Bo Diddley (Bo Diddley)

PdR'n'R 6:

Aquest capítol de Pioners del Rock and Roll està dedicat a un personatge considerat indiscutiblement com un dels seus pares fundadors. Nascut en una granja cotonera de McComb (Mississippi, USA) amb el nom de Ellas Bates, cognom que es va canviar pel de McDaniel, el de la seva tieta Gussie amb la que va anar a viure a Chicago -ciutat a la que va entrar en contacte amb el mon del blues-, ha passat a la història amb el sobrenom de BO DIDDLEY, el qual havia adoptat prèviament quant va intentar convertir-se, afortunadament per al món de la música popular, sense gaire èxit, en boxejador professional.

Aquest nom artístic, que en argot ve a significar "res de res", en realitat prové d'un instrument musical d'origen africà utilitzat pels músics negres dels camps del sud, conegut com a diddley bow, una mena de guitarra d'una sola corda, en el que es va inspirar, tot i que no en va arribar a posseir mai cap, aquest gran aficionat a la guitarra, des dels 12 anys, quan la seva germana li va regalar una, amb la que va començar a tocar pels carrers de Chicago, imitant a Nat King Cole, John Lee Hooker o Muddy Waters, amb qui posteriorment col·laboraria.

El seu personal estil, en el que el ritme predomina per sobre de l'harmonia, va limitar la seva popularitat però va influir extraordinàriament en la següent generació de músics de rock, aquells que paradoxalment tallarien de soca-rel la trajectòria de la majoria de PdR'n'R al que admiraven i van versionar, i que els seguidors del blog coneixeu prou bé, els de la famosa "british invasion".

El més característic del seu so, en base a un ritme conegut com a hambone, interpretat des dels anys 40 per algunes bandes de rhythm and blues i consistent en colpejar-se algunes parts del cos per crear el ritme, és la seva personal manera de tocar,  anomenada back beat, en la que pot interpretar de manera entusiasta i amb amplificació distorsionada, el mateix acord durant tot el tema, acompanyat d'una bateria sense platerets, prescindint del baix i amb l'afegit particular de les maraques, tocades pel seu incondicional Jerome Green. Les lletres, per altra part, no tenien gaire interès, i solien girar al voltant del sexe, no exempt d'humor i de sornegueria, o eren meres adaptacions de temes tradicionals.

La passió de The Originator (l'Autor), com també se'l coneix, per les guitarres, de les quals en tenia una espectacular col·lecció, el va portar a desenvolupar-ne una amb un disseny particular, quadrat, enregistrada amb la marca Square-bodied, la imatge amb la qual ha esdevingut icònica.

Als interessats en aquest artista us recomano l'LP Bo Diddley (1958), una recopilació dels seus singles prèviament editats, començant pel fantàstic debut amb Bo Diddley a la cara A i I'm A Man a la B, i altres coneguts temes com Before You Accuse Me, Hey! Bo Diddley, Diddley Daddy, o Who Do You Love?

I, com a CdD...no fa falta gaire imaginació, no?

          Bo Diddley bought his babe a diamond ring

          If that diamond ring don't shine...

- BO DIDDLEY. Bo Diddley. Bo Diddley (1958).

An Ocean In Between The Waves (The War On Drugs)

El vell refrany castellà que diu "A la tercera va la vencida" es pot aplicar perfectament a THE WAR ON DRUGS, grup d’indie-rock de Philadelphia (Pennsylvania, USA) format el 2005 per Adam Granduciel i Kurt Vile, qui els abandonaria desprès del disc de debut, Wagonwheel Blues (2008), per iniciar una també molt interessant carrera en solitari.

Amb diversos canvis en la resta de músics, Granduciel, compositor principal, cantant, guitarrista, multiinstrumentista i productor, va publicar Slave Ambient (2011) i, desprès d'una interminable gira en la que va anant composant material nou i un exhaustiu i perfeccionista procés de gravació, l'any passat va tocar el cel amb el tercer, Lost In The Dream (2014), reconegut per crítica i públic com un dels millors discos de l'any.

