El 2006 no semblava un bon any per a Justin Vernon qui -després de
deixar per desavinences artístiques, que no personals, la banda en la que
militava, DeYarmond Edison, que va continuar sense ell amb el nom de Megafaun; de trencar la relació sentimental amb la seva parella i de contraure una
malaltia, concretament una Mononucleosi infecciosa, per a la que se li va prescriure repòs- va
decidir recloure's durant uns mesos en una remota cabanya, propietat del seu
pare, al seu Wisconsin natal.
I va ser allí on, per passar el temps, es va aficionar a la sèrie de TV Northern
Exposure, traduïda aquí com a “Doctor en Alaska”, en un episodi de la qual
els ciutadans se saludaven desitjant-se un bon hivern, en francès bon hiver,
el que li va suggerir el nom artístic, amb variació fonètica intencionada, de BON
IVER. I va ser també on va començar a composar els temes del que,
inicialment autoproduït però editat per una discogràfica, seria el seu debut, For
Emma, Forever Ago (2008), un àlbum de folk pastoral unànimement
aclamat, en el que, per sobre de les guitarres acústiques i els suaus
arranjaments, destaca la característica veu en falset del cantautor.
Una obra que li va obrir les portes a escenes musicals aparentment
allunyades, com els afamats rapers Kanye West i Jay-Z o el mateix
Peter Gabriel, la influència del qual és patent en el següent LP, Bon
Iver, Bon Iver (2011), un disc amb un so gairebé orquestral, amb elements
del rythm & blues, cada cançó del qual porta el nom d'un lloc, de
les que en destacaria algunes com Perth o Calgary, que,
particularment, és el que més m'agrada de la seva discografia, per sobre, per
descomptat, del tercer, 22, A Million (2016), en el que, ara de la mà de
James Blake, va incorporar la electrònica (indie folktrònica n'hi
diuen) i, fins i tot, del quart i darrer, i.i (2019), que havia de presentar aquesta nit al Palau Sant Jordi, de Barcelona, concert reprogramat a causa de la Covid-19, la maleïda pandèmia per "coronavirus", al 26 de gener de 2021.
Un disc, i,i, en el que Vernon continua escrivint les lletres al
temps que incorpora a l'esmentat Blake (qui, per cert, tenia prevista una actuació, també a Barcelona, en aquest cas a l'Auditori, el proper 27 d'abril) i a membres de la banda d'acompanyament
en tasques compositives, del que en resulta una manca de fil conductor. Un LP
en el que s'aprecien elements dels tres primers, com la emotivitat, el
barroquisme i els experiments en el tractament de la veu amb el vocoder
respectivament, en el que el seu falset vocal recupera protagonisme al temps
que es considera un instrument més, a sumar al piano, sintetitzadors i vents,
en composicions tan tranquil·les com intricats els seus arranjaments, per no
dir de les lletres, tan deliberadament críptiques que sorprenen per la
capacitat de connexió amb els oients.
Una obra en la que destaca un tema, Hey, Ma, per sobre d’altres com iMi,
Naeem, Faith o el que he triat com a CdD, una composició soft-rock, segurament
la més comercial del lot, titulada U (Man Like), amb la inestimable participació del veterà pianista i cantant, autor de la mítica The Wai It Is (1986), Bruce Hornsby (vegeu aquí).
- BON IVER. U (Man Like). i,i (2019).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada