Goumar Almoctar, conegut pels seus amics com Omara Moctar és un jove, nascut a prop
de la ciutat de Agadez al nord del Níger, de fort caràcter i personalitat, el
que l'ha portat a comprometre's en la defensa de la seva marginada ètnia, a la
que ells no anomenen "tuareg" sinó "Kel Tamasheq", i, a
conseqüència de les diverses rebel·lions dels darrers anys, un parell de
vegades a l'exili.
A la primera, als estats veïns d'Argèlia i Líbia, va
conèixer altres joves músics que el van acostar a la música occidental, quedant
especialment impressionat pel guitarristes JimiHendrix i Marc Knopfler (de The Dire Straits), instrument que va
començar a tocar i la tècnica del qual va perfeccionar en el temps lliure que
li proporcionava la seva tasca de pastor, fins al punt de cridar l'atenció del
localment reconegut guitarrista Haja
Bebe, que el va convidar a tocar amb la seva banda, de la que el noi era el
membre més jove i motiu per el que l'anomenaven amb el mot italià que,
deformat, ha passat a ser el seu nom artístic, BOMBINO.
Ja amb la seva pròpia banda, Group Bombino, va despertar l'interès
del cineasta libi, resident als USA, Hisham
Mayet, que va rodar un documental i el va portar per una mena de gira per
Califòrnia (USA) on fins i tot va gravar un tema amb Keith Richards i Charlie
Watts, de The Rolling Stones, el
que li va comportar prou popularitat com per a, posteriorment, fer de guia d’Angelina Jolie em el seu tour pel Sahel.
En un posterior exili a Burkina Faso va ser un altre
cineasta nord-americà, Ron Wyman,
qui li proposà produir la gravació ara ja professional a Cambridge
(Massachusetts, USA) d'un disc, Agadez
(2011), amb el que ha aconseguit un cert reconeixement dintre del que els
occidentals anomenem "world music". I el xicot no para, poc
desprès, ara amb producció de l'afamat Dan
Auerbach, vocalista del duo prou conegut del blog, The Black Keys, ha
publicat el no menys interessant Nomad
(2013), en aquesta ocasió gravat a Nashville (Tennessee) i sembla que ja n'està
preparant un altre.
En el seu estil es reconeixen influències locals, com
del mític malià Ali Farka Touré o
els també tuareg Tinariwen, així com
americans, com l'esmenta Jimi Hendrix o el mateix John Lee Hooker, i d'una sàvia combinació del blues i el rock amb la
música tradicional berber, i cantant en la llengua tamasheq, en resulta un producte excel·lent, tant en l'aspecte
artístic com de rebel·lia cultural ben entesa. Un exemple d'aquest moviment
identificat per la vinculació al seu espai geogràfic, el Sàhara, amb uns
patrons musicals propis, la seva "dessert soul", i que coneixem ja
com a "blues-rock tuareg".
Com a CdD he escollit el tema Tar Hani (Amor meu) de Agadez, disc del que us recomano que us fixeu en la foto de la
caràtula, a la que s'aprecia com utilitza com a celleta un bolígraf agafat amb
una goma, una prova més de com el talent artístic pot sobreviure en les pitjors
circumstàncies. El vídeo correspon a l’assaig d’un concert realitzat el 2010 a
la base de la Gran Mesquita d'Agadez, amb permís del sultà de la població amb
motiu de celebrar la pau desprès d'una de les nombroses revoltes dels afamats
nòmades guerrers, coneguts també, pel color que deixa a la seva pell el tint de
la roba, com els "homes blaus".
Jo, que només el coneixia pels seus discos, el vaig
poder gaudir abans d'ahir al concert que va oferir a la Pça. dels Àngels, de
Barcelona, en el marc de la programació del Barcelona Acció Musical (BAM) 2015, en el que ens va encisar amb la cadència de la seva música, no exempta d'intensitat, gràcies a la contundència de la secció rítmica, amb un baixista d'imponent presència escènica i el bateria, l'únic amb aspecte occidental del quartet.
El proper dilluns, 21 de setembre, anirem a la Sala Barts, de Barcelona. al concert de THE WATERBOYS. Es tracta d'un grup
musical fundat per l'escocès Mike Scott
fa més de 30 anys, l'estil del qual ha anat canviant al llarg del temps, un
període del qual (1993-2000) els discos van ser publicats amb el seu nom propi,
però sempre dintre de la òrbita del rock
o el folk-rock d’arrels celtes i amb
lletres amb contingut literari. El nom del grup està inspirat en una frase de
la cançó The Kids, del disc Berlin (1973), de Lou Reed, el mateix en el que ho va fer Olvido Gara per al seu
nom artístic, ja ho sabeu, Alaska (vegeu aquí).
Els seus primers treballs es caracteritzaven per
unes produccions grandiloqüents, d'una èpica desmesurada, que fou definit com a
Big Sound -en base al nom del tema The Big Music, del seu segon LP A Pagan Place (1984)-, el paradigma dels
quals és el seu tercer, el més reeixit de la seva discografia, This Is The Sea (1985), a partir del
qual, i coincident amb un canvi de domicili de Londres a Dublín, quant tothom
esperàvem més del mateix, van fer un canvi radical.
La obra següent, The Fisherman's Blues (1988), està clarament influenciat per la
música tradicional escocesa i irlandesa, el que va suposar una sorpresa i, per
què no dir-ho?, decepció entre els seus seguidors, així com entre els mateixos
components del grup, alguns dels quals, com el saxofonista Anthony Thistlethwaite, el trompetista Roddy Lorimer, el teclista Karl
Wallinger o el bateria Kevin
Wilkinson, van perdre influència al temps que la guanyava el violinista Steve Wickhman, fortament interessat en
la música folk.
Un nou canvi de domicili de Scott, ara a New
York (USA), va suposar l'abandonament de la banda (per la que al llarg del
temps han arribat a passar més de 30 membres) i l'inici d'una carrera en
solitari, alternant amb col·laboracions amb grups com Another Pretty Face i amb formacions de curt recorregut com The Red And The Black, per reprendre
set anys desprès el nom de Waterboys i seguir publicant àlbums en els que
s'alterna el rock, com Rock In The Weary Land (2000) i el folk, com Universal Hall (2003) fins al més recent Modern Blues (2014), produït pel propi Scott i gravat a Nashville
(Tennessee, USA).
This Is The Sea, amb aquesta portada amb una fotografia de Lynn Goldsmith, és el seu disc més conegut i consta de nou
temes composats exclusivament per Scott excepte en dos en els que hi participen
Wallinger i Thistlethwaite, i enregistrat amb múltiples capes de so, a l'estil
del “wall of sound” de Phil Spector, les funcions del qual
assumeix aquí Scott, amb l'ajuda de Wallinger. És un àlbum amb influències del
so de New York, tant de l’arty-rock
de Patti Smithcom del noise de The Velvet Underground i de la èpica de carrer de Bruce Springsteen, amb algun deix vocal
de Bob Dylan i del Van Morrison època Astral Weeks, referències amb la destil·lació de les quals
aconsegueix un resultat particular.
D'aquest disc excepcional cal destacar diversos
temes, com la inicial Don't Bang The Drum,
amb una trompeta (Roddy Lorimer) inspirada en el Sketches From Spain de Miles
Davis; The Pan Within, amb un
estel·lar Steve Wickman al violí o la final i homònima This Is The Sea, una obra mestra que podem resumir com a paradigma
de la "celtic wall of sound",
però per a CdD és inevitable que la escollida sigui l'arxiconeguda The Whole Of The Moon.
El tema és un homenatge a totes les fonts d'inspiració
de l'autor (llicenciat en Literatura Anglesa i Filosofia), des dels escriptors C.S. Lewis i Marcus Helprin als músics Nikki
Suden i Prince i està escrit de
manera que a cada línia el cantant descriu la seva pròpia perspectiva, que
immediatament contrasta amb la dels subjectes de la cançó, exemples que trobem
als versos de la primera estrofa, que diu:
I pictured a rainbow
Vaig
imaginar un arc de San Martí
you held in your hands...
tu el sostenies amb les mans...
...I aw the crescent
...Vaig veure la mitja lluna
you saw the whole of the moon! vas veure tota la lluna!
The whole of the moon!
Tota la lluna!
El dilluns, a la Sala
Barts, suposo que Mike Scott i els seus ens presentaran Modern Blues, el seu darrer disc, tot i
què espero que no deixin de tocar temes de la seva variada trajectòria. A
mi no m'importaria que interpretessin fil per randa el This Is The Sea, com van fer al passat Festival de Glastonbury 2015.
- THE WATERBOYS. The
Whole Of The Moon. This Is The Sea (1985).
El post
número 230 de la CdD, en el cinquè aniversari del blog, el dedicarem a un disc molt significatiu per a mi per dos
motius. El primer, de caràcter general, pel seu indubtable valor artístic i el
segon, personal, per haver estat el primer LP que vaig tenir -que no single, honor que, com vaig explicar al
seu dia, recau en Hey Jude, amb Revolution a la cara B (vegeu aquí)- de THE BEATLES.
Es tracta del mític Abbey Road (1969), àlbum que té la particularitat d'haver estat el
darrer que van gravar els fab four,
tot i què, per motius comercials, va estar publicat abans que Let It Be (1970), enregistrat amb
anterioritat.
I va ser probablement per compensar el mal gust
de boca que els va deixar la gravació en directe d'aquest disc i film pòstums,
que presagiaven el proper final del grup, que Paul McCartney va demanar al seu productor habitual per a Apple Records, en George Martin, una darrera oportunitat, un treball a la manera dels
"vells temps", repte que va acceptar amb la intenció d'acabar el més
dignament possible, per al que va contar amb la participació dels enginyers de
gravació Geoff Emerick, en aquesta
ocasió acompanyat del seu jove assistent, el posteriorment afamat músic i
productor Alan Parsons, i Phillip McDonald.
Tècnicament el disc es un prodigi
d'enregistrament, 45 anys desprès no superat. Per primera vegada es va gravar
en vuit pistes, en lloc de les quatre habituals, amb equips de transistors en
lloc de vàlvules i aprofitant al màxim les possibilitats dels estudis de
gravació, els espectaculars EMI (nom
que, com a conseqüència d'aquest disc, van canviar pel de Abbey Road), amb immenses sales de gravació que van permetre la
participació d'una orquestra de fins a 30 membres, sota la direcció, com no, de
George Martin. També va ser un dels primers discos en els que, per iniciativa
de George Harrison, es va utilitzar
el sintetitzador, concretament un mini-moog.
Per cert, tant el títol del LP com la icònica portada,
a la que no figura el nom del grup ni del disc, van ser fruit de la
improvisació. Sembla que el nom inicialment previst de Everest va ser substituït pel nom del carrer on es troben els
estudis i la imatge de la caràtula, obra del fotògraf Iain Macmillan, es va decidir en una breu sessió amb només sis
instantànies, creuant el pas zebra que hi ha en front dels estudis, vestits amb
la roba informal que portaven aquell 8 d'agost de 1969. Per aquest motiu Paul,
que vivia a només 50 metres d'allí i hi havia anat en sandàlies, apareix
descalç, el que va donar lloc a múltiples i estúpides teories sobre la seva
mort sobre les que no es val la pena estendre. Qui va obtenir notorietat de la
foto va ser el vehicle que hi apareix, un Volkswagen "escarabat"
propietat d'un veí que no era a casa i per la qual cosa no va poder ser
retirat, la matrícula del qual, la famosa LMW 281F, li va ser sostreta en diverses
ocasions (a l'igual que les lletres del carrer que figuren a la contraportada
del disc), fins que el va vendre per una petita fortuna per acabar en un museu
alemany.
