 per Cameron Bird, compositor principal, cantant i guitarrista i un nombre variable de membres més, la majoria amics de la infància, amb la particularitat de que tots son multiinstrumentistes, de tal manera que en algun dels seus cinc discos publicats fins ara han arribar a tocar més de 40 instruments diferents, incloent, a més a més dels habituals guitarra, bateria i baix, tota mena de teclats i sintetitzadors, tant electrònics com analògics, i de vents (trompetes, trombó, tuba, clarinet...) que, a més a més, intercanvien constantment als seus concerts, de tal manera que en cap moment saps el que passarà, ni qui cantarà, després de cada cançó.

El seu estil el podem definir com a indie-pop electrònic, amb algun arranjament simfònic, tot i què, per sobre d'algunes estructures complicades i avantguardistes, predominen unes melodies dolces i juganeres que el fan irresistible i que, en algun moment o altre, ens recorden a grups coneguts d'aquest blog com Belle & Sebastian o, fins i tot, The Arcade Fire.

L'àlbum més reeixit de la seva discografia és el segon, In Case We Die (2005), produït per James Cecil, el bateria en aquell temps, i el mateix Bird, que utilitzen el pseudònim de The Carbohydrates, i gravat amb la participació de sis membres més que aporten la cornucòpia d'instruments abans esmentats. Curiosament, a sota d'aquest so lluminós i assolellat, s'hi amaga alguna cosa ombrívola, amb el tema de la mortalitat humana a la que es refereix el títol (En el cas que morim) per tot arreu. Les referències a la reencarnació, els cementiris, les armes o els fantasmes ens conviden a cantar, ballar i estimar-nos, ja que, donat que podem morir-nos en qualsevol moment, no hem de deixar passar cap oportunitat.

Els meus tracks preferits, dels dotze que en conté l'àlbum, son el que obre el disc, Nevereverevrdid, It'5, Maybe You Can Owe Me i la CdD, Do The Whirlwind, en la que van contar amb un membre addicional més per interpretar el sitar en el pont central.

- ARCHITECTURE IN HELSINKI. Do The Whirlwind. In Case We Die (2005).