We're Not Gonna Take It (The Who)

Aquest poster de THE WHO, amb la inscripció "The Kids Are Alright." (el títol de un dels seus primers hits) va penjar durant uns quants anys, a la meva adolescència, d'una de les parets de l'habitació sota teulada de les golfes de casa, a la que tota la colla anomenàvem "El Cau", i que va esdevenir un veritable santuari musical per a nosaltres.
I es que aquesta banda de rock britànica va ser, en el seu moment, la més important del mon, desprès dels inabastables The Beatles i The Rolling Stones, amb els que van lloc al fenomen conegut, primer als USA i desprès a la resta del planeta com la "british invasion".

La mítica formació original estava composta pel cantant Roger Daltrey, pel guitarrista i compositor principal Peter Townshend, pel bateria Keith Moon (mort prematurament als 32 anys per sobredosi de psicofàrmacs) i pel baixista John Entwistle (mort als 57 anys per una cardiopatia secundaria a l'abús de cocaïna) i es van donar a conèixer gràcies en part a les seves enèrgiques actuacions en viu -que sovint acabaven amb la destrucció dels instruments- en festivals com els de Monterey, Woodstock o Isle of Wight. 

La seva època daurada va ser entre 1964 i 1983, moment en el que es van separar oficialment, per anar tornant a reaparèixer esporàdicament els dos membres supervivents fins a l'actualitat. Musicalment els podríem situar entre el rock psicodèlic i el punk, amb la particularitat, per desig exprés de Townshend i en contra dels altres membres, de donar a les composicions un contingut temàtic unificat per a cada àlbum, el que posteriorment es va anomenar "òpera rock" i els seus discos més interessants son My Generation (1965), amb temes com l'homònim que ha esdevingut un clàssic del rock -i, per a alguns, en base a la lletra i a la guitarra, la primera cançó punk de la història- o l'esmentat The Kids Are Alright; The Who Sell Out (1967), el primer ja clarament conceptual; Tommy (1968), al que ens referirem desprès; Live At Leeds (1970), un dels millors discos en directe de la història; Who's Next (1971), els que conté temes en els que destaca l'ús, en aquell moment innovador, de sintetitzadors, com Baba O'Riley i Won't Get Fooled Again, popularitzats darrerament per ser la banda sonora de les sèries de televisió C.S.I. i Quadrophenia (1973), la segona òpera rock, desprès de Tommy, excessivament pretensiosa i grandiloqüent i complicada de presentar en directe. 
A partir d'aquí la mort de Moon i els problemes amb l'alcohol de Townshend van derivar en una espiral de problemes que van minvar la seva creativitat i, desprès de quatre discos més, van plegar, per, tal com he dit abans, anar tornant periòdicament amb motius diversos (concerts benèfics com el Live Aid 1985, aniversaris de discos, festivals com Glastonbury 2007, Jocs Olímpics de London 2012...) i fa només uns mesos estaven de gira per Amèrica del Sud.

Tommy, el seu quart disc, és el primer àlbum de rock amb una línia narrativa que va progressant al llarg dels dos LP que el formen, en el que es detalla la vida d'un noi que, a conseqüència d'un fet traumàtic (presencia l'assassinat de l'amant de sa mare per part del seu pare) queda sord, cec i mut, conservant el tacte com a únic sentit i gràcies al qual i amb l'ajut de drogues al·lucinògenes, es convertirà en un fenomen en el joc del pinball. Desprès de moltes peripècies, que inclouen l'abús sexual, recupera els sentits quant la seva mare trenca tots els miralls de la casa, es converteix en un líder messiànic en base a aquesta cura miraculosa però la seva actitud despòtica li fa perdre els adeptes per acabar refugiant-se de nou en el seu fur intern, episodi final del disc i que explica la CdD d'avui.

És possible que alguns seguidors del blog conegueu la versió cinematogràfica de la obra, dirigida per Ken Russell el 1975 i protagonitzada pel mateix Daltrey en el paper de Tommy i amb la participació de moltes estrelles del rock com Elton John, Tina Turner o Eric Clapton, i actors com Jack Nicholson o Oliver Reed, amb petites variacions en el guió original (aquí és l'amant qui assassina el pare) que no en canvien significativament el sentit de la obra. Tanmateix es va estrenar com a Musical a Brodway, sota la direcció de Des McAnuff, el 1993. 