En el seu estil s'hi reconeixen trets de grans tòtems del rock americà com Bob Dylan, Bruce Springsteen o Tom Petty, actualitzat amb murs de so de guitarres decididament indies i de sintetitzadors que dibuixen paisatges ambientals d'una profunditat emocional indescriptible.

Lost In The Dream és una obra experimental i alhora equilibrada que s'ha d'escoltar unes quantes vegades per gaudir de la seva grandesa, que se'ns revela a poc a poc amb petits detalls i discrets canvis d'acords amb els que aconsegueixen mutacions estructurals, més que boniques, devastadores. Sembla que l'estrès emocional que li va comportar el llarg allunyament de casa per presentar el disc anterior i la conseqüent separació de la seva parella van passar factura al nostre protagonista!

Els temes més interessants dels deu que conté el disc son l'inicial Under The Pressure, de quasi vuit minuts de durada, el track número 2 i més conegut Red Eyes, Eyes To The Wind, Burning i la CdD, An Ocean In Between The Waves, en la que podeu apreciar com, sota un intens ritme de bateria i baix, els teclats murmuren contra uns tempestuosos grunyits de guitarres que, a poc a poc, ens portaran cap a un final, una mica a lo Arcade Fire, que m'atreveixo a qualificar d'inconfusible.

Un tema en el que es pregunta "Can I be more than just a fool?" (Puc ser  més que un ximple?), per respondre's una mica desprès amb un desplegament instrumental -i unes guitarres que ens evoquen a Mark Knopfler (Dire Straits)- per acabar amb la fusió de les cordes i la veu que deixa escapar un triomfal "Whoo!", al voltant d'un minut abans de l'èpic final.

- THE WAR ON DRUGS. An Ocean In Between The Waves. Lost In The Dream (2014).

Do The Whirlwind (Architecture In Helsinki)

Malgrat el seu nom, ARCHITECTURE IN HELSINKI no és cap estudi de decoració finlandès ni rés que se li sembli sinó un grup musical de Melbourne (Austràlia), format l'any 2000 per Cameron Bird, compositor principal, cantant i guitarrista i un nombre variable de membres més, la majoria amics de la infància, amb la particularitat de que tots son multiinstrumentistes, de tal manera que en algun dels seus cinc discos publicats fins ara han arribar a tocar més de 40 instruments diferents, incloent, a més a més dels habituals guitarra, bateria i baix, tota mena de teclats i sintetitzadors, tant electrònics com analògics, i de vents (trompetes, trombó, tuba, clarinet...) que, a més a més, intercanvien constantment als seus concerts, de tal manera que en cap moment saps el que passarà, ni qui cantarà, després de cada cançó.

El seu estil el podem definir com a indie-pop electrònic, amb algun arranjament simfònic, tot i què, per sobre d'algunes estructures complicades i avantguardistes, predominen unes melodies dolces i juganeres que el fan irresistible i que, en algun moment o altre, ens recorden a grups coneguts d'aquest blog com Belle & Sebastian o, fins i tot, The Arcade Fire.

L'àlbum més reeixit de la seva discografia és el segon, In Case We Die (2005), produït per James Cecil, el bateria en aquell temps, i el mateix Bird, que utilitzen el pseudònim de The Carbohydrates, i gravat amb la participació de sis membres més que aporten la cornucòpia d'instruments abans esmentats. Curiosament, a sota d'aquest so lluminós i assolellat, s'hi amaga alguna cosa ombrívola, amb el tema de la mortalitat humana a la que es refereix el títol (En el cas que morim) per tot arreu. Les referències a la reencarnació, els cementiris, les armes o els fantasmes ens conviden a cantar, ballar i estimar-nos, ja que, donat que podem morir-nos en qualsevol moment, no hem de deixar passar cap oportunitat.

Els meus tracks preferits, dels dotze que en conté l'àlbum, son el que obre el disc, Nevereverevrdid, It'5, Maybe You Can Owe Me i la CdD, Do The Whirlwind, en la que van contar amb un membre addicional més per interpretar el sitar en el pont central.

- ARCHITECTURE IN HELSINKI. Do The Whirlwind. In Case We Die (2005).

Show Me The Way (Peter Frampton)

La CdD d'avui està continguda en un disc l'èxit comercial del qual és un autèntic enigma de la història del rock. M'explicaré: PETER FRAMPTON és un músic britànic que va destacar des de l'adolescència per la seva tècnica a la guitarra, així com, per què no dir-ho? pel seu atractiu físic. Amb poc més de 20 anys, i havent participat en la gravació del mític All Things Must Pass (1970) de George Harrison, es va unir a Steve Marriott, que acabava d'abandonar els psicodèlics Small Faces, per formar la banda de blues-rock i hard-rock Humble Pie, amb la que van gravar cinc LP's com Town And Country (1969), Rock On (1971) o el directe  Rockin' The Fillmore (1971), potser poc reconeguts per la crítica, motiu, a més a més de per les discrepàncies amb Marriott en el lideratge del grup, pel que va decidir llançar-se a una carrera en solitari.

Però la cosa tampoc no va funcionar massa bé en els quatre discos que va publicar entre 1972 i 1974, per el què el que va venir desprès sembla no tenir explicació. I va ser que la discogràfica A&M Records va decidir editar un doble àlbum, Frampton Comes Alive! (1976), gravat en viu en una gira americana, majoritàriament a les ciutats de San Francisco i New York, que contenia algunes de les mateixes cançons que, en els àlbums d'estudi havien passat sense pena ni glòria, amb algun tema aliè com el Jumpin' Jack Flash de The Rolling Stones, CdD en el seu dia, per cert (vegeu aquí), que va assolir un èxit tan espectacular que va ser considerat "disc de l'any" per moltes publicacions especialitzades i es va convertir durant molt de temps en el disc en directe més venut de la història.

Malauradament els següents treballs el van tornar a l'anonimat i la seva carrera, i la seva vida, van començar una espiral cap avall, incloent la participació en una pel·lícula nefasta sobre el disc Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, de The Beatles (Robert Stigwood, 1978); un greu accident de circulació a les Bahames, varis divorcis, algun problema amb les drogues, de la que en va aconseguir escapar participant en la composició de la banda sonora de Grease (Randal Kleiser, 1978), o com a músic d'acompanyament del seu amic de la infància David Bowie. Per si no en hi havia prou, un intent de reconciliació amb Steve Marriott, amb el que estava gravant nou material, va quedar tallat de soca-rel amb la mort accidental d'aquest en un incendi a casa seva el 1991, per la qual cosa el bo de Frampton, la professionalitat del qual és innegable, ha anat publicant discos periòdicament, el darrer em consta que el 2006, i girant de tant en tant en el "circuït de la nostàlgia" (vegeu segon vídeo). Una carrera tan fulgurant com inevitablement ensorrada que representa el paradigma del que els anglosaxons qualifiquen de "overnight sensation", literalment la "sensació d'una nit".

A l'escoltar el Frampton Comes Alive! de seguida ens cridarà l'atenció la depurada tècnica de l'artista, amb aquesta guitarra Gibson Les Paul amb triple, i no doble com és habitual, pickup (pastilla) Humbucker, amb la que surt retratat a la portada del disc, el pòster del qual va penjar a tantes i tantes habitacions de teenagers de la època. I es que aquest noi va ser pioner en l'us d'originals i avantguardistes efectes de guitarra, com el cèlebre talk box, un pedal d'efectes que connecta per un tub de plàstic a la boca de l'artista (vegeu imatge i als vídeos), que el modula de manera que sembla que la guitarra estigui parlant. 

Com a anècdota us diré que aquesta famosa guitarra es va donar per perduda a l'estavellar-se l'avió de càrrega que la transportava de Veneçuela a Panamà, accident en el que es va destruir tot l'equip, fins que, 30 anys desprès, va aparèixer, mig carbonitzada (vegeu imatge), a la illa caribenya de Curaçao, en mans d'un músic local que l'havia comprat vés a saber a qui.

Les cançons més conegudes del disc que ens ocupa i que encara s'escolten sovint a les emissores de radio-fórmula, son la primera, I Love Your Way; Do You Feel Like We Do?, amb els seus més de 14 minuts, Baby, I Love Your Way i la CdD, de la que de seguida us vindrà al cap aquest vers tan conegut que fa:

                    I want you, show me the way (wha, wha, wha...)

- PETER FRAMPTON. Show Me The Way. Frampton Comes Alive! (1976).

  

Multi-Love (Unknown Mortal Orchestra)

El proper dimecres, 11 de novembre, està prevista l'actuació a la Sala Apolo, de Barcelona, de UNKNOWN MORTAL ORCHESTRA, i jo no hi podré anar, però no per això deixaré de recomanar-vos aquesta banda, liderada pel cantant, guitarrista, compositor i productor Ruban Nielson, natural de Auckland (New Zeland), tot i què resident a Portland (Oregon, USA), per a mi una de les més interessants del moment.

Si en els seus dos primers àlbums, l'homònim Unknown Mortal Orchestra (2011) i II (2013), els podíem encasellar en l'estil neopsicodèlic amb gravacions casolanes de baixa fidelitat (lo-fi) amb el que tantes bandes conegudes d'aquest blog -com Tame Impala, Temples o Foxygen- estan triomfant, en el tercer, Multi-Love (2015), han fet un salt qualitatiu, disposant de tots els mitjans que la nova discogràfica, Jagiaguwar, els ha proporcionat. Ara, sense renunciar a la experimentació i a la innovació, han virat de l'introvertit folk-pop-rock en la seva versió més ennuvolada a la felicitat més contagiosa amb un ampli catàleg musical que va de la música disc al prog-rock, passant pel power-pop, el hip-hop, el soul i, sobretot, el funk (en algun moment em recorden a Beck), molt més treballat, tant en les melodies com en el so, ara definitivament polit i, en el bon sentit de la paraula, madur.

En l'aspecte temàtic, Multi-Love està composat al voltant de la complicada història d'amor a tres bandes entre Nielson, la seva esposa (i mare dels seus dos fills) i una altra dona que els va captivar al dos, relació que es va acabar al no renovar-li a aquesta última el visat de residència als USA.  

Els meus temes preferits de l'àlbum son Can't Keep Checking My Phone, Extreme Wealth And Casual Cruelly, Necessary Evil, en el que conta amb la contribució del seu pare, Chris, que toca els vents (el seu germà Kody també toca algunes parts de bateria i teclats) i, és clar, el track inicial i que li dona nom, aquest Multi-Love, en el que descriu la complexitat de les relacions modernes, amb aquesta tornada que fa:

    Multi-love's got me on my knee               Multi-amor em té al seu genoll

    We were one, then become three             Vam ser un, aleshores convertits en tres

    Mama, what have you done to me?         Mare, què has fet amb mi?

    I'm half crazy                                           Estic mig boig

- UNKNOWN MORTAL ORCHESTRA. Multi-Love. Multi-Love (2015).

Hewlett's Daughter (Grandaddy)

El darrer del quatre post previstos sobre l’space-rock, precedit per Mercury Rev, The Flaming Lips i The Delgados, està dedicar a la banda californiana GRANDADDY, formació que ve a ser el projecte personal del compositor, cantant, multiinstrumentista i productor Jason Lytle, a qui una lesió en els lligaments encreuats del genoll (la mateixa que ha patit recentment Rafinha Alcántara, del Barça) va apartar de les competicions de skate, de les que n'era professional, per empènyer-lo cap a la seva segona passió, la música.

Entre 1992 i 2006, any en que el grup es va dissoldre, per tornar ocasionalment el 2012, tot i què sense gravar cap disc més, van publicar quatre àlbums, el segon dels quals, The Sophtware Slump (2000), és una autèntica i atemporal obra mestra.

El seu estil parteix del pop acústic, amb algun toc country, amb subtils arranjaments electrònics que, gràcies a una meticulosa producció, aconsegueixen aportar alguns moments puntuals grandiosos, però sempre al servei de la melodia, protagonista principal de les seves composicions. Si us assembla bé el podem definir com a "pop-rock neopsicodèlic espacial" però si voleu proposar algun altre objectiu la finestra de comentaris del blog és a la vostra disposició.

Amb la fi del grup, Lytle va continuar fent música, col·laborant amb artistes com M. Ward o Band Of Horses, amb bandes alternatives com Almirall Radley o en solitari, en que va publicar discos interessants com Yours Truly, The Commuter (2009) o Dept. Of Disappearance (2012), però artísticament molt inferiors al que ens ocupa.

The Sophtware Slump és un disc conceptual sobre la recerca d'una vida més natural en una societat dominada per la tecnologia, composat i gravat en un moment, a finals del segle XX, en el que es temia un caos absolut, que afortunadament no es va produir, provocat pel que s'anomenava "efecte 2000".

Protagonitzats per pilots perduts, miners, robots androides que s'emborratxen i deixen de funcionar i programadors informàtics alienats, en el disc hi ha uns quants temes extraordinaris com The Crystal Lake, Broken Household Appliance National Forest, Miner At The Dial-A-View o la CdD, el track número dos, Hewlett's Daughter, preciosa des de la primera estrofa, que fa:

               Hewlett's daughter

               Loved her father

               And I think she loved me too

               For a little while

- GRANDADDY. Hewlett's Daughter. The Sophtware Slump (2000).

Finally (The Frames)

La recent publicació de El mal camino (Ediciones B, 2015), la segona novel·la de de Mikel Santiago, m'ha recordat la CdD que em va inspirar la òpera prima d'aquest escriptor i músic ocasional, en la que esmentava en diverses ocasions als nostres protagonistes d'avui (vegeu aquí).

I és que, THE FRAMES, amb el permís de U2, son tota una institució a la seva Irlanda natal. Fundats a Dublín pel cantant i guitarrista Glen Hansard, amb constants canvis en els altres membres de la formació, excepte el fidel teclista i violinista Colm Mac Con Iomaire, han publicat, des de 1991 a 2006, mitja dotzena d'àlbums d'estudi i un parell més en directe, dels que destacaria Dance The Devil (1999), For The Birds (2001) i  Burn The Maps (2004), el penúltim, més ambiciós i, per a mi, millor de tots.

Les composicions de Hansard mantenen una estructura similar, iniciada amb atmosferes lentes que es desenvolupen al temps que augmenten en intensitat, capaces d'aixecar estadis sencers, una cosa semblant al que, per aquestes contrades, aconseguirien uns quants anys desprès els molt més coneguts i populars Coldplay.

Al poc d'editar The Cost (2006), probablement la seva obra pòstuma, Hansard va emprendre una carrera alternativa com a presentador de TV, i musicalment, podem seguir-li els passos amb la banda The Swell Seasons, amb la que, entre el 2006 i el 2009, ha publicat tres LP més, abans de debutar finalment en solitari amb Rhythm And Repose (2012), obra que va presentar a l’Auditori de Barcelona en el marc del Festival del Mil·leni del 2013.

Burn The Maps, gravat en part als Audio Electric Studios de Steve Albini, a Chicago (Illinois, USA) i produït per l’actual i l’anterior guitarristes del grup, Rob Bochnick i David Odlum respectivament, és el seu àlbum més íntim i personal, alternant moments intensos amb altres de silenciosos i amb orquestracions glorioses, amb cada detall al seu lloc, de tal forma que els més obertament dramàtics s'alternen fugaçment amb els més delicats, sense arribar a aclaparar mai a l'oient.

Els meus temes preferits del disc son Dream Awake, Fake  i el track  número dos i CdD d’avui, Finally, paradigma del que us he dit, una composició intensa i dolça alhora, amb un Hansard que tant canta desbocat com, desprès d'un solo de violí que funciona com a pont, a punt de destrossar-se la gola, es torna introspectiu, mantenint l'equilibri en tot moment.

- THE FRAMES. Finally. Burn The Maps (2004).