divendres, 25 de juliol de 2014

Unfinished Sympathy (Massive Attack)

Les recents actuacions de MASSIVE ATTACK a Barcelona, en el marc del Festival Sónar, i de Portishead a Madrid m'ha inspirat el dedicar la CdD d'avui a el que va ser un autèntic fenomen els anys 90. Tot va començar a Bristol, ciutat portuària del sud-oest d'Anglaterra, antic port de venda d'esclaus i enclavament multiètnic, amb un bon grapat de jamaicans, de la que va sortir un estil musical, conegut com a Bristol Sound, que va suposar una veritable revolució. I va ser que tres membres de The Wild Bunch, col·lectiu multiracial de músics, productors musicals i grafiters de la escena underground, d'aquests que muntaven saraus al barris (moviment conegut com a Sound-Systems), es van decidir independitzar i muntar alguna cosa semblant a un grup. Es tractava de Robert Del Naja (àlies 3D), Grant (Daddy G) Marshall i Andrew (Mushroom) Vowles, que van contar, per a la gravació dels seus discos, així com per a presentar-los en directe, amb un seguit de vocalistes com Shara Nelson, Tracey Horn (de Everything But The Girl), Elisabeth Fraser ( de Cocteau Twins), Hope Sandoval (de Mazzy Star), Sinéad O'Connor, un tal Adrian "Tricky Kid" Thaws, conegut posteriorment com a Tricky, i els dos fidels des de l'inici fins a aquest Sónar 2014, Martina Topley-Bird i el legendari jamaicà Horace Andy.
Des del 1991 al 2008 han gravat cinc discos, els més importants dels quals considero el primer, Blue Lines (1991) i el tercer, Mezzanine (1998), a partir del qual van quedar reduïts a duo per l'abandonament de Mushroom. El seu estil es caracteritza per la fusió, fins aleshores inèdita, de música electrònica amb soul, jazz, hip-hop, reggae, dub jamaicà i ves a saber què més, amb la particularitat de utilitzar sons prèviament gravats, el que es coneix com a "samples", intercalats amb un seguit d'efectes propis (que per això son productors) amb profusió de seccions de cordes amb tendència a l'alentiment (downtempo) que dona la sensació a l'oient d'estar efectuant un viatge (trip en anglès), per la qual cosa un temps després es va etiquetar aquest sub-gènere amb el nom, sempre rebutjat pels interessats, de "trip-hop”.
A la meva discoteca, ordenada alfabèticament, hi ha tres discos, coneguts com la "Trilogia (o també com la Santíssima Trinitat) de Bristol", units per una mena de fil virtual, i que no haurien de faltar a la vostra, que son:
- MASSIVE ATTACK. Blue Lines (1991)
- PORTSHEAD. Dummy (1994)
- TRICKY. Maxinquaye (1995)
El seminal Blue Lines és un àlbum que defineix per antonomàsia un gènere, ja des de la inicial Safe From Harm, en la que una portentosa línia de baix, sampler d'un tema de Billy Cobham, dona pas a un cop de bateria, en aquest cas dels Funkadelic, i així molts d'altres que només els oïdes més experimentats sabran reconèixer, una proposta supèrbia en el seu equilibri i transcendència. del que destaca el track número sis i segon single de l'àlbum en el seu moment, que els ha marcat per a la eternitat. Es tracta de Unfinshed Sympathy, la CdD d'avui, originada en una melodia xiuxiuejada subconscientment per Shara Nelson durant una pausa entre gravacions, a la que els productors van anant vestint amb contribucions pròpies fins a l'arranjament de cordes final, gravat amb més de 40 instruments amb producció de Wil Malone als mítics estudis Abbey Road de London, fins a convertir-la en un exuberant himne chill-out  i considerada una de les millors cançons de tots els temps, paradigma de la sofisticació del més simple...cool, molt cool!
Els incrèduls seguidors del blog que ho dubteu, podeu comprovar-ho en el vídeo oficial de la cançó, un autèntic curtmetratge dirigit per Baillie Walsh, on veiem en un pla-seqüència continu, a la Shara caminant per un barri de Los Angeles (Califòrnia, USA), a la que es van afegint els membres de Massive Attack, indiferents al seu entorn ple de borratxos, discapacitats i, com es diu ara, persones en risc d'exclusió social.

          I know that I've been mad in love before
          And how it could be with you...
          

- MASSIVE ATTACK. Unfinished Sympathy. Blue Lines (1991).

Nota: Si us estranya la etiqueta de la caràtula que il·lustra la CdD, us diré que és el preu en florins, ja que em vaig comprar el disc a Holanda, país on van triomfar especialment i que, al canvi actual, suposaria un preu de 12,7 €.


2 comentaris: