divendres, 23 de desembre de 2016

Coles Corner (Richard Hawley)

RICHARD HAWLEY és un compositor, cantant i guitarrista que, després de gravar dos discos amb els mig desconeguts Longpigs i participar breument com a guitarrista de gira dels Pulp del seu amic i paisà de Sheffield (Anglaterra) Jarvis Cocker, el 2001 va iniciar una carrera en solitari en la que porta set àlbums publicats, el darrer dels quals, Hollow Medows (2015), composat durant la convalescència de la fractura d'una cama. 
El nom d'aquest darrer disc fa referència a un verd turó a prop de la seva localitat natal, de la que pren idees per als títols i les caràtules de moltes de les seves obres, com Late Night Final (2001), crit dels venedors del diari vespertí Sheffield Star; Lowedges (2003), un barri de la urbs; Coles Corner (2005), la cantonada d'un centre comercial i habitual punt de trobada de parelles des de fa generacions o Lady's Bridge (2007), un dels ponts de la ciutat font d'inspiració en la que, defugint cants de sirena que el cridaven a Londres, ha decidit seguir vivint. Per als lectors "completistes" interessats, els dos LP que manca esmentar son Truelove's Gutter (2009) i Standing In The Sky's Edge (2012), la relació dels títols dels quals amb la provinciana Sheffield no us puc concretar.
A més a més de tota aquesta obra personal, aquest cotitzat músic ha participat en la gravació de discos de gent tan diversa com el mateix Jarvis Cocker,  The Manic Street Preachers,  Arctic Monkeys, Elbow, Robbie Williams, Beth Orton, Lisa Marie Presley, Nancy Sinatra i alguns més, als que ha aportat la seva tècnica i els seus coneixements, fruït de la passió, des de ben jovent, per músics americans de post-guerra con Lee Hazlewood (el geni compositor i productor de la millor Nancy Sinatra), Roy Orbison, Elvis Presley o Scott Walker, que han influït en el seu recognoscible estil de crooner del segle XXI.
Com podreu apreciar a la CdD d'avui, el tema homònim que enceta, a mode de suite, el que, per a mi, és el seu millor LP, la seva elegant veu de baríton s'embolcalla amb exuberants arranjaments orquestrals que tenen continuïtat en la resta de l'àlbum (Just Like The Rain, Hotel Room, The Ocean, Born Under A Bad Sign...), tan romàntic com poc amarg ni autocompassiu. Un disc en el que hi trobarem trets de rockabilly, country i primitiu rock & roll, així com de blues, jazz i pop vintage dels anys 40 i 50, el que el converteix en una obra com d'una altra època que, no obstant, és perfectament vigent.
Imagineu-vos ara a un home, sol en aquesta cantonada de Fargate amb Church Street, de Sheffield, un plujós vespre de tardor, mirant, esperant que passa, com reflecteix la primera part de la tornada que fa:

    I’m going down town where thre’s music                   Vaig baixar a la ciutat, on hi ha música
    I’m going where voices fill the air                                Vaig on les veus omplen l’aire
    Maybe there’s someone waiting for me                       Potser hi ha algú esperant-me
    With a smile and a flower in the hair                           Amb un somriure i una flor al cabell

I que, malauradament, no acaba bé, ja que ningú no l'espera...ni somriures ni flors apareixen per en lloc.

- RICHARD HAWLEY. Coles Corner. Coles Corner (2005).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada