Like A Rolling Stone (The Jimi Hendrix Experience/The Rolling Stones)

 

Dylan Covers-9:

Amb el post d’avui acabem aquest, una vegada més des del punt de vista global, nefast any 2024, però no la sèrie dedicada a versions de BOB DYLAN interpretades per “coneguts” del blog, la durada de la qual és, ara per ara, indefinida.

Així que seguim amb la mítica Like A Rolling Stone, tema que va ser CdD en el seu dia (vegeu aquí), per el que obviarem la versió original de l'autor i passarem directament no a una sinó a dues interpretacions a càrrec de sengles icones de la història del rock.

La primera és la que van tocar uns, aleshores desconeguts als USA, el seu país, THE JIMI HENDRIX EXPERIENCE a la primera, i única, edició del Festival de Monterey (Califòrnia), recollida al disc, publicat uns anys després, Jimi Plays Monterey (1986), remasteritzat i reeditat de nou com Live At Monterey (2007), enregistrat en directe -així com la pel·lícula Monterey International Pop Festival (1970), dirigida per encàrrec de la organització per D.A. Pennebaker- el dia 18 de juny de 1967, l’any del conegut com a “Summer of Love”.

Un concert en el que, a més a més de la CdD d’avui, conté la millor interpretació que fes mai d'un dels temes preferits de la meva vida, i CdD en el seu dia, Hey Joe (aquí), però que va passar a les hemeroteques per la que el finalitza, Wild Thing, en la que el malaurat guitarrista, després de simular fer-li l'amor, acaba calant foc i destrossant la seva Fender Stratocaster (aquí).

Com podreu apreciar, el característic so de la guitarra elèctrica i l'apassionada veu del de Seattle afegeixen una intensitat i una emoció a la cançó que amplifiquen el sentiment de desolació i pèrdua d’aquesta crítica social i, al mateix temps, reflexió sobre la identitat i vulnerabilitat humanes.

I la segona és la que va resultar ser el single més promocionat del Stripped (1995), el sisè àlbum en directe de THE ROLLING STONES però que, a diferència dels anteriors, inclou sis temes gravats en locals de petit aforament durant la gira per grans estadis Voodoo Lounge Tour (1994) i vuit de versions acústiques en estudi (tot i que no exactament unplugged) d'altres més o menys coneguts de la seva discografia. Un enregistrament que es publicaria anys després en una edició ampliada, en diferents formats com vinil, CD i DVD/Blu-ray, amb l’afegit de més temes, una pel·lícula i un llibret amb múltiples fotografies, amb el títol de Totally Stripped (2016), només apte per a butxaques de fans incondicionals.

Amb aquesta versió, de la que en destacaria la interpretació de Mick Jagger a l’harmònica, “Ses Satàniques Majestats” trencaven la resistència a fer una cosa a la que estaven predestinats, ja que tant el seu nom com a banda com el de la cançó de Dylan, a qui al final Keith Richards dedica un sentit “Thank you, Bob”, s’inspiren en el d'una composició mítica, Rollin’ Stone, (i aquí) del seu admirat bluesman Muddy Waters.

-  THE JIMI HENDRIX EXPERIENCE/THE ROLLING STONES. Like A Rolling Stone. Jimi Plays Monterey (1986)/Stripped (1995).

Our Hometown Boy (The Hard Quartet)

Berman/Malkmus-6:

Poc em pensava jo quan vaig publicar el darrer post de la sèrie "a propòsit de" David Berman i Stephen Malkmus (vegeu aquí) que tres anys i mig després la reobriria amb aquest sisè d'avui, però la ocasió penso que s'ho val.

I és que, fa només un parell de mesos, el supervivent dels seminals Silver Jews ens ha sorprès, literalment, ja que el projecte s'havia mantingut en absolut secret, amb la publicació del disc homònim de debut de THE HARD QUARTET, formació que completen Matt Sweeney, que havia participat en la gravació del Traditional Techniques (2020), el disc de l'esmentat article; Emmett Kelly qui s'alterna amb els altres dos en les tasques de cantant, guitarrista i baixista, i el bateria australià Jim White. Tots ells amb extenses carreres amb diferents grups així com, en el cas dels tres darrers, acompanyant a altres artistes, fins al punt d'haver sigut qualificats com a "supergrup", etiqueta que Malkmus rebutja de ple, afirmant que es tracta simplement d'una banda en la que cada membre aporta el seu talent.

A The Hard Quartet (2024), un disc amb 15 tracks en gairebé una hora de durada, els quatre experimentats músics ens ofereixen una fusió d'estils com pop, punk, psych i folk-rock, en els que l'ex Pavement, que carrega amb la màxima autoria, tant compositiva com vocal, sembla voler recuperar el desenfadat encant dels inicis de la seva carrera, el que queda palès a la seqüenciada en segon lloc, Earth Hater (vegeu aquí), sense desmerèixer les dels seus col·legues, com la tercera, Rio's Song, obra de Sweeney, al videoclip de la qual (vegeu aquí), dirigit per  Jared Sherbert, es recrea, fotograma a fotograma el de Waiting On A Friend de The Rolling Stones (i aquí), enregistrat a la porta de l'edifici que apareix a la caràtula del Physical Graffiti (1975) de Led Zeppelin, o la quarta, Our Hometown Boy, una preciosa melodia power-pop de Kelly que no desentonaria a la discografia dels nostres, seus i meus, admirats Big Star i que, finalment i després de rumiar-m'ho molt, he triat com a CdD d'avui.

- THE HARD QUARTET. Our Hometown Boy. The Hard Quartet (2024).

 

Ladykillers (Lush)

 

La recent publicació de la traducció al castellà de Cruzando los dedos, el llibre de memòries, editat fa un parell d’anys, de Miki Berenyi, a la primera part del qual relata la seva infantesa a Londres, filla d’un hongarès i una japonesa, amb la separació dels quals va passar a viure amb el pare, faldiller empedreït, i una àvia de la que en va patir abusos sexuals (ho heu entès bé) i, a la segona, la seva experiència en el mon del pop independent britànic dels anys 90 del segle XX com a cantant i guitarrista de LUSH, m’ha inspirat la CdD d’avui.

Una banda creada a Londres a finals de la dècada dels anys 80 del s. XX per Berenyi, cantant principal i guitarrista i la seva amiga Emma Anderson, amb les mateixes tasques, completada pel bateria Chris Acland i el baixista Phil King, que havia substituït a l’inicial Steve Rippon, amb un estil que cavalcava entre el dream-pop i el shoegaze, en una escena aleshores dominada per coneguts d’aquest blog com My Bloody Valentine o Ride, que va obtenir molt bona acollida amb els seus tres primers EP, editats posteriorment en format LP amb el títol de Gala (1990).

I així, de la mà de la prestigiosa discogràfica 4AD, van publicar Spooky (1992), amb un reconeixement per sota de l’esperat, tot i contenir hits com Nothing Natural o For Love, potser per oferir un so molt similar al dels Cocteau Twins, el grup del productor del disc, Robin Guthrie, el mateix que va passar amb el següent, enregistrat caòticament amb diversos productors i estudis, Split (1994), el de Hypocrite i Desire Lines.

Uns resultats que provocarien inevitables tensions entre els membres i presagiaven el pitjor quan, amb un canvi de registre cap a l’estil predominant del moment, el brit pop, van assolir el cim amb Lovelife (1996), amb una producció molt més nítida i deslliurada d’efectes per part de Peter Barlett, el seu enginyer de so dels directes.

Un àlbum amb 12 tracks agredolces en les que Anderson i Berenyi, les dues liders, es reparteixen l’autoria, de les destacaria algunes com 500 (Shake Baby Shake) i Single Girl, de la primera, i Ciao!, interpretada en forma de duet amb un altre conegut nostre, Jarvis Cocker, de Pulp, o Ladykillers, la CdD d’avui, de la segona, ara d’actualitat literària a casa nostra per la publicació de la traducció de Fingers Crossed (2022) que esmentava a l’inici del post.

Però, quan finalment les coses començaven a anar-los de cara, el sobtat suïcidi de Acland, el bateria que havia estat per un temps parella de Berenyi, va comportar la seva dissolució, a partir de la qual els membres de la banda van compaginar feines diverses en el món de la industria musical, fins que l’any 2015, amb la incorporació de Justin Welch, de Elastica, es van reagrupar per un breu període, que van aprofitar per llançar un més que acceptable EP, Blind Spot (2016).

A continuació podeu gaudir de la CdD, en la que, en un to sarcàstic, Berenyi denuncia, anys abans de que el tema es posés de moda, l’actitud masclista inapropiada d’un músic de rock (el nom del qual m’estalvio però que podeu trobar a les xarxes) envers les dones, siguin col·legues, com ella mateixa o, majoritàriament, seguidores (les conegudes “groupies”) i, si teniu interès per aquest interessant, tot i que efímer, projecte, us podeu fer amb el doble LP recopilatori Ciao! Best Of Lush (2001)...i potser desprès anireu a per la resta.

-          LUSH. Ladykillers. Lovelife (1996).

Help! (The Beatles)

 

A 48 hores del dia del 44 Aniversari de l'assassinat de John Lennon ens saltarem una vegada més la norma de no publicar en divendres festius a casa nostra per tal de retre-li homenatge amb la CdD d'avui.

I ho farem amb el tema homònim de l'LP Help! (1965), el cinquè de THE BEATLES, les set cançons de la cara A del qual van formar part de la banda sonora de la pel·lícula del mateix nom, la segona protagonitzada pels Fab Four després de A Hard Day's Night (1964), totes dues dirigides per Richard Lester, amb set més en una cara B més anodina amb la excepció d'una de les seves composicions més llegendàries, Yesterday.

Un disc menor dintre de la seva discografia però en el que es comencen a percebre innovacions, tant en l'ús de noves tècniques d'enregistrament i d'instruments com els pedals, la flauta, el piano elèctric o un quartet de corda, arranjat, és clar, per George Martin, el productor; com en la composició, influenciada pel consum de substàncies com el cànnabis (al que els va introduir el mateix Bob Dylan) o l'LSD, palès en temes com You've Got To Hide Your Love Away o Ticket To Ride i avantsala del que vindria amb el següent, (vegeu aquí) el memorable Rubber Soul (1965).

John Lennon, co-autor principal del tema, acreditat com era norma a Lennon-McCartney, va reconèixer temps després que Help!, així com Strawberry Fields Forever, el primer post de la "Cançó del Divendres" (aquí), eren, per la seva honestedat, els seus preferits, de tal manera que aquell, inicialment previst enregistrar en un tempo més lent, ve a representat un crit, probablement inconscient, d'ajuda davant d'una situació que se'ls estava escapant de les mans degut a l'èxit sobtat del quartet de Liverpool.

Una cançó extremadament comercial en l'aspecte musical, fins al punt de desencadenar la histèria de gairebé 60.000 fans, sota l'atenta mirada de preocupació de Brian Epstein, el seu mànager, al mític concert del dia 15 d'agost de 1965 al Shea Stadium de New York (i aquí), però sorprenentment madura en el que fa a la lletra, com podeu comprovar a la irresistible tornada en la que Lennon demana: "Ajuda'm si pots, em sento deprimit, i agraeixo que estiguis a prop, ajuda'm a tornar a tocar de peus a terra, si us plau, ajuda'm": 

                        Help me if you can, I’m feeling down

                        And I go appreciate you being ‘round

                        Help me get my feet back on the ground

                        Won’t you please help me

de la que en podeu gaudir tot seguit amb la seva presentació, quinze dies abans, a l'ABC Theatre de Blackpool, al Regne Unit. 

- THE BEATLES. Help! Help! (1965).

Imouhar (Mdou Moctar)

 

Africana 28:

El pròxim dimarts, 3 de desembre, està prevista l’actuació a la sala Razzmatazz de Barcelona d’un grup que va entusiasmar aquest estiu al R., el meu nebot segon, al Moseley Folk Festival de Birmingham (Anglaterra), a la qual no hi podré assistir. I és que, quan es va anunciar aquest concert jo ja feia mesos que tenia les entrades per anar, el mateix dia i hora, al de The Lemon Twigs a l’Apolo.

Em refereixo a MDOU MOCTAR, un quartet provinent d'Agadez (Níger) que pren el nom de l’alter ego del líder, el lletrista, cantant i guitarra solista Mahamadou Souleymane, completat pel guitarra rítmica Ahmoudou Madassane, el bateria Souleymane Ibrahim i el baixista nord-americà Mikey Coltun, qui tanmateix exerceix de productor.

Un músic de la ètnia tamashek, mal anomenada, com he comentat en altres posts del blog (vegeu aquí i aquí), "tuareg", que es va iniciar professionalment actuant en casaments tradicionals, la fama del qual, gràcies a la difusió a les xarxes socials, li va permetre fer el salt internacional amb un estil que barreja el rock psicodèlic amb la música tradicional d'aquests habitants de la regió del Sahel que comprèn els estats de Níger, Algèria i Mali, al que els occidentals ens solem referir com a "blues" o "rock del desert" i ells com a tishoumaren. 

Una carrera iniciada l'any 2008 en la que han assolit un reconeixement unànime amb el seu setè disc, el recent Funeral For Justice (2024), en el que més que en cap altre les lletres prenen protagonisme pel seu contingut polític, no exempt d'autocrítica envers els seus líders, amb un posicionament fermament anticolonial en temes en els que retreu la explotació dels recursos naturals com a Oh France; contra les injustícies del poble tuareg a la homònima (d'aquí el títol de l'àlbum) o a Sousoume Tamacheq o per la defensa de la llengua autòctona, cada vegada més arraconada pel francès, a Imouhar (traduïble com a "Germà" o "Compamy"), la CdD d'avui.

Unes reivindicacions que exposen en els seus contundents directes, com podeu comprovar al vídeo enregistrat en el darrer Festival de Glastonbury (UK), en els que pren protagonisme la guitarra del frontman, qui ha estat comparat amb músics de la talla de Eddie Van Halen o, sobretot, pel fet de ser esquerrà i utilitzar habitualment una Fender Stratocaster, amb el mateix Jimi Hendrix.

- MDOU MOCTAR. Imouhar. Funeral For Justice (2024).

Stay With Me (Faces)

 

A l'hora de complir el meu compromís adquirit fa unes setmanes de recordar què se'n va fer dels Small Faces després de la sortida de Steve Marriott per formar els Humble Pie, he pensat començar recuperant el que vaig dir en un moment del post sobre aquell quartet londinenc:

 

"Per substituir el frontman, la resta de la banda va haver de contractar dos membres, el guitarrista Ron Wood i el cantant Rod Stewart, tos dos excomponents del Jeff Beck Group, per formar la banda més “gamberra” que es recorda, aquella que representa millor que cap allò del “sex, drugs and rock & roll”, THE FACES (o, simplement, Faces), els múltiples excessos de la qual van acabar amb una altra diàspora: Wood va substituir a Mick Taylor en els Stones (amb qui continua 40 anys desprès), Stewart amb una carrera musical i, sobretot, de play-boy que també perdura (vegeu aquí), Jones va anar als seus “col·legues” The Who per substituir el malaurat Keith Moon i Ronnie Lane moriria el 1997, amb 51 anys, víctima d’una esclerosi múltiple".

 

I, reprenent l'argument, direm que en va resultar una formació que, amb una existència tan efímera com era d'esperar, a partir d'un debut no gaire convincent amb First Step (1970), va anar guanyant popularitat en els següents, Long Player (1971), el d'un dels seus hits, Sweet Lady Mary i A Nod Is As Good As A Wink...To A Blind Horse (1971), el de Miss Judy's Farm i Stay With Me, en els que Wood contribuïa amb els temes més robustos i, diguem-ne, bluesy i Lane amb els més de pop melòdic, deixant les lletres per a un cada vegada més llançat Stewart.

Un èxit, tant en vendes com en extenuants gires, que els va reportar grans beneficis econòmics que no van dubtar en malgastar, i no només en la compra de mansions i castells, el que va comportar les primeres desavinences per part de Lane, el més assenyat, qui, després del caòtic enregistrament del no inferior Ooh La La (1973), el de Cindy Incidentally, deixaria la banda, essent substituït per Tetsu Yamauchi (ex Free), amb qui encara publicarien un directe, Coast To Coast: Overture And Beginners (1974), sorprenentment acreditat a...ejem! Rod Stewart/Faces, el que feia preveure un final, precipitat per la "fugida" als USA del frontman, amb una carrera solista paral·lela encara més reeixida i perseguit pel fisc britànic, i la incorporació de Wood als Rolling Stones.

