divendres, 17 d’octubre de 2014

Long Tall Sally (Little Richard)

El capítol PdR'n'R4 està dedicat a un dels artistes més importants de la història del rock, tot i què la seva vida artística realment creativa es va limitar a uns poc anys de l'inici de la seva carrera, en els que va contribuir decisivament a la popularització d'aquest estil, barreja de rhythm & blues i soul, del que ell mateix es va definir com a "arquitecte", i no li discutirem que en va establir les bases, oi?
Ens referim a Richard Wayne Penniman, nascut en una família nombrosa de classe baixa a Macon (Georgia), a la que va abandonar d'adolescent amb motiu de la intolerància del seu pare –molt sever, tot i què ell mateix feia tripijocs destil·lant whisky il·legalment -  envers la seva precoçment manifesta homosexualitat (de la que, per cert, va abominar uns anys desprès). A alguns seguidors de la CdD es possible que el nom de pila no us soni gaire però no així el nom artístic amb el que encara avui en dia el reverenciem...LITTLE RICHARD.
Amb una base, com molts altres cantants afroamericans, en la música gospel de les esglésies pentecostals, va començar a cantar pel carrer i alguns bars de mala mort, amb la sort de ser adoptat per un matrimoni blanc que li va permetre desenvolupar les seves aptituds, primer formant el seu propi grup, The Upsetters, i desprès, per imposició de les discogràfiques, acompanyat de músics de prestigi.
El seu estil, aparentment primari, en base a la energia elèctrica de la seva veu, la frenètica interpretació al piano i a un ritme implacable al que contribuïa el saxo de Lee Allen, es va fer ràpidament popular, al que també va ajudar el plagi per part de músics blancs com Pat Boone i en poc temps va gravar, entre 1955 i 1957, un seguit d'èxits com Tutti Frutti, Long Tall Sally, Slippin' And Slidin, Jenny Jenny, The Girl Can't Help In, Keep-A-Knockin, Good Golly, Miss Molly... la majoria recopilades en un LP que ha esdevingut clàssic, Here's Little Richard (1957).
Però, de cop, la sorpresa! Un incident en un vol (es va incendiar un motor) durant una gira per Austràlia el 1957 va precipitar una decisió que ja anava rumiant des de feia uns mesos, va abandonar la agitada vida d'una rock & roll star per fer-se ministre de l'església. Hauríem pogut perdre per a sempre més a un dels més carismàtics pioners del rock si, el 1962, no hagués reconsiderat la decisió, probablement pel  fenomen tantes vegades comentat al blog , la coneguda "british invasion" dels USA per part de The Beatles, The Rolling Stones, The Who i altres que van reconèixer la seva admiració, demostrada per les versions que van fer dels seus hits.
Va tornar al mon del espectacle i va seguir gravant discos i actuant en pel·lícules musicals però la seva vida sempre ha estat un carrusel, amb excessos amb les drogues i el sexe, el que li ha portat problemes amb l'església, de la que manté la llicència que li ha permès celebrar sonades bodes com les de Cindy Lauper o de Bruce Willis amb Demi Moore
Ha col·laborat musicalment amb artistes com Jimi Hendrix, Michael Jackson, Iggy Pop o Madonna però, sobretot, ha seguit actuant en el circuït de la nostàlgia, amb constants aparicions en programes d'entreteniment com una llegenda vivent, vestit i maquillat de forma extravagant...vaja, amb la icònica imatge amb la que els més joves seguidors del blog el reconeixereu.
La seva cançó més coneguda, no cal que us ho digui, és Tutti Frutti, un altra manera de dir, en argot, gai, el seu primer èxit comercial després d'una dotzena de gravacions prèvies, versionada per multitud d'artistes a llarg de la història del rock i que conté una frase amb una anècdota que us explico, la lletra original deia així:

          Tutti Frutti, good booty
          If it don't, don't force it
          You can grease it, make it easy...

que ve ser més o menys:

          Tutti Frutti, bon botí
          Si no entra, ho ho forcis
          Pots untar, fer-ho fàcil...

el que, com us podeu imaginar, li van "suggerir" modificar i va donar lloc a un vers que ha esdevingut mític i que ha donar nom a llibres com el de Nik Cohn (1969) o programes de TV com el de Carlos Tena (TVE, 1985)

          Tutti Frutti, aw rooty
          Tutti Frutti, aw rooty...
          A-wop-bom-a-loo-mop-a-lomp-bom-bom!!!

Però com la majoria ja la haureu escoltat moltes vegades, he escollit com a CdD un altra de les meves preferides, Long Tall Sally, i no solament meva, eh?, que el mateix Paul McCartney va dir que va ser la primera cançó que va cantar en públic. És un tema composat pel mateix Little Richard, en col·laboració amb el productor Robert "Bumps" Blackwell i Enotris Johnson, gravat amb els millors músics de sessió del moment, evidentment amb el saxofonista Lee Allen abans esmentat, publicat l'any 1956, convertit en un dels més representatiu del rock & roll i versionat per centenars d'artistes de tots els temps, entre ells The Beatles, és clar.
 I ara, a veure qui es pot resistir.

         I'm gonna tell Aunt Mary about Uncle John
        He claims he has the music, but he has a lot of fun

        Oh baby, yes, baby
        Ooh, baby, havin' me some fun tonight, yeah

       Well, long tall Sally...

- LITTLE RICHARD. Long Tall Sally. Here's Little Ricahard (1956).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada