Close To The Edge (Yes)

Demà passat, diumenge 26 d'abril, estava prevista l’actuació -posposada a conseqüència de la pandèmia de la Covid-19- a Razzmatazz, una sala d’aforament mitjà de Barcelona, d’una nova reencarnació d’una banda que en el seu moment ho hauria fet, amb sold out, al mateix Palau Sant Jordi.

Em refereixo als britànics YES, un dels més representatius del fenomen conegut com a rock simfònic, el més extrem del gènere rock progressiu, o prog-rock, que va fer furor als anys 70, amb altres grups destacats com King Crimson, Genesis o Emerson, Lake & Palmer.

Un quintet liderat des dels inicis pel cantant i lletrista Jon Anderson i el baixista Chris Squire que va assolir reconeixement a partir del seu tercer LP, The Yes Album (1971), en el que es va incorporar el guitarrista Steve Howe, un talent compositiu i instrumental crucial en l’esdevenir de la banda, en substitució de l’anterior, Peter Banks.  

Un àlbum que va precedir una trilogia fonamental, constituïda per Fragile (1971), una obra en la que, desplaçant a Tony Kaye, participa per primera vegada l’extraordinari teclista de formació clàssica Rick Wakeman; Close To The Edge (1972), un dels seus emblemes i, amb un nou bateria, Alan White, en lloc de Bill Bruford, que se’n va anar a un dels seus competidors, els esmentats King Crimson i Tales From Topographics Oceans (1973), una agosarada aposta en format de doble LP amb una sola composició a cada cara, molt més ben acollida entre els seus seguidors, entre els que em contava, que per la crítica, que els va titllar de pretensiosos.

I és que el seu estil, basat en la veu de contratenor d’Anderson i els llargs desenvolupaments instrumentals en els que incorporaven elements des del jazz a la música clàssica i en els que cada integrant havia de mostrar el seu virtuosisme, i amb lletres enigmàtiques i oníriques, quan no esotèriques -al que contribuïa el disseny gràfic del famós logotip, de les caràtules, autèntiques obres d’art, i de la escenografia dels concerts, de Roger Dean- podien arribar a ser carregosos.

I no solament per als seguidors sinó també per als mateixos membres, com Rick Wakeman, qui -abandonant el grup, al que tornaria posteriorment, per iniciar una carrera en solitari de la que en cal destacar l’àlbum Journey To The Centre Of The Earth (1974), inspirat en la novel·la homònima de Juli Verne- seria substituït pel suís Patrick Moraz, qui aportaria un so proper al jazz en el següent, la publicació del qual precisament rememorava aquesta frustada gira, Relayer (1974), al meu modest criteri, el seu darrer disc d’interès, tot i què, fins al 2014, en caurien una dotzena més.

I és que, des d’aleshores, les interrupcions per donar lloc a carreres en solitari, com el de Jon Anderson, amb o sense la col·laboració d’altres artistes con Vangelis (l’ex Aphrodite’s Child i guardonat compositor de bandes sonores cinematogràfiques) o amb projectes paral·lels com el de Steve Howe amb Asia o el de Anderson, Bruford, Wakeman i Howe, amb les sigles ABWH (al no poder utilitzar la marca Yes, aleshores propietat de Squire, l’únic membre fix a totes les formacions fins a la seva mort per leucèmia el 2015, amb 67 anys) i reagrupacions, amb la entrada i sortida de músics ha estat una constant, amb casos tan insòlits com la incorporació, en substitució de Wakeman i Anderson, afectat d’un asma greu, per Greoffrey Downes i (el posteriorment afamat productor) Trevor Horn, antics components de The Buggles, els de l’efímer èxit, gràcies a la incipient MTV, Video Killed The Radio Star (1980) i encerts com el del guitarrista sud-africà Trevor Rabin, qui va participar en tres discos més a les dècades dels 80 i 90 però que no esmentaré per a que, les noves generacions de seguidors del blog que hagueu sentit tant malparlar del rock simfònic en benefici d’estils posteriors com el punk i la new wave, us  interesseu pels que us he anat esmentant en el post.

Com a CdD he triat el tema homònim de Close To The Edge, el cinquè àlbum d’estudi i primer en el que apareix el logotip de Dean amb el que tothom identifica als Yes des d’aleshores, que conté tres únics temes, And You And I i Siberian Khatru a la cara B i, seguint gairebé una norma de la banda, un extens track de 18 minuts a la A, composat per Anderson i Howe i arranjat entre tots, amb lletres críptiques inspirades en la novel·la Siddartha (1922) de Hermann Hesse i desenvolupat a mode de "suite" en quatre moviments:

1-  The Solid Time Of Change: Una introducció en bucle amb sons de la natura com l’aigua, el vent i el cant dels ocells recopilats per Anderson, seguit d’un solo de guitarra que, amb diverses variacions, serà recorrent al llarg de la composició, fins al minut tres i mig, en el que entren la veu i els cors que culminen amb la mítica tornada:

Down at the edge, round by the corner

Close to the edge, down by a river

2-    Total Mass Retain: El més curt dels quatre, caracteritzat per un canvi significatiu en la línia de baix de Squire que, de seguida, en introdueix en el següent:

3-   I Get Up I Get Down: Destaca per un tempo més lent, amb la veu d’Anderson acompanyada per les de Squire i Howe, fins al minut dotze en el que entra l’orgue de Rick Wakeman, gravat a l’església de St. Giles-without-Cripplegate de Londres

4-   Seasons Of Man: Secció final en la que es recupera el moviment inicial, una mica més accelerat, combinat amb els altres, a mode de fuga, que culmina amb un repetitiu:

  

       I Get Up, I Get Down...

...fins que la cançó s’esvaeix en els sons de la natura amb els que havia començat.

Així doncs, recomano als seguidors del blog que aprofiteu el següent quart d’hora per relaxar-vos i gaudir d’un dels millors  temes de rock simfònic de la història.

-          YES: Close To The Edge. Close To The Edge (1972).