On Blue Mountain (Foxygen)

Des de d'aquest blog recomano humilment als senyors de la NASA o de qualsevol altra agència espacial que tingui previst trametre alguna altra sonda, tipus Pioneer o Voyager, a l'espai profund, que afegeixi, juntament amb la famosa placa dissenyada per Carl Sagan i Frank Drake, una còpia en diversos suports, analògics i digitals, del tercer disc dels FOXYGEN. Serà la manera més senzilla de mostrar als hipotètics sers intel·ligents que interceptin la nau com era la música popular del planeta Terra en els darrers 30 o 40 anys.

I és que a la obra del duo californià format pel cantant Sam France i el pianista Jonathan Rado s'hi pot reconèixer a primera escolta la influència de The Beatles i The RollingStones, però també a Bob Dylan i The Bee Gees, a The Mamas & The Papas i JeffersonAirplane, a The Kinks,  a The Velvet Underground, a David Bowie, a T. Rex i al glam-rock en general. Sembla que els pares d'aquests joves tenen una bona discoteca a casa seva!

Aquest desmesurat esperit revival tampoc no és nou, com podem apreciar en altres grups recents com Dr.Dog o Tame Impala, però hem de reconèixer que aquests noiets la claven i la seva particular reactivació d'un estil vintage de composició suposa una alenada d'aire fresc en el panorama actual. Desprès de publicar Jurrassic Phillipic Exxplosion (2007) i només uns mesos desprès de l'EP Take the Kids Off Broadway (2012),  fa un mesos han gravat, amb la inestimable col·laboració del productor Richard Swift, amb un títol certament pretensiós, We Are the 21st Century Ambassadors of Peace & Magic (2013), un àlbum de 9 psicodèliques cançons, de les que en sobresurten la inicial In the Darkness que, amb un sumptuós arranjament de vents, sembla un track descartat del Magical Mystery Tour (1967) o del Sgt. Pepper's...(1967), i altres com No Destruction, Shuggie o San Francisco.

Però, per a CdD, he escollit On Blue Mountain, un autèntic record Guinness d'idees en una sola cançó, que porta a l'extrem uns inesperats canvis de ritme des de  un inici en el més pur estil John Lennon fins a l'apoteòsic final amb guitarres de la vella escola, així una mica "stonianes", en la que, sobtadament, apareix una tornada amb un èpic crescendo idèntic al clàssic Suspicious Minds d’Elvis Presley!.

I, si no us ho creieu, només us cal compara la tornada de la CdD on diu:

                    We can live on the mountain

                    Like living in the sunset

amb que cantava "The King" en el tema composat per Mark James:

                    We can't go on together

                    With suspicious minds

i ja em direu.

Fa uns dies me'n he assabentat que Jonathan Rado està gravant un disc en solitari. Només espero que això no acabi amb la amistat que el duo manté des de l'adolescència i, es clar, amb el projecte Foxygen.

- FOXYGEN. On Blue Mountain. We Are the  21st Century Ambassadors of Peace & Magic (2013).

What's Going On (Marvin Gaye)

MNO 4:

MARVIN GAYE, que havia afegit, com el seu admirat Sam Cooke, un altre monstre del soul, la lletra “e” al seu cognom, per diferenciar-se del seu pare, Marvin Gay, predicador cristià ultraconservador que l’havia maltractat a la infància, va assolir, cap al final dels anys 60,  l’estatus d’estrella de la discogràfica Tamla Motown, de Detroit, amb cançons de rhythm & blues sensual. 

Com a solista amb temes com I Heard It Through the Grapevine, del que en van fer una magnífica versió Creedence Clearwater Revival al disc Cosmo’s Factory (1970) i amb ensucrades balades sexys en format duet amb estrelles com Mary Wells, Kim Weston i, sobretot, Tammi Terrell, la mort de la qual per un tumor cerebral el va sumir en una profunda depressió i en el consum de cocaïna.

Va se aleshores quant “Obie” Benson, dels Four Tops, li va presentar un tema que havia rebutjat gravar el grup, i la discogràfica, per la temàtica sociopolítica tan allunyada dels standarts, sempre aliens a la polèmica. Amb el títol provisional de “Què està passant?” es preguntava sobre la brutalitat de la policia de San Francisco al reprimir una manifestació antibel·licista. Amb la col·laboració del compositor Al Cleveland, Gaye hi va posar el teu toc personal, entre altres treure-li l’interrogant per titular-la definitivament com Whtas Going On, el que hauríem de traduir com “El que està passant” i, desprès d’un llarg estira i arronsa amb Berry Gordy, director de la Tamla, i cunyat seu per a més inri, va aconseguir publicar el single i posteriorment l’àlbum sencer, considerat unànimement com el millor de la història del soul i dels millors de la música popular de tots els temps. Una obra amb elements del gospel,  del jazz i de la música clàssica, ple d’arranjaments innovadors, amb predomini del baix i la percussió que li confereixen un caràcter fosc i atmosfèric, amb temàtica sobre el medi ambient, la corrupció política, les drogues i la guerra del Vietnam, de la que acabava de tornar el seu germà Frankie, un disc ambiciós i complex, una obra d’art conceptual que, contra pronòstic, va triomfar comercialment i va canviar per sempre el contingut de la música negra.

L’artista va prendre el control de tot el procés productiu del disc, permetent-se gravar les converses entre els músics, així com qualsevol improvisació, sovint sota els efectes de la marihuana, que es dugués a terme a l’estudi, com es pot comprovar a l’inici de la CdD d’avui, amb el saxo de Eli Fontaine.

Desprès d’una altre àlbum magistral, Let`s Get In On (1973) es va separar de la dona, el que va reflectir en el següent Here, My Dear (1978) i va empitjorar en les seves addicions, va viure un temps a Hawaii i a Europa, va sofrir diversos revessos professionals i sentimentals, motiu per el que, en plena decadència personal i professional, va anar a parar a casa dels pares i, el dia 1 d’abril de 1984, desprès d’una absurda discussió, el seu pare el va matar d’un tret amb la seva pròpia arma. Insòlit final per a un dels artistes més emblemàtics de la història de la musica popular en general i del soul en particular.

-          MARVIN GAYE. What’s Going On. What’s Going One (1971).

You Can't Steal My Love (Mando Diao)

Què voleu que us digui? Els MANDO DIAO m'agraden. Aquesta mescla de garage-rock i punk amb reminiscència dels 60 "mola". Aquest quintet suec, que ha publicat mitja dotzena de discos en els darrers 10 anys, es caracteritza per tenir dos cantants, amb registres ben diferents, aspra i propera al soul la veu de Björn Dixgard i més melòdica i nasal, més a l'estil brit-pop la de Gustaf Norén.

Aquests jovenets, si més no en el moment del seu debut, arrosseguen un carro d'influències: pop, rock, soul, rhythm and blues..., el que els fa peculiars i intemporals a l'hora. Una fórmula aparentment senzilla però amb dues característiques que justifiquen el seu èxit, la immediatesa i, sobretot, la diversió. 

El segon disc, Hurricane Bar (2005), el meu favorit, conté unes quantes tornades perfectes, deutores de grups com TheBeatles o The Kinks, i uns riffs de guitarra commovedors que et sonen familiars  des de la primera escolta. És difícil triar una CdD entre aquests 14 temes que més aviat semblen una recopilació de singles, tots tallats amb el mateix patró, senzilles melodies i tornades d'una frescor quasi insultant que fertilitzen en un torrent sònic irreflenable de principi a fi de l'àlbum. Finalment. m'he decidit pel track 5, "No es pot robar el meu amor", una peça rodona, incloent la ruptura de piano al ben mig, escrita i cantada per Gustaf Norén, en la que relata com va conèixer a la seva parella en una biblioteca.

No em podeu negar que escoltar i veure a aquests imberbes, per altra banda assidus visitants dels festivals musicals que es fan per aquí, al sud d'Europa,  no és una bona manera -"con la que está cayendo"- de començar amb optimisme el cap de setmana.

- MANDO DIAO. You Can't Steal My Love. Hurricane Bar (2005).

Alegria de vivir (Ray Heredia)

José Heredia Bermúdez, conegut artísticament com a RAY HEREDIA, va formar part, amb José Soto "Sorderita" i Juan Carmona, de la primera formació de Ketama, als que va abandonar després del famós disc homònim de 1985 per iniciar carrera en solitari.

Aquest gitano madrileny, fill del "bailaor"  José Heredia, "Josele", tot i no haver cursat estudis musicals, a més a més de cantar i composar, tocava la guitarra flamenca i elèctrica, el baix, la percussió i, fins i tot, el piano, per el que no és estrany que algú l'anomenés el "Prince espanyol".

Produït per Mario Pacheco,  director de la discogràfica Nuevos Medios i Teo Cardalda, de Golpes Bajos, va gravar Quién no corre, vuela (1991), disc fundacional del moviment conegut com a Nuevo Flamenco, del que van formar, a més a més dels esmentats Ketama, Kiko Veneno, Camarón, Pata Negra etc.

Malauradament l'adicció a la heroïna se'l va endur, com a tants músics de la època, i en particular en el col·lectiu d'ètnia gitana, unes poques setmanes després de publicar el disc, motiu per el que no el va arribar a promocionar i no va assolir l'èxit que penso que es mereixia en el seu moment. Però amb el temps ha anat adquirint repercussió, en part per la reivindicació que n'han fet artistes com Alejandro Sanz, Estrella Morente, Chambao o Los Planetas però sobretot a partir de la versió de La Barbería del Sur per a la banda sonora de la pel·lícula Sobreviviré (Alfonso Alabacete i David Menkes, 1999).

En aquest àlbum els teclats i els arranjaments pop de Cardalda es fusionen naturalment amb les guitarres flamenques, les palmes i la percussió, als que s'afegeix la veu aspra i melòdica de l'autor, amb unes lletres plenes de sentiment que, sense ser de l'altre món, traspunten tristesa i amargor ("El infierno de tu gloria...yo la busco y no la encuentro, alegria de vivir..."), preludi d'un penós destí.

La CdD d'avui, Alegria de vivir, encapçala i defineix perfectament l'esperit d'aquest àlbum de 10 tracks, el darrer dels quals, el fandango El padre de la criatura, de Manolo Caracol, està interpretat pel seu pare Josele, amb Enrique de Melchor a la guitarra, i del que en destacaria també altres com Cobarde, Lo bueno y lo malo o Su pelo. La mescla del flamenc més tradicional amb altres gèneres com el pop, els ritmes llatins i afrocubans, la salsa, el funk i el jazz ha conformat un so original i personal en aquesta obra imprescindible, avançada al seu temps, la influència de la qual ha obert camí als artistes esmentats i molts altres més.

I, abans d'acabar, per desmitificar una mica, una curiositat: sabeu d'on ve el sobrenom de Ray? Doncs d'una frase que repetia sovint: "Eres más pesao que el mosquito del Raid"...i de Rai...Ray...Ray Heredia.

- RAY HEREDIA. Alegria de vivir. Quién no corre, vuela (1991).

Waterloo Sunset (The Kinks)

Reconec sincerament que no va ser fins a la edat adulta que vaig copsar la importància que THE KINKS han tingut en la història de la música popular.  I d'explicacions no en falten: durant la seva curta època daurada jo era massa jovenet i la meva atenció estava prou ocupada en altres grups que van protagonitzar el que als USA en deien la british invasion, com The Beatles, The Rolling Stones o The Who. A més a més, ni la edat ni el meu coneixement de l'anglès em permetien comprendre el sentit de les lletres de Ray Davis, amb una clara exaltació del costumisme britànic, que tant han influït en grups posteriors com Blur, Oasis o Pulp i en tot el fenomen brit-pop, del que podem considerar-los precursors.

I és que el grup dels germans Ray (compositor principal, cantant i guitarra) i Dave Davis (guitarra principal), amb diversos acompanyants més al llarg de la seva existència, van publicar als anys 60 uns quants discos fonamentals, com Face to Face (1966), Something Else (1967) o The Kinks Are the Village Green Preservation Society (1968), a partir del qual la seva popularitat va caure en picat, tot i què van seguir publicant discos fins als anys 90 i girant fins a la actualitat, com ho demostra la recent actuació de Ray Davis en solitari a la sala Razzmatazz de BCN l'any 2007.

El seu estil es caracteritza per la confluència de gèneres com el rhythm and blues, el folk, el country i el music-hall i una temàtica conceptual que reflecteix la cultura i l'estil de vida quotidiana anglesos, magistralment descrits amb la narrativa observacional, no exempta de sàtira, de l'autor.

El primer tema que els va llançar a la fama va ser You Really Got Me, considerat per molts com a precursor del heavy-metal, però son molt més representatius del seu estil cançons més melòdiques i brillantment arranjades, com Sunny Afternoon, All Day and Of the Night, Whrere Have All the God Times Gone, Death of a Clown, Lola o la CdD d'avui, probablement la seva millor composició i una de les millors de la història de la música britànica.

És una malenconiosa reflexió sobre dos amants que passegen per un pont sobre el Tàmesi a prop de la estació de Waterloo i es diu que està inspirada en l'idil·li entre dos cèlebres actors de la època, Terence Stamp i Julie Christie, durant la filmació de la pel·lícula Far from the Madding Crowd, aquí “Lejos del mundanal ruido” (John Schlesinger, 1967).

- THE KINKS. Waterloo Sunset. Something Else (1967).

Love Shack (The B-52's)

En les últimes dècades no se si s’estudia gaire a la Universitat de Geòrgia (USA) i desconec si n’han sortit científics o intel·lectuals d’interès, però el que si que és veritat que el campus d’Athens, ciutat amb poc més de 100.000 habitants, és un planter de música alternativa del que  han sorgit uns quants grups musicals, dels que destacaria, per sobre de tots, els REM, la qualitat dels quals no ens hauria de fer oblidar altres bandes de indie-rock com tots els associats al col·lectiu Elephant 6 (vegeu aquí), o altres estils musicals, com Vic Chesnutt o Drive-By Truckers i, és clar, els nostres protagonistes d’avui, THE B-52’s.

Amb aquest apel·latiu que fa referència al pentinat de les dues cantants, Cindy Wilson i Kate Pierson, inspirat en al estètica retro que havia fet furor 20 anys abans i conegut així per assemblar-se al morro del famós avió bombarder, van ser un autèntic fenomen de la escena new wave del moment. El seu particular estil, excèntric, alegre i desinhibit, amb lletres de temàtica surrealista i paròdica, es veia complementat  per una peculiar estètica,  amb minifaldilles, botes de go-go i roba antiga típica de botigues de segona mà, amb un resultat final d’hedonisme i disbauxa que va fer furor entre els joves universitaris de la època però que considero actualment vigent per la seva irresistible atracció.

El so de The B-52’s es caracteritza per les veus agudes però subtilment diferents, tot i cantar a l’uníson, de les noies, combinades amb la monòtona, i sovint només parlada, de l’altre vocalista, Fred Schneider, amb sons que cobreixen un ampli ventall de gèneres com el pop, el rock, el punk i la surf-music,  als que aporta sonoritat la inusual afinació de la guitarra de Ricky Wilson (germà de Cindy) i la bateria de Keith Strickland.

Desprès del sorprenent debut amb el disc homònim,  The B-52’s (1979), que conté un dels seus hits més coneguts, Rock Lobster, i un parell d’àlbums més, Wild Planet (1980) i Whammy! (1983), durant les sessions de gravació de Bouncing Off the Satellites (1986) va succeir el luctuós fet de la mort, a causa de la Sida, de Ricky Wilson, el que va sumir a la banda en un període de shock, que, ara amb Strickland a la guitarra, van superar sorprenentment amb Cosmic Thing (1989), àlbum festiu amb tocs funky, del que destaca el seu tema més reeixit i CdD d’avui, Love Shack.

A l’any següent Cindy va abandonar amistosament la banda i el trio restant va participar en diversos projectes, com a la pel·lícula The Flintstones, ja ho sabeu, “Los Picapiedra” (Brian Levant, 1994) (vegeu aquí), i altres col·laboracions, com la celebrada aportació de Kate Pierson en el tema Shiny Happy People, al disc Out of Time (1991), dels seus amics REM (vegeu aquí). Poc a poc ho va anant deixant fins a arribar a estar 16 anys sense gravar, el que van tornar a fer amb Funplex (2008), però sense acostar-se, ni de lluny, a l’èxit inicial.

I ara, si voleu sumar-vos a la festa i gaudir de la CdD que tracta d’un viatge per carretera fins a la “cabana de l’amor” (Love Shack) en la que va viure durant un temps la Kate i on van compondre l’esmentat primer single, Rock Lobster, només us cal clickar el famós videoclip següent, que acaba amb ja mític:

                                  

                                   Love shack, baby love shack!

           Love shack, baby love shack!...

  

 - THE B-52’s. Love Shack. Cosmic Things (1989).

Feels Like We Only Go Backwards (Tame Impala)

La primera vegada que vaig escoltar aquesta CdD vaig pensar: “Déu meu...és ell...ha ressuscitat!!!” però no, no és John Lennon sinó Kevin Parker, o el que és el mateix, el seu projecte TAME IMPALA, un grup de Perth (Austràlia) que va sorprendre el mon amb el seu primer disc, Innerspeaking (2010) però que s’ha superat amb escreix amb el segon, Lonerism (2012).

El seu so parteix de l’esperit del rock experimental (progressiu) de fa quatre dècades, sobretot en la vessant més psicodèlica, al que aplica totes les possibilitats que li ofereixen les noves tecnologies, fet al que contribueix l’afamat productor Dave Fridmann, de The Flaming Lips, per oferir-nos un mon sonor propi, malgrat les seves clares referències.

I és que, exhibint orgullosament les seves influències, amb els Beatles de Revolver (1966) i Sgt. Pepper’s (1967) o els primers PinkFloyd al davant, no deixen de sonar rabiosament contemporanis per la infinitat d’efectes electrònics que apliquen a uns temes que se sostenen per si sols, en base a unes melodies memorables i una perspectiva narrativa força emocional que incideix en l’etern drama del jove incomprès.

A Lonerism, nom que evoca la solitud voluntàriament buscada pel protagonista, trobem uns quants temes genials com la inicial Be Above It, Elephant, el primer single del disc, i altres com Apocalypse Dreams, Mind Myself o Why Won’t They Talk to Me?, però és en la memorable melodia de Feels Like We Only Go Backwards on se m’apareixen els esperits de Lennon i McCartney i fan que pensi, des d’ara mateix, que aquest àlbum esdevindrà clàssic tanmateix.

Diu Parker que el disc ha estat composat al llarg de dos anys i en diversos llocs del món, però una bona part del qual va ser a París, el que evoca la portada amb una fotografia del mateix autor de la porta dels Jardins de Luxenburg amb aquest cartell en francès que prohibeix la entrada de gossos, fins i tot lligats.

- TAME IMPALA. Feels Like We Only Go Backwards. Lonerism (2012).