Stay With Me (Faces)

 

A l'hora de complir el meu compromís adquirit fa unes setmanes de recordar què se'n va fer dels Small Faces després de la sortida de Steve Marriott per formar els Humble Pie, he pensat començar recuperant el que vaig dir en un moment del post sobre aquell quartet londinenc:

 

"Per substituir el frontman, la resta de la banda va haver de contractar dos membres, el guitarrista Ron Wood i el cantant Rod Stewart, tos dos excomponents del Jeff Beck Group, per formar la banda més “gamberra” que es recorda, aquella que representa millor que cap allò del “sex, drugs and rock & roll”, THE FACES (o, simplement, Faces), els múltiples excessos de la qual van acabar amb una altra diàspora: Wood va substituir a Mick Taylor en els Stones (amb qui continua 40 anys desprès), Stewart amb una carrera musical i, sobretot, de play-boy que també perdura (vegeu aquí), Jones va anar als seus “col·legues” The Who per substituir el malaurat Keith Moon i Ronnie Lane moriria el 1997, amb 51 anys, víctima d’una esclerosi múltiple".

 

I, reprenent l'argument, direm que en va resultar una formació que, amb una existència tan efímera com era d'esperar, a partir d'un debut no gaire convincent amb First Step (1970), va anar guanyant popularitat en els següents, Long Player (1971), el d'un dels seus hits, Sweet Lady Mary i A Nod Is As Good As A Wink...To A Blind Horse (1971), el de Miss Judy's Farm i Stay With Me, en els que Wood contribuïa amb els temes més robustos i, diguem-ne, bluesy i Lane amb els més de pop melòdic, deixant les lletres per a un cada vegada més llançat Stewart.

Un èxit, tant en vendes com en extenuants gires, que els va reportar grans beneficis econòmics que no van dubtar en malgastar, i no només en la compra de mansions i castells, el que va comportar les primeres desavinences per part de Lane, el més assenyat, qui, després del caòtic enregistrament del no inferior Ooh La La (1973), el de Cindy Incidentally, deixaria la banda, essent substituït per Tetsu Yamauchi (ex Free), amb qui encara publicarien un directe, Coast To Coast: Overture And Beginners (1974), sorprenentment acreditat a...ejem! Rod Stewart/Faces, el que feia preveure un final, precipitat per la "fugida" als USA del frontman, amb una carrera solista paral·lela encara més reeixida i perseguit pel fisc britànic, i la incorporació de Wood als Rolling Stones.

De les successives, i per diversos motius, reunificacions posteriors dels Faces, fins a la darrera, amb un tal Mick Hucknall (ex Simply Red) com a cantant, prefereixo ni parlar-ne, em quedo amb el record de la millor barreja de rock'n'roll amb tocs de folk, rhythm, & blues i honky tonk i, sobretot, amb aquells directes, com diria aquell conegut comentarista esportiu de TV3, tan apostoflants, com podeu apreciar a la CdD d'avui, la esmentada Stay With Me, una composició de Stewart i Wood en la que el productor Glyn Johns aconsegueix captar l'esperit de la banda actuant en directe, i més aviat a la tarima d'un pub que no a l'escenari d'un estadi.

Jutgeu-ho vosaltres, amics i seguidors del blog.

- FACES. Stay With Me. A Nod Is A Good As A Wink...To A Blind Horse (1971).