divendres, 27 de juny del 2014

Rocket Man (Elton John)

El proper divendres, 4 de juliol, té previst actuar al Festival de Cap Roig, a Calella de Palafrugell (Baix Empordà), una de les figures més importants de la música popular, Sir ELTON JOHN, protagonista de la CdD en el seu moment (vegeu aquí), per el que avui no ens estendrem en la seva biografia.
Es previsible que en aquest concert ofereixi uns quants temes del seu àlbum més conegut, Goodbye Yellow Brick Road (1973), de la publicació del qual s'han complert fa poc 40 anys, disc del que destaca, entre altres, Candle In The Wind, cançó inicialment dedicada a Marilyn Monroe, a la que es refereix pel nom de pila, Norma Jean, i sentidament reinterpretada a l'enterrament de la seva amiga Lady Di (1997) i que pensava comentar avui al blog, fins que, en el darrer moment he canviat d'opinió.
I és que no podia passar per sobre, per segona vegada, de la meva cançó preferida d'aquest excèntric artista i una de les millors de la història de la música pop-rock. És un tema del seu cinquè disc, Honky Château (1972), nom inspirat en el lloc on es va gravar, el Château (castell) d'Hérouville (França), estudi en el que també van treballar altres estrelles del rock com Pink Floyd, David Bowie o T. Rex.
És un disc que marca un abans i un desprès en la carrera del autor, al ser el primer dels set números 1 consecutius que va obtenir a la seva època de màxim esplendor, abans de caure en els excessos, de substàncies i de tot tipus, que tots coneixem. Amb producció de l'emblemàtic Gus Dudgeon, en el procés de gravació utilitza les harmonitzacions vocals dels mateixos músics que l'acompanyaven en els seus concerts, Davey Johnstone a la guitarra, Dee Murray al baix i Nigel Olsson a la bateria, prescindint dels músics d'estudi emprats fins aquell moment i amb un convidat excepcional, el violinista Jean Luc Ponty. L'àlbum comença amb un tema fantàstic, Honky Cat, en el més pur estil funk-jazz de New Orleans, de l'escola del Dr. John i Allen Toussaint, i segueix, en perfecte equilibri entre balades properes al folk i efusius temes pop-rock, amb unes quantes obres mestres com Mellow, I Think I'm Going To Kill Myself, Amy o Mona Lisas And Mad Hatters, que quedarien eclipsades per la CdD d'avui.
Rocket Man és la història d'un astronauta, deutora del relat del Major Tom, el comandant de la nau extraviada del tema Space Oddity, de David Bowie (vegeu aquí), produïda pel mateix Dudgeon, inspirada aquesta en un tema del mateix nom dels menys coneguts Pearls Before Swine, sobre un relat de Ray Bradbury, motiu per el que, per evitar conflictes amb els drets d'autor, van afegir al títol, entre parèntesi, (I Think It's Going To Be a Long, Long Time). Ja veieu quanta història al darrera d'aquest text del, en aquella època, inseparable lletrista Bernie Taupin, oi? 
Encara que la hagueu escoltat moltes vegades, tant Rocket Man com tot el Honky Château en general, guanyen a cada escolta, en la que se us revelarà una nova capa sonora addicional. Comproveu-ho des de l'inici, amb el piano i la punyent veu que ens transmet la solitud de l'astronauta (She packed my bags last night...), el toc de baix que precedeix a la bateria i la guitarra acústica, moment en el que, de la mà del productor, la banda entra de ple, amb una part de sintetitzador i els extraordinaris cors (And I think it's gonna be a long, long time...) en els que algú ha apreciat una metàfora sobre la vida de les estrelles del rock, en la que l'èxit, la fama i els diners porten de la mà la pèrdua de contacte amb la família, els amics i el mon real. Quin gran tàndem compositiu van formar Elton John i Bernie Taupin...eterns!

- ELTON JOHN. Rocket Man (I Think It's Going To Be A Long, Long Time). Honky Château (1972).


divendres, 20 de juny del 2014

Let's Explode (Clem Snide)

CLEM SNIDE, nom inspirat en un personatge secundari d'una novel·la de William S. Borroughs (The naked lunch/El dinar nu, 1959), posteriorment portada al cinema el 1991 per David Cronenberg, és un grup de alt country-indie pop-rock o, com be sabeu els seguidors de la CdD, el que és el mateix, "americana", format a New York (USA) a finals del 90 pel compositor, cantant i guitarrista nascut a Tel Aviv (Israel) i criat a New Jersey, Ifar "Eef" Barcelay.
Des del 1991 fins el 2013, període en el que han estat intermitentment inactius, i que Eef Barcelay ha aprofitat per editar un parell d'interessants, si no millors, discos en solitari, la banda n'ha publicat una dotzena, el més (relativament) reeixit dels quals és el tercer, The Ghost Of Fashion (2001), àlbum que, per cert, ha estat recentment reeditat en vinil, en versió "deluxe", remasteritzada i ampliada, el que el fa més interessant si cal.
És un disc de so dolç i melancòlic que fusiona el country més o menys clàssic amb el pop, amb un toc cool-jazz que hi afegeix un ambient nocturn que et convida a relaxar-te i li escau d'alló més be.
La CdD d'avui, Let's Explode, és la cançó que obre un àlbum fantàstic en el que en destaquen altres com Moment In The Sun (popularitzada per ser utilitzada en els crèdits d'entrada de la segona temporada de la sèrie de TV Ed, produïda per David Letterman per a la NBC), Joan Jett Of Arc o The Junky Jews i penso que és força representatiu del seu estil, destacant uns arranjaments complexes en general i, particularment en aquest tema, uns vents espectaculars.
Adjunto la preciosa versió original i una "deconstrucció" en directe, que no sé ben be si qualificar de irònica o patètica, el que deixo al vostre judici, soferts seguidors del blog.

- CLEM SNIDE. Let's Explode. The Ghost Of Fashion (2001).


divendres, 13 de juny del 2014

Johnny B. Goode (Chuck Berry)

El post d'avui, PdR'n'R 3, està dedicat a un artista que, tal com considerem a ElvisPresley com "el rei", aquest seria "el pare" del rock. I no perquè fos el primer, de fet jo no se a qui s'hauria d'atribuir aquest mèrit, sinó el més influent de la etapa inicial, durant els anys 50, d'aquesta fantàstica fusió de country i rhythm and blues, que ha canviat la cultura i la vida de les generacions posteriors i que coneixem com a rock & roll.
A CHUCK BERRY aviat se li va quedar petita la ciutat natal de Saint Louis (Missouri, USA), als garitos de la qual era una autèntica sensació, per el que va emigrar a Chicago (Illinois), on, aconsellat per Muddy Waters, es va presentar a la discogràfica Chess Records, que el va fitxar immediatament en escoltar Maybellene, el que seria el primer dels més de trenta hits que va gravar, abans d'anar a para dos anys a la presó per un sòrdid assumpte que ara no ve al cas, fruit del seu caràcter hostil que tants problemes li ha portat al llarg de la seva llarga vida artística, que encara ara, amb més de 88 anys, perdura.
El bo del cas és que al sortir de la presó, el 1963, la seva fama no havia fet més que augmentar, en gran part per la influència reconeguda fins al punt de fer versions (covers que en diuen ells) de temes seus, d'alguns dels grups protagonistes del que es va conèixer com la "invasió britànica" com, per exemple...ejem!...The Beatles (Roll Over Beethoven, Rock And Roll Music) i The Rolling Stones (Come On). Des d'aleshores ençà el nostre protagonista, adaptant-se millor als nous temps que la majoria de ídols de la seva generació (incloent un canvi de look, deixant-se patilles i lluint pantalons de campana i camises de flors...) ha seguit gravant, encara amb algun hit més, com Nadine, No particular Place to Go, You Never Can Tell o Promised Land i, sobretot, actuant, tot i que sovint sense banda pròpia sinó amb músics locals dels llocs on actués  el que ha incrementat la fama de garrepa que el precedeix.
Però jo el comprenc... total, tothom se sap de memòria les seves cançons!!!  I és que ningú no es mereix ser considerat músic de rock si no coneix temes com Roll Over Beethoven, Brown Eyed Handsome Man, School Day, Rock And Roll Music, Sweet Little Sixteen, Carol, Around and Around, Memphis Tennessee, Little Queenie, Back In The USA (en contraposició al Back In The USSR de The Beatles), You Never Can Tell (el del famós ball de John Travolta i Uma Thurman a la pel·lícula Pulp Fiction -Quentin Tarantino, 1994- vegeu aquí), Let It Rock i, com no?, la CdD d'avui, probablement la cançó més famosa de la història del rock, fins al punt de ser escollida com a exemple d'obra cultural per trametre a l'espai amb la sonda espacial Voyager I, comentada fa uns mesos en aquest blog (vegeu aquí).
El seu estil es  caracteritza per la esmentada síntesi perfecta de country i blues, amb temes lírics al voltant de les relacions entre nois i noies i la incomprensió dels adults i sobre el mon dels cotxes que apassionava a la joventut americana de la època, que canta amb una dicció impecable, acompanyada d'originals (en el seu moment) solos de guitarra elèctrica i amb unes passes de ball característiques que coneixem com el "pas de l'ànec" (duckwalk) que van causar furor.
Johnny B. Goode, la CdD, és un tema parcialment autobiogràfic que va sobre un noi de pagès (sembla que inicialment havia escrit black boy en lloc de country boy) que podia "tocar la guitarra com si toqués una campana", te una de les millors "intros" de la història del rock, amb un agut i explosiu riff  (inspirat en el tema Ain't That Just Like A Woman, de Louis Jordan del 1946, tocat pel guitarrista Carl Hogan) i una base rítmica a l'estil boogie-woogie, substituint el piano per la omnipresent guitarra Gibson que, en paraules seves i com he dit abans, diu:
          He could play guitar just like his ringing a bell
just abans de la famosa tornada que, per si algun despistat no se'n recorda, fa:
          Go go
          Go Johnny go
          Go
          Go Johnny go
          Go
          Go Johnny go
         Go
         Johnny B. Goode

- CHUCK BERRY. Johnny B. Goode (1958).


divendres, 6 de juny del 2014

I Didn't Mean It Marie (Jack)

JACK van ser un grup de rock alternatiu de Cardiff (País de Gal·les) que entre el 1992 i el 2002 van publicar quatre discos, els dos primers força interessants, el que no va anar acompanyat de prou èxit comercial per garantir-ne la supervivència.
Formada pel cantant i compositor principal, Anthony Reynolds i el guitarrista Matthew Scott, acompanyats de quatre o cinc membres més (un d'ells, el violoncel·lista Audrey Morse ho va deixar per motius de salut), la banda practicava un pop orquestral en la línia de Scott Walker, The Divine Comedy o d'uns vells coneguts del blog, els Tindersticks en la part musical i amb lletres d'un humor ombrívol amb constants referències a la literatura, el teatre i el cinema, on es poden apreciar influències de músics con Jarvis Cocker (de Pulp), Luke Haines (de The Auteurs) o Nick Cave i d'escriptors com Charles Bukowski.
El seu àlbum de debut, Pioneer Soundtracks (1996), amb aquesta portada torera tan bonica (el que no implica que la CdD es posicioni a favor de la "Fiesta Nacional"), és una de les joies perdudes de la època, un disc aclamat per la crítica però amb un saldo negatiu, degut al caríssim procés de gravació, en part per la minuta del productor-mesclador Peter Walsh, antic col·laborador de l'esmentat Scott Walker, i les decebedores vendes, situació que no van aconseguir revertir en les obres posteriors, tot i que el segon disc, The Jazz Age (1998) és igual de bo. Desfeta la banda, Reynolds va continuat la carrera musical, ara amb el nom de Jacques, sense aconseguir aixecar el vol i convertint-se en paradigma de la injustícia en el que respecta a la qualitat vs l'èxit comercial i la maledicció de no ser capaç de ser apreciat fins que no formes part d'un romàntic passat.
Pioneer Soundtrcaks és un àlbum que sembla estructurat en dues parts, a l'estil dels antics LP de vinil amb dues cares, una primera amb quatre cançons rockeres, tot i la seva foscor, encapçalades per ...Of Lights, una genial obertura paisatgística, i una segona amb cinc balades orquestrals amb arranjaments de corda, on sobresurt el violoncel, que li proporciona un ambient bohemi, de baixos fons, tot decepció i desesperança. 
Per a CdD he obviat els temes més (relativament) comercials com Wintercomesummer, White Jazz o Biography Of A First Song i m'he decantat per un que expressa millor que cap, gairebé parodia, el que us he intenta explicar, la balada I Didn't Mean It Marie, una cançó d'amor i luxúria en la que la magnífica veu de Reynolds, amb el seu suau accent gal·lès, mostra una preocupació catòlica malaltissa amb el sexe i la mort.
A destacar els dos preciosos ponts musicals cap al final de la cançó i la esgarrifosa tornada que fa:

                           I wanted to feel
                           I wanted to see...
                           ...I didn't mean it Marie.

- JACK. I Didn't Mean It Marie. Pioneer Soundtracks (1996).


divendres, 30 de maig del 2014

Red Eyes And Tears (Black Rebel Motorcycle Club)

BLACK REBEL MOTORCYCLE CLUB, nom inspirat en la banda de motoristes liderada per Marlon Brando a la pel·lícula The Wild One/El Salvatge (László Benedek, 1953), son un trio d’indie rock de San Francisco (Califòrnia, USA) format per Peter Hayes (cantant i guitarra) i Robert Levon Been (cantant i baix), amics des de l'institut, i una bateria a la que, en el temps, s'han anat alternant Nick Jago i Leah Shapiro
El seu primer disc, l'homònim B.R.M.C. (2001),  una mescla de punk-rock accelerat i balades psicodèliques, em va captivar, però a partir d'aquí van començar a divagar com poques vegades s'ha vist (bé, si que es veu sovint en aquest mon del rock), passant d'un estil a altre, des del folk a la música electrònica-ambient, situació agreujada pels previsibles conflictes amb Virgin, la seva discogràfica, i l'abandonament temporal de Jago per problemes derivats de les seves addiccions, motius suficients per a que molts dels seus seguidors inicials els giréssim l'esquena.
De totes maneres la seva persistència, tot i els daltabaixos comercials, és admirable i ja van pel setè disc, això si, sempre allunyats del seminal àlbum al que dediquem la CdD d'avui. Un disc fosc, brut, diria que fins i tot sexy, gràcies a la peculiar producció i mescles fetes per ells mateixos, del que es poden destacar unes quantes cançons, des de Love Burns, la que obre magistralment l'àlbum, a les més rockeres Whatever Happened To My Rock'n'Roll o Spread Your Love; les balades melancòliques i intimistes com Awake o As Sure As The Sun o la que finalment he escollit, el track número dos, Red Eyes And Tears, que amb un desenvolupament hipnotitzant ens envolcalla en una atmosfera densa, gairebé asfixiant, basada en una relaxant melodia vocal i una guitarra amb la dosi justa i mesurada de distorsió. Jutgeu-ho.

- BLACK REBEL MOTOORCYCLE CLUB. Red Eyes And Tears. B.R.M.C. (2001).


divendres, 23 de maig del 2014

Shelter Song (Temples)

Els seguidors del blog segurament ja haureu apreciat que a l'autor li agrada especialment la música psicodèlica, el que és fàcilment deduïble de les referències enllaçades a la CdD d'avui, per la qual cosa no us ha d'estranyar que aquest disc hagi estat tan ben acollit a la meva discoteca i sigui un dels que més he escoltat en les darreres setmanes. 
Es tracta de Sun Structures (2014), l'al·lucinant àlbum de debut dels britànics TEMPLES, moltes de les cançons del qual ja havien estat editades com a singles en els darrers mesos, amb gran repercussió, tant entre el públic seguidor de la escena indie en general com entre algunes estrelles del rock, com Johnny Marr (The Smiths) o Noel Gallagher (Oasis), declarats admiradors seus.
Aquest grup, liderat pel cantant i guitarrista James Edward Bagshaw i el baixista Thomas Edison Warmsley, sembla haver escoltat molta música, tot i la seva joventut, i al seu disc hi trobarem flaires dels més clàssics dels dos costats de l'Atlàntic, amb The Beatles, The Rolling Stones, els PinkFloyd de la època Syd Barrett o T. Rex a una banda i el més selecte de la west-coast, com The Beach Boys, Love o The Byrds a l'altra, formant part d'aquesta, per al meu plaer, meravellosa nova fornada (revival) neo-psicodèlica, al costat d'altres coneguts del blog com Tame Impala, Foxygen o tot el moviment PaisleyUnderground (vegeu aquí). Ja ho veieu, tots vells (i joves) coneguts, amb els que podeu enllaçar només clickant a sobre dels seus noms.
Des dels primers acords de  Shelter Song, el primer single publicat pels nostres protagonistes i que obre el seu disc, produït pel mateix Bagshaw, sembla que fem un pas enrere cap als anys 60, sensació que es manté al llarg dels 12 tracks de l'àlbum, els primers cinc o sis dels quals, que recomano escoltar d'una tirada, formen, per a mi, un dels millors inicis d'un disc des de fa anys. Però és una revisió molt ortodoxa, amb uns arranjaments calidoscòpics molt elegants i continguts, d'omnipresent i implacable esperit pop sense estridències però també sense innecessaris ensucrats.
I ara escolteu Shelter Song i fixeu-vos en la introducció, en aquests acords amb textures de guitarra de 12 cordes en el més pur estil Roger Mcguinn (The Byrds) i en la meravellosa línia de baix i aquestes harmonies que sembla que en qualsevol moment vagin a enllaçar amb temes de The Beatles com Day Tripper o Taxman. Una cançó que convida a l'optimisme i que segurament serà de les més reeixides als seus concerts, com el que tenen previst per al pròxim dimecres 28 de maig al Parc de Fòrum de BCN, en el programa previ (i gratuït) del Primavera Sound 2014.
Es possible que a alguns us semblin "retro" però, per a mi, son la sensació indie-rock del moment.


- TEMPLES. Shelter Song. Sun Structures (2014).


divendres, 16 de maig del 2014

Ain't No Sunshine (Bill Withers)

El post MN(I)O 6 està dedicat a un artista amb una personalitat singular. Tant com per a ser capaç, en plena fase de reconeixement artístic i comercial, de deixar-ho tot penjat per tornar a la vida “normal” i gaudir de la seva família i dels amics de sempre.
I, si algun seguidor del blog es pregunta el perquè (i als que no, també), li donaré una possible explicació, basada en el fet que el cantant, compositor i guitarrista BILL WITHERS va néixer en el si d'una família nombrosa d'una localitat minera de Virgínia (USA), que es va quedar orfe de pare d'adolescent i va deure de treballar des de ben jove per ajudar la família, va servir nou anys a l'exèrcit i desprès va entrar a treballar a la indústria aeronàutica, concretament fabricant vàters per als avions Boeing, feina que no va abandonar ni tan sols quant, ja amb 32 anys, la fama li va arribar sobtadament amb la CdD d'avui, Ain't No Sunshine. És fàcil comprendre que, al contrari de la majoria d'artistes, en aquell moment el seu caràcter ja estava definit, per el que no li va costar el captar la sobreexplotació a la que estava sotmès per la indústria, el que va evitar, al·legant precisament no tenir la personalitat necessària per a ser un artista, amb un solemne “portazo”. Suposo, però, que amb un bon matalàs pel volum de les vendes de grans altres èxits com Lean On Me, Grandma's Hands (dedicada a l'àvia que tant el va encoratjar de petit), Use Me, Just The Two Of Us o Lovely Day, moltes d'elles interpretades també per altres artistes com Gladys Knight o Aaron Neville, o utilitzades en bandes sonores de diverses pel·lícules i sèries de TV, a més a més de la quantitat d'actuacions que va oferir entre 1970 i 1985, algunes de tan sonades com la que va protagonitzar a Kinshasa (República Democràtica del Congo, aleshores Zaire), juntament amb James Brown, Etta James i BB King, en els dies previs al famós combat de boxa, conegut com a “Rumble in the Jungle”, entre Muhammad Alí i George Foreman pel campionat del mon dels pesos pesants l'any 1974.
Els seus millors àlbums son els tres primers, Just As I Am (1971), produït per Booker T. Jones, tanmateix responsable dels arranjaments i de tocar els teclats, i amb la participació de Stephen Stills a la guitarra; Still Bill (1972), probablement el millor de la seva carrera, i +'Justments (1974), tots ells amb Sussex Records, companyia que va fer fallida i va ser adquirida per Columbia, amb la que en va gravar cinc més, dels que en cal destacar Menagerie (1977), escorat més cap al funk i la disc-music pròpies del moment, respecte al folk-rhythm'n'blues-soul de la etapa inicial.
Ain't No Sunshine, la CdD, cara B del EP (single) amb el tema Harlem, a la cara A, està inspirada en la pel·lícula “Dies de vi i roses” (Blake Edwards, 1962), que tracta dels conflictes autodestructius entre una parella d'alcohòlics, magníficament interpretada per Lee Remick i Jack Lemmon. A la cançó Withers parla de la soledat en absència de la estimada, de que pensa que ella estaria millor sense ell però, destrossat pel dolor de la pèrdua, no deixa de suplicar-li que torni perquè a la seva vida “no hi ha llum si ella no hi es” (Ain't No Sunshine When She's Gone). La música és senzilla i comença amb la veu, així, sense la típica “intro” ni res, seguida d'un baix que va marcant el ritme, de la guitarra i, a la segona estrofa, dels característics violins, molt discutits per alguns (per això us ofereixo dos vídeos, amb i sense violins). Es diu que mentre la composava, a la espera d'inspiració, en el tercer vers repeteix fins a 26 vegades la expressió I Know, que finalment va decidir deixar tal qual pel consells dels seus músics.
Qui vulgui saber de primera mà el motius del sobtat abandó d'aquest home digne i coratjós però no falsament rebel, consentit o capritxós, pot veure el documental titulat precisament, com el segon disc, “Still Bill” (Alex Vlack i Damani Baker, 2009), escollit millor pel·lícula de la secció oficial internacional del festival de documentals musicals In-Edit-Beefeater de 2009 (vegeu aquí).

- BILL WITHERS. Ain't No Sunshine. Just As I Am (1971).