Musicalment Abbey
Road és una obra d'art que s’hauria d’ensenyar a l’escola, o fins i tot
abans (vegeu imatge) i de la que hi ha tant a dir que donaria per a uns quants post, per el que ho resumiré dient que
és el disc en que més brilla George Harrison, amb dos temes sensacionals, un a
cada cara, Something i Here Comes The Sun; que Ringo Starr, que , des del seminal Please Please Me (1963), canta un tema a
cada disc, fa, per segona vegada a la història, una simpàtica aportació pròpia
amb un tema composat amb l'ajuda de Harrison en unes vacances a Sardenya
(Itàlia), Octopus's Garden; que John Lennon, amb el cap més lluny del
grup que ningú, participa poc però dos de les seves composicions son
excepcionals, la inaugural Come Together
-que tants problemes li comportaria per acusació de plagi (vegeu aquí)- i I Want You (a la gravació de la qual
participa Billy Preston a l'orgue)
però que es Paul McCartney, juntament amb Martin, el productor, l'autèntic
protagonista del LP, sobretot del que passa a la cara B i que és motiu de la CdD d'avui.
I de què estem parlant? Doncs d'un fet insòlit en la
discografia de la banda, un medley
("popurri" en català) de vuit temes curts, amb una durada total de 16
minuts, la majoria sense acabar de polir i sense relació entre ells però la
concatenació dels quals, units per ponts musicals, esdevé, per obra i gràcia de
"Macca" en absència de Lennon, que havia patit un accident de trànsit
a Escòcia, una meravella per als sentits. Seria un greuge històric el no
mencionar-ne el títols i és de justícia immortalitzar-los una vegada més en
aquest modest blog. Figurant entre
parèntesi l'autor i veu principal de cada tema, es tracta de You Never Give Me Your Money
(McCartney)/Sun King (Lennon)/Mean Mr. Mustard (Lennon)/Polythene Pam (Lennon)/She Came In Through The Bathroom Window (McCartney)/Golden Slumbers (McCartney)/Carry That Weight (McCartney amb les
harmonies vocals dels quatre) i The End
(McCartney).
Aquest tema final, tot i què desprès de 20
segons de silenci s'escolta el breu Her
Majesty -el primer "tema ocult", que no surt als crèdits (hidden track), de la història, gravat en
honor de la Reina d'Anglaterra per McCartney en un moment que estava sol a
l'estudi i que l'enginyer, seguint instruccions, no va desestimar- té la
particularitat de contenir el primer i únic solo de bateria d'un
reticent Ringo en la discografia del grup, també hi destaquen tres solos
de guitarra concatenats de McCartney, Harrison i Lennon, per aquest ordre, i
acaba amb un rodolí, "and in the
end, the love you take is equal to the love you make" (més o menys
"al final, l'amor que reps es igual al que dones") que ho ve a dir
tot. Per a molts la frase que millor resumeix la essència del missatge d'uns
símbols de la cultura juvenil dels anys 60 a punt d'ensorrar-se sota el pes de
tanta responsabilitat, The Beatles.
I ara gaudiu del quart d'hora més intensament
aprofitable del dia d'avui amb aquesta magnífica recreació animada...i gràcies per seguir a "la cançó del divendres
(CdD)" en aquest cinquè aniversari.
El capítol MN(I)O
8 està dedicat a un artista la influència del qual en la evolució de la black music (la música negra a la que
al·ludeixo) en els anys 60 i 70 ha estat, com explicaré, transcendental.
JAMES BROWN, nascut el 1933 en el si
d'una família desestructurada de classe molt baixa, va tenir una infància
difícil i abans dels 20 anys, amb motiu d'un robatori a mà armada, va estar
detingut i engarjolat, fet que, com es veurà, es repetiria diverses vegades al
llarg de la seva vida. El seu caràcter fort i impulsiu, que tants problemes li
va comportar, va ser fonamental per superar les adversitats i així, només
sortir del reformatori que li va estalviar, per bona conducta, uns quants anys
de presó, va ingressar al grup de gospelThe Starlighters el qual, sota el
seu lideratge, va evolucionar cap al Rhythm
& Blues al temps que es canviaven el nom pel de The Flamous Flames.
Amb ells va publicar uns quants singles amb gran
èxit de vendes (Please, Please, Please;
Try Me, It's A Man's, Man's, Man's World...) i un LP considerat com un dels
millors discos en directe de tots els temps. Es tracta del Live At The Apollo (1963), gravat al Theatre Apollo de Harlem (New
York, USA), precisament en recinte en que es faria la vetlla per la seva mort,
el dia de Nadal de 2006, als 73 anys, abans de ser enterrat a Augusta
(Atlanta), a tocar de la seva localitat natal de Barnwell (Carolina del Sud).
Però el millor estava per venir, el 1965,
consolidat com una de les grans estrelles del R&B i de la seva derivació amb fort contingut social amb
consciència racial, el soul, va fer
una aportació absolutament original, amb temes com Papa's Got A Brand A New Bag i Cold
Sweat, va prescindir de la melodia per ressaltar el ritme, amb compassos
sincopats, guitarres entretallades i tractant cada instrument, veu inclosa, com
si fora percussió, amb el resultat d'un estil contraposat i gens ensucrat, que
rescatava el jazz i, sobretot, els
ritmes afro-cubans i que es coneixeria com a funk.
Una altra característica seva va ser la energia que
traspuava als seus concerts, el que va aconseguir separant-se de The Flamous
Flames i reclutant una banda més jove, que va anant canviant de nom (The Pacemakers, The JB's) i de membres al llarg dels anys sense minvar la seva
qualitat i per la qual van passar grandíssims instrumentistes com Bootsy Collins, Fred Wesley o Maceo Parker,
amb els que va assolir nous èxits com Soul
Power o la coneguda Get Up (I Feel
Like Being A) Sex Machine.
Però quant tot semblava anar-li de cara, havent
participat com a actor en pel·lícules com The
Blues Brothers (John Landis,
1980), amb Dan Aykroyd i John Belushi i com a compositor de
bandes sonores com Rocky IV (Silvester Stallone, 1985), van tornar
els problemes legals, per violència de gènere (1988), per tinença d'armes i
consum de drogues (1996) i, entre la saturació del mercat per les seves
nombroses publicacions i la aparició del rap, la seva estel·la va anant
decaient, tot i què la seva influència ha estat reconeguda en la evolució del gospel al R&B, al soul i al funk i la transcèndencia sobre estils
posteriors com la disc-music, l'afrobeat, el hip-hop, el rap o el house, per no dir sobre molts passos de breakdance, inspirats en els frenètics
moviment de ball de Brown a l'escenari.
Un individu que, per les seves qualitats, ha
esta conegut amb diversos malnoms, com Soul
Brother Number One, Mr. Dynamite, The Godfather Of Soul o, com li agradava
autoproclamar-se, The Hardest-Working Man
In Show Busines (L'home més treballador del món de l'espectacle), i es que
a treballador no hi havia qui el guanyés, arribant a efectuar fins a 300
concerts en un any, espectacles en els que ho donava tot, exigència que feia
extensiva als seus músics, als que imposava una fèrria disciplina, quasi
militar, fins i tot en la indumentària, més que discutible, tot sigui dit.
Com a CdD he escollit el seu tema probablement més
conegut, el que encapçala l'àlbum homònim I
Got You (I Feel Good) (1966), un blues
de dotze compassos, escrit i produït per ell mateix, que conté un solo de
saxo alt de Maceo Parker, que ha estat versionat per multitud d'artistes i ha
aparegut en unes quantes pel·lícules i sèries de TV. El mateix títol, abreviat,
ha estat utilitzat en el llibre autobiogràfic I feel good. Las memorias de James Brown (Ed. Global Rhythm Press,
2007) i el film I feel good (Tate Taylor, 2014), un biòpic
interpretat per Chadwick Boseman que
va passar sense pena ni glòria.
Ara agafeu-vos bé...o millor aixequeu-vos i balleu,
que, en dos moments històrics ben diferents, comença...
Whooooau! I feel good,
I knew that I would, now
I feel good, I knew that I would, now
So good, so good, I got
you...
- JAMES BROWN. I Got You (I Feel Good). I Got You (I Feel Good), 1966.
THE DISTRICTS és una banda d’indie-rock de la petita localitat de Lititz (Pennsilvània, USA),
integrada per quatre amics de l'institut, el cantant i guitarrista Rob Grote, el baixista Connor Jacobus, el bateria Lawrence Braden i el guitarrista
principal Mark Larson que, amb dos
EP i un àlbum, Telephone (2012),
autoeditats, van cridar l'atenció del segell Fat Possum Records (la mateixa que publica els discos de Dinosaur Jr, Smith Western o The BlackKeys entre altres) que els va fitxar per gravar de manera professional amb
el reconegut productor John Congleton,
moment en el que Larson els va deixar amb la intenció de seguir estudis
universitaris, essent substituït per Pat
Cassady.
Amb aquests mitjans han remasteritzat els discos
anteriors i han publicat un altre EP i un segon LP, A Flourish And A Spoil (2015) que, considero força interessant, i
més si tenim en conte que cap dels membres del grup supera els 21 anys
d'edat.
Musicalment es mouen entre el blues i el garage-rock
més enèrgic i audaç i, tot i no tenir encara, excepte la inconfusible veu de
Grote, una personalitat prou definida, ja que hi podem apreciar influències de
grups consagrats de diferents estils com The Strokes, Coldplay, Editors o el
seus paisans de la veïna Filadèlfia, on resideixen actualment, Dr. Dog, el resultat final destil·la
alguna cosa pròpia. Particularment, a mi m'han sorprès gratament, per això els
vull compartir amb els seguidors del blog.
És un disc ple de magnífiques cançons com Peaches, Chlorine, Hounds, la acústica Suburban Smell o la extraordinària Young Blood, potser una mica massa llarga (08:40) per a CdD, per el
que he escollit el tema que obre l'àlbum, amb un nom, 4th and Roebling, sense res a veure amb
la cançó, que indica simplement la intersecció de carrers de Brooklyn (New
York) en la que havien aparcat el cotxe en el seu primer viatge a la ciutat per
participar en un concert, un altre dels seus punts forts per la intensitat i
passió que hi posen a l'escenari.
- THE DISTRICTS. 4th and Roebling. A Flourish And A Spoil
(2015).
El passat cap de setmana ha actuat al Festival de Cap Roig, a Calella de
Palafrugell (El Baix Empordà), BEN
HARPER, i ho ha fet acompanyat de la seva mítica banda THE INNOCENT CRIMINALS, formada actualment pel percussionista Leon Mobley, el baixista Juan Nelson, el bateria Oliver Charles, el teclista Jason Yates i el guitarrista Michael Ward, amb qui, després de 15
anys separats, han decidit tornar plegats als escenaris en una gira que va
començar fa uns mesos a l'emblemàtic San
Francisco's Fillmore Auditorium.
Es tracta un compositor, cantant i guitarrista
californià, d'origen familiar multiètnic (afro-americà, indi cherokee i lituà),
l'estil musical del qual no és fàcil de classificar, ja que hi conviuen el rock, el folk, el country, el blues, el soul, el reggae, el hip-hop i el jazz, amb lletres sovint reivindicatives sobre temes com la pau, la
religió o el medi ambient.
La col·laboració amb The Innocent Criminals, amb una
formació restringida a l'esmentat Nelson al baix, amb Dean Butterworth a la bateria i David Leach a la percussió, va començar en el seu tercer disc, The Will To Live (1998) i van assolir el
major èxit comercial en el següent, Burn
To Shine (1999), moment en el que l'inquiet ex-marit de Laura Dern decideix continuar
carrera en solitari o alternant amb altres projectes com The Blind Boys Of Alabama, Relentless 7 o, recentment, amb
l'harmonicista de bluesCharlie Musselwhite.
Burn To
Shine és un àlbum
d'un eclecticisme musical impressionant en el que les guitarres elèctriques i
acústiques conviuen sovint en una mateixa cançó, de les en destacaria unes
quantes com Steal My Kisses, Please
Bleed, Suzie Blue, Show Me Little Shame, Forgiven o la que dona nom a l'LP,
seqüenciada al track número 8 i CdD
d'avui.
Burn To
Shine és un tema country-rock amb predomini de la guitarra elèctrica,
una de les composicions més addictives del disc i ideal, al meu parer, per
iniciar-vos en aquest artista aquells que no el coneixeu (i que no haureu estat
a Cap Roig el dissabte passat, és clar!).
Vinga, que la tornada és fàcil:
Won't you let me treat you kind
We're gonna burn to shine
- BEN HARPER & THE INNOCENT CRIMINALS. Burn To Shine. Burn To Shine (1999).
Aquesta nit anirem
al concert d'un artista l'estil del qual està bastant allunyat de l'habitual de
la CdD però no per això és menys interessant. Es tracta de DIEGO EL CIGALA,
nascut a Madrid -tot i què actualment resident i nacionalitzat a la República
Dominicana- com a Diego Ramón Jiménez Salazar,
a qui el “duende” li ve incorporat a l'ADN, no en va és nebot del “cantaor”
flamenc Rafael Farina.
Desprès d'un
parell de discos, Undebel (1998) i Entre vareta y canasta (2000), en els
que va contar amb la participació dels guitarristes Juan José Heredia (“Niño
Josele”) i Vicente Amigo i el
suport publicitari d'artistes com El
Gran Wyoming, Santiago Segura, Pablo Carbonell o Javier Krahe, va ser amb el tercer, Corren tiempos de alegría
(2001), el videoclip del qual va realitzar Fernando Trueba, produït per Javier
Limón i amb convidats excepcionals com Jerry
González i BEBO VALDÉS, que va aconseguir un cert reconeixement.
Però el veritable
èxit internacional (millor disc llatí de l'any segons The New York Times) va
venir amb el següent, Lágrimas Negras
(2003), produït per Javier Limón i el mateix Trueba, a duo amb l'esmentat
pianista, director d'orquestra, compositor i arranjador cubà Bebo Valdés i amb
la participació de músics con el “Niño Josele”, el baixista Javier Colina o el percussionista Israel Porriña (“Piraña”), al “cajón”, entre altres, una fusió de ritmes cubans i
cant flamenc inèdita fins aleshores.
En aquest disc,
editat per Calle 54 Records, el
veterà pianista (84 anys), -ex-director del cèlebre Tropicana, de La Habana, exiliat de Cuba el 1960 i resident a
Estocolm (Suècia) des de 1963, ciutat a la que va tornar, per morir, el 2013,
desprès d'uns anys vivint a Málaga- i el “cantaor” 50 anys més jove,
interpreten amb absoluta compenetració 9 cançons clàssiques, de les que, a més
a més de la CdD d'avui, que dóna nom a l'àlbum, voldria destacar els boleros Inolvidable, Se me olvidó que te olvidé o
Corazón loco (popularitzat en el seu
moment per Antonio Machín), la copla
La bien pagá i un tema de Antonio Carlos Jobim i Vinicius de Moraes, Eu sei que vou te amar, al qual presta
la veu Caetano Veloso, que recita Coraçao Vagabundo, una de les seves primeres
composicions.
La cançó Lágrimas Negras, un bolero original del
cubà Miguel Matamoros (del Trío Matamoros), ha estat interpretada
per multitud d'artistes llatins com Compay
Segundo, Omara Portuondo, Celia Cruz, Olga Guillot, Rubén Blades,
José Feliciano, Cesária Évora o María
Dolores Pradera o anglosaxons, com Alicia
Keys, versions la majoria de les quals desconec, tot i què penso que ho
tenen difícil per superar a la de la CdD.
La interpretació
que en fan BEBO & CIGALA,
escassa en instrumentació, fonamentada en el piano, el baix i el “cajón”, i
especialment enriquida amb el saxo de Paquito
D'Rivera, ha esdevingut paradigma d'un mestissatge absolutament original,
en paraules del poeta Ángel González
“una extraordinaria amalgama en la que la canción antillana suena a cante, y al
revés”.
Si ho pensem bé
tampoc no és tan estrany, el mateix Dieguito ho deia en una entrevista a El
País, quant es referia a dues músiques que van de la ma, “músicas nocturnas,
pendencieras, arrabaleras...con letras que hablan de amor, de desamor, de
alegría, de pena y desengaño”.
Aquesta nit al
Teatre Grec no ho podrem gaudir en tot l'esplendor del disc, ja que el “cantaor”
vindrà acompanyat únicament del seu pianista habitual en els darrers temps,
desprès de fer-ho amb Chucho Valdés,
el fill de Bebo, i de Caramelo de Cuba,
el gitano barcelonès Jaime Calabuch (“Yumitus”), proposta, més propera i personal, que promet mantenir tota la
emoció que un piano i un “quejío”, més que una veu, poden transmetre.
