Si fora
veritat el que diuen que, de les pitjors crisis existencials en surten les
millors obres en totes les disciplines artístiques com la música, la pintura,
la literatura o el cinema, llavors CHRISTOPHER OWENS hauria de ser algú
com Leonardo Da Vinci... i és que déu-n'hi do la biografia d'aquest fill
de pares integrants d'una secta religiosa que, a més a més de permetre la mort
d'un dels seus germans com a conseqüència de rebutjar tota mena d'atenció
mèdica, des de la seva Miami, Florida, natal el van traginar tota la infància
per Àsia i l'Europa de l'Est, d'on es va escapar amb setze anys per recalar a
Texas, on va malviure durant vuit més, fins que es va traslladar a San
Francisco, Califòrnia, amb la intenció de fer-se pintor.
Però un gir
del destí el va creuar amb músics com Ariel Pink i, ja amb 28
anys, va començar a composar i, amb el baixista Chet
"JR" White, va crear el duo Girls, amb el que publicaria
un parell d'LP, Album (2009) i Father Son, Holy Ghost
(2011), molt reeixits. Aleshores, per motius que no acabo d'entendre, va
decidir continuar en solitari, publicant fins a tres discos, Lysandre
(2013), A New Testament (2014) i Chrissybaby Forever (2015),
amb el que no va obtenir el mateix reconeixement, així com amb Vante
(2017), amb l'efímera banda Curls.
Però si
artísticament no li anava gaire bé, i sort en va tenir de ser contractat com a
model per marques con Saint Laurent Paris (l'antiga Yves Saint Laurent) o
H&M, personalment ha estat un cúmul de desgràcies, ja que a la
seva motxilla, al pes de l'addicció a l'heroïna, li hem d'afegir un accident de
trànsit l'any 2017 que el va tenir un temps enllitat (per manca de recursos per
pagar-se un tractament mèdic), a partir del qual el van acomiadar de la
cafeteria on treballava, es va separar de la seva parella des de feia set anys,
amb el que es va quedar sense lloc on viure i va acabar dormint al cotxe (que
es va acabar incendiant amb el seu gat i la guitarra preferida a dins) i el
frustrat retorn de Girls per la inesperada mort de
"JR" el 2020, amb 40 anys.
Afortunadament,
per a ell i, de retruc, per als seus incondicionals, totes aquestes
sensacions de dolor, dol i desesperació s'han canalitzat en els deu temes que
conformen un inesperat àlbum amb aquest títol tan llarg de I Wanna Run
Barefoot Through Your Hair (2024), coproduït amb Doug Boehm i
amb deu tracks en format de balades i mig temps que barregen el folk,
la psicodèlia i l’indie-rock, la temàtica de les quals
transcendeix l'autocompassió per llançar un missatge d'esperança i gratitud per
tenir el que tenim, de les que en destacaria algunes com I Think About
Heaven, This Is My Guitar, la que el tanca Do You Need A Friend, o la
que l'inicia, i CdD d'avui, No Good.
Un tema
iniciat amb una diatriba contra l'ex-parella (amb l'actual sembla que li va
millor) a la que deixa anar paraules com "Cap altra cançó d'amor, ni una
més en la que fingeixi que tot anirà bé, vaig morir el dia que em vas
deixar...deixa'm en pau, m'estic morint..."...
No, not
another love song
Not one more song where I'm pretending everything will be okay
I died the day you left me
I die again every day
Go on, go away, get out of here
Leave me alone, I'm dying...
del que en podeu gaudir en la seva
versió original i, com ja sabeu els seguidors del blog, en un directe
per allò de...bé, avui serà que no.
- CHRISTOPHER OWENS. No Good.
I Wanna Run Barefoot Through Your Hair (2024).