We're Not Gonna Take It, com he dit, és la darrera cançó del doble LP, descriu com els seguidors de Tommy rebutgen la nova religió que els prohibeix l'alcohol i les drogues i els obliga a jugar al pinball i va seguida, a la part final, de See Me, Feel Me, tema recurrent al llarg del disc, que ja apareix a Go To The Mirror, així com de la tornada Listening To You, destacant la necessitat del personatge de ser guarit... "Míra'm, sent-me, toca'm, guareix-me..." diu.

Townshend (amb seriosos problemes auditius des de fa anys) i Daltrey van interpretar aquesta cançó, juntament amb Baba O'Riley i My Generation, a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics London 2012 però, per a CdD, hem quedo amb la memorable interpretació que en van fer al Festival de Woodstock de 1969, que teniu a continuació, en la que no poden faltar els jocs del cantant amb el cable del micròfon i els sals i els exagerats moviments del braç dret, coneguts popularment com a "molinets", del guitarrista.

- THE WHO. We're Not Gonna Take It. Tommy (1968).

Encrypted Bounce (Thee Oh Sees)

John Dwyer, nascut a Providence (Rhode Island, USA) i, fins fa poc, resident a San Francisco (California) és un músic prolífic com pocs. Va iniciar la seva carrera amb el nom de Orinoka Crash Suite (OCS), amb el que va gravar tres discos, activitat que va complementar amb altres bandes secundàries com Pink And Brown, Zeigenbock Kopf o Coachwhips, abans de passar-se a anomenar Orange Country Sound (mantenint l'acrònim OCS), The OhSees i, dos discos desprès, THEE OH SEES, formació amb la que ha publicat, entre el 2008 i el 2014, vuit àlbums (i infinitat d'EPs), els més interessants dels quals son The Master's Bedroom Is Worth Spending A Night In (2008), Carrion Crawler/The Dream (2011) i Floating Coffin (2013).

Durant aquest temps l'estil d'aquest frenètic compositor ha evolucionat, des d'un pop acústic, passant pel garage-punk, el krautrock i el noise, fins al pop-rock psicodèlic actual, que presenten en directe amb espectacles enèrgics i estèticament capritxosos, amb una troupe en la que han participat membres de moltes formacions de l'ària de la badía, com The Dodos o Ty Segall, així com de l'altre extrem del país, com TV On The Radio.

A finals de l'any passat Dwyer, a les acaballes d'un concert, va insinuar que la banda ho deixaria estar durant un temps indefinit però la realitat ha estat que se'n ha anat a viure a Los Angeles (diu que en busca de millor clima...i lloguers més econòmics!), s'ha desfet en gran part dels acompanyants habituals, Brigid Dawson, Petey Dammit i Mike Shoun i, tocant ell la majoria d'instruments i amb la participació del seu col·laborador habitual, el músic i enginyer Chris Woodhouse ens han sorprès, només sis mesos desprès, amb aquest Drop (2014), que presenta en directe amb un reduït format trio, amb ell a la guitarra, Timothy Hellman al baix i Nick Murray a la bateria.

El que més m'agrada de l'àlbum, els nou temes del qual han estat composats per l'impredictible Dwyer, és l'equilibri entre els moments de caos i de control, amb acrobàcies que, en temes com King's Nose o The Lens, ens transporten a la millor època de The Beatles, amb arranjaments de cello i, ay!, de clavicèmbal, que sembla que s'hagin escapat de Penny Lane o In My Life. 

Com a CdD he escollit el track número dos, un dels temes més crus del disc, amb un ritme taquicàrdic i unes rullades escales de guitarra, mirant aquí més al punk-rock de Iggy Pop & The Stooges que no als fab four de Liverpool, però sempre amb els anys 60 en el punt de mira. 

Psicodèlia com la de quan jo era petit!!!

- THEE OH SEES. Encrypted Bounce. Drop (2014).

Advertiment: El segon enllaç, corresponent a una gravació en directe de qualitat pèssima, el recomano exclusivament als seguidors incondicionals (fans) de la banda.

Twenty Four Hours (Joy Division)

Fa uns dies vaig veure a la TV la pel·lícula Control (Anton Corbijn, 2007), un biòpic que narra els darrers mesos de la vida del malaurat Ian Curtis, fins a la seva mort per suïcidi, als 23 anys, penjant-se d'una corda a la cuina de casa seva, amb música de fons, concretament el disc The Idiot (1977) del seu admirat Iggy Pop.

Magníficament interpretada per l'actor Sam Riley, la cinta, premi a la Millor Pel·lícula Europea en el Festival de Cannes i basada en la biografia oficial, titulada Touching from a distance, Ian Curtis and Joy Division (1995), escrita per la seva vídua, Deborah Curtis, ens mostra la controvertida vida d'aquest personatge, intel·lectualment brillant, amb una sòlida formació literària, però amb una salut molt precària, víctima d'agorafòbia i d'una epilèpsia mal controlada,  i una vida sentimental desgraciada. Casat molt jove i amb una filla petita, va tenir un sonat affaire amb la periodista belga Annik Honoré, amb la que va tallar només uns dies abans de morir, víctima d'una profunda depressió, passant a engruixir la llista d'ànimes decadents i turmentades que han esdevingut poetes maleits del rock.

Juntament amb Bernard Sumner (guitarra, teclats), Peter Hook (baix) i Stephen Morris (bateria), tots de Manchester (UK), una depriment ciutat industrial en hores baixes, l’any 1976 van formar JOY DIVISION, grup controvertit des del propi nom, que fa referència al grup de dones jueves utilitzades com a esclaves sexuals als camps de concentració -recomano a qui estigui interessat en el tema la novel·la La casa de les nines, de Ka-Tzetnik 13633 (1955)- fins a la estètica filonazi, que els més ben pensats atribueixen a l'esperit provocador, una de les bandes més importants de la dècada dels 80. 

El seu estil es caracteritzava per una base rítmica hipnòtica, amb l'insòlit predomini del baix sobre la guitarra, que passava a un segon pla, uns subtils arranjaments electrònics i la veu de baríton, extremadament inexpressiva i monòtona de Curtis, autor d'unes lletres depriments i van ser pioners, juntament amb bandes com Siouxsie & The Banshes o The Cure, d'un estil, conegut des d'aleshores com a post-punk. Val la pena esmentar també la forma tan excèntrica de ballar del cantant, amb unes convulsions que evocaven atacs d'epilèpsia -que en alguna ocasió, es van confondre amb veritables crisis succeïdes mentre actuava- i l'actitud de tota la banda a l'escenari, amb la que, quatre nois aparentment callats i normals a fora, creaven atmosferes enigmàtiques fins a la desolació.

Amb només dos àlbums, Unknown Pleasures (1979) i Closer (1980), publicat pòstumament a la desaparició de Curtis, han passat a la història del rock i, tot i la seva curta carrera i el seu estatus de "grup de culte", la seva influència en grups contemporanis com Bauhaus, U2 o els espanyols Gabinete Caligari s'allarga fins a la actualitat, del que poden donar fe bandes com Bloc Party, Interpol o Editors.

Les tres membres restants, sempre amb Sumner com a cap musical no oficial, i amb nous membres, van continuar carrera amb el nom de New Order amb el que, mantenint independència i qualitat, van trobar un so distintiu, fruit de la fusió del post-punk inicial amb la música electrònica, i dels quals us recomano discos com Power, Corruption & Lies (1983), Technique (1989) o el més accessible Republic (1993).

La CdD d'avui és el track número 7 de Closer, un àlbum tan depressiu i devastador com la seva caràtula, amb un disseny  de Peter Saville en la que figura el nom del disc però no del grup, amb una fotografia de Bernard Pierre Wolff que representa un detall de la escultura de Demetrio Paernio per a la tomba de la família Appiani al cementeri Staglieno, a Gènova (Itàlia), i que sembla anticipar-se profèticament a la idea del suïcidi de Curtis qui, aclaparat pels viatges, els concerts en els que el públic demanava que representés el paper de boig a l'escenari sense prestar atenció a les seves lletres, com aquesta Twenty Four Hours en la que, desprès d'una lúgubre introducció de baix i un rabiós remolí de guitarra, diu "un núvol gris penja sobre mi, marca cada moviment...", l'himne definitiu de Joy Division.

Pot haver música trista més bonica?

- JOY DIVISION. Twenty Four Hours. Closer (1980).

My Sharona (The Knack)

Els seguidors del blog aficionats al cinema que hagueu vist la pel·lícula Reality Bites (Ben Stiller, 1994) recordareu la escena en la que Wynona Ryder i els seus amics (entre el quals hi ha l’Ethan Hawke) entren a comprar a la botiga de una benzinera, moment en el que comença a  sonar una cançó a la radio, li demanen a l'encarregat que apugi el volum i es posen les dues noies a ballar frenèticament (vegeu aquí).

Doncs aquesta és la CdD d'avui, un tema de la banda californiana THE KNACK, liderada pel cantant, segona guitarra i compositor principal Doug Fieger (mort el 2010, amb 57 anys, de càncer de pulmó), qui, amb un estil molt representatiu del que es coneix com a power-pop, van assolir un considerable èxit comercial amb el seu primer disc, Get The Knack (1979), un dels àlbums de debut més reeixits de la història, al que va contribuir el primer single del mateix, My Sharona. 

Però l'èxit aclaparador d'aquesta cançó no hauria de fer oblidar la resta del LP, amb un estil força influenciat per The Beatles, amb melodies enganxoses, inspirades harmonies vocals i intensos riffs, del que en destacaria altres  com Let me Out, You Number Or Your name, Oh Tara, Good Girls Don't o Heartbeat, un tema popularitzat abans per Buddy Holly, sempre amb temàtiques luxurioses sobre el costat més fosc de l'adolescència.

Malauradament, Get The Knack representa també com n'és d'efímera la fama, sobretot si està tan mal gestionada com la dels nostres protagonistes d'avui, que van adoptar una actitud prepotent, negant-se a concedir entrevistes a una premsa que aviat es va tornar hostil cap a ells, fins el punt de popularitzar un eslògan, “Knuke The Knack” (Destruir a The Knack), i amb crítiques ferotges als seus següents dos discos, van acabar provocant la dissolució del grup. Deu anys desprès van tornar a intentar-ho, fins en tres ocasions més, amb la formació inicial excepte el bateria, sense aconseguir aixecar el vol.

La CdD, My Sharona, s'inicia amb una hercúlia secció rítmica, amb la bateria de Bruce Gary i el baix de Prescott Niles, seguida del riff implacable del guitarrista principal i coautor del tema, Berton Averre, que ha esdevingut un clàssic del rock i tracta biogràficament de la relació sentimental del lletrista, un sàtir Fieger, aleshores de 26 anys, amb una estudiant de secundària de 17, la tal Sharona Alperin, avui en dia una reeixida agent de la propietat immobiliària de luxe de Los Angeles (California, USA) a la que la fama de la cançó que porta el seu nom no li ha anat gens de malament a l'hora d'ajudar a les celebritats a trobar la casa dels seus somnis.

Com he dit al principi, aquesta cançó ha tornat a estar de moda en diverses ocasions, a més a més de la esmentada, per formar part de la banda sonora (soundtrack) de The Simpson o Super 8 (J.J. Abrams/Steven Spielberg, 2011).

Com a anècdota us recomano que us fixeu en el tartamudeig del cantant quan pronuncia el "Muh Muh Muh Sharona", reminiscència d'altres de famosos com el de Roger Daltre (The Who) a My my my my Generation; de David Bowie a Ch ch ch ch changes o de Antonio Vega (Nacha Pop) en el Mi ca ca cabeza da vueltas persiguiéndote a la mítica Chica de ayer.

- THE KNACK. My Sharona. Get The Knack (1979).

Horseshoe (Withered Hand)

Dan Willson, nascut a London (England), treballava com a editor multimèdia a Edinburgh (Scotland), activitat que compaginava amb la de músic en diversos grups punk, quant, poc temps desprès de la mort d'un amic i d'haver estat pare, la seva esposa li va regalar pel seu 30 aniversari una guitarra acústica, circumstàncies que, plegades, li van fer prendre una determinació, la de llançar-se de cap a un projecte musical en solitari, això si, sota l'àlies de WITHERED HAND, amb un estil musical ben diferent.

El seu primer disc, Good News (2009), va rebre molt bones crítiques però ha estat el següent, per al que hem hagut d'esperar cinc anys, New Gods (2014), el que el pot consagrar definitivament. Aquest ara cantautor indie-pop sembla tenir bons contactes dintre de la escena musical local ja que, per a la gravació del disc, ha contat amb el productor Tony Doogan, conegut pels seus treballs per a Belle& Sebastian, vells coneguts de la CdD, Teenage Fanclub o The Delgados (als que algun dia ens haurem de referir) i amb la col·laboració de membres dels mateixos Belle & Sebastian, The Vaselines, King Creosote i Frightened Rabbit (se m'està girant feina!).

Però la gràcia és que, amb tot aquest elenc, el seu estil, caracteritzat per una veu imponent, tot i què vacil·lant, no tira tant cap al pop de les humides contrades del sud de les highlands com cap a la solejada east-cost americana, amb guitarres que ens evoquen als mítics Byrds o Big Star o  a bandes contemporànies com Avi Buffalo o The Shins i amb títols tan eloqüents com The King Of Hollywood o California. 

L'àlbum és una memorable col·lecció de cançons, totes de gran qualitat, tan musical com literàriament, com Black Tambourine, Love Over Desire, Fall Apart o la que dóna nom a l'LP, New Gods,  en les que l'autor demostra un bon coneixement dels recursos clau en la composició, gaudint, tant en el drama com en l'humor, del so de les paraules i la sensació de les frases, el que podreu apreciar millor els que tingueu bon coneixement de "la llengua de Shakespeare".

La CdD, Horseshoe,  és el tema que obre el disc i t'atrapa des del primer vers en el que, desprès d'una breu introducció de guitarra acústica, a la que se sumen els tambors i el piano,  diu "Aquí vaig, peus torts cap a dins, a la baralla de pes ploma..." (moment abans de que vagi cap a terra, amb la sospita que el rival amagava una ferradura -horseshoe- a dintre del guant de boxa!) i amb una preciosa tornada que, si us hi voleu afegir, fa:

          We could kill our friends

          We could sing a song that never ends, again

          Tell me was it easy to pretend?

          That nobody is dead

          That nobody you love will ever die?

- WITHERED HAND. Horseshoe. New Gods (2014).

It Beats For You (My Morning Jacket)

MY MORNING JACKET és una banda de Louisville (Kentucky, USA), liderada, des de finals dels 90, pel cantant, guitarrista i compositor Jim James, l'estil de la qual és una barreja de folk, country i rock psicodèlic, el que els seguidors de la CdD ja sabeu que coneixem com a alt-country, caracteritzada en els seus primers discos per un so amb molta reverberació, -intencionadament buscada gravant en llocs insòlits com graners- i uns concerts en directe realment entusiastes que els han fet guanyar el respecte dintre del circuït del rock alternatiu.

Però l'èxit (més o menys) majoritari els va arribar en el seu quart àlbum, Z (2005), en el que van introduir unes quantes novetats, com el canvi dels estudis de gravació locals de Kentucky a Nova York, la incorporació d'algun instrument més (sintetitzadors, bases pregravades, saxòfon) que els va donar profunditat i, sobretot, la contractació de l'experimentat productor britànic John Leckie (que havia triomfat amb treballs per a Radiohead, The Stone Roses o The Verve) que els va obrir nous camins, més innovadors i experimentals. 

Tot i que  Z segueix sent la seva cimera, han publicat un disc en directe i dos discos d'estudi més en els que mantenen un acceptable nivell creatiu, nivell que James manté amb el seu altre grup, Monsters Of Folk, integrat per Conor Oberst i un altre Bright Eyes, Mike Mogis, i M. Ward, ja ho veieu, una mena de CSN&Y del segle XXI.

Z és un àlbum difícil de classificar, del que destacaria els riff de guitarra i l'ús intensiu dels sintetitzadors, sota la producció detallista i transparent de Leckie, i comparteix alguns aspectes amb obres de grups com Bon Iver, Fleet Foxes i vells coneguts del blog, com The Decemberists, Band OfHorses, Midlake (veure el post de John Grant) o, fins i tot, Wilco. Com podreu apreciar a la CdD d'avui, It Beats 4 U, el track número dos del disc, demostren una enorme capacitat per desenvolupat atmosferes carregades d'emotivitat i subtilesa, un equilibri perfecte entre tecnologia i tradició.

- MY MORNING JACKET. It Beats For You. Z (2005).

Long Tall Sally (Little Richard)

El capítol PdR'n'R4 està dedicat a un dels artistes més importants de la història del rock, tot i què la seva vida artística realment creativa es va limitar a uns poc anys de l'inici de la seva carrera, en els que va contribuir decisivament a la popularització d'aquest estil, barreja de rhythm & blues i soul, del que ell mateix es va definir com a "arquitecte", i no li discutirem que en va establir les bases, oi?

Ens referim a Richard Wayne Penniman, nascut en una família nombrosa de classe baixa a Macon (Georgia), a la que va abandonar d'adolescent amb motiu de la intolerància del seu pare –molt sever, tot i què ell mateix feia tripijocs destil·lant whisky il·legalment -  envers la seva precoçment manifesta homosexualitat (de la que, per cert, va abominar uns anys desprès). A alguns seguidors de la CdD es possible que el nom de pila no us soni gaire però no així el nom artístic amb el que encara avui en dia el reverenciem...LITTLE RICHARD.

Amb una base, com molts altres cantants afroamericans, en la música gospel de les esglésies pentecostals, va començar a cantar pel carrer i alguns bars de mala mort, amb la sort de ser adoptat per un matrimoni blanc que li va permetre desenvolupar les seves aptituds, primer formant el seu propi grup, The Upsetters, i desprès, per imposició de les discogràfiques, acompanyat de músics de prestigi.

El seu estil, aparentment primari, en base a la energia elèctrica de la seva veu, la frenètica interpretació al piano i a un ritme implacable al que contribuïa el saxo de Lee Allen, es va fer ràpidament popular, al que també va ajudar el plagi per part de músics blancs com Pat Boone i en poc temps va gravar, entre 1955 i 1957, un seguit d'èxits com Tutti Frutti, Long Tall Sally, Slippin' And Slidin, Jenny Jenny, The Girl Can't Help In, Keep-A-Knockin, Good Golly, Miss Molly... la majoria recopilades en un LP que ha esdevingut clàssic, Here's Little Richard (1957).

Però, de cop, la sorpresa! Un incident en un vol (es va incendiar un motor) durant una gira per Austràlia el 1957 va precipitar una decisió que ja anava rumiant des de feia uns mesos, va abandonar la agitada vida d'una rock & roll star per fer-se ministre de l'església. Hauríem pogut perdre per a sempre més a un dels més carismàtics pioners del rock si, el 1962, no hagués reconsiderat la decisió, probablement pel  fenomen tantes vegades comentat al blog , la coneguda "british invasion" dels USA per part de The Beatles, The Rolling Stones, The Who i altres que van reconèixer la seva admiració, demostrada per les versions que van fer dels seus hits.

Va tornar al mon del espectacle i va seguir gravant discos i actuant en pel·lícules musicals però la seva vida sempre ha estat un carrusel, amb excessos amb les drogues i el sexe, el que li ha portat problemes amb l'església, de la que manté la llicència que li ha permès celebrar sonades bodes com les de Cindy Lauper o de Bruce Willis amb Demi Moore. 

Ha col·laborat musicalment amb artistes com Jimi Hendrix, Michael Jackson, Iggy Pop o Madonna però, sobretot, ha seguit actuant en el circuït de la nostàlgia, amb constants aparicions en programes d'entreteniment com una llegenda vivent, vestit i maquillat de forma extravagant...vaja, amb la icònica imatge amb la que els més joves seguidors del blog el reconeixereu.

La seva cançó més coneguda, no cal que us ho digui, és Tutti Frutti, un altra manera de dir, en argot, gai, el seu primer èxit comercial després d'una dotzena de gravacions prèvies, versionada per multitud d'artistes a llarg de la història del rock i que conté una frase amb una anècdota que us explico, la lletra original deia així:

          Tutti Frutti, good booty

          If it don't, don't force it

          You can grease it, make it easy...

que ve ser més o menys:

          Tutti Frutti, bon botí

          Si no entra, ho ho forcis

          Pots untar, fer-ho fàcil...

el que, com us podeu imaginar, li van "suggerir" modificar i va donar lloc a un vers que ha esdevingut mític i que ha donar nom a llibres com el de Nik Cohn (1969) o programes de TV com el de Carlos Tena (TVE, 1985)

          Tutti Frutti, aw rooty

          Tutti Frutti, aw rooty...

          A-wop-bom-a-loo-mop-a-lomp-bom-bom!!!

Però com la majoria ja la haureu escoltat moltes vegades, he escollit com a CdD un altra de les meves preferides, Long Tall Sally, i no solament meva, eh?, que el mateix Paul McCartney va dir que va ser la primera cançó que va cantar en públic. És un tema composat pel mateix Little Richard, en col·laboració amb el productor Robert "Bumps" Blackwell i Enotris Johnson, gravat amb els millors músics de sessió del moment, evidentment amb el saxofonista Lee Allen abans esmentat, publicat l'any 1956, convertit en un dels més representatiu del rock & roll i versionat per centenars d'artistes de tots els temps, entre ells The Beatles, és clar.

 I ara, a veure qui es pot resistir.

         I'm gonna tell Aunt Mary about Uncle John

        He claims he has the music, but he has a lot of fun

        Oh baby, yes, baby

        Ooh, baby, havin' me some fun tonight, yeah

       Well, long tall Sally...

- LITTLE RICHARD. Long Tall Sally. Here's Little Ricahard (1956).