Princesa (Joaquín Sabina)

Els propers dies 22 i 23 de desembre té previst actuar al Palau Sant Jordi de Barcelona, esperem que recuperat dels seus recents problemes de salut, en JOAQUÍN SABINA, però jo no hi aniré. Les dates, en vespres de Nadal, i una edat en la que un ja té compromisos familiars semblen bones excuses però, tot i ser certes, la veritat és que no m'hi veig en un concert tan allunyat de la estètica indie-rock alternatiu que s'ha cultivat l'autor d'aquest blog.

Però no us penseu, eh?, que aquest artista en els seus orígens estava més a prop de l'underground que del mainstream en el que s'ha instal·lat des de fa uns quants anys. Sense pretendre aprofundir en la seva biografia, considero imprescindible recordar que la ideologia esquerrana radical va portar a aquest fill d'inspector de Policia Nacional de Úbeda (Jaén) a l'exili londinenc, des d'on va tornar, no a Granada, on estudiava, sinó a Madrid, ciutat en la que es va donar a conèixer com a cantautor al Café La Mandrágora, en companyia de Javier Krahe i Alberto Pérez, on va cridar la atenció de Fernando García Tola, que els va portar al programa de TVE “Esta noche”, presentat per Carmen Maura.

Però, desprès de tres LP que van passar sense pena ni glòria, va venir la gran decisió i, tal com havia fet en el seu moment Bob Dylan, es va "electrificar" i, acompanyat per un grup fonamental en la seva evolució, Viceversa, va iniciar una escalada cap a l`èxit de la que no ha baixat excepte en un període, l'any 2001, en el que un accident vascular cerebral (sembla que a conseqüència dels seus excessos), tot i no suposar-li seqüeles físiques, el va sumir en una, afortunadament transitòria, depressió.

Malgrat no ser seguidor de la seva obra (17 discos d'estudi, tres en directe i diverses recopilacions, a més a més d'uns quants llibres de poemes) hi ha alguns temes i discos que pràcticament tothom coneixem, no? I, demanant disculpes als seus fans, que probablement podran millorar la llista, m'atreveixo a apuntar, a més a més de la CdD d'avui, que deixo per al final, "temazos" com Calle Melancolía o Pongamos que hablo de Madrid (Malas compañías, 1980), ¿Quién me ha robado el mes de abril? (El hombre del traje gris, 1988), Medias negras (Mentiras piadosas, 1990), Y nos dieron las diez o La del pirata cojo (Física y química, 1992), Por el bulevar de los sueños rotos o Ruido (Esta boca es mía, 1994), Contigo o Sin embargo (Yo, mi, me, contigo, 1996), 19 días y 500 noches, Una canción para Magdalena, Donde habita el olvido o Cerrado por derribo (19 días y 500 noches, 1999), Camas vacías (Dímelo en la calle, 2002) etc...

Als seguidors habituals del blog, probablement poc coneixedors de la obra d'aquest músic, a més a més de magnífic escriptor, interessats en iniciar-vos en la mateixa, us recomano el doble CD  Nos sobran los motivos (2000), en el que podreu gaudir d'un primer disc acústic i un altre d’elèctric, gravat en directe en diversos concerts i us recomano també, com a curiositat, un àlbum per a mi tan o més sensacional, el disc de María Jiménez Donde más duele (Canta por Sabina) (2002), en el que la icònica artista de Triana (Sevilla), famosa pel contingut lliberal de les seves lletres i actuacions en directe, acompanyada per artistes de la talla de Estopa, Lichis (de La Cabra Mecánica) i el mateix Sabina, amb producció de Gonzalo García-Pelayo, interpreta una dotzena de temes, molts d'ells abans esmentats, amb el seu estil particular, sobretot per "bulerías", i que va suposar un rellançament de la seva carrera desprès de diversos fets traumàtics familiars.

Val a dir que moltes d'aquestes cançons han estat composades amb la col·laboració d'altres artistes amics, com Antonio Sánchez (el fill de la Lola Flores),el cubà  Pablo Milanés, l'argentí Alejo Stivel, de Tequila, Álvaro Urquijo, de Los Secretos (i el seu germà Enrique Urquijo, amb el que va compartir polèmicament l'autoria d'una cançó titulada Ojos de gata per un i Y nos dieron las diez per l'altre) i, per sobre de tots, Antonio García de Diego i Pancho Varona, inseparable des de la època de Viceversa. Es prou coneguda també la seva amistat i relació professional amb artistes com Ana Belén, Luís Eduardo Aute o amb un altre "pájaro", Joan Manuel Serrat.

La CdD d'avui és una cançó especial per a mi, i suposo que també per als seus seguidors des de l'inici, és un tema amagat cap al final d'un dels seus primers discos, Juez y parte (1985), que no figura entre els preferits de l'autor, que considera que és una crítica excessivament ferotge cap a una noia que va llançar la seva vida a la merda, però que, per a mi, seguint el símil dylanesc de l'inici, podria representar el seu particular Like a Rolling Stone. Una altra curiositat de la cançó és que, com va passar amb la de l'Enrique Urquijo, comparteix autoria amb Juan Antonio Muriel qui, igualment amb una lleugera variació en la lletra, la va gravar tres anys abans en el seu disc Seguir viviendo (1982).

La cançó, per si no us ho havieu imaginat ja, és Princesa, una frase de la qual, “¿Con qué ley condenarte/si somos juez y parte/todos de tus andanzas?”, dona nom a l'LP  i el primer vers de la qual (i més per a un metge com jo) és demolidor:

          Entre la cirrosis y la sobredosis andas siempre muñeca...

Com en la majoria dels seus temes posteriors, el cràpula Sabina ja  mostra un talent mordaç per desmuntar el mite de la parella, en aquest cas concret descrivint explícitament amb un luxe de detalls que fins i tot a ell li semblaven excessius la decadència d'un antic amor, la "princesa de la boca de fresa" convertida en una yonqui que té "en lugar de sonrisa una especie de mueca", a la que li solta la mítica sentència:

          Ahora es demasiado tarde, princesa

          Búscate otro perro que te ladre, princesa...

La caràtula del disc la considero tanmateix impagable, amb aquesta actitud tan seva de "más chulo que un ocho", amb pantalons de cuir, una cigarreta a la mà i, a prop, una guitarra i una màquina d'escriure, les dues eines fonamentals d'un cantautor.

A continuació us deixo amb dos vídeos, un de la primera època i l'altre de més recent, en el que podreu apreciar els esmentats canvis a l'estil Bob Dylan, incloent la manera de cantar en directe en el que l'artista ha de córrer per atrapar els cors que ja se li han escapat a meitat de les estrofes, llicència que només es poden permetre els mestres com ells.

- JOAQUÍN SABINA. Princesa. Juez y parte (1985).

On A Path (Owen Pallett)

Demà a la nit anirem a la Sala Apolo, de Barcelona, al concert d’OWEN PALLETT. 

Es tracta d'un compositor, violinista i cantant de Ontario (Canadà), que ha col·laborat com a productor, arranjador i músic amb molts i grans grups de pop-rock, com Pet Shop Boys, The Hidden Cameras, Beirut o The Last Shadow Puppets i altres coneguts del blog com Grizzly Bear, The Mountain Goats i, sobretot, Arcade Fire, amb els que a més a més de participar com a arranjador i músic en discos tan excepcionals com Funeral (2004) i Neon Bible (2007), ha sortit de gira en alguna ocasió.

Però si protagonitza el post d'avui a la CdD és pel seu treball individual, inicialment amb el nom de Final Fantasy, amb el que va gravar dos discos -el segon dels quals, He Poos Clouds (2006), extraordinari-, nom al que va haver de renunciar per un problema amb els drets d'autor amb la famosa sèrie de videojocs japonesos, adoptant aleshores com a nom artístic el seu propi.

Canvi que, per cert, ha resultat saludable a efectes artístics, ja que els dos discos que ha editat, Heartland (2010) i el recent In Conflict (2014), han superat els anteriors.

El seu estil és una insòlita combinació de música de cambra, que domina per la seva acadèmica formació musical, i pop electrònic, per al que utilitza el violí, viola, piano, clavecí, guitarra, baix, sintetitzadors i un pedal-loop característic del que s'acompanya en els seus concerts. Una altra característica del seu estil és la temàtica conceptual en un context de ficció per a cada àlbum (per exemple el joc de rol Dungeons & Dragons), que ha abandonat en el seu últim i millor disc fins ara, l'esmentat In Conflict.

És aquest un disc, en el que contat amb la col·laboració d'un altre vell conegut del blog,  Brian Eno, en el sintetitzador i la veu, una obra continguda i una mica lúgubre, amb unes lletres que, per primera vegada i influenciat pel seu amic John Darnielle (de The Mountain Goats), tracten temes personals, sovint de manera al·legòrica i inscrutable al voltant de la mort, la (homo)sexualitat i altres conflictes mentals als que al·ludeix el títol, i amb arranjaments en general una mica més simples, excepte en alguns temes, com la CdD d'avui, que ens recorda més els discos anteriors.

El tema és On A Path, el track número 3 del disc un fràgil i delicat monument sonor en el que els arranjaments no es limiten a un us ornamental sinó que son elements clau de la partitura. Per gaudir-ne en la seva plenitud us recomano una escolta atenta, l'esforç valdrà la pena i ja veureu com quedareu captivats de la bellesa resultant de la peculiar conjunció entre el classicisme dels instruments i les possibilitats tecnològiques.

I tot això sense renunciar a la melodia, com demostra la preciosa tornada:

     You stand in a city you don't know anymmore

     Spending every year bent over from the weight of the year befor

     You stand in a city you don't know anymore

     We tried to rule the world but we couldn't get beyond the front door

Friso per escoltar i veure demà a aquest portent, amb el seu violí acoblat al pedal-loop...ens veiem a l'Apolo, Owen!

- OWEN PALLETT. On A Path. In Conflict (2014).

Stand By Me (John Lennon/Ben E. King)

MN(I)O 7/COVERS 1.
La CdD d'avui està dedicada a JOHN LENNON, el meu ídol de joventut (vegeu aquí), de qui el proper dilluns, 8 d'octubre, es commemora  el 34é aniversari del seu assassinat. I ho farem amb una cançó d'un disc amb una història ben particular. Resulta que Morris Levy, cap de Roulette Records, va demandar a Lennon per plagi, al considerar que el tema Come Together, el que obre l'LP Abbey Road (1969), de The Beatles, està inspirat en You Can't Catch Me, una composició de Chuck Berry. I li va proposar que, com a compensació pels drets d'autor,  en lloc d'anar a judici hauria de gravar una versió de tres cançons de la seva discogràfica en el següent àlbum en solitari -recordem que l'ex Beatle ja havia editat Plastic Ono Band (1970) i Imagine (1971)- que publiqués, amb el que el demandant obtindria un bon grapat de royalties.

I va ser que l'artista ho va acceptar, i no només això sinó que, veient que el nombre de cançons del catàleg de Levy que l'havien inspirat en la seva joventut, que havia interpretat en els inicis amb The Beatles i per la qual cosa tant estimava, era considerable, va decidir gravar un àlbum sencer.

Però aquí van començar els problemes, derivats d'una molt mala elecció de productor, un Phil Spector en hores baixes, mentalment desequilibrat, preludi del que passaria un temps desprès (vegeu aquí), caòtic procés que va acabar un bon dia en el que aquest va desaparèixer dels estudis A&M amb les cintes de gravació, que Lennon no recuperaria fins un any més tard, al ser "rescatades" per Al Coury, president de Capitol Records, previ pagament de 90.000 $.

Finalment va gravar el disc, Rock'n'Roll (1975), per al que va aprofitar només les maquetes extraviades de 4 temes, regravant de nou els altres, amb producció de ell mateix...i la "supervisió" de la seva esposa Yoko Ono, en aquell temps embarassada del seu fill Sean, de la que havia estat separat durant 18 meses (període al que ells mateixos es referirien com al "Lost Weekewnd", el "cap de setmana perdut") però que havia acabat feliçment, amb la reconciliació i el conseqüent embaràs.

A Rock'n'Roll Lennon sona fresc i alegre com poques vegades, sembla content de gravar el seu àlbum "retro" (en una època en la que havien fet el mateix altres artistes com David Bowie i Brian Ferry), fins i tot va desenterrar una antiga fotografia per a la caràtula, obra del seu amic de la època d'Hamburg Jürgen Vollmer, al que May Pang (la xinoamericana amb la que havia passat el Lost Weekend) s'havia trobat casualment. Jo diria que estava orgullós de retre homenatge als fons musical de la seva infància i se li nota, i amb la col·laboració de músics de la talla de Michael Hazelwood, Klaus Voorman, Leon Russell, Jim Keltner, José Felicinano i altres, va gravar aquest àlbum, infravalorat en el seu moment però que, com tantes obres mestres (i el bon vi...i les dones interessants), guanya amb el pas del temps. Aquí hi trobem temes, composats o popularitzats per monstres com Gene Vincent, Ben E. King, Chuck Berry, Fats Domino, Buddy Holly, Little Richard  o Sam Cooke, exemples dels quals son Be-Bop-A-Lula, Sweet Little Sixteen, Slippin' And Slidin, Peggy Sue, Bony Moronie (traduïda "sui gèneris" a l'espanyol per Enrique Guzmán, dels mexicans Teen Tops i popularitzada aquí per Miguel Ríos, amb el títol de "Popotitos") i la CdD d'avui, de la que en fa una versió apassionada i entusiasta. 

Es tracta de Stand By Me, un tema composat -en col·laboració amb els productors Jerry Leiber i Mike Stoller- i interpretat per BEN E. KING, en base a una adaptació d'un tema gospel de The Staples Singers, al que King va afegir una línia de baix que defineix la singularitat de la obra, mig soul, mig pop, a la que etiqueto com a post número 7 de la meva MN(I)O.

És una composició de l'any 1961, de l'autor de molts altres hits, inicialment formant part del quartet The Drifters i desprès en solitari, com There Goes My Baby, This Magic Moment, Save The Last Dance For Me, Spanish Harlem (recordeu la versió d'Aretha Franklin?), Amor, Don't Pay That Song (You Lied) o I (Who Have Nothing), què ha estat versionat per multitud d'artistes de tots els gèneres, com Otis Redding, Marvin Gaye, Led Zeppelin, U2, Willy DeVille, Green Day o, en clau llatina, Dalida (Tu croiras), Adriano Celentano (Pregherò) o, ejem!, Bruno Lomas (Rogaré).

Aquesta particularitat m'ha fet pensar en iniciar una nova secció del blog, a sumar a l'esmentada MN(I)O i PdR'n'R, que, en base a com és coneix en anglès, anomenarem COVERS, que consistirà en publicar, periòdicament, una versió destacada, seguida de l’original de la mateixa cançó i que espero que sigui de l'interès dels seguidors de la CdD.

I ara, vinga, que us esteu morint de ganes de corejar la tornada...doncs som-hi, que no és tan difícil:

                    So darling, darling

                    Stand by me, oh stand by me

                   Oh stand, stand by me

                   Stand by me

- JOHN LENNON/BEN E. KING. Stand By Me. Rock'n'Roll (1975)/Stand By Me (1961).

We're Not Gonna Take It (The Who)

Aquest poster de THE WHO, amb la inscripció "The Kids Are Alright." (el títol de un dels seus primers hits) va penjar durant uns quants anys, a la meva adolescència, d'una de les parets de l'habitació sota teulada de les golfes de casa, a la que tota la colla anomenàvem "El Cau", i que va esdevenir un veritable santuari musical per a nosaltres.
I es que aquesta banda de rock britànica va ser, en el seu moment, la més important del mon, desprès dels inabastables The Beatles i The Rolling Stones, amb els que van lloc al fenomen conegut, primer als USA i desprès a la resta del planeta com la "british invasion".

La mítica formació original estava composta pel cantant Roger Daltrey, pel guitarrista i compositor principal Peter Townshend, pel bateria Keith Moon (mort prematurament als 32 anys per sobredosi de psicofàrmacs) i pel baixista John Entwistle (mort als 57 anys per una cardiopatia secundaria a l'abús de cocaïna) i es van donar a conèixer gràcies en part a les seves enèrgiques actuacions en viu -que sovint acabaven amb la destrucció dels instruments- en festivals com els de Monterey, Woodstock o Isle of Wight. 

La seva època daurada va ser entre 1964 i 1983, moment en el que es van separar oficialment, per anar tornant a reaparèixer esporàdicament els dos membres supervivents fins a l'actualitat. Musicalment els podríem situar entre el rock psicodèlic i el punk, amb la particularitat, per desig exprés de Townshend i en contra dels altres membres, de donar a les composicions un contingut temàtic unificat per a cada àlbum, el que posteriorment es va anomenar "òpera rock" i els seus discos més interessants son My Generation (1965), amb temes com l'homònim que ha esdevingut un clàssic del rock -i, per a alguns, en base a la lletra i a la guitarra, la primera cançó punk de la història- o l'esmentat The Kids Are Alright; The Who Sell Out (1967), el primer ja clarament conceptual; Tommy (1968), al que ens referirem desprès; Live At Leeds (1970), un dels millors discos en directe de la història; Who's Next (1971), els que conté temes en els que destaca l'ús, en aquell moment innovador, de sintetitzadors, com Baba O'Riley i Won't Get Fooled Again, popularitzats darrerament per ser la banda sonora de les sèries de televisió C.S.I. i Quadrophenia (1973), la segona òpera rock, desprès de Tommy, excessivament pretensiosa i grandiloqüent i complicada de presentar en directe. 
A partir d'aquí la mort de Moon i els problemes amb l'alcohol de Townshend van derivar en una espiral de problemes que van minvar la seva creativitat i, desprès de quatre discos més, van plegar, per, tal com he dit abans, anar tornant periòdicament amb motius diversos (concerts benèfics com el Live Aid 1985, aniversaris de discos, festivals com Glastonbury 2007, Jocs Olímpics de London 2012...) i fa només uns mesos estaven de gira per Amèrica del Sud.

Tommy, el seu quart disc, és el primer àlbum de rock amb una línia narrativa que va progressant al llarg dels dos LP que el formen, en el que es detalla la vida d'un noi que, a conseqüència d'un fet traumàtic (presencia l'assassinat de l'amant de sa mare per part del seu pare) queda sord, cec i mut, conservant el tacte com a únic sentit i gràcies al qual i amb l'ajut de drogues al·lucinògenes, es convertirà en un fenomen en el joc del pinball. Desprès de moltes peripècies, que inclouen l'abús sexual, recupera els sentits quant la seva mare trenca tots els miralls de la casa, es converteix en un líder messiànic en base a aquesta cura miraculosa però la seva actitud despòtica li fa perdre els adeptes per acabar refugiant-se de nou en el seu fur intern, episodi final del disc i que explica la CdD d'avui.

És possible que alguns seguidors del blog conegueu la versió cinematogràfica de la obra, dirigida per Ken Russell el 1975 i protagonitzada pel mateix Daltrey en el paper de Tommy i amb la participació de moltes estrelles del rock com Elton John, Tina Turner o Eric Clapton, i actors com Jack Nicholson o Oliver Reed, amb petites variacions en el guió original (aquí és l'amant qui assassina el pare) que no en canvien significativament el sentit de la obra. Tanmateix es va estrenar com a Musical a Brodway, sota la direcció de Des McAnuff, el 1993. 

