Close To The Edge (Yes)

Demà passat, diumenge 26 d'abril, estava prevista l’actuació -posposada a conseqüència de la pandèmia de la Covid-19- a Razzmatazz, una sala d’aforament mitjà de Barcelona, d’una nova reencarnació d’una banda que en el seu moment ho hauria fet, amb sold out, al mateix Palau Sant Jordi.

Em refereixo als britànics YES, un dels més representatius del fenomen conegut com a rock simfònic, el més extrem del gènere rock progressiu, o prog-rock, que va fer furor als anys 70, amb altres grups destacats com King Crimson, Genesis o Emerson, Lake & Palmer.

Un quintet liderat des dels inicis pel cantant i lletrista Jon Anderson i el baixista Chris Squire que va assolir reconeixement a partir del seu tercer LP, The Yes Album (1971), en el que es va incorporar el guitarrista Steve Howe, un talent compositiu i instrumental crucial en l’esdevenir de la banda, en substitució de l’anterior, Peter Banks.  

Un àlbum que va precedir una trilogia fonamental, constituïda per Fragile (1971), una obra en la que, desplaçant a Tony Kaye, participa per primera vegada l’extraordinari teclista de formació clàssica Rick Wakeman; Close To The Edge (1972), un dels seus emblemes i, amb un nou bateria, Alan White, en lloc de Bill Bruford, que se’n va anar a un dels seus competidors, els esmentats King Crimson i Tales From Topographics Oceans (1973), una agosarada aposta en format de doble LP amb una sola composició a cada cara, molt més ben acollida entre els seus seguidors, entre els que em contava, que per la crítica, que els va titllar de pretensiosos.

I és que el seu estil, basat en la veu de contratenor d’Anderson i els llargs desenvolupaments instrumentals en els que incorporaven elements des del jazz a la música clàssica i en els que cada integrant havia de mostrar el seu virtuosisme, i amb lletres enigmàtiques i oníriques, quan no esotèriques -al que contribuïa el disseny gràfic del famós logotip, de les caràtules, autèntiques obres d’art, i de la escenografia dels concerts, de Roger Dean- podien arribar a ser carregosos.

I no solament per als seguidors sinó també per als mateixos membres, com Rick Wakeman, qui -abandonant el grup, al que tornaria posteriorment, per iniciar una carrera en solitari de la que en cal destacar l’àlbum Journey To The Centre Of The Earth (1974), inspirat en la novel·la homònima de Juli Verne- seria substituït pel suís Patrick Moraz, qui aportaria un so proper al jazz en el següent, la publicació del qual precisament rememorava aquesta frustada gira, Relayer (1974), al meu modest criteri, el seu darrer disc d’interès, tot i què, fins al 2014, en caurien una dotzena més.

I és que, des d’aleshores, les interrupcions per donar lloc a carreres en solitari, com el de Jon Anderson, amb o sense la col·laboració d’altres artistes con Vangelis (l’ex Aphrodite’s Child i guardonat compositor de bandes sonores cinematogràfiques) o amb projectes paral·lels com el de Steve Howe amb Asia o el de Anderson, Bruford, Wakeman i Howe, amb les sigles ABWH (al no poder utilitzar la marca Yes, aleshores propietat de Squire, l’únic membre fix a totes les formacions fins a la seva mort per leucèmia el 2015, amb 67 anys) i reagrupacions, amb la entrada i sortida de músics ha estat una constant, amb casos tan insòlits com la incorporació, en substitució de Wakeman i Anderson, afectat d’un asma greu, per Greoffrey Downes i (el posteriorment afamat productor) Trevor Horn, antics components de The Buggles, els de l’efímer èxit, gràcies a la incipient MTV, Video Killed The Radio Star (1980) i encerts com el del guitarrista sud-africà Trevor Rabin, qui va participar en tres discos més a les dècades dels 80 i 90 però que no esmentaré per a que, les noves generacions de seguidors del blog que hagueu sentit tant malparlar del rock simfònic en benefici d’estils posteriors com el punk i la new wave, us  interesseu pels que us he anat esmentant en el post.

Com a CdD he triat el tema homònim de Close To The Edge, el cinquè àlbum d’estudi i primer en el que apareix el logotip de Dean amb el que tothom identifica als Yes des d’aleshores, que conté tres únics temes, And You And I i Siberian Khatru a la cara B i, seguint gairebé una norma de la banda, un extens track de 18 minuts a la A, composat per Anderson i Howe i arranjat entre tots, amb lletres críptiques inspirades en la novel·la Siddartha (1922) de Hermann Hesse i desenvolupat a mode de "suite" en quatre moviments:

1-  The Solid Time Of Change: Una introducció en bucle amb sons de la natura com l’aigua, el vent i el cant dels ocells recopilats per Anderson, seguit d’un solo de guitarra que, amb diverses variacions, serà recorrent al llarg de la composició, fins al minut tres i mig, en el que entren la veu i els cors que culminen amb la mítica tornada:

Down at the edge, round by the corner

Close to the edge, down by a river

2-    Total Mass Retain: El més curt dels quatre, caracteritzat per un canvi significatiu en la línia de baix de Squire que, de seguida, en introdueix en el següent:

3-   I Get Up I Get Down: Destaca per un tempo més lent, amb la veu d’Anderson acompanyada per les de Squire i Howe, fins al minut dotze en el que entra l’orgue de Rick Wakeman, gravat a l’església de St. Giles-without-Cripplegate de Londres

4-   Seasons Of Man: Secció final en la que es recupera el moviment inicial, una mica més accelerat, combinat amb els altres, a mode de fuga, que culmina amb un repetitiu:

  

       I Get Up, I Get Down...

...fins que la cançó s’esvaeix en els sons de la natura amb els que havia començat.

Així doncs, recomano als seguidors del blog que aprofiteu el següent quart d’hora per relaxar-vos i gaudir d’un dels millors  temes de rock simfònic de la història.

-          YES: Close To The Edge. Close To The Edge (1972).

U (Man Like) (Bon Iver)

El 2006 no semblava un bon any per a Justin Vernon qui -després de deixar per desavinences artístiques, que no personals, la banda en la que militava, DeYarmond Edison, que va continuar sense ell amb el nom de Megafaun; de trencar la relació sentimental amb la seva parella i de contraure una malaltia, concretament una Mononucleosi infecciosa,  per a la que se li va prescriure repòs- va decidir recloure's durant uns mesos en una remota cabanya, propietat del seu pare, al seu Wisconsin natal. 

I va ser allí on, per passar el temps, es va aficionar a la sèrie de TV Northern Exposure, traduïda aquí com a “Doctor en Alaska”, en un episodi de la qual els ciutadans se saludaven desitjant-se un bon hivern, en francès bon hiver, el que li va suggerir el nom artístic, amb variació fonètica intencionada, de BON IVER. I va ser també on va començar a composar els temes del que, inicialment autoproduït però editat per una discogràfica, seria el seu debut, For Emma, Forever Ago (2008), un àlbum de folk pastoral unànimement aclamat, en el que, per sobre de les guitarres acústiques i els suaus arranjaments, destaca la característica veu en falset del cantautor.

Una obra que li va obrir les portes a escenes musicals aparentment allunyades, com els afamats rapers Kanye West i Jay-Z o el mateix Peter Gabriel, la influència del qual és patent en el següent LP, Bon Iver, Bon Iver (2011), un disc amb un so gairebé orquestral, amb elements del rythm & blues, cada cançó del qual porta el nom d'un lloc, de les que en destacaria algunes com Perth o Calgary, que, particularment, és el que més m'agrada de la seva discografia, per sobre, per descomptat, del tercer, 22, A Million (2016), en el que, ara de la mà de James Blake, va incorporar la electrònica (indie folktrònica n'hi diuen) i, fins i tot, del quart i darrer, i.i (2019), que havia de presentar aquesta nit al Palau Sant Jordi, de Barcelona, concert reprogramat a causa de la Covid-19, la maleïda pandèmia per "coronavirus", al 26 de gener de 2021.  

Un disc, i,i, en el que Vernon continua escrivint les lletres al temps que incorpora a l'esmentat Blake (qui, per cert, tenia prevista una actuació, també a Barcelona, en aquest cas a l'Auditori, el proper 27 d'abril)  i a membres de la banda d'acompanyament en tasques compositives, del que en resulta una manca de fil conductor. Un LP en el que s'aprecien elements dels tres primers, com la emotivitat, el barroquisme i els experiments en el tractament de la veu amb el vocoder respectivament, en el que el seu falset vocal recupera protagonisme al temps que es considera un instrument més, a sumar al piano, sintetitzadors i vents, en composicions tan tranquil·les com intricats els seus arranjaments, per no dir de les lletres, tan deliberadament críptiques que sorprenen per la capacitat de connexió amb els oients.

Una obra en la que destaca un tema, Hey, Ma, per sobre d’altres com iMi, Naeem, Faith o el que he triat com a CdD, una composició soft-rock, segurament la més comercial del lot, titulada U (Man Like), amb la inestimable participació del veterà pianista i cantant, autor de la mítica The Wai It Is (1986), Bruce Hornsby (vegeu aquí).

- BON IVER. U (Man Like). i,i (2019).

The Twist/Let's Twist Again (Chubby Checker)

PdR’n’R 11:

Nascut a Carolina del Sud i traslladat a Philadelphia, Pensilvania, el jove Ernest Evans va exercir diverses ocupacions, a la darrera de les quals, de venedor de pollastres, tenia el costum d'amenitzar les clientes amb acudits i cançons. I va ser allí que va cridar l'atenció del seu cap, que li va proposar presentar-se a una prova a Cameo-Parway Records, on el van contractar per gravar amb el nom artístic de CHUBBY CHECKER.

I va ser que, donada la poca repercussió comercial dels dos primers singles, la discogràfica li va proposar enregistrar una versió d'un tema de Hank Ballrad & The Midnighters que, tanmateix, havia passat sense pena ni glòria un any abans i que, ara, en la veu del nostre heroi d'avui, esdevindria un èxit descomunal.

Suposo que sabeu ben bé de quin tema es tracta, oi? Evidentment, estem parlant de The Twist (1960), una cançó, acompanyada d'un moviment de ball amb una suposada connotació eròtica que a mi, si m'ho permeteu, us diré que s'assembla a com si t'estiguessis secant amb una tovallola de dutxa, que va revolucionar la cultura de ball, al permetre a les parelles separar-se a la pista.

Una cançó que va captivar a personatges famosos, ja fossin artistes com Greta Garbo o Judy Garland o de la jet-set, com Jackie Kennedy, que  va convertir el seu intèrpret en un personatge immensament popular, a qui es coneixia com "el Rei del Twist", que es va casar amb la Miss Mon del 1962, la holandesa Catharina Lodders, amb qui té tres fills, que va protagonitzar un parell de pel·lícules, Twist Around The Clock (1961) i Don't Knock The Twist (1962), però que va condicionar la resta de la seva carrera artística. 

Una carrera capitalitzada pel tema seminal, amb títols com Twistin' USA, Twist It Up o la que fins i tot la superaria, Let's Twist Again (1961), a partir de les quals el seu èxit va anar decreixent, amb alguna excepció com Limbo Rock (1962) o Let's Limbo Some More (1963), i la seva vida artística, com la d'altres PdR'n'R, va transcórrer en el "circuït de la nostàlgia", amb la grata sorpresa de que, un quart de segle després, el grup de rap Fat Boys va incloure en el seu disc Comi'n Back Hard Again (1988) una nova versió de The Twist, a la gravació de la qual va participar el mateix Checker (vegeu aquí), i que van interpretar plegats a Londres, en el Festival de suport a Nelson Mandela, el que va reactivar la seva carrera una dècada més.

A l'hora de triar la CdD d'avui no ho he dubtat gens, és de justícia retre tribut als dos temes que tots coneixereu i que, als de la meva generació, i sobretot als una mica més grans, us teletrasportarà en el temps. 

          Come on baby let's do the twist

          Come on baby let's do the twist

          Take me by my little hand ang go like this

- CHUBBY CHECKER. The Twist (1960) / Let's Twist Again (1961).

Surgical Focus (Guided By Voices)

El cantant i compositor Robert Pollard passa per ser un dels autors més prolífics de la història del rock, de tal manera que, entre LP's i EP's originals, directes i recopilacions, se li acrediten més de 100 referències, ja sigui al seu nom o amb múltiples projectes, el més reeixit dels quals és GUIDED BY VOICES.

Es tracta d'una banda formada a la seva Dayton, Ohio, natal, l'únic membre fix de la qual és Pollard, que, des del 1987 a l'actualitat, tot i què amb intervals de pausa de fins a set anys, ha publicat 28 àlbums marcats des dels inicis pels seus gustos personals, el rock provinent de la "british invasion", el rock psicodèlic, el progressiu, el punk i el post-punk, habitualment produïts amb molt pocs recursos, del que en diem baixa fidelitat o lo-fi i que representaven en intensos i llarguíssims concerts, de fins a tres hores, durant els quals consumien ingents quantitats d'alcohol i que, de ben segur, dificultarien la seva activitat paral·lela de professor de primària i secundària que va compatibilitzar durant els primers anys.

Una obra inabastable i, com us podeu imaginar, de qualitat dispar, amb la que van obtenir el reconeixement a partir del setè disc, Bee Thousands (1994), el més emblemàtic d'una banda que esdevindria una altra icona de l’indie-rock americà dels 90, però que no serà motiu de la CdD d'avui. I és que, conscient que la elecció pot generar polèmica i, això segur, decepció entre els seguidors més acèrrims del grup, he triat un dels àlbums més atípics de la seva discografia, pel fet d'haber-se gravat en un veritable estudi i amb un productor com Déu mana, el recentment traspassat Ric Ocasek, el líder de The Cars. Un disc, Do The Collapse (1999), amb el que van arribar a moltes més emissores de radio però amb el que van perdre a molts incondicionals, per el que la aposta no va tenir continuïtat.

Però a mi, particularment, m'agrada, i penso que també ho farà a molts seguidors del blog que, així, prendreu interès per aquest incontenible artista. Un LP del que les destaquen temes com l'inicial i més promocionat Teenage FBI i altres com Things I Will Keep, Hold On Hope o la CdD, el track número set, titulat Surgical Focus, en el que les veus es veuen acompanyades d'unes guitarres igual de treballades. el que, a continuació podeu comprovar en una versió elèctrica similar a la original del disc i en una d'acústica igualment interessant.

- GUIDED BY VOICES. Surgical Focus. Do The Collapse (1999).

One Thing (Night Beats)

Danny "Lee Blackwell" Rajan Billingsley és un músic de Dallas, Texas, que, traslladat per motiu d'estudis a Seattle, Washington, l'any 2009 va formar allí, inspirat pel nom d'un disc de Sam Cooke, la banda NIGHT BEATS, de la que n'és l'únic membre permanent. 

Una formació amb la que, en els seus tres primers àlbums, especialment en el darrer i més reeixit Who Sold My Generation (2015), actualitzen el rhythm & blues, el blues-rock dels 60's, el soul i el rock progressiu per donar lloc a un canvi notori, no gaire ben acceptat pels seus incondicionals en el quart treball, editat fa poc més d'un any, amb un gir descarat cap al pop que a mi, particularment, m'encanta.

I és que, per a Myth Of A Man (2019), el compositor, guitarrista i cantant  es va posar en mans de Dan Auerbach, de The Black Keys, un altre dels productors ben conegut pels seguidors del blog i, prescindint dels membres de la banda, acompanyar-se de músics de sessió de llarga experiència als estudis de Nashville, Tennessee, on el van gravar.

Un disc en el que la frescor i immediatesa del rock de garatge han estat substituïdes per uns arranjaments de cordes i teclats molt polits, com li agrada a l'afamat productor, la influència del qual en el resultat final és ben patent. Un LP amb deu tracks dels que m'agraden especialment els dos primers, Her Cold Cold Heart i la CdD, One Thing, una mescla de blues, soul i pop sixtie, amb un groovy que m'evoca, inevitablement, a The Black Keys, i amb una tornada demolidora:

               My fire's going down the drain

               ’Cause I got one thing on my brain
               One thing
               Is driving me crazy
               One thing
               Your body can save me
               One thing
               One thing

que podeu escoltar en la versió original del disc i en un directe, de molt mala qualitat, que he penjat només per a que li poseu cara (i ni això)al tal Billingsley.

- NIGHT BEATS. One Thing. Myth Of A Man (2019).

Global Threat (Sierra Leone's Refugee All Stars)

Africana 15:
A finals dels anys 90, fugint de la cruenta guerra civil a Sierra Leone, Reuben Koroma i la seva esposa Grace van arribar al camp de refugiats de Kalia, a Guinea, on van contactar amb el seu amic de la escena musical de Freetown Francis Langba, amb qui van decidir tocar per a la gent amb instruments que els havia proporcionat una ONG canadenca i altres que s'anaven construint ells mateixos de forma rudimentària.

Quan al cap d'un temps, per necessitats logístiques, van ser traslladats al camp molt més gran i remot de Sembakounya, van reclutar tres paisans més, Abdul Rahim Kamara, Mohammed Bangura i el jove de només 15 anys Alhadji Jeffrey Kamara, conegut com a "Black Nature", amb els que,  amb l'ajut de l'Agència de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), van estendre les gires a altres camps de la regió.

I va voler el destí que, fortuïtament, es trobessin amb els cineastes americans Zach Niles i Banker White i el seu director musical, el cantautor canadenc Chris Velan, els quals es van interessar pel seu projecte fins al punt de seguir-los de gira, produir-los un disc en directe, Living Lke A Refugee (2006) i un documental, titulat com el seu nom, SIERRA LEONE'S REFUGEE ALL STARS, que va obtenir diversos guardons.

Un projecte que, de tornada a Freetown en acabar la guerra, van decidir mantenir actiu amb la intenció de portar un bri d'esperança en mig de tant sofriment, amb lletres que transmeten la realitat de ser refugiat a l'Àfrica, extensives a qualsevol altra part del món i que, conviden a superar l'adversitat i a saber perdonar. Una activitat en la que van compaginar aquestes gires pels camps amb altres de comercials arreu del món, arribant a compartir escenari amb estrelles del rock, al temps que seguien gravant discos com Rise & Shine (2010), Radio Salone (2012) i Libation (2014), en els que combinen la música tradicional de l'Àfrica Occidental, amb ritmes com el soukous, el dash, el highlife i el baskeda (que podem considera com un precursor del que, traslladat a l'altre costat de l'Atlàntic, seria el reggae) amb el funk i, ocasionalment el jazz.

Com a CdD he triat un tema del Rise & Shine, un àlbum produït per Steve Berlin, de Los Lobos, i gravat entre Freetown i New Orleans, Louisiana, amb la participació dels músics locals The Bonerama Horns als vents, i de l’esmentat Chris Velan. Tretze tracks amb lletres que parlen de problemes candents però amb el missatge positiu de que la música ens pot ajudar en qualsevol adversitat. en els que temes tradicionals com Muloma, Oruwieibe, Dununya o Goat Smoke Pipe s'alternen amb roots-reggae com Living Stone, Jah Mercy, Jah Come Down o la CdD, Global Threat, a la que tracta del canvi climàtic i la manca d'aliments. 

- SIERRA LEONE'S REFUGGEE ALL STARS. Global Threat. Rise & Shine (2010).

Can't Get Enough (Bad Company)

Tal com us avançava en el post anterior, de les cendres dels Free en van sortir diversos projectes, entre ells el que van formar el cantant, Paul Rodgers, i el bateria Simon Kirke amb Mick Ralphs, exguitarrista de Mott The Hoople i el baixista Boz Burrell, un dels múltiples músics que han passat per les files de King Crimson, per el que els podem considerar pioners del que es coneix com a "supergrup", i que, fruit de la passió de Rodgers per les pel·lícules del far-west, van batejar amb el nom aparentment tan poc comercial de BAD COMPANY,  com el títol del film, traduït aquí com a “Pistoleros en el infierno” (Robert Benton, 1972), protagonitzat per Jeff Bridges.

Curiosament, a diferència de Free, que van haver de "picar pedra" fins aconseguir la fama amb la CdD de la setmana passada, aquests van triomfar instantàniament amb un disc de debut homònim, Bad Company (1974) que seguia l'estil "marca de la casa" amb el que intensos temes hard-blues-rock amb riff de guitarra i tornades addictives s'alternen amb balades de perfectes melodies que sembrarien la llavor del que posteriorment es coneixeria com a hard-rock melòdic o...ejem! AOR (rock orientat a adults).

Una èxit que va tenir continuïtat en mitja dotzena d'àlbums més, tot i què amb una popularitat progressivament minvant que va portar a Rodgers a abandonar el grup (al que, juntament amb el malaurat Paul Kossoff, en els seus darrers mesos de vida, tornaria en una breu i intranscendent reunificació) per iniciar una carrera en solitari així com en diverses col·laboracions com The Firm (amb Jimmy Page, ex Led Zeppelin), The Law o, com deia l'altre dia, amb les restes de Queen, el que no va impedir que els seus Bad Co. reclutessin un nou cantant i, amb el temps, anessin canviant de membres, a excepció de l'incombustible Kirke, per seguir actius fins a ben entrat el s. XXI.

Com a CdD he triat el tema, composat per Ralphs, que enceta el seu disc de debut, un LP amb vuit tracks, del que en destacaria altres com Rock Steady, Ready For Love o Movin' On. Em refereixo a Can't Get Enough, una senzilla melodia en la que la veu de Rodgers se sustenta en una línia de percussió constant i un riff de guitarra gairebé tan mític com el del divendres passat.

- BAD COMPANY. Can't Get Enough. Bad Company (1974).