I Don't Like Mondays (The Boomtown Rats)

Els seguidors del blog que em coneixeu personalment, i identifiqueu les sigles CdD i FCGD, sabreu que a mi, com a Robert Smith, de The Cure, m'agraden els divendres (vegeu aquí) i, com a la majoria de la gent, no gaire els dilluns, es clar que no tan poc com per a donar lloc a aquesta composició de THE BOOMTOWN RATS, un grup musical irlandès en actiu entre els anys 1977 i 1985, liderat per tot un personatge, en Bob Geldof.
Carismàtic compositor i cantant, ocasionalment actor (protagonista de la pel·lícula The Wall, sobre el disc homònim de Pink Floyd) i, sobretot, activista polític (sovint controvertit), dedicat fonamentalment a combatre la fam a Etiòpia i a la resta del continent africà, amb múltiples iniciatives, de les en destaca el famós concert Live Aid, el 1985, celebrat simultàniament als estadis de Wembley, a Londres (vegeu el vídeo), i al de John F. Kennedy, de Philadelphia, motiu pel que va ser condecorat per la reina d'Anglaterra amb la Ordre de Cavaller de l'Imperi Britànic.

El seu estil musical inicial era l'imperant a la època, la new wave, però al llarg dels seus sis LP va anar derivant cap a altres, com el reggae, amb el que va anar perdent la identitat i, el que és pitjor, el favor dels seus seguidors, fins a desaparèixer, tot i què el 2013 es van reunir alguns del membres fundacionals, sense que se'n hagi sentit a parlar gaire més.

Els seus treballs més representatius son el segon, A Tonic For The Troops (1978), amb el single del qual, Rat Trap, es van fer populars i el tercer, The Fine Art Of Surfacing (1979), la publicació del qual va anar precedida d'un altre single que els col·locaria al número 1 de tot el mon,excepte als USA, on van sofrir el boicot de moltes emissores de ràdio que consideraven el tema, com veureu, massa sòrdid.

L'àlbum conté unes quantes cançons interessants com Someone's Looking At You, Diamonds Smiles o Nothing Happened Today però cap d'elles pot fer ombra a la CdD d'avui, I Don't Like Mondays, un tema en el que es va inspirar en Geldof al llegir casualment un teletip en una agència de notícies.

Concretament tractava sobre una adolescent de 16 anys anomenada Brenda Spencer (vegeu la fotografia), que el matí del dia 29 de gener de 1979, demà passat farà 38 anys, va agafar el rifle semiautomàtic del calibre 22 que li havia regalat el seu pare per Nadal, en lloc del radiocassette que ella havia demanat i, des de la finestra de la seva habitació, es va posar a disparar a tort i a dret contra els nens que en aquell moment estaven entrant a l'escola primària Grover Cleveland del davant de casa seva a San Diego (Califòrnia).

Amb el resultat de vuit alumnes i un policia ferits i el director i el conserge de l'escola, que van intentar amb el seu cos protegir els nens, morts, la homicida seria condemnada a 25 anys de presó, però el que va inspirar a Geldof per compondre la cançó va ser el que, a la pregunta de per què ho havia fet, sense mostrar cap mena de penediment la criminal va contestar: "No m'agraden els dilluns". D'aquí la famosa tornada de la agredolça CdD:

   

    

     Tell me why?

     I don't like mondays...

    

      I want to shoot

     The whole day down.

- THE BOOMTOWN RATS I Don't Like Mondays. The Fine Art Of Surfacing (1979).

Give It Away (Red Hot Chili Peppers)

Per al seu onzè disc d'estudi, The Getaway (2016), els RED HOT CHILI PEPPERS -als qui els seus seguidor anomenem simplement els Chili Peppers i als que, en endavant ens referirem amb l'acrònim RHCP- han prescindit del seu productor en els darrers cinc LP, l'afamat Rick Rubin, per posar-se en mans d'un altre vell conegut d'aquest blog, en Danger Mouse (vegeu aquí).

