We Are Nowhere And It's Now/One And Done (Bright Eyes)

Em sembla tan exagerat comparar-lo, com es va fer en algun moment, amb Bob Dylan con adient considerar que Conor Oberst va ser un nen prodigi de l’indie-pop, no en va als 14 anys ja liderava a la seva Omaha natal, com a compositor i cantant, la banda Commander Venus, amb qui va gravar un parell d'LP, abans de dissoldre's per centrar-se en el seu projecte personal, BRIGHT EYES.

Un nom (ulls brillants o plorosos) ben escaient, per cert, per a unes composicions introspectives que interpretava amb una veu tremolosa fàcilment identificable, acompanyat inicialment de membres de grups coneguts del blog com Neutral Milk Hotel o Of Montreal però que, amb la incorporació del productor i multiinstrumentista Mike Mogis i del teclista Nate Walcott, prendria el format de trio amb que publicarien una desena d'àlbums dels que, si no el coneixeu, us recomano I'm Wide Awake It's Morning (2005), el sisè de la seva discografia. 

Un disc de perfil folk-rock (americana) -publicat simultàniament, el mateix dia, amb un altre, Digital Ash In A Digital Urn (2005), de caire electro-pop més experimental- amb 10 temes plens de matisos amb instrumentacions variades, interpretats amb les emocions a flor de pell, de les que en destacaria la inicial, At The Bottom Of Everything, amb la participació de Jim James (de My Morning Jacket), Lua, First Day On My Life i la CdD, We Are Nowhere And It's Now, una de les quatre en les que canta la gran Emmylou Harris.

Un àlbum amb el que va obtenir un gran reconeixement, superat en popularitat pel següent, tot i què, per a mi, inferior, Cassadaga (2007), en el que, a base d'instruments, sumptuoses orquestracions i cors, va sobreposar-se a una crisi existencial, circumstància que no es va repetir amb The People's Key (2011), potser el més fluix de la seva discografia.

Un resultat que va portar a la banda a, com diuen les parelles, "donar-se un temps" per reflexionar i emprendre camins paral·lels, en el cas de l'hiperactiu Oberst amb una carrera en solitari en la que ha publicat quatres discs i continuar amb un seguit de col·laboracions -com ja havia fet abans amb Park Ave. o Monsters Of Folk- com Desaparecidos o Better Oblivion Community Center, a qui recentment esmentàvem a la CdD de Phoebe Bridgers.

Per això ha estat una sorpresa que, ara fa uns mesos, nou anys després del seu darrer disc, la formació clàssica de Bright Eyes, amb Oberst, Mogis i Walcott, hagi tornat amb el notable Down In The Weeds, Where The World Once Was Was (2020). Un LP per al que han contat amb la contribució de Jon Theodorei, el bateria de Queens Of The Stone Age, Flea, el baixista de la banda Red Hot Chili Peppers, amb qui Walcott havia anat de gira en alguna ocasió i una orquestra i uns cors, dirigits per Suzie Katayama, que allarguen la nòmina fins a la cinquantena de membres, que li dona un aire grandiloqüent, per no dir barroc.

Catorze tracks acreditats musicalment als tres membres i amb lletres d'Orbest qui, influenciat pel desencís de l'època Trump, així com pel seu divorci, després de set anys amb Corina Figueroa Escamilla (qui participa breument en el tema que enceta el disc, Pageturners Rag), dedica a la memòria del seu germà Matthew, mort el 2016 amb 42 anys, dels que m'agraden especialment Dance And Sing, Mariana Trench, Persona Non Grata, Forced Convalescence i la fenomenal One And Done, avui CdD per partida doble. 

-  BRIGHT EYES. We Are Nowhere And It's Now. I'm Wide Awake It's Morning (2005) / One And Done. Down In The Weeds, Where The World Once Was (2020).

Amanssakoul 'N' Ténéré (Tinariwen)

Africana 19:

Ibrahim Ag Alhabib era encara un nen quan, amb la independència de Mali al començament dels anys 60, va esclatar la primera revolta tuareg a conseqüència de la qual el seu pare, que n’era un dels líders, va ser empresonat i executat i la família es va d’haver d’exiliar a Tamanrasset, al sud d’Algèria.

I va ser a la capital, Alger, on uns anys després va formar amb altres malians la banda TINARIWEN, mot que en la seva llengua, el tamasheq, correspon al plural de Ténéré, i significa, simplement, “deserts” o “llocs buits” en el que fusionaven música de guitarra tradicional amb influències d’artistes de l’Àfrica Occidental com el gran Ali Farka Touré i altres com Bubacar Traoré, Afel Bocoum o Habib Koite, i occidentals con Carlos Santana o Jimi Hendrix, motiu pel que s’ha etiquetat el seu estil, no sense controvèrsia, com a “blues del desert”.

Una música, coneguda com a tishoumaren (o “dels desocupats”) que va ser utilitzada com a missatge de resistència i esperança durant la segona revolució tuareg, en la que alguns membres del grup van arribar a lluitar fins al Pacte Nacional del 1992, moment en el que, de tornada al seu país natal, van iniciar una carrera professional amb la que no es donarien a conèixer internacionalment fins a la seva participació en la primera edició de Le Festival au Désert a l’oasi de Essakan, a mig camí entre Bamako i Tombuctú, l’any 2003.

Una carrera en la que, fins a l’actualitat, han gravat 8 LP que han presentat arreu del mon -com van fer amb Elwan (2017) en el Festivals Blues i Ritmes, al Teatre Principal de Badalona- on sempre han defensat la independència del seu poble, fins i tot amb motiu de la tercera revolta, la del 2012, tristament monopolitzada pels seguidors d’Al Qaeda del Magreb Islàmic, qui, paradoxalment, els han acabat prohibint i perseguint.

Uns discos en els que, en base a unes guitarres hipnòtiques i unes veus adolorides, sovint a la manera de crida-resposta, amb lletres en tamasheq, i ocasionalment en francès, amb continguts polítics i socials al voltant de la petició de sobirania per part del poble tuareg de Mali i Níger, la repressió o l’exili, han obtingut prou popularitat com per aconseguir diversos premis i contar amb la col·laboració de músics occidentals com TV On The Radio i la Dirty Dozen Brass Band de New Orleans a Tassili (2011) o amb Cass McCombs o un vell conegut del blog, Warren Ellis -el col·lega de Nick Cave a The Bad Seeds i Grinderman- en el recent Amadjar (2019) i, amb el carismàtic Abraybone (com també se’l coneix) al capdavant, han estat predecessors d’altres artistes com Tamikrest, Kel Assouf (oriünds del Níger però formats a Brusel·les), Mdou Moctar, Bombino, a qui, per cert, vam dedicar una CdD amb motiu de la seva actuació a Barcelona per la Mercè del 2015 o Songhoy Blues.

Una discografia a la que, a aquells que no els coneixeu, recomano iniciar-vos amb el seu segon LP, aquell amb que els vaig descobrir i el més reeixit de la seva carrera. Em refereixo a Amanssakoul (2004), literalment “El viatger”. Un àlbum en el que relaten la història de la pròpia banda així com els aspectes inquiets i canviants dels nòmades del desert, amb lletres incomprensibles per a la majoria de nosaltres però molt ben descrits amb les guitarres balancejants que evoquen les passes dels camells a la sorra i els inquietants ritmes de trance dels qui, rebutjant el malnom àrab de tuareg (“els abandonats de Déu”), s’anomenen a si mateixos Kel Tamashek (“els que parlen tamashek”).

Un disc amb 11 tracks en les que trobarem rastres de rock (Oulahila Ar Tesninam), rap en francès (Arawan, en la veu de la única dona del grup, Mina Walet Oumar), reggae (Aldhechen Manin), que acaba amb l’instrumental Assoul, en la que una tradicional flauta de pastor ens apropa al més semblant a una nit al desert a la vora del foc i que comença amb la CdD, Amassakoul ‘N’ Ténéré.

Una de les set aportacions d’Ibrahim Ag Alhabib en la que relata les dificultats, no exemptes de nostàlgia, del “Viatger del desert”, títol que, si heu llegit el post atentament, ja haureu deduït, de la que podeu gaudir en el vídeo de la seva actuació a la inauguració del Campionat Mundial de Fútbol de Sudàfrica 2010.

-          TINARIWEN. Amanssakoul ‘N’ Ténéré. Amanssakoul (2004).

Here/Cut Your Hair (Pavement)

Berman/Malkmus 2:

En el segon post de la sèrie dedicada a David Berman i Stephen Malkmus recordarem a PAVEMENT, el projecte paral·lel del segon que esdevindria un referent del rock underground  americà dels anys 90.

Un grup format a Stockton, Califòrnia, per Malkmus i el seu amic, tanmateix guitarrista i cantant Scott Kannberg, aka Spiral Stairs, complementat en els inicis pel bateria Gary Young, despatxat pel seu erràtic comportament derivat dels seus problemes amb l’alcohol, pel baixista Mark Ibold, el percussionista Bob Nastanovich, un altre membre inicial dels Silver Jews (vegeu aquí) i per Steve West, el substitut de Young.

Un quintet que, en els seus deu anys d’existència, va publicar 9 EP i 5 LP, que els convertirien en un referent per aquells artistes fidels als seus principis de rebutjar els “cants de sirena” de grans companyies discogràfiques per gravar en segells independents durant tota la seva carrera, un paradigma de l’indie-rock, un estil recurrent a la CdD.

Una obra amb la que, sobretot pels dos primers àlbums, Slanted And Enchanted (1992) i Crooked Rain, Crooked Rain (1994), van obtenir el reconeixement unànime de la premsa musical, el que no els va moure un bri del circuït alternatiu, assolint així, per a la història, la consideració de “grup de culte”, un concepte també prou conegut pels seguidors del blog.

Un disc de debut, titulat com un dibuix de David Berman i gravat pels tres primers membres esmentats al garatge de Young, al més pur estil DIY, amb un resultat tan lo-fi com era d’esperar, en el que el noise-rock de guitarres dissonants i estructures desballestades s’alterna amb unes melodies molt curoses i unes lletres tan críptiques con sarcàstiques que Malkmus interpreta amb la seva lànguida i característica veu.  Un LP amb temes imperibles com Summer Babe (Winter Version), In The Mouth A Desert o Loretta Scars però del que em quedo com a CdD amb el novè, Here, una malenconiosa balada, estil excepcional en aquell àlbum però que tindria continuïtat en els següents, en la que l’autor confessa “estar vestit per a l’èxit, però aquest mai no arriba”.

Una CdD que, excepcionalment, compartirà espai amb una altra del segon disc, gravat amb la formació definitiva de la banda i amb condicions més professionals que eliminen el misteri però mantenen l’esperit del primer, al temps de fer-lo més assequible i atractiu. Un dels discos més influents de la seva època, del que us recomano temes com Silence Kit (amb l’error tipogràfic de la “t” per la “d”), Gold Soundz o Range Life, en el que llancen mordaces diatribes contra els Smashing Pumpkins i els Stone Temple Pilots però, sobretot, de la segona CdD d’avui, el més semblant a un hit en tota la seva carrera. Una crítica a la importància del look en el mon de la industria musical, titulat Cut Your Hair (Talla’t el cabell), de la que podeu gaudir en el vídeo en el que els membres de la banda van passant per cal barber.

Dos àlbums a partir dels quals van introduir alguns canvis conceptuals, incorporant diversos estils que els van desvirtuar, el que, unit a concerts decebedors que van irritar als seus fans i la fragmentació dels membres buscant alternatives a la tirania de Malkmus -qui, després de Wowee Zowee (1995) i Brighten The Corners (1997), acapararia tota l’autoria del darrer, Terror Twilight (1999)- acabaria amb la banda.

Una separació que donaria lloc a una més que interessant carrera de Stephen Malkmus, activa fins a l’actualitat i que repassarem en futurs post de la sèrie, interrompuda per alguna ocasional reagrupació, com la que els va portar a Barcelona, al Festival Primavera Sound del 2010, al que havien de tornar l’any passat, ajornat a aquest 2021 amb motiu de la pandèmia de la Covid-19.         

- PAVEMENT. Here. Slanted And Enchanted (1992)/Cut Your Hair. Crooked Rain, Crooked Rain (1994).

Standing Outside A Broken Phone Booth With Money In My Hand (Primitive Radio Gods)

Després de quatre LP amb una banda d’alt-rock anomenada The I-Rails que van passar sense pena ni glòria, la persistència de Chris O’Connor va donar com a fruit, ara amb el nom de PRIMITIVE RADIO GODS, un disc, Rocket (1996), que va obtenir una gran popularitat. 

Un àlbum, produït i pràcticament composat i interpretat en solitari pel californià, que combina enganxoses melodies i ritmes de guitarra i percussió a l’estil new wave amb ritmes de ball en 10 pistes de les que algunes tan destacades com Women, Motherfucker o Skin Turns Blue queden absolutament eclipsades per la CdD d’avui. 

Em refereixo a la número tres, amb el quilomètric títol de Standing Outside A Broken Phone Booth With Money In My Hand, inspirat en un altra, Outside A Broken Phone Caboth With Money In My Hand, del disc Further Adventures Of (1978) de Bruce Cockburn, a la popularitat de la qual va contribuir la inclusió a la banda sonora de la pel·lícula The Cable Guy, traduïda aquí com “Un boig a domicili” (Ben Stiller, 1996). 

Un tema tan radiat a les emissores del moment que la seva discogràfica (el nom de la qual obviarem per no fer-li ressò), considerant que mai més no repetirien un hit similar, els va rescindir el contracte, moment en el que tot es va anar complicant. Així, van trigar tres anys a publicar nou material amb una altra companyia que, degut a greus problemes econòmics, els va fer una pèssima promoció, fins al punt de decidir autoeditar i comercialitzar mitjançant la plataforma Myspace quatre àlbums més que, entre el 2003 i el 2016, els van abocat inexorablement a l’oblit. 

Però a la història del rock sempre ens hi quedarà “Broken Phone Booth”, un altre one hit wonder basat en una balada de piano i un ritme hip-hop amb l’omnipresent sample del How Blue Can You Get?, de Jane i Leonard Feather, que trobareu al Live At The Regal (1964), gravat a Chicago pel gran BB King (com podeu comprovar aquí, a partir del minut 3:35 de vídeo, mentre el bluesman canvia la corda trencada de la seva mítica Lucille):  

          I been downhearted baby  

          I been downhearted baby 

          Since the day we met 

          Ever since the day we met 

          I been downhearted baby... 

- PRIMITIVE RADIO GODS. Standing Outside A Broken Phone Booth With Money In My Hand. Rocket (1996).

Kyoto (Phoebe Bridgers)

La cantautora PHOEBE BRIDGERS es va donar a conèixer amb el single Killer (2015), editat per Ryan Adams, amb qui va mantenir una breu relació que no va acabar gaire bé i va debutar en format llarg amb l'àlbum Stranger In The Alps (2017), molt ben acollit per la crítica en base a unes melodies tan precioses com tristes les seves lletres. 

Però, tot i què semblava tenir encarrilada una prometedora carrera solista, va emprendre un seguit de col·laboracions, algunes d'esporàdiques amb coneguts del blog com Fiona Apple o Matt  Berninger (de The National) o amb projectes més sòlids com el trio femení format amb Julien Baker i Lucy Dacus, amb qui va publicar l'EP homònim -i escrit en minúscules-, boygenius (2018) o amb Conor Oberst (el líder de Bright Eyes, de qui parlarem en una propera CdD), qui havia participat breument en l’Stranger In The Alps, amb el també homònim LP Better Oblivion Community Center (2019). 

I, sense gairebé descansar, el passat mes de maig, en plena quarantena per la pandèmia Covid-19 i en mig dels disturbis per l'assassinat de George Floyd a mans de la policia de Minneapolis, va publicar Punisher (2020), el segon LP al seu nom, això sí, amb una àmplia nòmina de col·laboradors com les esmentades Baker i Dacus, el bateria Jim Keltner, el multiinstrumentista Blake Mills i, compartint crèdits d'autor, a més a més d'Orbest, del guitarrista Christian Lee Hutson i el percussionista Marshall Vore, amic i confident de l'artista, tot i què també ex-parella.

Un disc produït per Tony Berg i Ethan Gruska, els mateixos del seu debut, que es mou entre l’indie-rock musicalment basat en la guitarra, les cordes i els sintetitzadors i l’emo-folk en el que la de Pasadena, Califòrnia, ens mostra autobiogràficament les seves relacions personals en onze tracks, de les que en destacaria la que l'autora considera una cançó d'amor, Garden Song; l'homònima Punisher en la que mostra la seva admiració per Elliott Smith (un altre amb qui tinc una CdD pendent); Halloween, amb Orbest als crèdits i veus; ICU, com la Unitat de Cures Intensives, en la que relata el trencament de la relació amb Vore; Graceland Too, una referència al santuari-atracció turística d’Elvis Presley en la que l'acompanyen les altres dues boygenius i la CdD, Kyoto.

Inspirada en un viatge al Japó del que no en va gaudir massa, experimentant la sensació de viure la vida d'una altra persona a la que tothom espera escoltar cantar fins a arribar a desenvolupar el que anomena la "síndrome de l'impostor", la cançó evoca la complicada relació amb el seu pare i les conseqüents sensacions de soledat i buidor. I ho fa amb una orquestració exuberant, amb guitarres, sintetitzadors i més convidats, com Nathaniel Walcott, també de Bright Eyes, als vents o Jenny Lee Lindberg, de Warpaint, als cors.

Un tema del que en podeu gaudir en el vídeo, dirigit per Nina Ljeti, en el que la Bridgers, vestida d'esquelet i sobreposada a imatges tòpiques del Japó, en un moment donat salva a Vore i altres membres de la seva banda de suport del monstre Godzilla i en un concert amb tothom vestit amb l'uniforme de la gira.

 - PHOEBE BRIDGERS. Kyoto. Punisher (2020).

            

            

Smith & Jones Forever (Silver Jews)

Berman/Malkmus-1:

Tal com venim fent des de fa uns anys, aquest semestre dedicarem unes quantes CdD a la trajectòria de dos músics, el destí dels quals va confluir un temps en el grup SILVER JEWS.

Una trio format inicialment pel cantautor i poeta David Berman, líder de la formació, i dos companys de la Universitat de Virginia, el guitarrista i també cantant Stephen Malkmus i el bateria Bob Nastanovich, que aquest dos van compaginar amb un projecte alternatiu icònic de l’indie-rock americà, Pavement, l'exitós debut del qual, Slanted & Enchanted (1991), com comentarem en el següent post de la sèrie, va catapultar, de retruc, el primer.

No ho va tenir tan fàcil, en canvi, la banda seminal, que no va ser fins amb el tercer dels sis àlbum que van publicar entre el 1994 i el 2008, American Water (1998), que van rebre reconeixement, més de part de la crítica especialitzada, tot sigui dit, que del públic en general.

Però és que l’actitud del politoxicòman Berman tampoc no hi va ajudar gens ja que la seva aversió a actuar en directe era tan gran que no va ser fins al 2005 quan van donar el primer concert, tot just després de publicar un altre gran disc, Tanglewood Numbers (2005), gravat a Nashville i amb la participació de la seva esposa, Cassie Berman, i d'un bon conegut del blog, Will Oldham. 

Un LP que no va tenir continuïtat fins tres anys després, amb Lookout Mountain, Lookout Sea (2008), uns mesos després de la publicació del qual va decidir retirar-se de la música per dedicar-se a la poesia, mon en el que ja havia publicat el llibre Actual Air (1999), i al "periodisme d'investigació", fins al seu sorprenent retorn, deu anys després, amb un tràgic final, com comentarem en el futur, en un altre post.

Com a CdD he triat un tema del, probablement, seu millor treball, l'esmentat American Water, composat en plena etapa d'addicció a les drogues que es tradueix en unes lletres on mostra el rebuig a la opressió i, especialment, al seu pare, Rick Berman, un lobbista republicà conegut amb el malnom de Dr. Evil (Dr. Malvat) per la seva agressiva actitud reaccionària, del qual no en vol ni tan sols beure l'aigua, americana, per suposat, que li agrada.

L'àlbum que representa el cim creatiu i poètic de Berman, produït pel francès Nicolas Vernhes, amb dotze tracks, en tres d'ells amb Malkmus com a co-autor, amb tempos variables però tots amb subtils arranjaments, de les que he triat la seqüenciada en segon lloc, la sublim Smith & Jones Forever, precisament la darrera que van interpretar en el concert del seu comiat, com podeu apreciar en el segon vídeo, a les Cumberland Caverns, unes coves subterrànies a 333 peus (una mica més de 100 m.) de profunditat, amb una meravellosa acústica, a McMinnville, Tennessee, el dia 31 de gener de 2009.  

 - SILVER JEWS. Smith & Jones Forever. American Water (1998).

The Sun Ain't Gonna Shine Anymore (The Walker Brothers)

Malgrat el seu nom, THE WALKER BROTHERS no eren germans, ni es deien Walker. En realitat va ser que el grup, creat pel cantant i guitarrista John "Walker" Maus i el cantant i baixista Scott "Walker" Engel, inicialment anomenat The Dalton Brothers, amb la unió del bateria Gary "Walker" Leeds va canviar el seu nom artístic aprofitant-se de la gran semblança física dels tres. 

I, per no ser, no eren ni tan sols britànics, tot i què va ser a l'Anglaterra dels primers anys 60, els de l'època del swinging London, en un viatge invers al de la mítica british invasion, on van tenir un èxit aclaparador. I tot gràcies a unes fantàstiques melodies, a uns arranjaments orquestrals a l'estil del wall of sound de Phil Spector -sovint difícils de reproduir en directe- i, sobretot, a la veu de crooner d'Scott Walker i les seves melodramàtiques, per no dir histriòniques, interpretacions d'amors impossibles i turmentats, al llindar del masoquisme emocional.  

Però en aquella dècada el mon de la música pop avançava a una velocitat vertiginosa i l'aparició de la psicodèlia i altres corrents experimentals, així com l'estranya, per introspectiva i fugissera, personalitat del líder, van acabar amb la banda i donar inici a una carrera solista singular. 

Així, en tres anys, va editar quatre LP, titulats simplement amb un número, Scott (1967), Scott 2 (1968), Scott 3 (1969) i Scott 4 (1969), el reconeixement dels quals per la crítica especialitzada es va anar incrementant inversament al seu volum de vendes. Uns àlbums en els que el d'Ohio va evidenciar el seu talent compositiu, al temps que la seva devoció per altres artistes, com Burt Bacharach, Henry Mancini i, sobretot, del cantautor belga Jacques Brel, de qui va interpretar múltiples versions, com la imprescindible Ne me quitte pas, traduïda a l'anglès com a If You Go Away (vegeu aquí).  

Una inspiració que va patir una greu davallada a la dècada següent, en la que es va limitar a publicar mitja dotzena de discos per obligacions contractuals, seguida d'una altra de sequera fins que, contra pronòstic, va anar re-apareixent amb grans intervals, fins a la seva mort el 2019, als 76 anys i com a ciutadà britànic des del 1970, amb obres com Tilt (1995), The Drift (2006) i Bish Bosch (2012). Una trilogia de caràcter avantguardista que requereix un esforç a l'oient que no m'atreveixo a demanar-vos doncs, quan he gosat posar-la a l'equip hi-fi, ja n'he tingut prou amb alguns comentaris domèstics que he hagut de sentir com ara "què és això que escoltes?" o "això t'agrada?", motiu per el que, a hores d'ara, no la tinc prevista incloure en futurs post d'aquest blog.

Tot al contrari dels Walkers Bros. la etapa inicial dels quals es mereix un reconeixement -que no desmereix el deslluït retorn a mitjans dels anys 70 amb tres àlbums que no s'apropen als èxits originals- tant pels temes escrits per Scott, i ocasionalment per John Walker, com per les versions de compositors americans. Un hits entre els que en destaquen Make It Easy On Yourself, My Ship Is Coming In i la CdD d'avui, The Sun Ain't Gonna Shine Anymore. 

Una composició de Bob Gaudio, de The Four Seasons, i el productor Bob Crewe, destinada inicialment a The Righteous Brothers però finalment interpretada per Frankie Valli, el líder dels Seasons, que no va rebre cap recolçament per part de la discogràfica, Smash Records, probablement temorosa de que la fama l'impulsés a abandonar el grup. 

A l'inrevés de la versió dels Walker que, amb una producció de Johnny Franz i uns arranjaments de Ivor Raymonde i Reg Guest similars al originals però amb un tempo més ràpid, esdevindria el vaixell insignia del trio. 

Un tema versionat per artistes de totes les èpoques, des de Cher (1996) a Keane (2004) però que els meus coetanis recordareu per la que, a casa nostra, van fer Los Mustang, en la que l'entranyable Santi Carulla (vegeu aquí) ens submergia en la més profunda depressió amb allò de que "El sol no brillará nunca más, la luna de la noche se irá..."  

          The sun ain't gonna shine anymore 

          The moon ain't gonna rise in the sky 

          The tears are always cloudi' your eyes 

          When you're without love 

          Baby 

...però constatant, una vegada més, que la tristor pot arribar a ser preciosa. 

 - THE WALKER BROTHERS. The Sun Ain't Gonna Shine Anymore (1966).