We're Not Gonna Take It, com he dit, és la darrera cançó del doble LP, descriu com els seguidors de Tommy rebutgen la nova religió que els prohibeix l'alcohol i les drogues i els obliga a jugar al pinball i va seguida, a la part final, de See Me, Feel Me, tema recurrent al llarg del disc, que ja apareix a Go To The Mirror, així com de la tornada Listening To You, destacant la necessitat del personatge de ser guarit... "Míra'm, sent-me, toca'm, guareix-me..." diu.

Townshend (amb seriosos problemes auditius des de fa anys) i Daltrey van interpretar aquesta cançó, juntament amb Baba O'Riley i My Generation, a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics London 2012 però, per a CdD, hem quedo amb la memorable interpretació que en van fer al Festival de Woodstock de 1969, que teniu a continuació, en la que no poden faltar els jocs del cantant amb el cable del micròfon i els sals i els exagerats moviments del braç dret, coneguts popularment com a "molinets", del guitarrista.

- THE WHO. We're Not Gonna Take It. Tommy (1968).

Encrypted Bounce (Thee Oh Sees)

John Dwyer, nascut a Providence (Rhode Island, USA) i, fins fa poc, resident a San Francisco (California) és un músic prolífic com pocs. Va iniciar la seva carrera amb el nom de Orinoka Crash Suite (OCS), amb el que va gravar tres discos, activitat que va complementar amb altres bandes secundàries com Pink And Brown, Zeigenbock Kopf o Coachwhips, abans de passar-se a anomenar Orange Country Sound (mantenint l'acrònim OCS), The OhSees i, dos discos desprès, THEE OH SEES, formació amb la que ha publicat, entre el 2008 i el 2014, vuit àlbums (i infinitat d'EPs), els més interessants dels quals son The Master's Bedroom Is Worth Spending A Night In (2008), Carrion Crawler/The Dream (2011) i Floating Coffin (2013).

Durant aquest temps l'estil d'aquest frenètic compositor ha evolucionat, des d'un pop acústic, passant pel garage-punk, el krautrock i el noise, fins al pop-rock psicodèlic actual, que presenten en directe amb espectacles enèrgics i estèticament capritxosos, amb una troupe en la que han participat membres de moltes formacions de l'ària de la badía, com The Dodos o Ty Segall, així com de l'altre extrem del país, com TV On The Radio.

A finals de l'any passat Dwyer, a les acaballes d'un concert, va insinuar que la banda ho deixaria estar durant un temps indefinit però la realitat ha estat que se'n ha anat a viure a Los Angeles (diu que en busca de millor clima...i lloguers més econòmics!), s'ha desfet en gran part dels acompanyants habituals, Brigid Dawson, Petey Dammit i Mike Shoun i, tocant ell la majoria d'instruments i amb la participació del seu col·laborador habitual, el músic i enginyer Chris Woodhouse ens han sorprès, només sis mesos desprès, amb aquest Drop (2014), que presenta en directe amb un reduït format trio, amb ell a la guitarra, Timothy Hellman al baix i Nick Murray a la bateria.

El que més m'agrada de l'àlbum, els nou temes del qual han estat composats per l'impredictible Dwyer, és l'equilibri entre els moments de caos i de control, amb acrobàcies que, en temes com King's Nose o The Lens, ens transporten a la millor època de The Beatles, amb arranjaments de cello i, ay!, de clavicèmbal, que sembla que s'hagin escapat de Penny Lane o In My Life. 

Com a CdD he escollit el track número dos, un dels temes més crus del disc, amb un ritme taquicàrdic i unes rullades escales de guitarra, mirant aquí més al punk-rock de Iggy Pop & The Stooges que no als fab four de Liverpool, però sempre amb els anys 60 en el punt de mira. 

Psicodèlia com la de quan jo era petit!!!

- THEE OH SEES. Encrypted Bounce. Drop (2014).

Advertiment: El segon enllaç, corresponent a una gravació en directe de qualitat pèssima, el recomano exclusivament als seguidors incondicionals (fans) de la banda.