El que, en canvi, no és estrany son els continus canvis en la formació, deguts quasi sempre a problemes d'addicció a drogues, de tal manera que, del quartet original, format el 1983 a Los Angeles (Califòrnia, USA), han romàs estables el cantant i lletrista Anthony Kiedis i el baixista Michael Balzary, conegut amb l'encertat malnom de "Flea" (puça), amb una desfilada de músics en la secció rítmica que es va estabilitzar amb l'entrada de Chad Smith a la bateria, però no en la guitarra, amb participacions tan breus com la de Dave Navarro, ex-Jane's Addiction, o més perllongades, tot i què amb continues entrades i sortides, com la de John Frusciante.

El seu estil parteix del rock psicodèlic i el punk-rock, al que incorpora el rap i el funk com a gènere distintiu, amb unes descarades actuacions en directe, en algunes de les quals Kiedis va arribar a actuar amb un mitjó estratègicament col·locat en una certa part de la seva anatomia com a única vestiment,a i unes lletres de contingut lúdic, al voltant de sexe més luxuriós, les drogues i la mort.

Però diverses circumstàncies dramàtiques, mort per sobredosi inclosa, van fer moderar els impulsos dels RHCP i donar un cert gir melòdic a les seves composicions, amb el que els va arribar la fama amb el quart àlbum, Mother's Milk (1989) i, sobretot, en el següent i per a molts el millor de la seva discografia, Blood Sugar Sex Magik (1991), tot i què el de més èxit comercial ha estat el setè, Californication (1999).

Blood Sugar...amb el disseny gràfic de la caràtula del director de cinema Gus Van Sant i de la ma de Rubin, representa un cert canvi d'estil, amb Frusciante moderant els rampells de heavy metal en els seus riffs  i Kiedis amb unes lletres una mica més "radiables". Un àlbum en el que destaca el seu hit més conegut, Give It Away, la CdD d'avui, gràcies en gran part a l'impactant videoclip, dirigit pel realitzador francès Stéphane Sednaoui, amb aquestes poses, balls i moviments que, amb les crestes, banyes i tattoos, transmeten l'autèntica filosofia "Chili Pepper", però del que calen destacar altres tracks com If You Have To Ask, Breaking The Girl, Suck My Kiss i una balada acústica sorprenent, Under The Bridge, fidel retrat del més baix al que va arribar Kiedis, pidolant heroïna sota aquest pont que esmenta i que podeu escoltar tanmateix en aquest enllaç.

Espero que gaudiu de la CdD, del riff de guitarra de Frusciante, i de la poderosa i complexa línia de baix de "Flea", amb lletra de Kiedis, inspirada en una experiència amb la seva ex-núvia, la cantant de punk-rock alemanya Nina Hagen, pel que fa al desinterès i al comportament altruista (Give It Away, o sigui, "Regalar-lo"), tema del que s'allunya per retre homenatge al seu admirat Bob Marley i, com no? per tornar a tocar la luxúria i la sexualitat.

- RED HOT CHILI PEPPERS. Give It Away. Blood Sugar Sex Magik (1991).

El Corrido de Jesse James (Ry Cooder And Corridos Famosos)

Ry Cooder-1:

Aquestes festes, viatjant per passar-les en família amb el meu iPod Classic de 160 GB, amb 14.515 cançons, en posició de "reproducció aleatòria", ha sonat en tres ocasions un tema relacionat d'una manera o altra amb RY COODER. I això, que per a alguns pot ser interpretat com obra de l'atzar, jo ho he vist com una "revelació", en el sentit de que ja tocava una CdD d'aquest músic californià.

Però ha estat al posar-me mans a l'obra que me'n he adonat de la dificultat d'abastar en un post l'obra d'aquest injustament poc conegut artista, per el que aviso, des d'ara mateix, que aquesta entrada al blog tindrà continuïtat en els propers mesos.

Per començar direm que des de ben petit, sembla que amb només tres anys, va començar a tocar la guitarra, de la que ha esdevingut un autèntic virtuós, sobretot de la modalitat slide (consistent a lliscar el dit pels trastes amb un aparell que en els seus inicis era un coll d'ampolla, per el que es coneix també com a "bottleneck"), essent considerat un dels millors guitarristes  de rock de tots els temps, tot hi haver de superar la pèrdua d'un ull per un accident domèstic a la edat de quatre anys.

I, partint de la música d'arrels americana (roots rock), el seu interès s'ha expandit pel folk, country, rock, blues, rhythm and blues, gospel, soul, doo.wop, jazz i, fins i tot, música hawaiana, a més a més de productor i compositor de bandes sonores per a pel·lícules, la més coneguda de les quals és París, Texas.

La seva eclèctica activitat la podríem classificar, didàcticament, paral·lela a la seva biografia, iniciada de ben jove com a músic d'acompanyament o d'estudi (modalitat en la que és una autèntica icona) d'artistes com Taj Mahal, Captain Beefheart i, sobretot, de The Rolling Stones, abans d'engegar una carrera en solitari centrada en el blues, amb discos com Into The Purple Valley (1972) o Boomer's Story (1972), per continuar amb una etapa més variada amb àlbums com Paradise And Lunch (1974) o Chicken Skin Music (1976), tornant al rhythm & blues amb Bop Till You Drop (1979), el primer disc de rock gravat digitalment o Borderline (1980). 

I a partir d'aquí, potser decebut per l'escàs èxit comercial, va començar la seva aventura cinematogràfica (ja es diu que "si naixes a Los Angeles acabaràs a Hollywood"), amb més d'una dotzena de bandes sonores, de les que en destacaria The Long Riders (Walter Hill, 1980), The Border (Tony Richardson, 1982), per sobre de totes, la esmentada París Texas (Wim Wenders, 1984), Palma d’Or al Festival de Cannes o Primary Colors (Mike Nichols, 1998).

Assegurada la supervivència econòmica, sobretot com a aclamat músic de sessió per a gent com Randy Newman, Van Dyke Parks, Little Feat, Van Morrison, Neil Young, Judy Collins, Nancy Sinatra, Gordon Lighfoot, The Doobie Brothers i no sé quants més, la seva  participació amb el "supergrup" Little Village, format amb els seus amics John Hiatt, Jim Keltner i Nick Love, amb qui va publicar el disc homònim el 1992, no deixa de ser una anècdota, perquè estava a punt d'iniciar una altra faceta per la que molts el coneixereu.

Es tracta d'un seguit de col·laboracions amb músics tradicionals de països i ètnies molt variats, del que han sortit LP com A Meeting By The River (1993), amb l'hindustaní Vishwa Mohan Bhatt; Talking Timbuktu (1994), amb el malià Ali Farka Touré; Mambo Sinuendo (2003), amb el cubà Manuel Galbán; San Patricio (2010), amb els irlandesos The Chieftains, als que hem de sumar la trilogia “tex-mex” formada per Chavez Ravine (2005), My Name Is Buddy (2007) i I, Flathead (2008) i la seva obra més popular, en aquest en qualitat de productor. Em refereixo a la recuperació de vells artistes cubans en una obra que ha esdevingut mítica i que ha donat per unes quantes seqüeles i una pel·lícula i a la que, més endavant, dedicarem un altre post, Buena Vista Social Club (1999).

I, per a demostrar que segueix en bona forma, no podrem oblidar la darrera publicació que en conec a data d'avui,  el segon disc, desprès de Show Time (1977), gravat en directe de la seva carrera, precisament al mateix lloc, al The Great American Music Hall, de San Francisco, amb la participació de dos dels mateixos músics, el cantant Terry Evans i l'acordionista Leonardo "Flaco" Jiménez i, com a novetat, el seu fill Joachim a la bateria. Un disc atribuït a Ry Cooder And Corridos Famosos i titulat simplement Live (2013), en el que repeteix quatre cançons de Show Time i repassa la seva àmplia discografia, amb temes dels esmentats Into The Purple Valley, Boomer's Story, Chicken Skin Music, Borderline i altres LP, com el també recent Pull Up Some Dust And Sit Down (2011), del que prové la CdD d'avui.

En un àlbum, aquest últim esmentat, obertament polititzat, inspirat en la crisi econòmica de finals dels anys 2000, així com en cançons de protesta del passat, per la qual cosa ha estat comparat amb el cantautor Woody Guthrie, utilitzant tot l'arsenal d'"americana" que atresora (folk, country, blues, rock...i tex-mex), Cooder, autor i productor del disc, critica la disparitat econòmica, la injustícia social, la política i la guerra.

A continuació podeu escoltar el mític pistoler Jesse James, des del cel, demanant-li a Déu la seva arma, la "fidel 44", per baixar a arreglar contes amb els banquers, el que fa a ritme de vals, amb l'acordió de "Flaco" Jiménez i una potent secció de vents, La Banda Juvenil.

- RY COODER AND CORRIDOS FAMOSOS. El Corrido De Jesse James. Live (2013).

Whole Lotta Shakin' Goin' On (Jerry Lee Lewis)

PdR'n'R 8:

El protagonista de la CdD d'avui té un talent per a la música només equiparable al d'engegar en orris la seva vida personal. Així, JERRY LEE LEWIS, nascut en una humil família treballadora de Louisiana (USA), va destacar des de ben petit per les seves aptituds al piano, instrument que el seu pare li va comprar de tercera ma i amb un gran esforç econòmic i amb el que debutar en públic amb 14 anys.

El 1957 va enregistrar el seu primer èxit, Whole Lotta Shakin' Goin' On i, pocs mesos desprès, la seva cançó més coneguda, Great Balls Of Fire!. Mentre tant, a la discogràfica Sun Records, de Memphis (Tennessee, USA), havia conegut a altres tres estrelles del moment, Elvis Presley, Carl Perkins i Johnny Cash, amb els que va gravar un disc que no es va publicar fins uns anys desprès, amb el nom amb el que els va anomenar el directiu Sam Phillips, The Million Dolar Quartet (vegeu aquí).

Però el nostre heroi, a qui en algun moment es va arribar a comparar amb Elvis, és un autèntic desastre en la seva vida personal, des de que, amb només 16 anys és va casar per primera de les set vegades que ho ha fet (fins ara, la darrera el 2012), amb tot un seguit d'escàndols com el casament a l'any següent amb una noia embarassada, sense divorciar-se de la primera, amb el que es va convertir en bígam, i poc després, amb 22 anys ho va tornar a fer, aquesta vegada i en secret amb una nena de 13 anys, Myra Brown, amb la mala sort de que, el 1958, durant una gira per Anglaterra, a la que es va obstinar a portar-la, es va descobrir el matrimoni, amb el conseqüent escàndol, que va obligar a cancel·lar la gira i tornar als Estats Units, on va ser apartat de la escena musical.

Per si no hagués tingut prou desgràcies, el seu primer fill, amb tres anys, va morir ofegat a la piscina, el segon ho va fer als 19 en un accident de trànsit, la quarta dona també mor ofegada a la piscina, la cinquena ho fa per sobredosi de metadona i ell mateix va haver d’ ingressar en diverses ocasions a la clínica de desintoxicació Betty Ford...segueixo?

Evidentment, aquesta desordenada biografia va influir molt negativament en la seva vida artística i, aquest increïble pianista, amb una tècnica tan personal i agressiva per el que va ser conegut com “The Killer” (l'assassí), es va d'haver d'allunyar del rock & roll, del que és considerat un autèntic pioner, per sobreviure interpretant música country, amb més pena que glòria, fins que el 1989, la pel·lícula Great Balls Of Fire! , dirigida per Jim McBride i protagonitzada per Dennis Quaid, en el paper de Lewis, Winona Ryder en el de Myra, el va tornar a la popularitat, el que li va permetre tornar a gravar  després d'uns quants anys sense fer-ho. I el resultante va ser Last Man Standing (2006), un àlbum amb 21 duets amb artistes com Little Richard, B.B. King, Buddy Guy, Kris Kristofferson, Willie Nelson, Mick Jagger i Keith Richards (The Rolling Stones), Jimmy Page (Led Zeppelin), Bruce Springsteen, Ringo Starr (The Beatles), Rod Stewart o Neil Young. I encara un parells més, Mean Old Man (2010), amb la participació d'Eric Clapton, John Fogerty (Creedence Clearwater Revival) i Sheryl Crow entre altres i, el darrer, als 79 anys d'edat i viu, contra tot pronòstic, Rock & Roll Time (2014).

Als joves seguidors del blog, poc coneixedors de la carrera de l'artista, us recomano iniciar-vos amb Live At Star-Club, Hamburg (1964), un disc gravat en un frenètic concert en aquesta ciutat alemanya el dia 5 d'abril de 1964, sis anys desprès de l'ensorrament de la seva carrera, en el que, tot i passar per un moment personal tan complicat, The Killer, colpejant les tecles amb tanta força que sembla que es vagin a trencar, es mostra com el fenomenal pianista que és. Un àlbum considerat com un dels millors directes de la història del rock i que hauria de ser d'escolta obligatòria per tots aquests xavals que tan poc respecte tenen per les persones grans.

I la CdD, la seminal Whole Lotta Shakin' Goin' On, una composició l'origen de la qual es disputen el cantant Dave "Curlee" Williams i el pianista James "Roy" Hall, a la que Lewis va canviar radicalment els arranjaments, havent de superar les reticències de Sam Phillips per l'explícit contingut sexual de la lletra, motiu per el que va ser censurada en moltes emissores de radio i TV de la època.

Si no ho creieu, a que penseu que es refereix amb això de "remena, nena, remena...":

               Well, I said shake, baby, shake

               I said shake, baby, shake...

- JERRY LEE LEWIS. Whole Lotta Shakin' Goin' On (1957).

Coles Corner (Richard Hawley)

RICHARD HAWLEY és un compositor, cantant i guitarrista que, després de gravar dos discos amb els mig desconeguts Longpigs i participar breument com a guitarrista de gira dels Pulp del seu amic i paisà de Sheffield (Anglaterra) Jarvis Cocker, el 2001 va iniciar una carrera en solitari en la que porta set àlbums publicats, el darrer dels quals, Hollow Medows (2015), composat durant la convalescència de la fractura d'una cama. 

El nom d'aquest darrer disc fa referència a un verd turó a prop de la seva localitat natal, de la que pren idees per als títols i les caràtules de moltes de les seves obres, com Late Night Final (2001), crit dels venedors del diari vespertí Sheffield Star; Lowedges (2003), un barri de la urbs; Coles Corner (2005), la cantonada d'un centre comercial i habitual punt de trobada de parelles des de fa generacions o Lady's Bridge (2007), un dels ponts de la ciutat font d'inspiració en la que, defugint cants de sirena que el cridaven a Londres, ha decidit seguir vivint. Per als lectors "completistes" interessats, els dos LP que manca esmentar son Truelove's Gutter (2009) i Standing In The Sky's Edge (2012), la relació dels títols dels quals amb la provinciana Sheffield no us puc concretar.

A més a més de tota aquesta obra personal, aquest cotitzat músic ha participat en la gravació de discos de gent tan diversa com el mateix Jarvis Cocker,  The Manic Street Preachers,  Arctic Monkeys, Elbow, Robbie Williams, Beth Orton, Lisa Marie Presley, Nancy Sinatra i alguns més, als que ha aportat la seva tècnica i els seus coneixements, fruït de la passió, des de ben jovent, per músics americans de post-guerra con Lee Hazlewood (el geni compositor i productor de la millor Nancy Sinatra), Roy Orbison, Elvis Presley o Scott Walker, que han influït en el seu recognoscible estil de crooner del segle XXI.

Com podreu apreciar a la CdD d'avui, el tema homònim que enceta, a mode de suite, el que, per a mi, és el seu millor LP, la seva elegant veu de baríton s'embolcalla amb exuberants arranjaments orquestrals que tenen continuïtat en la resta de l'àlbum (Just Like The Rain, Hotel Room, The Ocean, Born Under A Bad Sign...), tan romàntic com poc amarg ni autocompassiu. Un disc en el que hi trobarem trets de rockabilly, country i primitiu rock & roll, així com de blues, jazz i pop vintage dels anys 40 i 50, el que el converteix en una obra com d'una altra època que, no obstant, és perfectament vigent.

Imagineu-vos ara a un home, sol en aquesta cantonada de Fargate amb Church Street, de Sheffield, un plujós vespre de tardor, mirant, esperant que passa, com reflecteix la primera part de la tornada que fa:

    I’m going down town where thre’s music                   Vaig baixar a la ciutat, on hi ha música

    I’m going where voices fill the air                                Vaig on les veus omplen l’aire

    Maybe there’s someone waiting for me                       Potser hi ha algú esperant-me

    With a smile and a flower in the hair                           Amb un somriure i una flor al cabell

I que, malauradament, no acaba bé, ja que ningú no l'espera...ni somriures ni flors apareixen per en lloc.

- RICHARD HAWLEY. Coles Corner. Coles Corner (2005).

Doing It To Death (The Kills)

Desprès de cinc anys sense publicar cap disc, període en el que les han vist de tots els colors, THE KILLS han tornat, i ho han fet en plena forma.

La cantant i guitarrista nord-americana Alison Mosshart i el guitarrista i bateria britànic Jamie Hince es van conèixer fa 15 anys, quan tos dos formaven part d'altres projectes, de Discount ella i de Scarfo i de Blyth Power ell, amb la dissolució dels quals van formalitzar la seva relació professional (sembla que mai no ho ha estat sentimental), amb un estil garage-rock i blues minimalista, amb la única ajuda d'una caixa de ritmes, pel que, en els seus primers dos àlbums, Keep On Your Mean Side (2003) i No Wow (2005), han estat comparats amb The White Stripes. Per el següent LP, Midnight Boom (2008), van incorporar textures electròniques, amb les que van guanyar matisos i està considerat el millor de la seva discografia, per sobre del quart Blood Pressures (2011), popularitat a la que ha contribuït la utilització de diverses cançons en molts programes de TV i anuncis comercials.

Però, quan tot semblava anar-los de cara, un absurd accident a l'enganxar-se el dit Hince amb la porta del cotxe, li va provocar una greu lesió al tendó del tercer dit de la mà dreta que va precisar de cinc intervencions quirúrgiques i una llarga rehabilitació que, en paraules seves, el va obligar a "tornar a aprendre a tocar la guitarra". I, per si fos poc, durant aquest període es va separar de la seva esposa durant cinc anys, la top-model Kate Moss.

Mentre tant, la Mosshart, que havia conegut a Jack White (ex-White Stripes) en una gira conjunta quant aquest formava part de The Raconteurs, es va unir a ell amb un nou projecte, The Dead Weather, del que n'han resultat tres àlbums prou interessants, Horehound (2009), Sea Of Cowards (2010) i Dodge An Burn (2015).

Per això, quant aquest estiu passat, camí de Dubai, vaig veure, i escoltar, és clar, al programa d'entreteniment de l’Airbus A380 (l'avió comercial més gran del món però que per dintre és si fa no fa com tots) el nou treball del duo em vaig quedar sorprès, i ben gratament, per cert. 
I és que Ash & Ice (2016) és un treball ambiciós, amb el que penso que The Kills, abastant tot el seu passat al llarg d'aquests 15 anys i amb algun afegit amb influències brasileres i afro-pop, recuperaran de seguida el temps perdut. Com a tret diferencial de la obra prèvia hi trobem un major protagonisme de la caixa de ritmes, deixant les guitarres en un segon pla, el que, sota la producció del mateix Hince, que va desenvolupar aquesta faceta per si de cas no es recuperava de la mà, suavitza el seu brut so característic.

Un so brut però elegant, més reflexiu i ombrívol que festiu, probablement com a conseqüència dels esdeveniments patits, com podeu comprovar en temes com Heart Of A Dog, Hard Habit To Break, Siberian Nights o la CdD d'avui, Doing It To Death, una de les millors composicions de la seva carrera,  l'apassionant mig-temps que obre l'àlbum, amb el seu electritzant riff de guitarra, la meravellosa veu de la Mosshart i uns cors (a la gravació original, que no al vídeo del concert al Isle of Wight Festival 2016) que us deixaran gelats: 

          Heads up we're in a dead club

          Put your hands up and do your dipsy and dropsy

          And line up, we're hanging up

          Double sixing it, night after night

          Doing it to death (oh, oh...)

          Doing it to death (oh, oh...)

- THE KILLS. Doing It To Death. Ash & Ice (2016).

Death Of Samantha (Yoko Ono)

Tot i haver estat desmentit per sir Paul McCartney, només fa uns pocs anys i, sigui dit, amb molt poca vehemència, la majoria dels seguidors de The Beatles considerem a YOKO ONO com la principal responsable de la separació dels Fab Four de Liverpool.

Filla d'una aristocràtica família japonesa i educada en els millors col·legis, en els que compartia aula amb els fills de l'emperador, la nostra protagonista d'avui va destacar des de molt jove com a artista d'art conceptual i va ser en una de les seves exposicions a Londres on va conèixer el seu futur marit, John Lennon, el qual, no oblidem, havia estat estudiant d'art abans d'abandonar-ho per la música. 

Deixant de banda l'aspecte artístic com a pintora, dibuixant, escriptora... i creadora de performances en general, musicalment el més interessant és la seva etapa amb Lennon, amb discos de tota mena, com els infumables Unfinished Music No. 1 Two Virgins (1968) i No 2. Life With The Lions (1969), aclamats com Yoko Ono/Plastic Ono Band (1970) o comercials com Double Fantasy (1980).

A la mort del enyorat beatle, la desconsolada vídua es va afanyar, més que a conservar, a incrementar el llegat, fins a duplicar la fortuna, a promocionar la carrera musical del seu fill Sean Lennon, sense abandonar una intensa activitat artística en tots els camps, incloent la gravació de discos que he de reconèixer, sincerament, que no he seguit, amb la excepció d'un disc del 2007, autoparòdicament titulat amb el malnom de "bruixa" amb que la coneixem, Yes, I'm A Witch, que, per cert, acaba de tenir continuïtat amb la recent publicació d'un segon, Yes, I'm A Witch Too (2016).

Tots dos son discos "remix" (remescles), és a dir, reinterpretacions de velles cançons composades i gravades anteriorment per la Ono, que cada artista participant, 16 i 17, respectivament, ha adaptat al seu terreny, conservant únicament les pistes de la singular veu de la diva. I, si en el primer van intervenir artistes tan diversos com Porcupine Tree, The Apples In Stereo, Cat Power, The Polyphonic Spree, Jason Pierce (de Spiritualized), The Flaming Lips, Antony Hegarty (de Antony & The Johnsons) o The Sleepy Jackson, en el segon ho han fet, entre altres, Death Cab For Cutie, Moby, Peter, Bjorn & John o el seu fill Sean. 

El cas és que avui en dia, als 83 anys, la valoració dels seus mèrits encara genera acalorats debats i jo mateix soc dels que no entenc el que "el meu" John Lennon va veure en la Ono, la presència de la qual em provoca tanta indignació com al grup espanyol Def con Dos, que li va dedicar una cançó titulada La culpa de todo la tiene Yoko Ono. Però, en un moment de debilitat, reconec el mèrit de la seva persistència i, aprofitant que ahir es va complir el 36é aniversari de l'assassinat del seu marit (vegeu aquí), li dedico aquest post.

És un tema del primer Yes, I'm A Witch, el del 2007 -LP titulat com una cançó del seu disc A Story (1974)- un àlbum de resultat eclèctic, com no podia ser d'una altra manera, en el que trobem rock psicodèlic i electro-funk alternant-se amb balades com la CdD, Death Of Samantha, la versió original del qual trobarem en el doble LP Approximately Infinite Universe (1973) i que ara podeu escoltar amb el deliciós “remix” dels britànics Porcupine Tree i en un vídeo de la època. Trieu quin us agrada més.

- YOKO ONO. Death Of Samantha. Yes, I'm A Witch (2007) / Appoximately Infinite Universe (1973).