De les successives, i per diversos motius, reunificacions posteriors dels Faces, fins a la darrera, amb un tal Mick Hucknall (ex Simply Red) com a cantant, prefereixo ni parlar-ne, em quedo amb el record de la millor barreja de rock'n'roll amb tocs de folk, rhythm, & blues i honky tonk i, sobretot, amb aquells directes, com diria aquell conegut comentarista esportiu de TV3, tan apostoflants, com podeu apreciar a la CdD d'avui, la esmentada Stay With Me, una composició de Stewart i Wood en la que el productor Glyn Johns aconsegueix captar l'esperit de la banda actuant en directe, i més aviat a la tarima d'un pub que no a l'escenari d'un estadi.

Jutgeu-ho vosaltres, amics i seguidors del blog.

- FACES. Stay With Me. A Nod Is A Good As A Wink...To A Blind Horse (1971).

Can You See Me Tonight? (Good Looks)

 

Després del seu primer àlbum, Bummer Year (2022), la publicació del qual es va veure endarrerida per la pandèmia de la Covid-19, tampoc no ho van tenir fàcil els GOOD LOOKS, el quartet d'Austin, Texas, liderat pel compositor, cantant i guitarrista Tyler Jordan.

I és que, al greu atropellament que va portar a la UCI el guitarra solista amb trets diferencials Jake Ames s'hi succeí un accident de trànsit en el que no van prendre mal però que va calcinar la seva furgoneta amb tot el seu instrumental i aparells diversos. Unes circumstàncies que van posar a prova la seva resiliència, palesa en aquest segon disc, Lived Here For A While (2024), en el que deixant de banda el so alt-country (o "americana", ja ho sabeu), amb sabor als nostres admirats Wilco, del seu debut, de la mà del productor Dan Duszynski, s'apropen al post-punk, amb una major participació de la secció rítmica integrada pel bateria Phillip Dunne i el tercer, i esperem que definitiu, baixista Harrison Anderson.

Un LP amb 10 tracks en les que el lletrista, qui s'autodefineix com a "socialista" (us recordo que provenen del sureny "Estat de l'Estrella Solitària"), retrata situacions comunes com el desamor ( a If It's Gone) o el contrari, les parelles felices (Vaughn), així com problemes generacionals com  l'accés a l’habitatge a causa de la "gentrificació", tan comú a casa nostra (White Out), però sobretot els seus conflictes familiars amb el fonamentalisme cristià com a origen (Day Of Judgement) o la complicada relació amb la seva mare, en la que he triat com a CdD.

Seqüenciada en segon lloc, els instruments brillen amb tanta contundència com les veus a Can You See Me Tonight?, en la que Jordan li pregunta: "Em pots veure aquesta nit, mare?, encara estic intentant guanyar-te..."

               Can you see me tonight,a Mama?

               I'm still trying to win you over...

de la que en podeu gaudir en aquest curiós videoclip, dirigit per Riley Engemoen, en el que participen un tal Dr. Dan, terapeuta matrimonial, i la seva esposa Dori, autèntiques celebritats a la escena d'Austin per la seva capacitat d'irradiar energia quàntica d'amor a qui els envolta a les nits pels honky-tonks i clubs de jazz locals.

-GOOD LOOKS. Can You See Me Tonight? Lived Here For A While (2024).

A Hard Rain's A-Gonna Fall (Bob Dylan/Bryan Ferry)

 

Dylan Covers-8:

Per aquesta cançó de la sèrie dedicada a versions de BOB DYLAN a càrrec d'artistes que comptin prèviament amb un post al blog n'he escollit una del seu segon LP, The Freewheelin' Bob Dylan (1963) (vegeu aquí), amb aquest títol tan inquietant de A Hard Rain's A-Gonna Fall, que podríem traduir lliurement com “Caurà un bon xàfec”, sobretot pel moment en el que es va publicar, en plena "Guerra freda" i només unes setmanes abans que esclatés la crisi entre els EEUU i Cuba a conseqüència de la instal·lació de míssils nuclears soviètics a l’illa.

Una composició en forma de poema, en la que l'autor utilitza una vegada més metàfores meteorològiques, basada en el patró de preguntes i respostes en la que, a requeriment d'un progenitor: "On has estat, fill meu d'ulls blaus?, on has estat, jove estimat?", l'interpel·lat respon amb un seguit de frases com: "He ensopegat contra dotze muntanyes boiroses, he caminat i arrossegat per sis carreteres tortes..." finalitzant una estrofa que trenca la estructura habitual de quatre versos amb un crescendo en el que utilitza dues accepcions de la paraula hard en el darrer, que acaba amb el sinistre títol: "I és difícil, i és difícil, és difícil i és difícil, i caurà una forta pluja":     

          Oh, where have you been, my blue-eyed son?

          Oh, where have you been, my darling young one?

          I've stumbled on the side of twelve misty mountains

          I've walked and I've crawled on six crooked highways...

          

          ...And it's a hard, and it's a hard, it's a hard, and it's a hard

          And it's a hard rain's a-gonna fall.

Un tema que ha estat enregistrat o, si més no, interpretat -com per una emocionada Patti Smith a la cerimònia d'entrega del Premi Nobel de Literatura de l'any 2016 al nascut com a Robert Zimmerman, qui, fidel al seu tarannà i com era d'esperar, no s'hi va presentar (aquí)- per cantautors de la seva generació com Pete Seeger o Joan Baez i per "coneguts nostres" com Jimmy Cliff, The Waterboys o el que escollit per a la Dylan Cover d'avui, BRYAN FERRY.

És el tema inicial de These Foolish Things (1973), el seu primer disc en solitari al marge del grup Roxy Music -alguns membres del qual, com el bateria Paul Thompson i el guitarrista Phil Manzanera, hi van col·laborar- al que segueixen una selecció més aviat caòtica de versions a les que, personalment, no hi veig més fil conductor que el gust personal del cantant, de grups com The Beatles (You Won't See Me), The Rolling Stones (la mítica Sympathy For The Devil), The Beach Boys (Don't Worry Baby) i altres de popularitzades per Janis Joplin (Piece Of My Heart) o Elvis Presley (Baby I Don't Care) etc. Un LP encetat precisament amb aquest tribut al "Bard de Minnesota", admirat fins a l'extrem que, anys més tard, enregistraria tot un àlbum de versions del seu ídol, titulat, com no?, Dylanesque (2007).

Una interpretació que, tot sigui dit, a diferència d'altres posts d'aquesta sèrie com el de Jimi Hendrix (aquí) o els dos de The Byrds (aquí i aquí), no aporta gaire a la original, ans al contrari, en desvirtua el simbolisme de cançó protesta que la impregna, amb aquest aire tan suposadament glamurós (estem a l'època del glam-rock), però que a mi em sembla rematadament frívol, accentuat amb aquests cors femenins que, si més no, en ressalten el patró de crida-resposta que mencionava a l'inici.

- BOB DYLAN/BRYAN FERRY. A Hard Rain's A-Gonna Fall. The Freewheelin' Bob Dylan (1963)/These Foolish Things (1973).

Nota: Aquesta CdD està dedicada a totes les víctimes de la "gota freda" que ha arrasat el Llevant espanyol la setmana passada.

Bored Of Being Sad (Microwave)

 

Malgrat aquest nom d’electrodomèstic tan poc glamurós, MICROWAVE és un interessant trio d'Atlanta, Geòrgia, integrat pel compositor, cantant, guitarrista i productor Nathan Hardy, molt ben secundat pel bateria Timothy "Tito" Pittard i el baixista Tyler Hill.

Cinc anys després del seu tercer LP, Death Is A Warm Blanket (2019), en el que es desviaven del seu estil pop-rock suau dels dos anteriors, Stovall (2014) i Much Love (2016), per adoptar-ne un més intens i agressiu, fa uns mesos han publicat Let's Start Degeneracy (2024), amb el que recuperen les textures pretèrites, amb uns registres que van de l’emo-pop al post-hardcore, amb algun deix psicodèlic, com es podria intuir a l'acrònim del títol, LSD, probablement per la influència del consum, durant un viatge al Perú dels dos primers, de ayahuasca, una substància psicoactiva extreta d'un arbust i popularitzada a Occident per escriptors de la generació beat (coneguts com a beatniks) com William S. Burroughs i Allen Ginsberg.

Un àlbum que pren el nom d’una frase atribuïda a un polític conservador dels anys 70 del s. XX ("Comencem la degeneració") en el que, amb un ànim depressiu fins al nihilisme, el cantant expressa el trauma religiós que li va suposar l'abandó de l'església mormona, així com, una constant en el grup, el consum de drogues i les conseqüents conflictives emocions, amb un so i unes càlides veus que permeten que les lletres adquireixin protagonisme.

Un LP  amb nou tracks més un breu interludi, amb un inici fulgurant amb Portals, una adaptació cantada per Blaire Robinson, la xicota de Hardy (vegeu aquí), de l'himne tradicional cristià Softly And Tenderly (i aquí), seguida de les meves preferides, Circling The Drain, Straw Hat i, és clar, la CdD.

Seqüenciada en quart lloc, Bored Of Being Sad conté una enganxosa tornada en la que semblen reconèixer que hi ha millors maneres d'afrontar la manca d'objectius a la vida que amb el cinisme que els caracteritzava, quan diuen coses com "Estic avorrit d'estar trist, ja no és genial...he creat aquest infern...no puc culpar a ningú més que a mi mateix...":

          And I'm so bored of being sad

          It's not cool anymore

          It's old and I'm bored

          Shit's realyy not so bad

          I created this hell

          I have no one to blame but myself...

- MICROWAVE. Bored Of Being Sad. Let's Start Degeneracy (2024).

Red Right Hand (Nick Cave & The Bad Seeds)

 

El pròxim dijous 24 d'octubre està programat un concert de NICK CAVE & THE BAD SEEDS al Palau Sant Jordi de Barcelona, on presentaran Wild God (2024), el disc que, juntament amb els dos precedents, Ghosteen (2019) i Skeleton Tree (2016), forma una mena de trilogia en la que l'australià, permeteu-me la expressió, "exorcitza els seus dimonis" de tot el que ha passat en els darrers temps, com han estat la mort d'un dels seus fills bessons, amb només 15 anys, al caure d'un penya-segat de Brighton després de consumir LSD, el 2015;  d'un altre fill, el gran, amb problemes de salut mental, als 31 anys, a Melbourne, el 2022, i abans, el 2021, de la cantautora i guitarrista, excomponent dels primers Bad Seeds, musa, exparella i, sobretot, amiga íntima Anita Lane, als 61 anys.

Tres LP d'escolta difícil, que recomano només als iniciats en la descomunal discografia de l'autor -breument esmentada en un post anterior al blog (vegeu aquí), precisament coincidint amb la promoció d'una altra actuació a casa nostra, a la que vaig poder assistir, en aquella ocasió a l'Auditori del Fòrum, el 21 de maig del 2015- de la que avui recordarem un dels més reeixits, Let Love In (1994).

Un àlbum en el que Cave (veu i teclats) s'acompanya d'uns Bad Seeds integrats aleshores per Blixa Bargeld a la guitarra i el multiinstrumentista Mick Harvey, que posteriorment abandonarien la formació, amb Martin P. Casey al baix, Conway Savage al piano i Thomas Wydler a la percussió, amb la participació d'un seguit de convidats entre els que en destacaria Rowland S. Howard als cors i Warren Ellis, qui esdevindria fonamental en el futur de la seva carrera, al violí. 

Una banda monumental a la que el productor, Tony Cohen, va saber extreure tot el seu potencial, amb uns arranjaments tan curosos com subtils en les seves deu tracks, composades pel cantant, amb les seves lletres habituals al voltant de la religió, el sexe, l'amor, la culpa, la solitud o la mort, capturats perfectament en els colors rosa i vermell de la caràtula, de les que en destacaria la inicial, Do You Love Me?, que repeteix al final, Nobody's Baby Now, l'homònima I Love It, Ain't Gonna Rain Anymore i, per sobre de totes, la CdD.

Seqüenciada en cinquè lloc i acreditada a Nick Cave, Mick  Harvey i Thomas Wydler, l'atemporal Red Right Hand és un dels highlights dels seus concerts, en base al seu místic i lànguid groove, a la que la veu del primer, l'orgue de Harvey i les campanes tubulars estratègicament addicionades per Wydler aporten un aire tan obscur i inquietant com podeu comprovar en aquest mític concert, enregistrat el dia 20 d'octubre de 2017 al Royal Arena de Copenhagen (Dinamarca).

- NICK CAVE & THE BAD SEEDS. Red Right Hand. Let Love In (1994).

Highway 61 Revisited (Bob Dylan/PJ Harvey)

 

Dylan Covers-7:

Highway 61 Revisited (1965), com vaig comentar abastament en el seu dia (vegeu aquí), és un àlbum, el sisè de la seva discografia, en el que, per a desconcert dels seus fans inicials, BOB DYLAN, canviant no només el so, amb la incorporació d'una banda elèctrica, sinó també la seva personalitat, transmutant-se de trobador compromès a poeta cínic, surrealista i visionari, va marcar un abans i un després en la seva carrera així com en la història del rock.

Un disc que pren el nom de la carretera estatal, o autopista, 61 que comunica la seva Minneapolis natal amb ciutats musicals del sud com St. Louis, Memphis o New Orleans, i que per al de Duluth simbolitzava la llibertat, l'oportunitat de fugir de l'opressiu ambient de Minnesota. Un LP que comença amb una de les cançons més emblemàtiques de la música popular, Like A Rolling Stone, a la que vaig dedicar el post esmentat a l'inici, seguida d'altres vuit tan precioses, candidates a futures Dylan Covers, com Tombstone Blues, Ballad Of A Thin Man, Just Like Tomb Thumb's Blues, Desolation Row, una anormalitat per la seva durada, superior als 11 minuts, en la que el cantautor s'acompanya només amb la guitarra i l'harmònica, i l'homònima que he triat com a CdD d'avui.

Highway 61 Revisited és podria interpretar com un tribut a Robert Johnson en la que, en base a un enèrgic ritme blues-rock al que afegeix l'irritant so d'un xiulet (que us estalviaré als dos vídeos d'avui), narra la història de cinc personatges -el primer dels quals és el mateix Abraham (nom del pare de Dylan, per cert), a qui Déu encomana matar el seu fill Isaac  al mateix lloc  on el mític bluesman va vendre l'ànima al Diable- els problemes dels quals s'acaben resolent a la també coneguda com l'Autopista del Blues.

     Oh God said to Abraham, "Kill me a son"

     Abe says, "Man, you must be putting me on"...

     ...Well Abe says, "Where do you want this killing done?"

     God says, "Out on Highway 61".

I, de les diverses versions que se'n han fet del tema, he triat la que va enregistrar al seu segon LP, Rid Of Me (1993), el darrer en format trio, acompanyada de Steve Vaughan al baix i Rob Ellis a la bateria, la meva admirada PJ HARVEY . Un disc composat en un moment especialment difícil de la vida personal i sentimental de la de Dorset (Anglaterra) a la que el productor, el recentment traspassat Steve Albini, va proporcionar un so molt més cru i agressiu que el del predecessor Dry (1992), amb que va rebre un gran reconeixement de la crítica i el públic, que no faria més que incrementar-se en els següents (vegeu aquí i aquí).

Un àlbum de títol tan inquietant ("Desfés-te de mi") com la fotografia de la caràtula, obra de Maria Mochnacz, en la que es mostra esbandint a l'aire els cabells xops, en el que expressa, només en part autobiogràficament, sentiments com la tristesa, el patiment, el despit, la fúria o l'erotisme, en 13 tracks pròpies, de les que en destacaria algunes com 50 ft Queenie o Man-Suze (en la que la mateixa Polly toca l'orgue, el violoncel i el violí) i una versió de la CdD d'avui, en una frenètica interpretació en la que sembla invocar la mateixa Patti Smith, tinc entès que inclosa per suggeriment dels seus pares, molt fans de l'autor.

-BOB DYLAN/PJ HARVEY. Highway 61 Revisited. Highway 61 Revisited (1965)/Rid Of Me (1993).