Alison (Elvis Costello)

Quan va decidir dedicar-se professionalment a la música, Declan Macmanus va escollir el nom d'un dels seus mites i el cognom de soltera de la seva mare, i així ha passat a la història de la música pop amb l'àlies de ELVIS COSTELLO. Aquest londinenc es va iniciar en la escena punk i new-wave dels anys 70 per evolucionar, amb un repertori d'estils que veuen del pop, el rock, el folk, el country, el blues, el jazz, el reggae, el soul i d'autors com Ira i George Gershwin o Cole Porter (i del col·lectiu Tin Pan Alley en general), cap a un estil eclèctic i innovador, el que, juntament amb unes lletres cíniques i irades l'han convertit en un dels compositors més influents, a l'alçada del mateix Bob Dylan.

El seu primer disc, My Aim Is True (1977) va ser unànimenent aclamat per la crítica i el públic, al que va contribuir la impactant portada amb enormes ulleres de pasta, a l'estil Buddy Holly, i una pose amb les cames en “cuña”, embotides en uns pantalons “pitillo” i una Fender penjant dels seus braços en actitud desafiant. Amb producció del seu amic Nick Lowe i canviant de banda d'acompanyament, els Clover, futurs Huey Lewis and The News per The Attractions, va publicar un seguit d'àlbums mítics com This Year's Model (1978), Armed Forces (1979), Get Happy!! (1980), Imperial Bedroom (1982) i uns quants altres que superen la vintena, amb col·laboracions amb Burt Bacharach, Paul McCartney, T-Bone Burnett, Diana Krall, la seva tercera esposa (la segona va ser Cait O'Riordan, la baixista de The Pogues) o recentment amb Allen Toussaint, en un disc inspirat per la devastació  de l'huracà Katrina. Aquest prolífic i hiperactiu autor ho ha fet també en el camp de la música clàssica, amb obres com The Juliette Letters (1993), acompanyat pel Brodsky Quartet i en la banda sonora de pel·lícules com Austin Powers, la espia que me achuchó (Jay Roach, 1999) o Nothing Hill (Roger Michell, 1999).

He escollit com a CdD una de les primeres cançons que li vaig sentir, la balada Alison, un dels temes mes melancòlics que es puguin escoltar i el millor exemple del "doble llenguatge" característic del seu catàleg, ja que, quan entona dolçament el My Aim Is True (el meu objectiu és cert), frase que dona nom a l'àlbum, pot estar al·ludint tranquil·lament a disparar a la seva ex-amant en un intent de recuperar-la.

- ELVIS COSTELLO. Alison. My Aim Is True (1977).

The Funeral (Band of Horses)

BAND OF HORSES és un grup d'indie-rock format l'any 2004 a Seattle (Washington, USA) per Ben Bridwell (cantant) i Mat Brooke (guitarrista), qui deixaria la banda desprès d'un magnífic disc de debut, Everything all the Time (2006) per formar els no menys interessants Grand Archives.

El seu estil es caracteritza per la peculiar i aguda veu, carregada de reverb,  de Bridwell, que tant evoca a la de James Mercer, de The Shins, com a la de Jim James, de My Morning Jacket (als que em comprometo a dedicar una propera CdD), i el tractament de les guitarres, amb aires country-folk-rock alternatiu (o el que ara anomenem "americana") amb una perfecta combinació de melodies melancòliques i èpiques acuradament construïdes que dona com a resultat una majestuosa atmosfera crepuscular.

L'abandonament de Brooke no va repercutir negativament en la qualitat artística dels nostres protagonistes, que han publicat tres àlbums més, Cease to Begin (2007), Infinite Arms (2010) i  el recent Mirage Rock (2012), amb els que, producte del seu criteri musical madur i ben definit, segueixen obtenint la mateixa resposta emocional dels seus seguidors.

He escollit per a CdD un track del seu imponent primer disc i m'ha costat decidir-me entre dos, The Great Salt Lake i aquest The Funeral, que comença amb una fragilitat enganyosa per esclatar de manera sublim, com podeu comprovar  escoltant  la versió original del disc i una interpretació en directe força aconseguida.

- BAND OF HORSES. The Funeral. Everything all the Time (2006).

Breezeblocks (∆ (pronounced alt-J))

Els autors de la CdD d'avui son un quartet de Leeds (United Kingdom), que s'identifiquen per un triangle equilàter ∆ (pronounced alt-J), que correspon a la lletra grega "delta" però que hem de pronunciar alt-J, que és la drecera corresponent a la imatge en els teclats de Apple. Com la pròpia lletra ve a significar a les equacions matemàtiques, s'identifiquen amb el canvi, tot i que el seu estil, dintre de l'indie-rock alternatiu, ve a ser una mescla, això sí, en justes proporcions enclavades com si d'un trenca closques es tractés, de pop, rock, hip-hop, jazz i riffs electrònics amb diversos sintetitzadors, fins a obtenir un estil perfectament mesurat, com un veritable treball geomètric que alguns han anomenat, em sembla que amb una mica de sorna, "folk-step".

El su disc de debut, An Awesome Wave (2012) resulta original, però difícil de definir, motiu per el que s'hi han atribuït influències de TV On The Radio, The xx, Grizzly Bear, Wild Beats i, fins i tot, Radiohead. Els estudis d'art d'alguns membres de la banda es noten des del mateix nom amb intencionalitat elitista, fins i tot pretensiosa (l'esmentat comandament del signe del triangle...en un Mac, es clar),  a la temàtica de les composicions, plenes de referències literàries i cinematogràfiques, inspirades, segons diuen, pel consum d'alucinògens, però la cosa funciona...una vegada superem l'esforç d'adaptació auditiva que suposa el peculiar falset del cantant, Joe Newman, i el salt continu d'un estil a un altre, sovint dintre d'un mateix tema.

De la dotzena de pistes que conté aquest àlbum, tan addictiu que recomano escoltar d'una tirada, en podríem destacar unes quantes, com Tessellate, Something Good, Matilda, Fitzpleasure o la que escollit per a CdD, Breezeblocks. No us deixeu enganyar pel suau inici rhythm & blues del primer solc perquè de seguida canvia estrepitosament amb un núvol de sintetitzadors, per acabar (amb assassinat pel mig) amb l'insistent prec de "si us plau, no te'n vagis, t'estimo tant, t'estimo tant..."

               Please don't go, please don't go

              I love you so, I love you so...

(Adverteixo als seguidors del blog que les imatges del video de la CdD d'avui podem ferir la seva sensibilitat)

- ∆ (pronounced alt-J). Breezeblocks. An Awesome Wave (2012).

Beds Are Burning (Midnight Oil)

MIDNIGHT OIL, a qui els seus fans ens referim simplement com a The Oils, van ser un grup de rock de Sydney (Austràlia) en actiu durant més de dues dècades als anys 80 i 90, en les que van publicar més d'una dotzena de discos, dels quals en voldria destacar tres: Diesel and Dust (1987), Blue Sky Mining (1990) i Earth and Sun and Moon (1992).

La seva obra es caracteritza per un rock contundent i d'una qualitat a l'alçada dels seus contemporanis REM o U2, però sobretot per un compromís ideològic amb causes socials com el pacifisme, l'ecologisme i, particularment, la defensa dels aborígens australians. 

Han participat en multitud de manifestacions benèfiques per a ONG com Greenpeace o Save the Whales, la més sonada de les quals va ser al davant de les oficines d'Exxon, a Manhattan (New York, USA) com a protesta pel vessament de cru del petrolier Exxon Valdez a Alaska. El concert, dut a terme des de dalt d'un camió, es va recollir en un vídeo documental, els guanys de la venda del qual van íntegrament a Greenpeace (vegeu aquí).

La composició dels temes es reparteix equànimament entre tres dels seus membres, Robert Hirst, Jame Moginie i Peter Garrett, però es aquest darrer el que representa millor la banda, tant pel fet de ser un cantant d'actitud enèrgica, pel seu imponent físic, un gegant de dos metres d'alçada  completament calb, com per les seves inquietuds polítiques, que l'han portat a ser ministre de Cultura i Medi Ambient pel Partit Laborista Australià.

La CdD d'avui, Beds Are Burning,  és el tema que obre el disc Diesel and Dust i ha estat un dels seus grans èxits. Amb una dinàmica barreja de guitarres, percussió electrònica i sintetitzadors, és un crit en defensa dels drets dels aborígens i dels seus llocs sagrats, com la famosa Ayers Rock, a la que els natius de la ètnia Pintupi anomenen Uluru, en el que es pregunta “com podem ballar quan la nostra terra està girant i com podem dormir mentre els nostres llits cremen”, en una memorable tornada que fa:

            

             How can we dance when our earth is turning

 How do we sleep while our beds are burning...

-MIDNIGHT OIL. Beds Are Burning. Diesel and Dust (1987).

Let's Stay Together (Al Green)

MNO 3: 
Per al tercer post sobre la meva Música Negra Oblidada (MNO) n'he triat un del grans de la època daurada del soul. AL GREEN, un cantant i compositor a l'alçada dels seus comtemporanis  Otis Redding, Sam Cooke o Marvin Gaye, és un artista d'Arkansas (USA), dotat d'una veu prodigiosa per al gospel i el soul, amb la fusió dels quals va obtenir un gran èxit durant els anys 70. El seu elegant registre vocal, amb un falset prodigiós i uns laments sexis, fins i tot salvatges, es veu complementat amb unes produccions impecables (Willy Mitchell) i uns arranjaments de cordes, sovint exuberants, que fan les delícies dels seus seguidors.

Els discos més interessants son Let's Stay Together (1972), I'm Still In Love With You (1972) i Call Me (1973), a partir del qual la seva vida va patir un canvi molt important. Una exparella sentimental rebutjada, abans de suïcidar-se d'un tret, li va tirar a sobre, mentre es banyava, una olla de sèmola calenta que li va provocar greus cremades al tòrax i els braços, el que va ser interpretat per l'artista com un senyal diví per entrar en el seu ministeri i es va ordenar capellà del Full Gospel Tabernacle, tasca que va compaginar amb l'activitat musical habitual. Uns anys desprès, una caiguda a l'escenari que el va tenir 15 dies hospitalitzat  va ser nou interpretada com un missatge per a que concentrés en l'esglèsia totes les seves energies, tot i que va seguir gravant discos de temàtica gospel, ara amb el nom de Reverend Al Green.

La CdD, com no podia ser una altra, és la que dona nom a l'àlbum homònim Let's Stay Together, una de les millors cançons de tots els temps i que algun seguidor del blog coneixerà per la versió que en va fer Tina Turner en el seu disc de tornada Private Dancer (1984) tot i que ha estat igualment gravada per artistes com Al Jarreau, Roberta Flack, Isaac Hayes o Shirley Bassey, i fins i tot, com a anècdota, el president Barack Obama en va cantar una estrofa en un acte benèfic al Teatre Apollo de New York, ara fa un any (vegeu aquí).  
Per si algú més s'hi vol apuntar, la cosa fa així:

          I, I'm so in love with you

          Whatever you want to do...

- AL GREEN. Let's Stay Together. Let's Stay Together (1972)

Walk Like an Egyptian (The Bangles)

Abans d'elles en va haver d'altres de "grups de noies", però es limitaven a l'aspecte vocal. THE BANGLES va ser el primer grup "funcional", exclusivament amb noies a càrrec de tots els instruments, o, si més no, el primer que va assolir un èxit massiu.

La banda va ser creada a Los Angeles (Califòrnia, USA), a començament dels anys 80, per les germanes Vicki (guitarra) i Debbi Peterson (bateria), a les que es van unir Susanna Hoffs (guitarra) i Annette Zilinskas primer i  Michael Steele desprès, al baix.

Durant els vuit anys d'existència mai no va haver cantant principal, tasca que van assumir totes elles en una u altra cançó, o rellevant-se en un mateix tema. Tanmateix, van gravar tan composicions pròpies com alienes, amb algunes de les quals van aconseguir els seus hits més coneguts. El seu estil és el jangle-pop amb clares influències de grups californians dels 60 com The Byrds, Buffalo Springfield, Jefferson Airplane o Love, amb una especial habilitat per les melodies més comercials, en base a les seves harmonies vocals i riffs de guitarres, el que les va portar a integrar-se en el moviment denominat Paisley Urderground, al que vam esmentar en el post de The Dream Syndicate.

Amb el temps la Hoffs va anar assumint un protagonisme mediàtic que la va enfrontar amb la Vicki Peterson, compositora principal, el que va comportar la dissolució del grup, i la continuació amb projectes alternatius pocs interessants, a excepció de la Hoffs que, entre els seus discos, diverses col·laboracions amb músics com Matthew Sweet i en bandes sonores com  a la sèrie Austin Powers (amb el director de les quals, Jay Roach, ha estat casada i en té dos fills) i la seva fotogènia, que la convertir en imatge de marca de les extraordinàries guitarres Rickenbacker, va tirant fins avui en dia. De la seva incursió en el cinema, sota la direcció de la seva mare, Tamar Simon Hoff, amb The Allnighter (1987), val més no parlar-ne...ni a ella li van quedar ganes de tornar-hi.

Els discos més coneguts dels quatre que van gravar The Bangles son el segon, Different Light (1986), que s'inicia amb el tema Maniac Monday composat per un tal Christopher, que no és sinó el pseudònim de Prince, i conté, entre altres precioses cançons, la CdD d'avui, escrita per Liam Sternberg i el tercer, Everything (1988), que inclou el tema potser més popular de la seva carrera, Eternal Flame, composat i cantant per la Hoff, una balada excessivament ensucrada per al meu gust.

Per això he escollit un altre tema, més famós encara pel videoclip que l'il·lustra, que ha esdevingut un dels més lloats de la història, en el que intercalen imatges de persones anònimes amb altres de famoses (Gaddafi, Lady Di), caminant, tal com indica el títol, com en les representacions dels relleus dels temples de l'antic Egipte, amb la filmació d'una actuació en directe en la que es pot copsar tota la seva energia.

Però m'agradaria que arribéssiu fins el final, quant entra en acció i en primer pla la nostra particular heroïna d'avui, i us fixeu en la seva mirada, en el seu moviment d'ulls...i desprès ja em direu si he exagerat en les virtuts de la moreneta.

I ara a veure qui es pot ressistir  a allò de:

                    ...Ay oh whey oh, ay oh whey oh

                    Walk like an Egyptian

                    Walk like an Egyptian

 - THE BANGLES. Walk Like an Egiptian. Different Light (1986).

For What It's Worth (Buffalo Springfield)

Amb el nom gens glamourós, si tenim en conte que era el d'una piconadora aparcada al davant de la cas d'algun dels membres, de BUFFALO SPRINGFIELD (B.S.), coneixem una banda californiana de vida efímera i tempestuosa però de gran influència en la història de la música popular.

Liderat per tres talentosos cantants, guitarristes i compositors que mai van a arribar a constituir un equip, ja que cada un aportava les seves pròpies composicions, en poc més de dos anys van publicar tres discos fonamentals en la transició de la música tradicional americana, el folk i el country, cap al rock, en la seva vessant més psicodèlica.

Stephen Stills, autèntica ànima del grup, es l'autor dels temes més experimentals, Neil Young  el de les lletres més recargolades i paisatges musicals més contundents, i Richie Furay, el compositor més convencional al mateix temps que el millor cantant dels tres.

El seu estil està definit per una mescla inaudita en el seu moment (a excepció dels seus contemporanis The Byrds) de guitarres acústiques i elèctriques i unes harmonies vocals a l'alçada de les dels Beatles i els Beach Boys, en les que qualsevol d'ells podia ser la veu principal, independentment de qui fos l'autor del tema.

Malauradament, i no va ser cap sorpresa perquè es veia venir des del començament, la competència per obtenir més espai i temps entre personalitats tan fortes com les de Stills i Young va acabar amb la banda, que no amb la seva amistat, ja que posteriorment van formar part d'un dels "supergrups" més famós del rock, ja ho sabeu, els C, S, N & Y. Per la seva part, Furay, amb un membre ocasional i productor dels B.S, Jim Messina, va formar els Poco i, posteriorment, The Eagles.

El disc més important dels B.S.va ser el segon, Buffalo Springfield Again (1967), amb temes tan impressionants com Bluebird i Rock and Roll Woman (Stills), A Child's Claim To Fame (Furay) o Mr. Soul, Expecting To Fly i Broken Arrow (les tres de Young), però la cançó més emblemàtica, i que he triat com a CdD, es una composició de Stills i cantada per Furay en el primer disc, l'homònim Buffalo Springfiled (1967), que tracta sobre la violència amb que la policia va dissoldre una pacífica manifestació hippi al Sunset Strip de Los Angeles i que ha estat utilitzada sovint com a cançó antibel·licista, titulada equívocament For What It's Worth ("Pel que val la pena", expressió a la que no es fa cap referència en el tema) i que és molt més coneguda per la seva carismàtica tornada:

                      ...stop, children, what's that sound

                      Everybody look what's going down

- BUFFALO SPRINGFIELD. For What It's Worth. Buffalo Springfield (1967)