Pretty In Pink (The Psychedelic Furs)

THE PSYCHEDELIC FURS, nom inspirat en la cançó Venus In Furs de The Velvet Underground, composada, com la majoria, per Lou Reed, és un grup britànic format pels germans Richard (cantant i lletrista) i Tim Butler (baix) més un grup de músics variable en el temps, dels que cal destacar el guitarrista John Ashton i el saxofonista Duncan Kilburn.

El seu estil parteix del post-punk imperant a finals dels 70 amb aproximacions al pop melòdic, més comercial, dominat instrumentalment per les guitarres i el saxo, però amb una potent secció rítmica, com es podrà apreciar a la CdD d'avui, i, en la part vocal, per la singular, potser una mica monòtona, veu del cantant que a alguns els recorda la a de John Lydon (també conegut com a Johnny Rotten, dels Sex Pistols) però a mi, especialment, a un vell conegut del blog, en Kevin Weatherill, dels Immaculate Fools.

Van debutar amb l'homònim Psychedelic Furs (1980), que va anar seguit de 7 àlbums més en els onze anys següents, moment en que sembla que se'ls van fondre els ploms i, tot i seguir actuant fins a l'actualitat -una temporada amb el nom de Love Spit Love, en la que van gravar dos discos més- la seva obra posterior s'ha limitat a diverses recopilacions i "Greatest Hits". Richard Butler ha publicat el 2006 un disc homònim en solitari, sense més continuïtat.

Els seus LP més interessants son el segon, Talk Talk Talk (1981), el tercer, Forever Now (1982) i el quart, Mirror Moves (1984), amb els que van aconseguir un notable èxit entre el públic i la crítica especialitzada, que va destacar com a tret característic de la banda el pont entre la new wave i el synth-pop que tant imperaria en aquella dècada, amb tocs de rock psicodèlic, el que algú va definir com a "beautiful chaos". Amb tot i això penso que els “Furs” han estat un grup infravalorat en el seu moment d’esplendor, probablement enfosquits per altres com Echo & The Bunnymen, Siouxsie & The Banshees o Joy Division.

Talk Talk Talk és un àlbum sensual i hipnòtic i conté uns quants temes interessants, com Dumb Waiters o She Is Mine, però el més conegut és el que obre el disc, Pretty In Pink, una oda al desamor, com la majoria de les seves composicions, que va tornar a reeixir comercialment uns anys desprès, amb motiu de formar part de la banda sonora de la pel·lícula del mateix nom, Pretty in Pink (Howard Deutch, 1986), traduïda aquí com La noia de rosa.

I és precisament aquesta cançó la escollida per a CdD d'avui, de la que destacaria la particular veu del cantant, el potent acompanyament "amb tot", una mica i salvant les distàncies, a l'estil E Street Band i el riff de guitarra que us evocarà el de Sweet Jane, un altre tema, com l'esmentat Venus In Furs, de Lou Reed per a la Velvet Underground.

- PSYCHEDELIC FURS. Pretty In Pink. Talk Talk Talk (1981).

Far From Me (Nick Cave & The Bad Seeds)

Amb Your Funeral...My Trial (1986), comprat fa 20 anys a New York City (USA)- ciutat a la que, precisament, he tornat aquest estiu- el quart i per a molts el millor àlbum de la seva primera època, vaig començar a col·leccionar la meva discografia particular de NICK CAVE, la qual consta actualment d'una dotzena de discos però que no tinc previst completar “so pena” d'haver d'ampliar, física i virtualment, l'espai de la meva discoteca.

I és que la obra de l'australià és incommensurable, com podreu apreciar tot seguit: Va començar a Melbourne als anys 70 amb el grup The Boys Next Door, el nom del qual van canviar el 1980 pel de The Birthday Party amb motiu del seu trasllat a London (UK) en busca d'oportunitats -van aconseguir publicar dos discos- i el 1984, definitivament a The Bad Seeds, amb el que han passat a la història de la música popular. El seu estil es caracteritza per un deliberat eclecticisme que va del rock al blues i al gospel, amb tocs arty i post-punk, interpretat dramàticament (i, a vegades, de forma una mica "macarra") amb una profunda i característica veu de baríton i amb foscos arranjaments musicals.

Amb grandíssims músics com els guitarristes Rowland S. Howard, Mick Harvey (l'únic que continua a la formació actual) o l'alemà Blixa Bargeld (de la banda Einstürzende Neubauten), la cantautora Anita Lane, el baixista i pianista anglès Barry Adamson o, en els darrers temps, de Warren Ellis (multiinstrumentista de la banda australiana Dirty Three), ha publicat LP's amb el nom de Nick Cave & The Bad Seeds, amb el seu propi com a solista, dos amb el grup Grinderman (amb membres de The Bad Seeds i altres), ha col·laborat amb Shane McGowan (de The Pogues), amb la banda Current 93, amb l'esmentat Barry Adamson, Johnny Cash, Pulp, Marianne Faithfull o Kylie Minogue, ha compost la banda sonora de pel·lícules de Wim Wenders i Martin Scorsese, juntament amb W. Ellis la de The Road/La carretera (John Hillcoat, 2009) i temes per a diverses pel·lícules, entre elles Scream, Batman Forever, Shek 2 i una de Harry Potter, ha participat com a guionista i actor en diversos films i, per si no en hi hagués prou, ha publicat mitja dotzena de llibres, un dels quals, And the Ass Saw the Angel (1989), va ser Book Of The Year del Time Out Magazine.

Els seus treballs més interessants podrien ser el seu debut, From Her To Eternity (1984), l'esmentat Your Funeral...My Trial (1986), The Good Son (1990), Henry's Dream (1992),  Let Love In (1994), The Boatman's Call (1997), al que ens referirem desprès, No More Shall We Part (2001), el doble Abattoir Blues/The Lyre Of Orpheus (2004), els dos amb Grinderman o Dig, Lazarus, Dig!!! (2008), de nou amb The Bad Seeds però molt influenciat per aquests dos darrers.

Amb aquesta producció em resultava difícil escollir una CdD d'aquest cràpula de vida dissipada, amb múltiples addiccions i relacions sentimentals, de les que es coneixen, si més no, amb artistes com les esmentades Anita Lane i Kylie Minogue, le breu però intensa i esbombada amb una favorita del blog, P.J. Harvey, o de fora del mon de l'espectacle, com la brasilera Viviane Carneiro, Beau Lazenby o, la seva parella actual, la model Susie Brick...però la recent publicació d'un disc en directe, Live From KCRW (2013), m'ha donat la solució.

És aquest un àlbum gravat en un programa de radio americà amb la formació actual de The Bad Seeds, els quals demostren que poden contenir la seva força potencial per oferir una actuació continguda, diria que solemnement reverencial, i que en cap moment fa honor al desplegament instrumental de la portada del disc, sinó tot al contrari, una interpretació esquelèticament simple, despullada, i a baix volum, però impecable.

El disc, de 12 temes, alguns de la seva darrera publicació, Push The Sky Away (2013), el quinzè amb els trenta anys que porta amb The Bad Seeds, i altres de tota la seva carrera, està molt allunyat del que podríem considerar un “greatest hits”, la selecció no és gens òbvia, però hi ha un tema que m'agrada especialment. És una cançó del seu desè disc, The Boatman's Call (1997), àlbum que va significar un radical canvi en el seu estil, dominat fins aleshores per les guitarres, passant a ser composat i interpretat en base al piano, sense abandonar el seu característic to de desolació, fosc i sinistre, amb lletres amb continguts violents i eròtics cuidades fins a l'extrem i que per a molts dels seu seguidors pot ser la obra culminant de la seva carrera.

Va ser una època especialment convulsa de la seva vida, desprès de quatre anys sense publicar res, dedicats a superar les seves addicions a l'alcohol i les drogues i les ruptures successives amb la seva esposa Viviane i la Polly (P.J. Harvey), de la que va ressorgir amb inspiració renovada, com ho proven la cançó que obre el disc, Into My Arms, una de les més cèlebres de la seva discografia, interpretada també al directe al KCRW, així com dos temes més d'aquest The Boatman's Call, People Ain't No Good, i la CdD d'avui.

El tema en qüestió és Far From Me, un impressionant rèquiem sobre una relació amorosa arruïnada, en el que la veu de Cave es veu acompanyada pel seu piano i el violí de Warren Ellis, el seu principal col·laborador en els darrers anys, i que podeu apreciar en la versió “live” actual del 2013, per a mi encara millor que la original del 1997, que teniu també a continuació.

- NICK CAVE & THE BAD SEEDS. Far From Me. Live From KCRW (2013)/The Boatman's Call (1997).

Nota: Comunico als interessats que avui, 3 d'octubre, està previst que surtin a la venda les entrades pel concert que faran a l'Auditori del Fòrum de BCN el dia 21 de maig de 2015.

Powder Blue (Elbow)

La recent publicació de The Take Off And Landing Of Everything (2014), el seu sisè disc, gravat als estudis Real World de Peter Gabriel, ha posat de nou d'actualitat als ELBOW, una de les bandes més infravalorades de la darrera dècada.

Aquesta formació britànica, liderada pel cantant i compositor Guy Garvey, s'ha mantingut estable des de que van començar a actuar a l'institut, com a deu anys abans de llançar el primer àlbum, Asleep In The Back (2001), obra que em va captivar, fins i tot més que The Seldom Seem Kid (2008), el quart i més reeixit de la seva discografia. El seu estil, dintre del rock alternatiu, es distingeix pel caràcter èpic i emotiu i, amb les seves virtuoses execucions instrumentals, complementades amb sumptuosos arranjaments orquestrals, assoleixen un nivell tan exquisit i subtil que alguns, incapaços de copsar tanta sofisticació, qualifiquen de pretensiós. Pitjor per ells, es clar que estem davant d'un grup relativament allunyat de modes i convencions basades en actituds contestatàries agressives i simples sinó davant d'una altra banda "de culte", amb un públic reduït però rabiosament fidel.

Per a CdD he escollit un tema de l'esmentat Asleep In The Back, un àlbum imponent, amb una atmosfera intensa i malenconiosa que funciona com un cos sòlid que, si un s'ha mentalitzat prèviament, es pot (m'atreveixo a dir "s'ha de") escoltar d'una seguida. Així hi trobarem el ressò de coneguts del blog com U2, Talk Talk, The Blue Nile o el mateix Peter Gabriel i d'altres que encara no han tingut CdD, com Radiohead, Joy Division o Coldplay, només és qüestió de parar bé l'orella.

Amb el tema Any Day Now el disc te un inici tan espectacular com és habitual a les seves obres, el que ja s'ha convertit en marca de la casa, però he preferit el track número 4, Powder Blue, que tracta sobre una parella amb problemes sentimentals, la part femenina de la qual pateix d'epilèpsia i, en un moment donat del text, ell li diu "I'm proud to be one you hold when the shakes begin", que ve a ser com "Estic orgullós de ser el que tens quan els tremolors (epilèptics s'entén) comencin".

Més emocionant impossible!

 - ELBOW. Powder Blue. Asleep In The Back (2001).

Hope There's Someone (Antony And The Johnsons)

Encara que el nom ho pugui suggerir, ANTONY AND THE JOHNSONS no son un grup sinó el vehicle pel que s'expressa l'incommensurable talent del compositor, cantant i pianista Antony Hegarty, un dels fenòmens musicals del començament del segle XXI.

D'origen britànic, ha desenvolupat la seva carrera professionals als Estats Units, primer a Califòrnia però sobretot a New York, on va arribar amb un magnífic primer disc, l'homònim Antony And The Johnsons (1998, reeditat al 2000), que va passar sense pena ni glòria, però amb la fortuna de despertar l'admiració d'una de les icones de la ciutat, el recentment traspassat Lou Reed, que es va convertir en el seu mecenes. L'èxit majúscul li va arribar amb el segon àlbum, l'espectacular I Am A Bird Now (2005),  nivell impossible de mantenir, tot i què els dos posteriors, The Crying Light (2009) i Swanlights (2010), s'hi aproximen més que dignament. Les darreres publicacions que li conec son el directe Cut The World (2012) i una insòlita i espectacular col·laboració amb Franco Battiato, Del suo veloce volo (2013).

El seu estil parteix del jazz, el gospel i el soul més intimistes amb aproximacions al cabaret, al pop barroc i la música de cambra, destacant la seva veu melodramàtica, amb un vibrato distintiu i inquietant, l'acompanyament de piano i unes lletres al voltant de l'amor, el dolor i la lluita contra la malaltia però, sobretot, la vida de les persones transgènere, de les que Antony es considera com a tal, el que queda patent a temes com My Lady Story, For Today I'm A Boy o You Are My Sister.

Per a la gravació de I Am A Bird Now va contar amb la col·laboració de grandíssims artistes de diverses generacions, com els seus admirats Boy George, ex Culture Club (que interpreta a duo la fascinat You Are My Sister, una de les millors cançons del disc) i l'esmentat Lou Reed (la guitarra del qual ens introdueix a Fistful Of Love), i els seus contemporanis Rufus Wainwright i Devendra Banhart i el resultat ha estat aquesta obra bonica i emotiva, per moments sinistra, a la que, sense exagerar, podem qualificar de gloriosa, venerada ja com una clàssica de la música pop.

La portada del disc contribueix a promocionar l'androginia del nostre protagonista, amb el toc "arty" que suposa la imatge de Candy Darling, transexual amiga de Lou Reed i Andy Warhol a la època de The Factory dels anys 70, fotografiada per Peter Hujar en el seu llit de mort, glamourosa fins i tot a prop del seu tràgic final afectada de leucèmia.

La CdD és el tema que obre el disc i estableix el to per a la resta, amb uns arranjaments variats i complexos, destinats a realçar la veu i el piano d'Antony, és un al·legat a favor de la companyia humana (“Espero que hi hagi algú que cuidi de mi quan em mori, quan me'n vagi...” diu a la primera estrofa) i, presteu atenció perquè, ja des dels primers segons, podreu copsar la increïble tècnica vocal d'aquest artista singular, una de les més transparents i belles de la música actual:

               Hope there's someone

               Who'll take care of me

               When I die, will I go...

-          ANTONY AND THE JOHNSONS. Hope There’s Someone. I Am A Bird Now (2005).

Heather (The Wedding Present)

THE WEDDING PRESENT, als que els seus seguidors anomenem simplement “The Weddoes”, son un grup d’indie-rock britànic, concretament de Leeds, en actiu des de 1985, l'únic membre permanent dels quals des de l'inici és el compositor, cantant i guitarrista David Gedge. En aquests anys han editat vuit discos, el darrer el 2012, amb un lapsus temporal de 9 anys, entre 1996 i 2005, període en que la banda, formada per Gedge i la seva companya Sally Murrell, va durar el que la seva relació sentimental, es va anomenar Cinerama i va gravar tres àlbums més.

Desprès de dos correctes discos de pop-rock, George Best (1987), com el nom del famós futbolista nord-irlandès, i Bizarro (1989), molt ben acollits per la crítica, sobretot pel famós DJ de la BBC John Peel, caracteritzats per guitarres accelerades amb estructures de tres acords i lletres al voltant  del desamor, la luxúria i la venjança, amb breus incursions en la crítica social i la política, els Weddoes van marxar als Estats Units i, amb la participació d'un dels més afamats productors de la escena indie, Steve Albini (al currículum del qual ja hi figuraven PJ Harvey, Pixies, The Breeders o Nirvana), van gravar en només deu dies la obra més interessant de la seva carrera, Seamonsters (1991), per la que es van donar a conèixer de forma més o menys massiva. El seu estil es caracteritza ara per una duresa, una aspror i un "embrutiment" general del so, "marca de la casa", vull dir del Pachyderm Studio, de Cannon Falls, a Minnesota (USA). És un àlbum de deu temes, amb títols, al contrari de la seva obra anterior, d'una sola paraula però fidels a si mateixos, amb un estret marge de maniobra compositiva: només ritme i veu, rés de punteigs ni floritures instrumentals però amb un so més dens i penetrant que mai, un disc auster, contingut i gens complaent però amb melodies esplèndides que Gedge interpreta amb la seva veu idiosincràtica, sovint soterrada pel mur de soroll, distorsió i reverberació implacable que, des de l'ombra, empeny el de Minnesota.

Per a CdD he escollit el track número nou, Heather, una cançó melancòlica sobre la infidelitat i la frustració, perquè penso que reflecteix molt bé l'estil de la banda i d'aquesta obra mestra de disc, que no ha envellit ni una mica des de la seva publicació fa 23 anys, indie-rock en la seva màxima expressió. Us proposo que no escolteu sinó que sentiu i gaudiu de la poesia que s’oculta a les escames d’aquest “monstre marí”.

-          THE WEDDING PRESENT. Heather. Seamonsters (1991).

All You Need Is Love (The Beatles)

En complir-se el quart aniversari del blog, i com és tradicional, tornarem a "ells", als millors, al millor i més influent grup de la història de la música i la cultura pop, el nom dels quals, als seguidors habituals de la CdD, no fa falta que us el digui.

I, per primera vegada desprès de 185 post, repetirem cançó d'un disc. Un disc ben particular, per cert, es tracta de la versió americana en LP del que a Europa va ser un inusual doble EP, destinat a ser la banda sonora d'una pel·lícula val a dir que molt justeta però que musicalment va ser un grandíssim esdeveniment, com es va comentar un dia com avui de fa quatre anys, quant em vaig llançar a aquesta aventura bloguera.

Magical Mystery Tour (1967), l'LP, conté a la cara A els sis temes del doble EP i a la B, cinc de publicats com a singles en la època més fructífera de la carrera dels fab four, pocs mesos desprès d'haver publicat un dels discos més lloats de la història, el Sgt. Pepper's (1967). I entre aquests hi ha la cançó a la que vaig oferir l'estrena del blog (vegeuaquí), unes quantes meravelles més, com Hello, Goodbye i Penny Lane, per acabar tancant amb la CdD d'avui.

Es tracta d'un tema compost a corre-cuita per John Lennon per sortir-se del compromís en el que els havia posat el seu mànager, Brian Epstein, que moriria pocs mesos desprès, per representar al seu país en un programa especial de la BBC, anomenat Our World, que, el dia 25 de juny de 1967, s'emetria a la TV per primera vegada simultàniament ("via satèl·lit", com s'anunciava) a tot el mon (em sembla que va ser a 26 països, amb una audiència aleshores estratosfèrica de 400 milions d'espectadors), en el qual, amb una durada de dues hores, cada un d'aquest països disposava d'uns minuts per oferir un aspecte artístic representatiu (paisatges, monuments, edificis...) i en el que la BBC va triar aquesta sorprenent opció.

I, potser imbuïts d'aquest esperit internacional (que no va agradar a mols dels seus conciutadans), la composició inclou, des de "La Marseillaise", himne nacional francès, inicial, referències musicals de diverses cultures, incloent fragments de Johann Sebastian Bach, Glenn Miller (pel que van haver de pagar drets d'autor), Jeremiah Clarke i, com no?, d'ells mateixos, amb aquell mític i sembla que espontani "She love's you yeah, yeah, yeah..." final.

Per interpretar el tema a la TV van portar algunes bases orquestral pregravades a l'estudi d'Abbey Road, afegint alguns instruments en directe, com el baix (Paul), guitarra (George) i bateria (Ringo) a més a més de les veus, en les que, la solista a càrrec de l'autor (tot i què per conveni les composicions s'acreditaven a Lennon-Mccartney), s'acompanya en la clàssica tornada que em sembla no caldria recordar (All you need is love, love, love...), d'uns quants amics no menys famosos com Mick Jagger i Keith Richards (The Rolling Stones), Eric Clapton, Keith Moon (The Who), Graham Nash (futur CSN&Y), Marianne Faithfull, Donovan etc.

La estrofa de la cançó, ben al contrari de la esmentada tornada, te una composició complexa i inusual amb tempos de 7/4 i 8/4 alterns (això m'ho han explicat) i comença, desprès del Love, love, love inicial, amb la veu de Lennon: 

          There's nothing you can do that can't be done

          Nothing you can sing that can't be sung

          Nothing you can say but you can learn how play the game

          It's easy

I, desprès de la segona, feu tots:

          Xan xa-xàn, xan xa-xàn...All you need is love... 

Eh que us trobeu millor? És bo sentir-se una mica hippy de tant en tant, no?

- THE BEATLES. All You Need Is Love. Magical Mystery Tour (1967).

