Making Plans For Nigel (XTC)

XTC (pronunciat "ecstasy"), és un grup musical britànic, el nom del qual per a alguns rememora el d'una coneguda droga de disseny, el que ha estat desmentit pels interessats amb l'argument plausible de que se'l van posar amb la única intenció de que sonés bé i molt abans de que es generalitzés el consum la substància en qüestió, la metilendioximetanfetamina (MDMA), que és el seu veritable nom químic.

La banda va estar liderada durant la seva vida activa pel compositor principal, guitarra i veu Andy Partridge i l'altre compositor, inferior en nombre però no en qualitat, com demostrarà la CdD d'avui, el baixista i cantant Colin Moulding, acompanyats inicialment pel teclista Barry Andrews, el pare de Finn Andrews, de The Veils, CdD en el seu dia (vegeu aquí), que va deixar-ho desprès del segon disc, essent substituït per Dave Gregory, multiinstrumentista que va sumir una segona guitarra, i pel bateria Terry Chambers, el lloc del qual, al plegar, no va ser necessari substituir, com es comprendrà seguidament.

En els quasi 30 anys de vida, entre el 1977 i el 2005, van publicar una dotzena de discos (més un parell més amb la banda alternativa que van formar, a mena "d'alter ego", anomenada The Dukes Of Stratosphear, per homenatjar la seva estimada música dels 60, com The Beatles, The Byrds, The Beach Boys o The Kinks), els més interessants dels quals considero el tercer, Drums And Wires (1979), cinquè, English Settlement (1982) i el vuitè, Skylarking (1986) - un àlbum conceptual produït amb força controvèrsies però amb molt bon resultat artístic, amb temes com Dear God, per Todd Rundgren-, als que es podrien afegir els dos darrers, un ambiciós projecte de disc doble que finalment van publicar per separat, amb els noms de Apple Venus Volume 1 (1999) -moment en el que Gregory els va deixar, desprès de 20 anys, per motius musicals al considerar excessiva la orquestració- i Wasp Star (Apple Venus Volume 2) (2000).

I és que el que va caracteritzar la seva obra va ser la constant evolució, des de la new wave (post-punk) inicial,  cap a tots tipus d'influències, des del folk al pop i a la psicodèlia (amb ritmes orientals inclosos), amb sumptuosos arranjaments instrumentals i vocals.

El seguidors del blog menys informats us preguntareu com és que una banda tan bona -la influència de la qual podem apreciar a grups recents com Blur, Franz Ferdinand o Maxïmo Park- mai no assolís un èxit comercial massiu i la raó és fàcil de comprendre. L'any 1982, durant la gira de presentació de l'esmentat disc English Settlement, el del preciós single Sense Working Overtime, Partridge va patir una crisi de pànic (diuen que per la sobtada abstinència, forçada per la seva dona sense encomanar-se a cap metge, del consum de benzodiazepines, a les que sembla que n'era addicte) que li va comportar una por escènica que, a diferència d'algun conegut cantautor espanyol, no va poder superar, per la qual cosa, a partir d'aleshores la seva activitat artística es va limitar a gravar discos, amb ocasionals actuacions per a emissores de radio i TV. Va ser quant Chambers, davant de la previsible reducció d'ingressos, va deixar la música i se'n va anar a viure a Austràlia, i el seu lloc a la bateria va ser cobert per músics d'estudi per a les gravacions posteriors. I així va ser que una de les millors bandes dels 80, impossibilitada però per actuar en públic, i, tot s'ha de dir, amb constants canvis estilístics que la mantenien fora de sintonia amb els temps, mai no va arribar a rebre el reconeixement que es mereixia dels aficionats en general.

Jo, personalment, els vaig descobrir amb Drums And Wires, un punt d'inflexió per al grup, amb el canvi del teclista Andrews per l'altre guitarrista, Gregory (d'aquí el títol de l'àlbum, "Tambors i cordes", en referència a l'absència de teclats), i amb una gran competència entre Partridge i Moulding per la composició dels temes, amb victòria per al primer, en proporció de 2 a 1, però amb l'honor per al segon per l'autoria del seu primer èxit important, la CdD d'avui, és clar.

És un disc de 15 temes prou diferents entre si, produït per Steve Lillywhite, ple de riffs de guitarres i d'enganxoses línies de baix, amb detalls psicodèlics i harmonies vocals de l'escola Beach Boys i melodies en les que a aquests post-punks se'ls entreveu l'admiració (més o menys oculta) que devien sentir per The Beatles i amb unes lletres notables, tan àcides com personals.

I el tema escollit per a CdD és el track que obre el disc, un dels cinc composats pel baixista, en general més convencionals i assequibles que els del seu company, que representa una crítica social a la realitat de moltes llars de classe mitjana britànica, a aquells pares que tenen decidit el futur laboral del seu fill, en aquest cas el petit Nigel, pel que fan plans per a que sigui feliç treballant...a l'acer! 

          We're only making plans for Nigel

          We only want what's best for him...

Rendim culte, doncs, a una (altra) de les grans bandes perdudes del pop.

- XTC. Making Plans For Nigel. Drums And Wires (1979). 

Pulgas en el corazón (Christina y Los Subterráneos)

Anit  Christina Rosenvinge va actuar a l'Auditori de Barcelona, dins del Guitar Festival, per presentar el seu últim disc, Lo nuestro (2015), en el que, amb predomini de la guitarra elèctrica i els sintetitzadors, se'ns mostra allunyada dels seus darrers treballs, més intimistes. És una artista la carrera de la qual no he seguit especialment però que resulta ser, de tots els que he publicat alguna CdD, de la que he estat físicament més a prop i durant més temps. Concretament va ser en un concert de Keith Richards i la seva banda alternativa als Stones, The X-pensive Winos, a la sala Zeleste, l'actual Razzmatazz, en el qual es va situar just al davant meu, acompanyada de la que aleshores era la seva parella, el cineasta Ray Loriga (vegeu aquí).

Fins fa poc només tenia a la meva discoteca un àlbum d'aquesta madrilenya, filla de danès i britànica,  Que me parta un rayo (1992), el primer que, finalitzada la etapa de música per a adolescents en la que va triomfar amb el duo Álex Y Christina, va endegar com a CHRISTINA Y LOS SUBTERRÁNEOS, amb els que en gravaria dos més, el directe Vivo en Madrid (1993) i Mi pequeño animal (1994), a partir del qual va començar una carrera en solitari, tan interessant com poc comercial, que amb una desena de discos mes, segueix en plena forma i amb el prestigi intacte tot i els múltiples canvis de pell que ha portat a terme en els seus més de 30 anys d'activitat artística.

I aquest LP solitari fa poc es va veure acompanyat d'una obra que recomano a tots aquells que, coneixent-la poc, com jo, us hi voleu aproximar. Es tracta de Un caso sin resolver (2011), un quàdruple CD (més un DVD i un llibret) amb cançons escollides per la pròpia autora de totes les seves èpoques, el primer dels quals recull temes amb els Subterráneos i dels primers discos en solitari, Cerrado (1997) i Flores raras (1998); el segon correspon a la època "americana", fruit del seu periple per New York, on, amb la companyia dels seus amics Steve Shelley i Lee Ranaldo, de Sonic Youth, va editar Frozen Pool (2001), Foreign Land (2002) i Continental 6 (2006), amb la majoria de cançons de caràcter introspectiu i en anglès, abans de tornar a Espanya per reiniciar la carrera en llengua castellana amb els aclamats Tu labio superior (2008) i la seva seqüela, l'EP Tu labio inferior (2008) i, per a molts la seva obra definitiva, La joven Dolores (2011), el que queda recollit al tercer CD, deixant per al quart, com una mena de calaix de sastre, composicions com Chas! Y aparezco a tu lado, de la època de Álex y Christina, altres del disc  Verano fatal (2007), gravat a mitges amb Nacho Vegas, i covers com l'Hallelujah de Leonard Cohen o, el súmmum de l'atreviment, El sud, tema del disc Els invertebrats (2007), de Raül Fernández, Refree, productor del recent Lo nuestro, que canta en l'idioma original, el català.

Com a CdD he escollit un tema de Que me parta un rayo,  el primer disc amb els Subterráneos, grup que contava, entre d'altres, amb grandíssims músics que desprès s'incorporarien a la banda de Joaquín Sabina, com Antonio García de Diego i Pancho Varona (vegeu aquí) o Álvaro Urquijo, de Los Secretos i Alejo Stivel, posteriorment a Tequila i famós productor. El seu estil, ben allunyat del pop d'autor posterior, era pop-rock d'influència franco-britànica, amb el que van aconseguir molt bona acollida de crítica i públic. És un dels LP més interessants del rock espanyol, amb deu tracks rotunds, tot i la seva aparent sensibleria, dels que destacaria la inicial Tú por mí, Mil pedazos, Señorita (amb lletra de Ray Loriga), Voy en un coche, Alguien que cuide de mí,  la balada final, avançament del que vendria desprès, o la CdD d'avui.

Es tracta de Pulgas en el corazón, amb una melodia i una harmònica que ens recorden a Bob Dylan i una lletra a mitges entre Rosenvinge i Loriga en la que fa homenatge als seus admirats The Clash, un tema dels quals esmenta a la estrofa que diu:

          Un chaval pide monedas

          para echar en la juke-box

          y ya ha puesto 15 veces

          "Should I Stay Or Should I go"

I que conté la coneguda tornada:

          Pulgas en el corazón

          perros en el callejón

          y yo voy a estarme quietecita

         hasta ver venir lo bueno en mi rincón.

- CHRISTINA Y LOS SUBTERRÁNEOS. Pulgas en el corazón. Que me parta un rayo (1992).

With A Little Help From My Friends (Joe Cocker/The Beatles)

COVERS 2:

En el quatre anys i mig d'existència del blog hem escoltat unes quantes CdD que son versions (terme al que en endavant ens referirem tal com es coneix en terminologia anglosaxona, covers) de temes originals d'altres artistes, exemples de les quals son la que Enrique Morente va fer del Manhattan de Leonard Cohen (vegeu aquí), Khaled i Noa del Imagine de John Lennon (aquí), Aretha Franklin del Respect d’Otis Redding (aquí) o Patti Smith del Gloria de Van Morrison (i aquí).

Però no va ser fins al post de Stand By Me, del que vaig proposar el cover de John Lennon i l'original de Ben E. King (vegeu aquí), que em vaig plantejar iniciar una secció fixa periòdica del blog, com ja ho eren les de MN(I)O i PdR'n'R. I, des del primer moment vaig tenir clar quin seria el post número dos de la secció, però la mort del protagonista el passat més de desembre m'ha  fet endarrerir una mica més del previst la publicació, per tal d'evitar l'efecte oportunisme.

I estic segur que a la  majoria de seguidors de la CdD quan parlem de covers una de les primeres que us venen al cap és aquesta que JOE COCKER va fer del With A Little Help From My Friends de TheBeatles. Jo, particularment, va ser la primera cançó que li vaig veure interpretar i la sensació que em va produir em perdura 45 anys desprès.

Aquest cantant britànic va publicar amb gran èxit el seu primer disc el 1969, amb el títol homònim de la CdD, que contenia altres versions cèlebres com Feeling Alright, de Dave Mason (de Traffic), Just Like A Woman i I Shall Be Released, de BobDylan, així com tres temes propis, dels que destacaria Marjorine, composats a mitges amb Chris Stainton, el teclista de la seva banda, The Grease Band, de la que, per a la gravació del disc, van formar part músics de la categoria de Jimmy Page (de Led Zeppelin) i Albert Lee a les guitarres, o Stevie Winwood (Traffic i altres) a l'orgue.

I aquesta va ser la característica de la seva carrera -interrompuda temporalment a conseqüència de les seves addiccions-, la alternança de temes propis, els menys, amb grandíssims covers, com Honky Tonk Woman (The Rolling Stones), The Weight (The Band), The Letter (The Box Tops), Something, She Came In Through The Bathroom Window o Let It Be (The Beatles), You Are So Beatiful (Billy Preston), Unchain My Heart (popularitzada abans per Ray Charles) o You Can leave Your Hat On (Randy Newman). A l'èxit d'aquesta darrera va contribuir el que formés part de la banda sonora de la pel·lícula "Nine 1/2 weeks" (Adrian Lyne, 1986) al so de la qual Kim Basinger fa un sonat streptease per a Mickey Rourke. Tanmateix va ser molt popular (oscar inclòs) la interpretació, a duo amb Jennifer Warnes, del tema Up Where We Belong, per a la banda sonora de “An Officer And A Gentleman” (Taylor Hackford, 1982), interpretada per Richard Gere.

De totes les versions possibles de With A Little Help From My Friends per part de Joe Cocker he escollit la que em va impactar a mi en el seu moment, la que va efectuar al festival de Woodstock de 1969, una actuació físicament intensa, amb uns vibrants moviments de braços i mans que el van fer conèixer com ¨l'home de la guitarra invisible" i una veu més pròpia d'un home negre de mitjana edat que d'un jovenet blanc de 25 anys. El cover suposa un canvi radical del original, amb un alentiment del compàs i una llarga introducció instrumental que la fa ràpidament recognoscible.

I a continuació la podeu comparar amb la versió original de The Beatles, publicada al mític disc Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (1967), composada per John Lennon amb la participació de Paul McCartney de tal manera que pogués ser cantada còmodament per Ringo Starr, que manté parcialment una conversa amb els altres tres quan, a la pregunta:

          Would you believe in a love at first sight?

Respon:

          Yes, I'm certain that it happens all the time.

- JOE COCKER/THE BEATLES. With A Little Help From My Friends. With A Little Help From My Friends (1969)/Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (1967).

The Spark That Bled (The Flaming Lips)

El segon post dels quatre previstos sobre l’space-rock, iniciat amb Mercury Rev, està dedicat a THE FLAMING LIPS, grup de Oklahoma City (USA) amb més de 30 anys d'existència, liderat pel compositor, guitarrista i cantant Wayne Coyne i altres membres que han anat deixant el grup, com el seu germà Marc o Jonathan Donahue, també membre dels Mercury Rev, grup amb el que tanmateix, com es va comentar en el seu dia (vegeu aquí), han compartit productor en la figura de Dave Fridman.

La característica principal de la banda és el seu caràcter experimental, fins i tot surrealista, el màxim exponent del qual és el disc Zaireeka (1997), format per quatre àlbums diferents, preparats per a ser escoltats simultàniament amb quatre reproductors. Però la autèntica renovació va venir en el següent disc, The Soft Bulletin (1999), el novè de la seva discografia, amb el que, fusionant melodies aparentment simples amb ritmes hipnòtics, utilitzant instruments com sintetitzadors, bateries i cordes electrònics perfectament arranjats i amb profusió d'efectes de so i amb unes lletres estranyes i filosòfiques, van obtenir la aclamació de la crítica, així com del públic indie-alternatiu en general.

El següent, Yoshimi Battles The Pink Robots (2002) va mantenir molt bones crítiques i va resultar el seu més gran èxit comercial però a partir d'aquí es van embarcar en llargues gires i múltiples projectes, col·laboracions, bandes sonores, gravacions de documentals i van tornar a publicar desconcertants obres experimentals, difícils d'assimilar, algunes de les quals han estat les reinterpretacions de discos mítics com Pink Floyd's The Dark Side Of The Moon (2009) i, amb participació de la controvertida Miley Cyrus, del Sgt. Pepper's de The Beatles, titulat per ells com With A Little Help From My Friends (2014).

The Soft Bulletin es pot considerar un àlbum gairebé conceptual al voltant dels grans temes existencials, com la vida, el bé i el mal o la mort, en el que les emocions combinen amb la experimentació fins a límits commovedors i en el que les cançons son autèntics collages d'instruments (piano, arpes, vents...), cors operístics i efectes de so, això si, sense deixar de ser un disc de pop. I què dir de la producció de Fridman? Per a simplificar-ho us diré que sembla que, com si d'una reencarnació de Phil Spector es tractés, evita el silenci a tota costa, en el més pur estil "Wall of sound" (vegeu aquí).

El tema que obre el disc, Race For The Prize (Cursa pel premi), és inèdit -pel que jo sé- a la història del rock, doncs ens parla de la pugna entre dos científics per un descobriment que "salvaria" a la humanitat, seguit d'un altre, Waiti'n For A Superman (Esperant a Superman) que tracta de com guanyar l'atenció de la ràdio i en els següents Coyne ens aboca el seu cor i la seva ànima sense que aquesta pretesa transcendència espiritual li resti gens ni mica de bellesa.

Com a CdD he escollit el tercer track del disc, The Spark That Bled, una cançó inicialment tranquil·la, que oscil·la lentament sobre un riff de guitarra fins que, cap a la mitat, gira en redó per convertir-se en un tema innegablement optimista , tant com per a esdevenir en un dels highlights dels seus concerts en directe. 

I es que, quant el cantant declara "Em vaig aixecar i vaig dir si", l'audiència respon com si d'un crit de guerra de classes es tractés, fixeu-vos-hi:

          I stood up and I said, "Yeah!¨

          I spoke up and I said, "Hey!¨

          I stood up amd I said, "Hey, yeah!

- THE FLAMING LIPS. The Spark That Bled. The Soft Bulletin (1999).

What's In It For?/Memories Of You (Avi Buffalo)

Aquesta sí que no me la havia imaginat...amb només 24 anys i amb dos discos al mercat, més que ben acceptats per la crítica i el públic, el compositor, guitarrista i cantant Avigdor (Avi) Zahner-Isenberg ha donat per finalitzat l'encantador projecte del que n'és fundador i motor, AVI BUFFALO. Diu que ja en té prou, que la cosa se'n li ha anat de les mans, que ha anat massa lluny respecte al que s'esperava quan va començar als 15 anys, que no suporta les gires i l'enrenou que tant protagonisme suposa per a la seva vida personal i plega. A ell que no el treguin gaire lluny de Long Beach (Califòrnia, USA),  això sí, diu que seguirà en el mon de la música però treballant per a altres artistes en labors de guitarrista, compositor, productor, enginyer  "o el que sigui", però res de centrar-se en el seu propi grup.

A mi, la veritat, m'ha sabut greu, perquè he gaudit molt de l'homònim Avi Buffalo (2010) i de At Best Cuckold (2014). Tots dos son discos musicalment madurs, el segon dels quals, de títol certament victimista ("Si més no, banyut") ha estat gravat als estudis de San Francisco d'un altre vell conegut de la CdD, John Vanderslice, tot i què no ha exercit de productor, amb crescendos instrumentals i ocasionals solos de guitarra, instrument del que Avi n'és un virtuós i unes lletres personals, una mica surrealistes, amb temàtiques convencionals sobre la vida, l'amor i la mort, relatades amb absoluta honestedat i més si tenim en conte la edat del compositor. 

Hi ha passatges guitarrístics que ens recorden a Wilco o a The Shins, amb el líder dels quals, James Mercer, també a BrookenBells, comparteix un característic falset i algunes melodies ens suggereixen altres vells coneguts del blog, con The Beach Boys, Love, Dr. Dog, Mercury Rev o The Flaming Lips (CdD de la propera setmana, per cert), fonamentalment pels arranjaments rics i càlids, que inclouen òrgan, piano, cordes i vents, en els que te un rol decisiu la seva parella, Rebecca Coleman.

Son discos als que, per degustar plenament, cal aproximar-s'hi amb calma, mig-mig a l'estil hippie de Laurel Canyon i a la escena indie-pop-rock actual. I, per no fer distincions, em salto excepcionalment (per tercera vegada a la història del blog) el compromís de penjar una sola cançó i en seran dues, una de cada disc, a veure que us semblen.

"The Avi Buffalo band is over" ha dit Zahner-Isenberg al Facebook, però la seva obra penso que perdurarà molt temps, tasca a la que, tot i que modestament, voldria contribuir la CdD.

- AVI BUFFALO. What's In It For? Avi Buffalo (2010)/Memories Of You. At Best Cuckold (2014).

Teenage Riot (Sonic Youth)

L'aparició, al començament dels anys 80, dels novaiorquesos SONIC YOUTH va representar una autèntica revolució en el mon del rock. I és que ells, més que cap altres coetanis, com Big Black o The Swans, van capgirar la escena musical dels Estats Units en aconseguir elevar el soroll (noise) a la categoria d'art. 

El grup el van formar els guitarristes Thurston Moore i Lee Ranaldo, tots dos deixebles del compositor avantguardista Glenn Branca; i la baixista Kim Gordon, parella del primer (el divorci dels quals el 2011, desprès de 27 anys, juntament amb la quantitat de projectes paral·lels de tots els membres, crea dubtes sobre el futur de la banda), als que es va incorporar posteriorment el bateria Steve Shelley per completar la formació amb la que han passat a la història com a creadors d'un estil, el noise-rock, de gran influència en el panorama del rock alternatiu americà, sobretot amb la versió més "amable" que va suposar el noise-pop, amb els tanmateix icònics Dinosaur Jr (i, fruït de la seva escissió, Sebadoh) i The Pixies (i, idènticament, The Breeders) i altres com Yo la tengo, Pavement o els britànics The Jesus & Mary Chain, país on el fenomen va transmutar cap a una variació en la que els músics tocaven literalment mirant-se les sabates, per la qual cosa es coneix com a shoegazing (o shogaze), amb grups com My Bloody Valentine o Ride i des d'allí cap a la resta del mon occidental i l'actualitat, amb exemples com els americans The Pains Of Being Pure At Heart, els britànics The Horrors, els islandesos Sigur Rós, els danesos establerts als USA The Raveonettes o els espanyols Los Planetas.

El seu estil, partint de la no-wave i seguint els passos assenyalats per The Velvet Underground en el disc White Light/White Heat (1968), es desmarca de qualsevol classificació al defugir la estructura musical habitual en base al ritme i l'harmonia per experimentar com mai no s'havia fet amb afinacions no convencionals, la retroalimentació (feed-back), la dissonància i la atonalitat, obtenint com a resultat un paisatge sonor d'una atmosfera i una textura fins aleshores desconegudes.

Des del seu debut el 1982 amb l'homònim Sonic Youth, han publicat 16 discos, però no va ser fins al quart, Evol (1986), que se'ls va començar a tenir en conte, prestigi que es va mantenir en el següent, Sister (1987), per arribar al zenit amb el sisè, el doble LP Daydream Nation (1988), fita de la seva carrera i, per a alguns, millor disc de la dècada dels 80. El pas d'una discogràfica independent a una multinacional no va comportar una baixada del llistó, tot i què els següents àlbums, Goo (1990), Dirty (1992), el seu particular apropament al grunge i Experimental, Jet Set, Trash And No Star (1994), figuren entre el més “comercials”, si així es pot dir, de la seva carrera, rumb que van redreçar a Washing Machine (1995) i en els sis posteriors, fins al probablement definitiu The Eternal (2009).

Daydream Nation, com tota la seva obra, és un disc inicialment difícil, que pot provocar fins i tot rebuig a les primeres escoltes però quan has creuat la barrera arribes a adquirir gust per la dissonància i per les melodies que amaguen.

Malauradament la discogràfica Enigma va fer fallida al poc de publicar el disc, que va ser difícil d'aconseguir al mercat, fins que el 1993 va tornar a ser distribuït en CD, moment en que el vaig poder adquirir jo, precisament en un viatge a la seva New York natal. Amb aquesta icònica caràtula amb una obra titulada Kerze (Espelma) del pintor fotorealista alemany Gerhard Richter, l'original de la qual, regal de l'artista, figura al seu estudi, l'àlbum conté uns quants tracks que perfectament haurien estat himnes de la banda, com Silver Rocket o Eric's Trip, si no fos per un tema que els eclipsa per brillar com cap altre de la seva discografia fins esdevenir un veritable himne generacional. 

Es tracta de Teenage Riot, la cançó que obre magistralment el disc i que s'inicia amb uns enigmàtics murmuris de Kim Gordon que semblen crear un paisatge dessolat i oníric, fins que, cap  al minut i vint segons, sembla un altre tema, quant comença a sonar un riff sorprenent i atemporal i la veu de Thurston Moore (Everybody's talking 'bout the stormy weather...) amb un text irònic, mig broma mig homenatge, al seu admirat J. Mascis, el frontman de Dinosaur Jr., al que proposen com a president d'un nou mon. 

A continuació us convido a gaudir del vídeo oficial, una versió reduïda de la cançó original de quasi set minuts, que és la que va triomfar a les emissores de radio americanes, sobretot les universitàries, de la època, en el que podreu apreciar més imatges d'altres músics com Patti Smith, Mark E. Smith (The Fall), Iggy Pop & The Stooges, Big Flag, Daniel Johnston, Neil Young o The Beach Boys que d'ells mateixos. Aquesta cançó i el disc sencer suposen el triomf definitiu de l’art-rock, especialment a la nació somnàmbula a la que al·ludeix el títol de l'àlbum. Com va dir algú, “és només soroll”...però emociona, no? Jutgeu vosaltres mateixos, esforçats seguidors de la CdD.

- SONIC YOUTH. Teenage Riot. Daydream Nation (1988).

Nota: Als interessats a "fer safareig" i als curiosos en general us recomano la lectura de La chica del grupo (Ed. Contra, 2015), autobiografia de Kim Gordon en la que repassa la vida i discografia de la banda, amb especial atenció a la seva relació amb Thurston Moore.

Something For The Weekend (The Divine Comedy)

THE DIVINE COMEDY, nom que rememora la obra literària de Dante Alighieri, és una banda de indie-pop nord-irlandesa l'únic membre estable de la qual és el compositor, cantant i multiinstrumentista Neil Hannon qui, en un moment en el que estava triomfant el brit-pop, de la ma de grups com Oasis, Blur o Pulp, va engegar un projecte musicalment ben allunyat.

El seu estil es basa en una instrumentació molt variada i, amb la inestimable col·laboració de Joby Talbot, uns arranjaments orquestrals barrocs que tant ens poden evocar a Burt Bacharach o The Beach Boys com a Stravinsky o Ravel; un estil vocal en la tradició de crooners com el primer Scott Walker o Jacques Brel i unes lletres que, amb força gestos de complicitat als seus referents literaris i culturals (William Wordsworth, E.M. Forster, la nouvelle vague...), retraten irònicament la vida moderna. La característica imatge de dandy ben plantat de Hannon, impecablement vestit i amb ulleres de sol, va acabar d'incrementar la popularitat i el glamour del de Londonderry, que acaparava portades de revistes musicals i de tendències.

En els seus més de 20 anys d'existència han publicat una desena de discos, el darrer el 2010, dels que en destacaria quatre, Promenade (1994), Casanova (1996) i la seva seqüela, l'EP A Short Album About Love (1997) i Absent Friends (2004). Però és, sens dubte, Casanova, el quart de la seva discografia, el més important de tots. Un àlbum ambiciós que aborda temàticament l'amor, el sexe, la venjança i la mort, una mena d'adaptació de la òpera Don Giovanni (W.A. Mozart, 1787) per a la joventut britànica, com si de la banda sonora de les gestes d'un pinxo refinat i seductor per la Riviera es tractés. 

L'autor mostra un talent "dantesc", excepcional per retratar melancòlicament històries de llibertinatge, de luxúria i de pecat, però sempre amb una ironia i un humor finíssim, tot molt british, això si, ambientades en els carrers estrets i envoltats de canals de Venècia, el lloc ideal en el que el geni de la seducció, Giacomo Casanova, desplega tot el seu art.

El disc conté uns quants temes memorables com Becoming More Like Alfie, Songs Of Love, The Frog Princess, l'instrumental Theme From Casanova o la CdD d'avui. Es tracta de Something For The Weekend, el track que obre magistralment el disc, amb una melodia inspirada i coratjosa, tanmateix però amb una lletra subtil i mordaç sobre les relacions de parelles, concretament sobre un "Don Joan" enganyat per una dona a la que intenta seduir, que li fa mirar uns suposats sorolls a la pila de la llenya, moment en el que l'estaborneixen per robar-li el cotxe i els diners.

Per cert, el títol, per si no ho sabeu, fa referència a una popular expressió amb la que els barbers oferien en codi eufemístic l'últim servei als clients: senyor, necessita alguna cosa més per al cap de setmana?  Es tractava, òbviament, d'un paquet de condons!

Us deixo amb el videoclip oficial i amb una actuació en directe per a que veieu les maneres que gasta Mr Hannon.

- THE DIVINE COMEDY. Something For The Weekend. Casanova (1996).