La CdD d’avui
està protagonitzada per un personatge de ben segur desconegut per a la majoria
de seguidors del blog. Es tracta d’Olivier Lambin, conegut artísticament,
i degut al color dels seus cabells, com a RED.
Natural de Lille
(França), tot i què canta en anglès, ja havia publicat uns quants LP, com Felk (2000); Songs Froma A Room (2001), un disc en el que reinterpreta fil per
randa l’àlbum original del 1969 de Leonard
Cohen; 33 (2002), en referència a
la edat a la que el va gravar i Nothing
To Celebrate (2005), quant el vaig descobrir amb Social Hide And Seek (2007), moment en el que li vaig perdre la
pista fins a la seva recent reaparició, amb el nom de Bodybeat, trio d’electro-funk
format per ell a la veu, guitarra i sintetitzador i (no sé si es casualitat o
els ha buscat expressament) dos pèl-rojos més, Jéremy Butruille al baix i Nicolas
Bertin a la bateria.
Si en els quatre
primers treballs de RED la formació va ser en format de trio, per a Social Hide And Seek, gravat entre
Brest i Lille en condicions de directe, Lambin va incorporar teclats i va contar amb
la col·laboració de grans professionals amics seus, com el guitarrista Noël Atchoté i Neman Herman Düne, del que va resultar un disc de blues-rock urbà molt interessant.
En l’aspecte
musical hi trobarem influències de The
Velvet Underground, de The Stooges
i de les bandes de Nick Cave, The Birthday Party i The Bad Seeds; la manera de cantar (amb
aquesta veu maltractada pel tabac i l’alcohol) ens pot evocar Tom Waits o John Lee Hooker i en les lletres,
crues, fins i tot grolleres, però que semblen traspuar autenticitat, el mateix
autor reconeix la inspiració en la Biblia, en William S. Burroughs i en els seus ídols, Bob Dylan i, és clar, Leonard
Cohen.
Com a CdD he
escollit el track 10, New Life, un tema intens, enèrgic, una
mica inquietant i tot, i amb un sublim riff
de guitarra. Escolteu-lo.
El tercer dels quatre capítols previstos sobre l’space-rock està dedicat a un disc, com
els dos anteriors, de Mercury Rev i de
The Flaming Lips, produït per Dave Friedman, però ben allunyat
geogràficament d'ells, tots dos americans. Es tracta de THE DELGADOS, un quartet de Glasgow (Escòcia), format per tres
amics, Alun Woodward (guitarra i
veu), Steward Henderson (baix) i Paul Savage (bateria), als que
s'afegiria posteriorment Emma Pollock
(guitarra i veu), parella de Savage.
El seu pintoresc nom prové del segovià Pedro "Perico" Delgado,
l'inefable campió de ciclisme, esport del que Woodward n'és un gran afeccionat
i que ha condicionat tanmateix el nom dels dos primers LP del grup, Domestiques (1996) i Peloton (1998), discos de marcada
simplicitat lo-fi, autoproduïts i
editats per la seva pròpia discogràfica, Chemikal
Underground, a partir dels quals van anant evolucionant cap a un estil amb
unes melodies i un tractament de les veus més treballat i, sobretot, uns
arranjaments orquestrals amb profusió de vents i cordes, i que van suposar els seus millors treballs, The Great Eastern
(2000) i Hate (2002), tots dos amb
Mr. Friedman al comandament. El posterior Universal
Audio (2004), amb canvi de productor, va comportar una tornada als arrels i,
acceptada la disparitat entre la gran acceptació per part de la crítica, amb John Peel i la publicació NME al capdavant, i el fracàs
comercial, quantificat per l'escàs volum de vendes, la dissolució de la banda.
The Great
Eastern, abandonada
la terminologia ciclista, pren el nom d'una antiga fàbrica tèxtil de Glasgow,
habilitada com a centre d'acollida per a homeless,
alcohòlics i drogoaddictes, i penso que és una bona metàfora del que representa
l'àlbum, un refugi on protegir-nos del fred espiritual i esplaiar les nostres
ànimes, com queda palès a les elaborades lletres de Woodward i Pollock (que
s'alternen interpretant la veu principal i el cor), plenes d'angoixa i
desesperació, tot i què amb una porta oberta a l'esperança.
És un disc èpic i fastuós, del que destacaria temes
com American Trilogy, No Danger o la CdD, Accused Of Stealing, iniciada amb una progressió de guitarra, a la
que se suma la veu de la Pollock, un loop
de bateria i el piano, desembocant en un vals lleuger i melancòlic, una cançó
agradable i relaxant amb sobtades transicions i moments genials, com el petit
interludi amb el vibràfon i l'acordió, que estic segur que us agradarà.
- THE DELGADOS. Accused
Of Stealing. The Great Eastern (2000).
Desprès de viure una temporada a New York City,
on va sortir una mica perjudicat pel consum de drogues i l'abús d'alcohol, Mike Hadreas, nascut a Seattle
(Washington) va tornar a viure a casa de sa mare a Everett (Washington) per
dedicar-se professionalment a la música i, amb 32 anys, amb el nom artístic de PERFUME GENIUS, ja porta publicats tres
LP.
En els dos primers, Learning (2010) i Put Your
Back N 2 It (2012) es va mostrar com un autor minimalista que basava la
seva proposta amb una veu característicament tremolosa i els arranjaments de
guitarra i piano per el que havia estat comparat amb artistes com l’Antony Hegarty (Antony & The Johnsons) menys operístic o el primer i més íntim Sufjan Stevens, i amb lletres d'una
franquesa poc habitual al voltant de la lluita contra les addiccions, les
malalties (ell mateix pateix la malaltia de Crohn) i, sobretot, del món de la
homosexualitat, el que va quedar palès en el videoclip del tema Hood
que va gravar amb actituds ben explícites amb l'actor de porno gayArpad Miklos.
En el tercer, Too Bright (2014), en
canvi, sense deixar d'exhibir la seva sensibilitat per al pop dramàtic i emocional, marca més diferenciadament el seu camí
experimentant amb atmosferes més denses i robustos passatges electrònics per a
la qual cosa va contar amb la participació de John Parish, l'habitual col·laborador de la seva admirada P.J. Harvey, a la bateria, de Adrian Utley (de Portishead) com a productor, a més a més de tocar el baix i els
sintetitzadors i, és clar, del seu xicot i enginyer habitual Alan Wyffels.
A Too Bright, títol que fa més referència a la indumentària
que l'autor llueix a la portada que no al contingut del disc, Hadreas es mostra
depressiu, fins i tot turmentat en alguns moments, i conté alguns tracks que ben bé encaixarien en els
discos precedents, com l'inicial I
Decline o l'homònim Too Bright,
amb altres en que predominen els sintetitzadors, com My Body o Grid i, els
meus preferits, les precioses balades Fool,
No Good o la CdD d'avui, Queen.
És un himne psicodèlic, com si diguéssim glam-rock futurista, marcat pel ritme
pesant de la bateria i els sintetitzadors, amb un omnipresent brugit de fons,
brut i amenaçant, que emmarquen la veu cap a un cant coral final que dota a la
composició d'una èpica inesperada, amb una lletra bastant clara si esteu
familiaritzats amb aquest argot: "No saps que la teva reina (Don't you know your queen)
...fuetada...esquerdada...plena de malalties...no em coneixes?" i que
arriba a inquietar descaradament a la línia que, just abans d'una
explosió de tambors, diu: "Cap família està segura quant em remeno a
prop" (No family is safe when I sashay).
Senzillament...fascinant!
Us sorprendria, seguidors del blog, que un grup que fa 35 anys va
gravar un disc amb el que van obtenir prou ressò com per emprendre una gira
internacional, a la que se'n van adonar que actuar en públic no era el
seu i ho van deixar i encara ara el disc s'escolta i és considerat per molts
com una obra de culte? I que la banda actua de tant en tant, com per exemple en
el Festival Primavera Sound del 2008,
per seguir presentant el mateix disc?
Doncs això és una realitat. Es tracta dels YOUNG MARBLE GIANTS, trio de
Cardiff (País de Gal·les) -el nom dels quals s'inspira en els koúros, antigues estàtues de marbre
gregues que representen a la joventut-, format per Stuart Moxham (compositor principal, guitarra i teclats), el seu
germà Phil (baix i caixa de ritmes)
i la cantant Alison Statton, la veu
de la qual, juntament amb la minimalista instrumentació dels primers, és el
segell que els caracteritza.
El seu estil es pot reconèixer amb uns pocs
segons d'escolta, no tant pel ritme de la guitarra Rickenbacker com per les línies d'òrgan elèctric (un Galanti amb menys prestacions que
qualsevol Casio de joguina), pel baix
prominent i per la veu freda i poc modulada de la solista, el que va donar lloc
a un estil ben diferent de l'imperant a la època, podent ser considerats
pioners del que posteriorment es coneixeria com a post-punk o new wave.
Desprès de la separació van començar sengles
carreres, Stuart va gravar diversos discos, amb el grup The Gist, en solitari o en col·laboració, com en el duo amb Louis Phillippe; Alison va formar el
grup Weekend amb en Phil, qui
tanmateix va tocar el baix amb The
Communards i amb Everthing But The
Girl, però van mantenir la relació i es van reunir ocasionalment per actuar
en alguns programes de ràdio (BBCRadio Wales, Peel Sessions...) i festivals, com el de Hay-on-Wye, All Tomorrow's
Parties o l'esmenta Primavera Sound
de Barcelona.
El disc en qüestió és Colossal Youth (1980), gravat en cinc dies i constituït inicialment
per quinze cançons curtes que en total no superen els 38 minuts, a les que en
successives reedicions se li han anat afegint més, fins a un total de 41, això
si, totes resultants de les mateixes sessions de gravació. La feina que va fer
aquest trio en cinc dies va ser incommensurable, això si que és aprofitar el
pressupost que Rough Trade Records va
invertir en el lloguer dels Foel Studios,
de Cardiff. L'àlbum està considerat una obra mestra a la que, en terminologia
culinària actual, podríem qualificar de "deconstruccionista" i la
seva influència ha estat reconeguda per artistes com Yo La Tengo, Beat Happening,
els esmentats Everithing But The Girl, Peter
Buck, de R.E.M.. o, els mateixos Kurt Cobain, de Nirvana, i la seva dona Courtney
Love, qui, amb el seu grup Hole,
va fer una magnífica versió del tema Credit
In The Straight World en el disc Live
Through This (1994).
Si hi parem atenció, al llarg del disc hi trobarem
ressò de música de cabaret, cinematogràfica a l'estil Morricone, de samba, tango, rhythm
and blues, funk, boogie, folk, pop i
hard-rock i, fins i tot, cant
gregorià (i no exagero!). Si he de destacar algun tema dels 15 del disc
original ho faria per la inicial Searching
For Mr. Right, N.I.T.A., Brand-New-Life i la CdD, Wurlitzer Jukebox, una cançó amb una línia de baix que, amb una
precisió mecànica, ens dibuixa l'esquelet del funk. Una música aparentment freda però commovedora que ha superat
el pas del temps sense envellir ni una mica.
- YOUNG MARBLE GIANTS. Wurlitzer Jukebox. Colossal Youth (1980).
THE APPLES IN STEREO és un grup d'indie-rock de Denver (Colorado, USA), englobat en el segell Elephant 6 Recording Company, un
col·lectiu de bandes que col·laboraven i intercanviaven experiències, com es va
explicar en el seu moment en aquest blog
(vegeu aquí), liderat pel cantant, guitarrista i productor Robert Schneider, compositor de la majoria dels temes.
L'adjectiu més apropiat per qualificar la seva
música és el de "assolejat" (sunshine
pop) i han estat sovint comparats amb la època més psicodèlica de The Beatles i The Beach Boys, així com amb els seus admirats Electric Light Orchestra.
Un dels seus millors àlbums és el sisè, New Magnetic Wonder (2007), publicat
desprès d'un parèntesi de cinc anys en els que Schneider es va dedicar a
projectes paral·lels, i va ser, desprès de deu anys amb SpinART Records, el primer editat pel segell Yep Roc, filial de Simian
Records i propietat de l'actor Elijah
Wood, el conegut Frodo de El Senyor
dels Anells (Peter Jackson,
2001-2003).
El disc va ser gravat, com és habitual a Elephant 6,
amb la participació de Jeff Mangum (Neutral Milk Hotel) i diversos membres
de The Olivia Tremor Control i
altres bandes del col·lectiu que hi van aportar un entorn sonor de mellotron, teclats vintage, percussions, veus amb efectes vocoder i, es clar, el clarinet, característic a gairebé totes les
bandes d'E-6, amb el resultat d'un registre majoritàriament lluminós, amb
alguna que altra boira càlida, però accessible des de la primera escolta.
Si us feu amb el disc i veieu que consta de 24 tracks, continguts en un doble LP, no us
espanteu, en primer lloc perquè la meitat son breus interludis de menys d'un
minut de durada (una altra característica marca de la casa E-6) però, sobretot,
perquè el nucli de cançons "reals" son prou bones i tan diferents
entre sí, que us ben asseguro que us deixaran satisfets.
La successió de temes que inicien l'LP és sensacional
i, quant arribes a la quarta, Energy,
la CdD d'avui, com sovint sento dir ara, "flipes d'allò més". I
és de justícia destacar també les dues aportacions, Sunnddal Song i Sunday Song,
que hi fa, com a autora i intèrpret, la bateria Hilarie Sidney, aleshores parella de Schneider, que deixaria la
banda desprès d'aquesta gravació.
Energy comença amb
una fantasia acústica que en retrocedeix a la època hippie i continua amb una brillant melodia i un ritme efervescent,
amb guitarres acústiques i elèctriques, que ens transmeten el positivisme del
títol.
- THE APPLES IN STEREO. Energy. New Magnetic Wonder (2007).
Qui pensi que la autodestructiva lluita d'egos
en el si dels grups de rock és
exclusiva del gènere masculí avui comprovarà el contrari.
Kristin Hersh i Tanya
Donelly eren unes molt bones amigues a l'escola quant, als 11 anys, es van
convertir en germanastres, fruit de la unió de la mare de la primera amb el
pare de la segona, desprès dels respectius divorcis i, als 15, guitarristes les
dues, ja havien format la seva primera banda, que, amb la incorporació del seu
amic David Narcizo a la bateria i la
baixista Leslie Langton, es van
anomenar Kristin Hersh and The Muses i, posteriorment, amb el nom en que els
coneixem, THROWING MUSES.
Formats a Newport (Rhode Island, USA) a començament
dels 80, va ser a Boston (Massachusetts) on van triomfar, en gran part per la
difusió que en van fer les emissores de radio universitàries de la ciutat (rés
a veure amb la MTV, "of course") que era, en aquell moment, el centre
del mapa alternatiu, amb un estil que es caracteritza per unes estructures de
les cançons poc ortodoxes interpretades per la veu esquinçada de
Hersh, a la que la Donelly aporta unes harmonies vocals més properes al pop i unes lletres surrealistes que no
entenia ni ella, sovint inspirades en les veuetes que sentia la primera a
dintre del seu cap (i que posteriorment, amb només 20 anys i ja mare soltera,
li van comportar el diagnòstic de trastorn psicòtic).
El seu disc més assequible per a mi és el quart, ara
amb Fred Abong al baix, The Real Ramona (1991), al que Hersh
aporta 9 de les dotze cançons, Donelly un parell, el màxim que va aconseguir
col·locar en cap dels seus àlbums, més la última, acreditada per primera vegada
a tota la banda. Es compren doncs que Tea, nom al que sempre l'ha anomenat sa
germana, s'afartés de tanta tirania i, el 1992, abandonés el grup per formar,
amb Abong, el baixista, i Kim Deal,
dels també bostonians Pixies, amb
qui havien compartit escenaris, la banda The
Breeders, pas previ al següent projecte, ja com a líder destacada, Belly.
Amb un altre canvi de baixista, ara de nou amb
Leslie Langton, que recuperava la estructura matriarcal del grup, i el fidel
Narcizo, amb el seu particular estil de tocar sense platerets, T.M. van
continuar com a trio, publicant tres àlbums més, dels que destacaria University (1995), fins el 1997, en que
ho van deixar, per continuar Hersh, mudada a califòrnia i ara mare de tres
fills, amb una carrera en solitari que havia començat, simultàniament amb la
banda uns anys abans, en la que ha gravat uns quants discos, quasi tots en
format acústic, en els que s'accentua encara més la seva tendència a
l'exhibicionisme emocional, activitat que va compaginar a la participació en un
altre grup "elèctric", 50ft
Wave.
El 2003, contra tot pronòstic, van tornar amb un
nou disc, titulat, com el del seu debut, Throwing
Muses, amb un altre baixista, Bernard
Georges, baixista dels esmentats 50ft Waves, i la inesperada
participació de Donelly, tot i què exclusivament fent acompanyaments vocals, i
hem hagut d'esperar 10 anys més per al darrer fins ara, Purgatory/Paradise (2013), el novè de la seva discografia, marcat,
com tota la obra anterior, pel talent i la complexa personalitat de la Hersh.
Com a CdD he escollit Counting Backwards, el tema que encapçala el disc, una composició que podria passar per funk-rock amb una part vocal que deixa
clar que estem al davant d'una ment en desordre, una angoixa femenina que,
plena de ràbia i desconcert, es gira implosiva, cap a dins, al contrari de la
masculina que ho fa cap al món de fora, prenent forma de símptomes obsessius,
com l'anorèxia i altres.
Tot i que potser una mica sobrevalorades, penso
que les Muses han estat una de les bandes més emblemàtiques del boom del college-rock de finals dels 80. A continuació un petit tast:
- THROWING MUSES. Counting
Backwards. The Real Ramona (1991).
La CdD d'avui és d'un grup al que podem considerar
sense cap mena de dubte com un dels millors i més influents -així com
controvertits- de la dècada que va de la meitat dels 60 a la dels 70, per a mi
la més important de la història del rock.
THE DOORS va estar
format per quatre estudiants de cinema de la Universitat de UCLA, Jim Morrison (cantant), Ray Manzarek (teclista), Robby Krieger (guitarrista) i John Densmore (bateria), formació de la
crida l'atenció la manca de baixista, tasca que era assumida en els concerts
(que no per a la gravació dels discos, per al que van contar amb diversos
músics contractats) per Manzarek, que seguia la línia de baix amb la esquerra
del seu instrument, habitualment un Fender
Rhodes, mentre amb la dreta tocava pròpiament les melodies
d'orgue.
El seu estil anava més enllà de la psicodèlia inherent
al context cultural de la Califòrnia de la època (en el que triomfaven bandes
com Jerfferson Airplane i Grateful Dead) , amb la incorporació de
trets de pop, rock, blues, jazz i,
fins i tot, flamenc, per esdevenir realment inclassificable i el seu so, tot i
ser fàcilment identificable per l'orgue de Manzarek, un grandíssim
instrumentista, a la saga del qual no es quedaven curts els altres, va quedar
supeditat a les magnífiques aptituds vocals i, sobretot, escèniques de Morrison
(qui no recorda la seva magnètica presència, enfundat en uns pantalons de cuir
que convertien la estrella del rock
en un "sex symbol"?) ,
tanmateix autor d'unes lletres estranyes i ombrívoles, fruit de la seva
admiració pels poetes francesos (amb Arthur
Rimbaud al capdavant) i els escriptors de la beat generation (com Jack
Kerouac).Tan és així que el grup va prendre el nom d'un vers de William Blake que diu: "If the doors of perception were cleansed,
everything would appear to man as it is: infinite" (Si les portes de
la percepció s'obriren per complert, tot apareixeria per a l'home tal com és:
infinit), vers que també va inspirar el llibre de Aldous HuxleyThe Doors of
Perception (1954).
La carrera dels Doors va començar meteòricament amb el
disc homònim de debut, The Doors (1967),
obra que va causar sensació entre la crítica i el públic, el nivell de ventes
del qual van superar en el següent, Strange
Days (1967), per baixar lleugerament en el tercer, Waiting For The Sun (1968), en part fruit dels excessos cada cop
més evidents de Morrison amb les drogues i l'alcohol, el que va incrementar la
seva actitud ja de per se provocadora i exibicionista, per decaure amb The Soft Parade (1969), disc en el que
es van allunyar dels seus fans amb un estil extremadament pop, amb arranjaments de metalls inclosos. Quan la davallada semblava inevitable van remuntar el vol amb l'extraordinari Morrison Hotel (1970), àlbum molt
consistent, tot i no contenir cap hit,
i van continuar amb L.A. Woman
(1971), aquest sí, amb el memorable Riders
On The Storm.
I a partir d'aquí la tragèdia: Morrison, imbuït pels
afanys literaris, se'n va anar a viure a París amb la seva xicota (Pamela Corson, víctima el 1974 d'una
sobredosi d'heroïna), ciutat en la que un mes desprès, el dia 3 de juliol, va
morir en circumstàncies mai ben aclarides, a la mítica edat de 27 anys, a la
mateixa que ho van fer els seus contemporanis Brian Jones (de The RollingStones), Janis Joplin i Jimi Hendrix, "tradició" que
en dècades posteriors van perpetuar Kurt
Cobain (de Nirvana) i Amy Winehouse. La seva tomba al
cementeri Père-Lachaise, de París,
s'ha convertit en un lloc de pelegrinatge pels fans d'aquest mite, la història del qual ha estat tanmateix portada
al cinema amb la pel·lícula The Doors
(Oliver Stone, 1991), protagonitzada
per Val Kilmer.
A la mort del frontman
la resta de la banda van decidir continuar i van gravar tres discos més, abans
de dissoldres per seguir com a solistes o lligats al món de la música, amb
ocasionals reagrupaments, sense Densmore, per el que van haver de renunciar al
nom original, el que va acabar amb la mort de Manzarek el 2013, a la edat de 74
anys.
The Doors (1967), el seu debut, és un àlbum extraordinari en el que, amb un aire
teatral, influència de les actuacions del cantant, tracten els temes de l'amor
i les drogues més explícitament que en cap altre i del que cal destacar com a
mínim tres temes, Light My Fire,
probablement la seva cançó més coneguda i que en bona lògica hauria de ser la
CdD d'avui si no fos perquè la tinc reservada per a una futura secció COVERS
que us sorprendrà, The End, un epíleg
d'onze minuts tractant el tema d'Edip i la que ara escoltarem, la inicial Break On Through (To The Other Side),
traduït Obre't camí (cap a l'altre costat).
Musicalment és una composició curiosa, al basar-se en
una estructura percussiva de bossa-nova,
un riff de guitarra que recorda la
interpretació que Paul Butterfield
va fer del tema Shake Your Moneymaker,
original del bluesmanElmore James i un solo d'orgue similar
a la introducció del What I'd Say de Ray Charles. I literàriament és
pura morbositat, fixeu-vos: la discogràfica, Electra Records, va censurar part de la cançó amb l'argument que
l'ús, força repetit per cert, de la paraula "high" té connotacions en el món de les drogues i en algunes
edicions del tema, que no en les versions en directe, la frase "She gets high" (Ella es col·loca)
només s'escolta "She gets",
seguit d'un lleu brunzit. Jo, particularment, com molts altres dels seus
seguidors, vaig una mica més lluny i penso que més aviat el tema és un
convit a obrir la ment, trencar amb la rutina per travessar la porta i fugir a
una altra realitat a la que no ens hem atrevit a entrar...una proposta que faig
extensiva als seguidors del blog per
aquest cap de setmana que comença avui divendres.
- THE DOORS. Break On Through (To The Other Side).
The Doors (1967).
