Un importantíssim canvi en la meva vida laboral em permetrà aviat gaudir, per fi, de més temps de lleure i, animat per la meva dona, el meu fill (la M i l’A en lo successiu) i alguns amics, m’he decidit a dur a terme un projecte que feia mesos que rumiava: la creació d’un
blog.
La intenció es comentar una cançó a la setmana, a ser possible cada divendres, per això he pensat anomenar-lo
La Cançó del Divendres, les sigles del qual (
CdD) espero que arribin a ser col•loquials.
En principi no tinc previst cap ordre preestablert, ni cronològic ni temàtic, excepte que seran cançons que m’agradin o tinguin algun significat per a mi i sempre dintre de l’àmbit de la música i de la cultura
pop-rock.
A l’hora de triar el primer tema que ha d’iniciar aquesta mena d’entreteniment del que us vull fer partícips, no ho he dubtat gens. Havia de ser un tema d’ells, dels
fab four de Liverpool, del grup més important, tant musicalment com sociològicament, de tota la història.
I la cançó haver estat composada pel líder més carismàtic que conec.
John Lennon va representar per a mi el que, per a la majoria dels meus coetanis, va ser Ernesto “Che” Guevara. L’heroi polèmic i contradictori que, des de la seva privilegiada talaia, expressava, amb anys d’antelació, les idees pacifistes que van donar sentit a la seva vida.
El seu record m’evoca el viatge que vaig fer amb la M i l’A, l’any 1994, a Nova York (NYC), en el que varem “peregrinar” a l’edifici
Dakota, a la porta del qual, el fatídic 8 de desembre de 1980, un desgraciat amb l’únic interès d’obtenir notorietat (i motiu pel qual mai no he pronunciat ni escrit, ni ho faré, el seu nom) va assassinar a trets la meva icona.
Desprès de la visita només va caler creuar l’avinguda per entrar al
Central Park, on l’ajuntament de NYC va dedicar un petit jardí a l’artista, el que es coneix com
Strawberry Fields Memorial, del que conservo una entranyable foto de l’A, aleshores amb 10 anys d’edat, al costat de les lletres d’una de les cançons més emblemàtiques de Lennon, aquesta ja desprès de la separació del grup, amb la “col•laboració” de la bruixa Yoko Ono,
Imagine.
Així, doncs, tinc l’honor d’encetar la
Cançó del Divendres amb un dels temes més importants de la música
pop que porta el nom dels jardins d’un orfenat, a prop de la casa de l’artista o, més ben dit, de casa de la seva tia Mimi, on solia anar a jugar amb els amics. Es una peça característica del
rock psicodèlic on es mesclen instruments típics del pop amb altres de la música clàssica i, fins i tot, de la tradicional hindú, que estava influenciant de forma important el grup en aquella època i que va quedar palès a discos com
Revolver o
Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band. La cançó, publicada inicialment en
single (EP), i desestimada d’incloure en aquest últim, va se incorporada a la versió americana en
long play (LP) del disc
Magical Mystery Tour, que a Europa s’havia editat en l’atípic format de doble EP, amb vuit temes i que es va publicar el mateix any.
- THE BEATLES.
Strawberry Fields Forever. Magical Mystery Tour (1967).