Twenty Four Hours (Joy Division)

Fa uns dies vaig veure a la TV la pel·lícula Control (Anton Corbijn, 2007), un biòpic que narra els darrers mesos de la vida del malaurat Ian Curtis, fins a la seva mort per suïcidi, als 23 anys, penjant-se d'una corda a la cuina de casa seva, amb música de fons, concretament el disc The Idiot (1977) del seu admirat Iggy Pop.

Magníficament interpretada per l'actor Sam Riley, la cinta, premi a la Millor Pel·lícula Europea en el Festival de Cannes i basada en la biografia oficial, titulada Touching from a distance, Ian Curtis and Joy Division (1995), escrita per la seva vídua, Deborah Curtis, ens mostra la controvertida vida d'aquest personatge, intel·lectualment brillant, amb una sòlida formació literària, però amb una salut molt precària, víctima d'agorafòbia i d'una epilèpsia mal controlada,  i una vida sentimental desgraciada. Casat molt jove i amb una filla petita, va tenir un sonat affaire amb la periodista belga Annik Honoré, amb la que va tallar només uns dies abans de morir, víctima d'una profunda depressió, passant a engruixir la llista d'ànimes decadents i turmentades que han esdevingut poetes maleits del rock.

Juntament amb Bernard Sumner (guitarra, teclats), Peter Hook (baix) i Stephen Morris (bateria), tots de Manchester (UK), una depriment ciutat industrial en hores baixes, l’any 1976 van formar JOY DIVISION, grup controvertit des del propi nom, que fa referència al grup de dones jueves utilitzades com a esclaves sexuals als camps de concentració -recomano a qui estigui interessat en el tema la novel·la La casa de les nines, de Ka-Tzetnik 13633 (1955)- fins a la estètica filonazi, que els més ben pensats atribueixen a l'esperit provocador, una de les bandes més importants de la dècada dels 80. 

El seu estil es caracteritzava per una base rítmica hipnòtica, amb l'insòlit predomini del baix sobre la guitarra, que passava a un segon pla, uns subtils arranjaments electrònics i la veu de baríton, extremadament inexpressiva i monòtona de Curtis, autor d'unes lletres depriments i van ser pioners, juntament amb bandes com Siouxsie & The Banshes o The Cure, d'un estil, conegut des d'aleshores com a post-punk. Val la pena esmentar també la forma tan excèntrica de ballar del cantant, amb unes convulsions que evocaven atacs d'epilèpsia -que en alguna ocasió, es van confondre amb veritables crisis succeïdes mentre actuava- i l'actitud de tota la banda a l'escenari, amb la que, quatre nois aparentment callats i normals a fora, creaven atmosferes enigmàtiques fins a la desolació.

Amb només dos àlbums, Unknown Pleasures (1979) i Closer (1980), publicat pòstumament a la desaparició de Curtis, han passat a la història del rock i, tot i la seva curta carrera i el seu estatus de "grup de culte", la seva influència en grups contemporanis com Bauhaus, U2 o els espanyols Gabinete Caligari s'allarga fins a la actualitat, del que poden donar fe bandes com Bloc Party, Interpol o Editors.

Les tres membres restants, sempre amb Sumner com a cap musical no oficial, i amb nous membres, van continuar carrera amb el nom de New Order amb el que, mantenint independència i qualitat, van trobar un so distintiu, fruit de la fusió del post-punk inicial amb la música electrònica, i dels quals us recomano discos com Power, Corruption & Lies (1983), Technique (1989) o el més accessible Republic (1993).

La CdD d'avui és el track número 7 de Closer, un àlbum tan depressiu i devastador com la seva caràtula, amb un disseny  de Peter Saville en la que figura el nom del disc però no del grup, amb una fotografia de Bernard Pierre Wolff que representa un detall de la escultura de Demetrio Paernio per a la tomba de la família Appiani al cementeri Staglieno, a Gènova (Itàlia), i que sembla anticipar-se profèticament a la idea del suïcidi de Curtis qui, aclaparat pels viatges, els concerts en els que el públic demanava que representés el paper de boig a l'escenari sense prestar atenció a les seves lletres, com aquesta Twenty Four Hours en la que, desprès d'una lúgubre introducció de baix i un rabiós remolí de guitarra, diu "un núvol gris penja sobre mi, marca cada moviment...", l'himne definitiu de Joy Division.

Pot haver música trista més bonica?

- JOY DIVISION. Twenty Four Hours. Closer (1980).

My Sharona (The Knack)

Els seguidors del blog aficionats al cinema que hagueu vist la pel·lícula Reality Bites (Ben Stiller, 1994) recordareu la escena en la que Wynona Ryder i els seus amics (entre el quals hi ha l’Ethan Hawke) entren a comprar a la botiga de una benzinera, moment en el que comença a  sonar una cançó a la radio, li demanen a l'encarregat que apugi el volum i es posen les dues noies a ballar frenèticament (vegeu aquí).

Doncs aquesta és la CdD d'avui, un tema de la banda californiana THE KNACK, liderada pel cantant, segona guitarra i compositor principal Doug Fieger (mort el 2010, amb 57 anys, de càncer de pulmó), qui, amb un estil molt representatiu del que es coneix com a power-pop, van assolir un considerable èxit comercial amb el seu primer disc, Get The Knack (1979), un dels àlbums de debut més reeixits de la història, al que va contribuir el primer single del mateix, My Sharona. 

Però l'èxit aclaparador d'aquesta cançó no hauria de fer oblidar la resta del LP, amb un estil força influenciat per The Beatles, amb melodies enganxoses, inspirades harmonies vocals i intensos riffs, del que en destacaria altres  com Let me Out, You Number Or Your name, Oh Tara, Good Girls Don't o Heartbeat, un tema popularitzat abans per Buddy Holly, sempre amb temàtiques luxurioses sobre el costat més fosc de l'adolescència.

Malauradament, Get The Knack representa també com n'és d'efímera la fama, sobretot si està tan mal gestionada com la dels nostres protagonistes d'avui, que van adoptar una actitud prepotent, negant-se a concedir entrevistes a una premsa que aviat es va tornar hostil cap a ells, fins el punt de popularitzar un eslògan, “Knuke The Knack” (Destruir a The Knack), i amb crítiques ferotges als seus següents dos discos, van acabar provocant la dissolució del grup. Deu anys desprès van tornar a intentar-ho, fins en tres ocasions més, amb la formació inicial excepte el bateria, sense aconseguir aixecar el vol.

La CdD, My Sharona, s'inicia amb una hercúlia secció rítmica, amb la bateria de Bruce Gary i el baix de Prescott Niles, seguida del riff implacable del guitarrista principal i coautor del tema, Berton Averre, que ha esdevingut un clàssic del rock i tracta biogràficament de la relació sentimental del lletrista, un sàtir Fieger, aleshores de 26 anys, amb una estudiant de secundària de 17, la tal Sharona Alperin, avui en dia una reeixida agent de la propietat immobiliària de luxe de Los Angeles (California, USA) a la que la fama de la cançó que porta el seu nom no li ha anat gens de malament a l'hora d'ajudar a les celebritats a trobar la casa dels seus somnis.

Com he dit al principi, aquesta cançó ha tornat a estar de moda en diverses ocasions, a més a més de la esmentada, per formar part de la banda sonora (soundtrack) de The Simpson o Super 8 (J.J. Abrams/Steven Spielberg, 2011).

Com a anècdota us recomano que us fixeu en el tartamudeig del cantant quan pronuncia el "Muh Muh Muh Sharona", reminiscència d'altres de famosos com el de Roger Daltre (The Who) a My my my my Generation; de David Bowie a Ch ch ch ch changes o de Antonio Vega (Nacha Pop) en el Mi ca ca cabeza da vueltas persiguiéndote a la mítica Chica de ayer.

- THE KNACK. My Sharona. Get The Knack (1979).