Time Has Told Me (Nick Drake)

Just ara fa un any em va succeir una anècdota que vaig comentar a alguns dels meus amics i la bona acollida de la qual em va fer començar a rumiar la creació d’aquest blog que finalment ha vist la llum. Com a homenatge, i coincidint amb la data, la transcric textualment:

“Estava fent un electrocardiograma (ECG) a un pacient quant ha aparegut la típica senyal que surt cada 20 ó 25 ECG de que resten 2 metres de paper.

I aquesta circumstància m’ha recordat aquell mític disc de NICK DRAKE anomenat Five Leaves Left (1969), que fa referència a l’avís que surt als llibrets de paper de fumar quant només en queden cinc per a que s’acabi.

I es que avui, 25 de novembre, es compleixen 35 anys de la mort d’aquest singular artista, fill d’una acomodada família, nascut a Rangún (Birmania, ara Myanmar) on estava destinat el seu pare, però educat en els millors col·legis britànics i a la Universitat de Cambridge, on va destacar tant per les seves aptituds esportives (atletisme, rugby) com musicals. Era un multiinstrumentista que tocava el piano, el saxo, el clarinet, però brillava especialment per la seva tècnica a la guitarra. Sota la influència, entre d’altres, de Bob Dylan, composava i interpretava, amb veu fràgil, temes d’una profunda melancolia, que reflectien una personalitat reservada i una sensibilitat fora del comú.

Amb només 21 anys ens va obrir el cor per recitar dubtes i confessions d’una bellesa descarnada, crua i propera, amb una petita escletxa a l’esperança. Però la seva obsessió es limitava a composar i gravar, defugint les entrevistes i, fins i tot, les actuacions en directe, per el que no va arribar a assolir l’èxit comercial.

Afectat d’una profunda depressió, un dia com avui la seva mare el va trobar mort al llit, víctima, no se sap si accidental o provocada, d’una sobredosi de psicofàrmacs. A la tauleta de nit hi havia un llibre de poemes i al plat un disc de J. S. Bach.

Els teus, pocs però incondicionals, fans no t’oblidem, Nick...”

Si voleu gaudir-ne, escolteu la cançó que obre el disc.

-          NICK DRAKE. Time Has Told Me. Five Leaves Left (1969).

Vídeo afegit posteriorment.

Wake Up (Arcade Fire)

Aquest disc es, per a molts (veure aquí), el millor del que portem del segle XXI. Els ARCADE FIRE son un grup de Montreal (Canadà), liderat per la parella artística i sentimental formada per Win Butler i Régine Chassagne al front d’una sòlida banda que utilitza instruments poc freqüents en el rock, com els violins, violoncels, mandolines, ukeleles, acordions o xilòfons, per aconseguir sons completament nous, que interaccionen molt bé amb les complexes lletres dels seus temes.

Aquest primer disc seu, Funeral (2004), deu el nom a les nombroses morts de familiars de membres del grup durant el procés de gravació, el que va influir notablement en la temàtica de les composicions.

Es tracta d’un disc especial per molts motius, es tremendament personal però al mateix temps referencial pel munt d’influències que se’ls atribueixen, com The Cure, Echo & The Bunnymen, David Bowie, Joy Division, Flaming Lips, Suede, Pixies, Bruce Springsteen o My Bloody Valentine, per consagrar-se com una obra que, per alguns, marca un abans i un desprès en el panorama de la música indie.

Estem parlant d’un àlbum conceptual que ens mou a l’hora músculs i neurones, eclèctic i sorprenent, amb cada cançó amb un tractament diferent de les altres però amb una passió que les hi dóna unitat, constituint un àlbum portentós que uneix la bellesa més simple amb el barroquisme més sofisticat i grandiloqüent.

Posteriorment han publicat Neon Bible (2007) i The Suburbs (2010), on la creativitat no ha decaigut gens ni mica.

Tenim entès que, en directe, defensen la seva obra amb captivadores presentacions, amb intercanvi constant dels variats instruments que utilitzen, oferint concerts espectaculars i originals. La M, l’A i jo ho podrem comprovar personalment aquest diumenge 21 de novembre, a l’actuació que faran al Palau Sant Jordi de BCN.

-      ARCADE FIRE. Wake Up. Funeral (2004).

Vídeo afegit posteriorment.

Pictures of You (The Cure)

Sempre m’ha fascinat aquesta imatge amb la silueta de Robert Smith d’esquena, de la que sobresurt el pal d’una Fender. I també he estat seguidor del seu grup, THE CURE, al llarg de més de 30 anys d’història, en els que han publicat més d’una dotzena de discos, que donen per fer concerts de tres hores interpretant un hit darrera d’un altre, com van demostrar fa un parell d’anys al Palau Sant Jordi de BCN.

L’aparença del líder, amb els cabells encrespats, vestit de negre, amb la cara pàl·lida i els llavis perfilats de vermell, representa perfectament l’estil musical del grup, fosc i depriment, mal anomenat “gòtic” per alguns i plasmat en discos com Seventeen Seconds (1980), Faith (1981) o Pornography (1982), als que se n’han d’afegir altres de mes pop, com Kiss Me, Kiss Me, Kiss Me (1987) o Wish (1992).

Desintegration (1989), el seu vuitè disc, està considerat per mols de nosaltres com el  millor, l’obra més homogènia de la banda, amb una guitarra obliqua i mandrosa que, partint d’un minimalisme repetitiu i hipnotitzant, aconsegueix una textura sonora al·lucinant, a la que se suma la veu suplicant, inexpressiva però suggerent de Smith, per assolir una atmosfera definitivament desoladora.

El disc te com a tema central la ruptura amorosa, del que n’és força representativa la CdD d’avui, Pictures of You, de la que n’he extret aquesta estrofa:

  I’ve been looking so long at these pictues of you                  Porto tant temps mirant aquestes fotos teves

  That I almost believe that they’re real                                  que quasi crec que son reals

   I’ve been living so long with my pictures of you                   porto tant temps vivint amb les meves fotos teves

   That I almost believe that the pictures are                           que quasi crec que les fotos son

   All I can feel                                                                        tot el que puc sentir

Per escoltar-la només cal que clickeu sobre el petit reproductor.

-  THE CURE. Pictures of You. Desintegration (1989)

Vídeo afegit posteriorment.

Beetlebum (Blur)

Als anys 90’s, tal com havia fet tres dècades abans amb els Beatles i els Rolling Stones, la premsa musical britànica, encapçalada pel New Musical Express (NME), es va inventar o, si mes no, va exagerar la rivalitat entre dos nous grups, els Oasis i els Blur.

D’aquesta polèmica el NME i d’altres en van treure un bon volum de vendes però els seguidors varem assistir al naixement, juntament amb altres grups, com Suede o Pulp, d’un moviment musical que, encara que amb el pas del temps el seu concepte ha estat criticat per falta de uniformitat, ens ho va fer passar d’allò mes bé i al que inevitablement haurem de tornar en futures CdD, el brit pop.

La meva opinió al respecte es que els Oasis van publicar dos extraordinaris primers discos, Definitely Maybe (1994) i (What’s the Story) Morning Glory? (1995) per caure desprès en la vulgaritat, mentre els Blur han continuat una digna carrera, tant com a grup, com el seu líder, Damon Albarn, amb els seus projectes paral·lels amb els grups Gorillaz i The Good, the Bad and the Queen  i amb una particular experiència amb músics africans, plasmada en el disc Mali Music (2002) i actualment revitalitzada en el seu darrer projecte, Africa Express.

Quant el grup va publicar el disc homònim Blur (1997) ja en tenia quatre al mercat, entre ells els magnífics Modern Life is Rubbish (1993) i Parklife (1994). El brit pop encarava la seva decadència i, sota la influència del guitarrista Graham Coxon, van virar una mica cap al rock americà lo-fi, en la estela de grups com Pavement, per assolir un important èxit comercial, sobretot als USA.

Podia haver escollit algun bon tema de qualsevol d’aquests discos per a CdD però m’he decantat cap aquest Blur perquè m’ha traït el subconscient...us heu fixat que la foto de la caràtula es la de una llitera d’urgències?

-          BLUR. Beetlebum. Blur (1997).

Vídeo afegit posteriorment.

Alone Again Or (Love)

Fa uns mesos va morir, als 61 anys i víctima de leucèmia i no de cap situació violenta, com calia esperar d’un individu tan conflictiu, que fins i tot va estar empresonat,  Arthur Lee, personatge genial, precursor però embogit, que als anys 60’s va liderar el grup LOVE, la influència del qual encara perdura en les noves generacions de músics de pop-rock.

L’any 1967, el de l’”estiu de l’amor”, mentre San Francisco es convertia en la meca de la psicodèlia, aquets angelins van gravar el seu tercer disc, Forever Changes, obra que, sense tenir massa èxit a la seva època, s’ha anat redescobrint periòdicament fins a convertir-se en un mite de l’underground.

Just quant el rock, de la mà d’en Jimi Hendrix, The Doors i d’altres, s’enfilava cap a una dimensió elèctrica, els LOVE van optar per les guitarres acústiques, això sí, amb un agosarat arranjament orquestral que ha creat escola i que millorava unes cançons ja de per sí glorioses. Amb abruptes canvis de ritme, tant instrumentals com vocals, les lletres reflecteixen la negativa personalitat del líder, empitjorada pel consum de substàncies, lisèrgiques i d’altres.

La CdD escollida, de titul aparentment inacabat, es la que obre l’àlbum i, curiosament, no es obra de Lee, si no  del guitarrista Bryan MacLean, que abandonaria el grup poc desprès, i es tracta d’un drama simfònic que barreja el folk amb l’àcid-rock, amb arranjament hispans tipus mariachi, d’una bellesa que talla la respiració.

Sota l’aparença d’una simple cançó d’amor de dolça melodia s’emmarca una lletra  pessimista i amarga que presagia el final del somni hippie. El mite del l’amor lliure i de la pau al mon s’estava fent miques:

            Yeah, said it’s all right

            I won’t forget

            All the times I’ve waited patiently for you

            And you’ll do just what you choose to do

            And I will be alone again tonight my dear

Encara recordo la expressió que va fer l’A quant vaig arribar a casa, l’any 2002, amb el CD acabat de comprar i el vaig posar al lector. Es la cara que probablement posareu vosaltres al clickar sobre el petit reproductor inferior.

-   LOVE. Alone Again Or. Forever Changes (1967).

Vídeo afegit posteriorment.

Apocalypse Please (MUSE)

El primer disc de MUSE que va anar a parar a casa, Showbiz (1999) el va comprar l’A, però des d’aquell moment va ser la M la que es va convertir en la seva més fidel incondicional.

I es així que tenim tots els seus discos, tant els  d’estudi com els directes, fins al darrer, The Resistance (2009), al magnífic concert de  presentació del qual varem assistir, fa uns mesos, al Palau Sant Jordi de BCN.

Es tracta d’un trio anglès, encara que en els directes s’acompanya sovint d’un altre membre, sota l’indiscutible lideratge de Matthew Bellamy, compositor, cantant, guitarrista i pianista, amb idees bastant excèntriques respecte a la conspiració global, els extraterrestres i l’apocalipsi.

La seva música beu de fonts pianístiques clàssiques com Listz i Chopin o dels postromàntics russos com Txaikovsi o Rajmáninov, a l’hora que de moderns guitarristes  com Jimi Hendrix o Tom Morello (Rage Against the Machine) i dels mateixos Queen.

Al llarg dels cinc discos oficials en els 10 anys de vida de la banda, l’estil ha evolucionat de la suavitat inicial de Showbiz cap a un so més pesat i obscur, experimentant amb sintetitzadors i amb la distorsió dels instruments i sempre amb la veu del líder en el màxim esplendor.

La CdD escollida, que narra en un to extremadament èpic un dels temes recurrents del grup (les profecies i els fanàtics religiosos), es una de les preferides de la fan de casa, a la que li dedico amb tot l’afecte (“carinyo”) del mon, en aquesta setmana tan especial per a nosaltres, que celebrem el XXIX aniversari del nostre casament “oficial”.

-  MUSE. Apocalypse Please. Absolution (2003)

Vídeo afegit posteriorment.

Caroline Says II (Lou Reed)

Desprès d’abandonar intempestivament el grup The Velvet Underground, amb el que, sota la influència del polifacètic artista Andy Warhol, havia liderat de forma incompatible amb John Cale i publicat un dels discos més influents de la història, el seminal The Velvet Underground and Nico (1967), el de la famosa caràtula del plàtan, LOU REED va iniciar una carrera en solitari amb Transformer (1972), produït per David Bowie i que contenia el seu major èxit comercial, la coneguda Walk on the Wild Side.

Aleshores la seva discogràfica li va posar tots el mitjans al seu abast per al disc de continuació, esperant superar aquest èxit, però el díscol novaiorquès els va donar, fidel al tarannà insubordinat que l’ha fet cèlebre, precisament el contrari, un disc trist i depriment com cap altre.

Berlin (1973) narra amb to literari però amb una fastuosa producció i amb músics de la talla de Steve Hunter, Jack Bruce, Tony Levin o Steve Winwood, la sòrdida història autodestructiva de Jim i Caroline, un drama musical de dimensions quasi operístiques amb un inequívoc sabor a derrota.

I es així que Berlin s’ha convertit en un patró, un model de referència al que es recorre quant es vol al·ludir a un músic que ha entregat la seva cima creativa, encara que li suposi una crisi personal. Ha presentat el “seu Berlin” en diem d’aquell que escull caure en el més profund per assolir la seva obra major.

La CdD es el tema Caroline Says II, en el que es repeteix una estrofa   en la que es va inspirar la mexicana Olvido Gara para el seu nom artístic: “It’s so cold in Alaska...”

-          LOU REED. Caroline Says II. Berlin (1973).

Vídeo afegit posteriorment.