Unfinished Sympathy (Massive Attack)

Les recents actuacions de MASSIVE ATTACK a Barcelona, en el marc del Festival Sónar, i de Portishead a Madrid m'ha inspirat el dedicar la CdD d'avui a el que va ser un autèntic fenomen els anys 90. Tot va començar a Bristol, ciutat portuària del sud-oest d'Anglaterra, antic port de venda d'esclaus i enclavament multiètnic, amb un bon grapat de jamaicans, de la que va sortir un estil musical, conegut com a Bristol Sound, que va suposar una veritable revolució. I va ser que tres membres de The Wild Bunch, col·lectiu multiracial de músics, productors musicals i grafiters de la escena underground, d'aquests que muntaven saraus al barris (moviment conegut com a Sound-Systems), es van decidir independitzar i muntar alguna cosa semblant a un grup. Es tractava de Robert Del Naja (àlies 3D), Grant (Daddy G) Marshall i Andrew (Mushroom) Vowles, que van contar, per a la gravació dels seus discos, així com per a presentar-los en directe, amb un seguit de vocalistes com Shara Nelson, Tracey Horn (de Everything But The Girl), Elisabeth Fraser ( de Cocteau Twins), Hope Sandoval (de Mazzy Star), Sinéad O'Connor, un tal Adrian "Tricky Kid" Thaws, conegut posteriorment com a Tricky, i els dos fidels des de l'inici fins a aquest Sónar 2014, Martina Topley-Bird i el legendari jamaicà Horace Andy.

Des del 1991 al 2008 han gravat cinc discos, els més importants dels quals considero el primer, Blue Lines (1991) i el tercer, Mezzanine (1998), a partir del qual van quedar reduïts a duo per l'abandonament de Mushroom. El seu estil es caracteritza per la fusió, fins aleshores inèdita, de música electrònica amb soul, jazz, hip-hop, reggae, dub jamaicà i ves a saber què més, amb la particularitat de utilitzar sons prèviament gravats, el que es coneix com a "samples", intercalats amb un seguit d'efectes propis (que per això son productors) amb profusió de seccions de cordes amb tendència a l'alentiment (downtempo) que dona la sensació a l'oient d'estar efectuant un viatge (trip en anglès), per la qual cosa un temps després es va etiquetar aquest sub-gènere amb el nom, sempre rebutjat pels interessats, de "trip-hop”.

A la meva discoteca, ordenada alfabèticament, hi ha tres discos, coneguts com la "Trilogia (o també com la Santíssima Trinitat) de Bristol", units per una mena de fil virtual, i que no haurien de faltar a la vostra, que son:

- MASSIVE ATTACK. Blue Lines (1991)

- PORTSHEAD. Dummy (1994)

- TRICKY. Maxinquaye (1995)

El seminal Blue Lines és un àlbum que defineix per antonomàsia un gènere, ja des de la inicial Safe From Harm, en la que una portentosa línia de baix, sampler d'un tema de Billy Cobham, dona pas a un cop de bateria, en aquest cas dels Funkadelic, i així molts d'altres que només els oïdes més experimentats sabran reconèixer, una proposta supèrbia en el seu equilibri i transcendència. del que destaca el track número sis i segon single de l'àlbum en el seu moment, que els ha marcat per a la eternitat. Es tracta de Unfinshed Sympathy, la CdD d'avui, originada en una melodia xiuxiuejada subconscientment per Shara Nelson durant una pausa entre gravacions, a la que els productors van anant vestint amb contribucions pròpies fins a l'arranjament de cordes final, gravat amb més de 40 instruments amb producció de Wil Malone als mítics estudis Abbey Road de London, fins a convertir-la en un exuberant himne chill-out  i considerada una de les millors cançons de tots els temps, paradigma de la sofisticació del més simple...cool, molt cool!

Els incrèduls seguidors del blog que ho dubteu, podeu comprovar-ho en el vídeo oficial de la cançó, un autèntic curtmetratge dirigit per Baillie Walsh, on veiem en un pla-seqüència continu, a la Shara caminant per un barri de Los Angeles (Califòrnia, USA), a la que es van afegint els membres de Massive Attack, indiferents al seu entorn ple de borratxos, discapacitats i, com es diu ara, persones en risc d'exclusió social.

          I know that I've been mad in love before

          And how it could be with you...

          

- MASSIVE ATTACK. Unfinished Sympathy. Blue Lines (1991).

Nota: Si us estranya la etiqueta de la caràtula que il·lustra la CdD, us diré que és el preu en florins, ja que em vaig comprar el disc a Holanda, país on van triomfar especialment i que, al canvi actual, suposaria un preu de 12,7 €.