divendres, 19 de setembre de 2014

Hope There's Someone (Antony And The Johnsons)

Encara que el nom ho pugui suggerir, ANTONY AND THE JOHNSONS no son un grup sinó el vehicle pel que s'expressa l'incommensurable talent del compositor, cantant i pianista Antony Hegarty, un dels fenòmens musicals del començament del segle XXI.
D'origen britànic, ha desenvolupat la seva carrera professionals als Estats Units, primer a Califòrnia però sobretot a New York, on va arribar amb un magnífic primer disc, l'homònim Antony And The Johnsons (1998, reeditat al 2000), que va passar sense pena ni glòria, però amb la fortuna de despertar l'admiració d'una de les icones de la ciutat, el recentment traspassat Lou Reed, que es va convertir en el seu mecenes. L'èxit majúscul li va arribar amb el segon àlbum, l'espectacular I Am A Bird Now (2005),  nivell impossible de mantenir, tot i què els dos posteriors, The Crying Light (2009) i Swanlights (2010), s'hi aproximen més que dignament. Les darreres publicacions que li conec son el directe Cut The World (2012) i una insòlita i espectacular col·laboració amb Franco Battiato, Del suo veloce volo (2013).
El seu estil parteix del jazz, el gospel i el soul més intimistes amb aproximacions al cabaret, al pop barroc i la música de cambra, destacant la seva veu melodramàtica, amb un vibrato distintiu i inquietant, l'acompanyament de piano i unes lletres al voltant de l'amor, el dolor i la lluita contra la malaltia però, sobretot, la vida de les persones transgènere, de les que Antony es considera com a tal, el que queda patent a temes com My Lady Story, For Today I'm A Boy o You Are My Sister.
Per a la gravació de I Am A Bird Now va contar amb la col·laboració de grandíssims artistes de diverses generacions, com els seus admirats Boy George, ex Culture Club (que interpreta a duo la fascinat You Are My Sister, una de les millors cançons del disc) i l'esmentat Lou Reed (la guitarra del qual ens introdueix a Fistful Of Love), i els seus contemporanis Rufus Wainwright i Devendra Banhart i el resultat ha estat aquesta obra bonica i emotiva, per moments sinistra, a la que, sense exagerar, podem qualificar de gloriosa, venerada ja com una clàssica de la música pop.
La portada del disc contribueix a promocionar l'androginia del nostre protagonista, amb el toc "arty" que suposa la imatge de Candy Darling, transexual amiga de Lou Reed i Andy Warhol a la època de The Factory dels anys 70, fotografiada per Peter Hujar en el seu llit de mort, glamourosa fins i tot a prop del seu tràgic final afectada de leucèmia.
La CdD és el tema que obre el disc i estableix el to per a la resta, amb uns arranjaments variats i complexos, destinats a realçar la veu i el piano d'Antony, és un al·legat a favor de la companyia humana (“Espero que hi hagi algú que cuidi de mi quan em mori, quan me'n vagi...” diu a la primera estrofa) i, presteu atenció perquè, ja des dels primers segons, podreu copsar la increïble tècnica vocal d'aquest artista singular, una de les més transparents i belles de la música actual:

               Hope there's someone
               Who'll take care of me
               When I die, will I go...


-          ANTONY AND THE JOHNSONS. Hope There’s Someone. I Am A Bird Now (2005).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada