Thank You Friends (Big Star)

Alex Chilton és el paradigma de l’artista de culte. Desprès d’assolir precoçment, amb només 17 anys, l’èxit amb The Box Tops, practicant una mena de soul blanc que es coneix com a Blue Eyed Soul, dels que destaca el tema The Letter (1967), va abandonar la formació per unir-se a Chris Bell en un projecte que va passar a anomenar-se, sense cap mena de presumptuositat, ja que es van inspirar en el nom d’una cadena de supermercats, BIG STAR.

En un moment totalment inadequat en el que el mon del rock tirava cap a una altra banda, van girar la vista cap al pop dels dos costats de l’Atlàntic dels 60, amb The Beatles i The Kinks a una banda i The Beach Boys i The Byrds a l’altra, per oferir un producte aleshores anacrònic però mitificat amb el pas del temps fins a ser considerats els pares del power pop i reivindicats per gent com REM, The Posies, Teenage Fanclub, Jeff Buckley i tots aquells que estimen les cançons dolces i tristes.

Desprès d’un fabulós primer disc ple de màgiques harmonies pop, #1 Record (1972) que la discogràfica Stax, del seu Memphis (Tennessee, USA) natal, especialitzada en la música soul, va promocionar fatal, Bell (que va morir el 1978, amb 27 anys, en un accident de trànsit) va abandonar el grup, que, ara liderat indiscutiblement per Chilton, va gravar el no inferior Radio City (1974), rebut amb la mateixa indiferència.

Això va sumir el nostre protagonista, de caràcter ja de per se inestable, en l’alcoholisme, el que no va impedir la gravació de la que va ser la seva obra pòstuma i que va tenir una història ben particular. Finalitzada el 1975, va romandre las calaixos de diverses discogràfiques fins a ser editada tres o quatres anys desprès per diverses d’elles, algunes de ben nefastes, amb diferents seqüenciacions de les cançons, sent la més digna la del format CD de Rykodisc de 1992.  La imatge que il·lustra el post d’avui no és la caràtula més coneguda sinó la que tinc a la meva discoteca, editada per Line Records el 1987.

El que va ser el seu cant de cigne, gravat en condicions tan imprevisibles com el Pet Sounds de The Beach Boys o el Berlin de Lou Reed, és un disc inhòspit, ombrívol i depressiu, sembla que a la banda, o del que quedava de ella, li importava ben poc el seu futur. De fet el disc ni tan sols te un títol reconegut oficialment, hi ha que l’anomena Third i altres Sister Lovers, nom suggerit mig en broma per Chilton i el bateria Jody Stephens, els dos únics de la formació inicial, amb motiu de sortir ambdós amb una parella de germanes.

El productor Jim Dickinson va tenir un excessiu protagonisme en el resultat del disc, fins el punt que Chilton no s’hi va arribar a identificar mai. Entre això i el seu caràcter voluble va escollir el pitjor dels camins, alternant obres en solitari ben allunyades de l’esperit Big Star amb la col·laboració amb diversos grups amb la ocasional producció d’artistes més o menys interessants, dels que destacaria a The Cramps o, fins i tot, els madrilenys Vancouvers, fins a la seva mort prematura el 2010, per una cardiopatia, als 59 anys.

El tema escollit per a CdD, Tank You Friends, és un dels més alegres del disc, una melodia enganxosa i ascendent i una lletra enginyosament mordaç amb la que, amb aparent seriositat, reconeix a aquells que l’han ajudat (Gràcies amics, no seria aquí si no fos per vosaltres...) per passar a continuació a retorçar el ganivet suggerint que millor hauria estat sense tants amics paràsits i amb una impressionat tornada, a la que us podeu afegir, que fa:

                   

                    Thank you, friends

                   Wouldn’t be here if it wasn’t for you...

-          BIG STAR. Thank You Friends. Third/Sister Lovers (1978).

Shanty for the Arethusa (The Decemberists)

Aquest estiu he estat a Sant Petersburg (Rússia), la preciosa ciutat dels canals (la Venècia del Nord), amb monuments famosos com el Palau d'Hivern, construït per Pere el Gran per a residència dels tsars fins a la revolució bolxevic d'octubre de 1917 i actualment Museu Hermitage. Però no és tan conegut un altre fet ocorregut a la mateixa Piter (com li diuen els natius), el de la revolta portada a terme per un grup d'oficials aristòcrates i lliberals per aturar la pujada al tron del tsar Nicolau I, el dia 26 de desembre de 1825, motiu per el que se'ls coneix com a "Desembristes". La rebel·lió va acabar desastrosament, amb milers de detinguts, centenars d'exiliats i alguns penjats a la forca però aquest fet va despertar l'admiració d'un dels meus grups musicals favorits, que els han honorat adquirint com a nom, precisament, THE DECEMBERISTS. 

Es tracta d'una banda d’indie-rock de Portland (Oregon, USA), liderada pel compositor, cantant i guitarrista Colin Meloy, que es caracteritza per uns exuberants arranjaments acústics en els que utilitzen instruments poc convencionals com el violoncel o l'acordió, i unes lletres que mantenen una línia narrativa de temàtica sobre històries i personatges ficticis però barrejats amb fets històrics, sovint relacionats amb guerres.

Inicialment comparats amb uns vells coneguts de la CdD, els Neutral MilkHotel, de la seva atenta escolta en podem trobar trets de la sensibilitat lírica i vocal dels Belle &Sebastian o dels REM, de la narrativa de Neil Young o del desvergonyiment irreverent dels ViolentFemmes, tot i què les anacròniques histories embolcallades en la seva particular gamma d'instruments i la sensació onírica que transmeten els atorguen personalitat pròpia.

Entre el 2002 i el 2011 han publicat sis àlbums, del que he seleccionat el segon, Her Majesty (2003), aquell en el que els vaig conèixer, un disc produït per Chris Walla, de Death Cab For Cutie, ple de moments meravellosos com Los Angeles, I'm Yours; The Bachelor and the Bride; Song for Myla Goldberg o The Soldering Life, amb un elenc de personatges improbables com gimnastes, monges, orfes, oligarques o escura-xemeneies ("deshollinador").

I la CdD escollida és un tema sobre pirates, un conte teatralment narrat sobre un vaixell britànic del segle XIX que solca els mars del sud carregat d'espècies, fulles de té i rom, de tal manera que la cançó es construeix a poc a poc per apagar-se i tornar a començar de nou, amb efectes de so de cruixits de pals i passos dels fantasmes de mariners morts com a fons, que culmina èpicament amb l'avís de "Digues les teves filles que no caminin soles pels carrers aquesta nit" (Tell your daughters do not walk the streets alone tonight).

Impressiona escoltar el moment en el que diu:

          So goodnight, boys, goodnight

          Say goodnight, boys, goodnight

El dibuix de la caràtula, com totes les il·lustracions de la totalitat de la obra del grup, està fet per Carson Ellis, la parella de Meloy.

- THE DECEMBERISTS. Shanty for the Arethusa. Her Majesty (2003).

While My Guitar Gently Weeps (The Beatles)

Pel tercer aniversari del blog "La cançó del divendres (CdD)" he escollit un tema de THE BEATLES, però aquesta vegada és una composició de George Harrison, conegut com "el beatle tranquil" o "silenciós". I és que darrera d'aquesta personalitat introvertida que va viure permanentment a l'ombra del tàndem Lennon-McCartney, hi havia (recordem que va morir prematurament als 58 anys de càncer a la cavitat oral) un músic fantàstic, el que va demostrar en les poques ocasions en que aquests li van permetre, i serveixin com a exemple Taxman, del disc Revolver (1966), Something i Here Comes The Sun, de l’Abbey Road (1969) o la CdD d'avui. També ho va fer en la seva carrera post-beatles en solitari, sobretot en el primer disc, el triple LP All Things Must Pass (1970), el que conté My Sweet Lord, i amb la seva participació en el "supergrup" The Traveling Wilburys (juntament amb Bob Dylan, Roy Orbison, Tom Petty i Jeff Lynne). El que potser és menys conegut és la seva faceta com a productor cinematogràfic, amb la seva companyia Handmade Films, l'èxit més gran de la qual va ser "La vida de Brian" (dels Monty Python, 1979), en la que fins i tot hi te un petit paper en les escenes finals.

Aquesta CdD és una de les quatre composicions que Harrison va aportar i cantar al novè disc dels Beatles, un àlbum que aixeca controvèrsies, amb acèrrims defensors i detractors. És una obra excessiva i caòtica, fruit de la inspiració de tres dels fab four durant la seva frustrant estada a la Índia, de la que van tornar decebuts del guru espiritual Maharishi Malesh Yogi i per la malaltissa competència entre ells que els va portar a negar-se, com els proposava el productor George Martin (Brian Epstein, el seu mànager, havia mort uns mesos abans), a descartar cap tema, motiu per el que va acabar sent un doble LP amb 30 cançons amb un eclèctic ventall de gèneres com el pop, el blues, les balades acústiques i el hard-rock, algunes de les quals, reconeguem-ho, son autèntics "maons".

El disc es va anomenar simplement The Beatles (1968) tot i què, per la seva famosa caràtula amb les lletres encunyades, es coneix també com a The White Album, va ser el primer amb la seva discogràfica Apple Records i conté meravelles com Back In The U.S.S.R. (tot un homenatge al Back In The U.S.A. dels Beach Boys), Dear Prudence, Glass Onion, While My Guitar Gently Weeps, I'm So Tired, Blackbird, Piggies, Don't Pass Me By (de Ringo Starr), Julia (la mare de John Lennon), Birthday o Sexy Sadie (dedicada cínicament al nefast Maharishi).

While My Guitar Gently Weeps és la 7ª cançó de la cara A del primer disc i es diu que el seu nom ve de les primeres paraules (Gently Weeps) que l'autor va llegir a l'atzar en un llibre xinés i que, fruit de les seves creences en teories "relativistes", van originar la resta del text. Harrison, que tot i ser un bon guitarrista no pot ser considerat un virtuós de l'instrument, sembla que tenia problemes per "fer plorar suaument" la guitarra com pretenia, motiu pel que va demanar al seu amic Eric Clapton (paradoxalment amic havent-li pres la dona!) que interpretés la línia solista d'aquest tema, que ha esdevingut mítica i que podeu escoltar en la versió original i en la de l'històric concert per Bangladesh (1971).

- THE BEATLES. While My Guitar Gently Weeps. The Beatles (The White Album) (1968).

http://youtu.be/kJfeLkw7-ck

Tired of Waiting (The Flock)

La CdD d’avui està inclosa en un dels discos més importants, per no dir el que més, de la meva vida. Va ser un doble vinil, molt ben editat l’any 1970 per la companyia CBS per tal de promocionar nous grups del seu catàleg, que va canviar la meva percepció de la música per sempre més.

Amb el títol de Llena tu cabeza de rock (Fill Your Head with Rock a la versió americana), amb l'afegit The Sound of the seventies (aquest si en anglès), contenia una selecció de artistes i bandes de rock, molt diferents entre si però assimilables a un estil emergent en aquell moment, el pop-rock psicodèlic americà, el que alguns anomenaven música progressiva.

Com podeu observar en els crèdits de la contraportada, molts dels artistes us seran familiars però us puc assegurar que en el moment de la publicació del disc cap d’ells no era conegut per aquests indrets. Alguns d’ells segueixen en actiu i, fins i tot, es deixen veure per aquí, com és el cas de Santana, Leonard Cohen, Johnny Winter o Taj Mahal, altres es van separar per fundar altres grups (The Byrds, Al Kooper, Mike Bloomfield) o els ha passat el seu moment de glòria, com als Chicago (aleshores anomenats Chicago Transit Authority), Blood, Sweet & Tears o Al Stewart, altres, com Janis Joplin o Laura Nyro, ens han deixat per sempre i d’alguns altres no n’he sabut gaire cosa més, però sempre, sempre, estaré agraït a  aquest disc històric per encomanar-me una passió que no ha minvat amb el pas dels anys, com podeu comprovar els seguidors d’aquest blog.

I per a CdD no ho he dubtat gens, la imatge d’un escabellat violinista amb el tors nu de la portada era tan imponent com la cançó mateixa. Es tracta de Jerry Goodman que liderava, tocant a més a més de la guitarra, un instrument ben poc usual en el mon del rock com és el violí elèctric, el grup de jazz-rock THE FLOCK, als que va abandonar al cap de poc per integrar-se a la Mahavishnu Orchestra del guitarrista John McLaughlin.

I la cançó és una versió del tema Tired of Waiting, de The Kinks, inclosa en el primer disc de la banda, l’homònim The Flock (1969), que comença amb un virtuós “solo” de violí, continua amb una interpretació a l’estil del rock progressiu i acaba, com no podia ser d’una altra manera, amb l’aparició del violí per tancar el tema  d’una manera que va marcar tendència a l’hora d’incorporar aquest instrument a la música rock.

- THE FLOCK. Tired of Waiting. Llena tu cabeza de rock (1970).

On Blue Mountain (Foxygen)

Des de d'aquest blog recomano humilment als senyors de la NASA o de qualsevol altra agència espacial que tingui previst trametre alguna altra sonda, tipus Pioneer o Voyager, a l'espai profund, que afegeixi, juntament amb la famosa placa dissenyada per Carl Sagan i Frank Drake, una còpia en diversos suports, analògics i digitals, del tercer disc dels FOXYGEN. Serà la manera més senzilla de mostrar als hipotètics sers intel·ligents que interceptin la nau com era la música popular del planeta Terra en els darrers 30 o 40 anys.

I és que a la obra del duo californià format pel cantant Sam France i el pianista Jonathan Rado s'hi pot reconèixer a primera escolta la influència de The Beatles i The RollingStones, però també a Bob Dylan i The Bee Gees, a The Mamas & The Papas i JeffersonAirplane, a The Kinks,  a The Velvet Underground, a David Bowie, a T. Rex i al glam-rock en general. Sembla que els pares d'aquests joves tenen una bona discoteca a casa seva!

Aquest desmesurat esperit revival tampoc no és nou, com podem apreciar en altres grups recents com Dr.Dog o Tame Impala, però hem de reconèixer que aquests noiets la claven i la seva particular reactivació d'un estil vintage de composició suposa una alenada d'aire fresc en el panorama actual. Desprès de publicar Jurrassic Phillipic Exxplosion (2007) i només uns mesos desprès de l'EP Take the Kids Off Broadway (2012),  fa un mesos han gravat, amb la inestimable col·laboració del productor Richard Swift, amb un títol certament pretensiós, We Are the 21st Century Ambassadors of Peace & Magic (2013), un àlbum de 9 psicodèliques cançons, de les que en sobresurten la inicial In the Darkness que, amb un sumptuós arranjament de vents, sembla un track descartat del Magical Mystery Tour (1967) o del Sgt. Pepper's...(1967), i altres com No Destruction, Shuggie o San Francisco.

Però, per a CdD, he escollit On Blue Mountain, un autèntic record Guinness d'idees en una sola cançó, que porta a l'extrem uns inesperats canvis de ritme des de  un inici en el més pur estil John Lennon fins a l'apoteòsic final amb guitarres de la vella escola, així una mica "stonianes", en la que, sobtadament, apareix una tornada amb un èpic crescendo idèntic al clàssic Suspicious Minds d’Elvis Presley!.

I, si no us ho creieu, només us cal compara la tornada de la CdD on diu:

                    We can live on the mountain

                    Like living in the sunset

amb que cantava "The King" en el tema composat per Mark James:

                    We can't go on together

                    With suspicious minds

i ja em direu.

Fa uns dies me'n he assabentat que Jonathan Rado està gravant un disc en solitari. Només espero que això no acabi amb la amistat que el duo manté des de l'adolescència i, es clar, amb el projecte Foxygen.

- FOXYGEN. On Blue Mountain. We Are the  21st Century Ambassadors of Peace & Magic (2013).

What's Going On (Marvin Gaye)

MNO 4:

MARVIN GAYE, que havia afegit, com el seu admirat Sam Cooke, un altre monstre del soul, la lletra “e” al seu cognom, per diferenciar-se del seu pare, Marvin Gay, predicador cristià ultraconservador que l’havia maltractat a la infància, va assolir, cap al final dels anys 60,  l’estatus d’estrella de la discogràfica Tamla Motown, de Detroit, amb cançons de rhythm & blues sensual. 

Com a solista amb temes com I Heard It Through the Grapevine, del que en van fer una magnífica versió Creedence Clearwater Revival al disc Cosmo’s Factory (1970) i amb ensucrades balades sexys en format duet amb estrelles com Mary Wells, Kim Weston i, sobretot, Tammi Terrell, la mort de la qual per un tumor cerebral el va sumir en una profunda depressió i en el consum de cocaïna.

Va se aleshores quant “Obie” Benson, dels Four Tops, li va presentar un tema que havia rebutjat gravar el grup, i la discogràfica, per la temàtica sociopolítica tan allunyada dels standarts, sempre aliens a la polèmica. Amb el títol provisional de “Què està passant?” es preguntava sobre la brutalitat de la policia de San Francisco al reprimir una manifestació antibel·licista. Amb la col·laboració del compositor Al Cleveland, Gaye hi va posar el teu toc personal, entre altres treure-li l’interrogant per titular-la definitivament com Whtas Going On, el que hauríem de traduir com “El que està passant” i, desprès d’un llarg estira i arronsa amb Berry Gordy, director de la Tamla, i cunyat seu per a més inri, va aconseguir publicar el single i posteriorment l’àlbum sencer, considerat unànimement com el millor de la història del soul i dels millors de la música popular de tots els temps. Una obra amb elements del gospel,  del jazz i de la música clàssica, ple d’arranjaments innovadors, amb predomini del baix i la percussió que li confereixen un caràcter fosc i atmosfèric, amb temàtica sobre el medi ambient, la corrupció política, les drogues i la guerra del Vietnam, de la que acabava de tornar el seu germà Frankie, un disc ambiciós i complex, una obra d’art conceptual que, contra pronòstic, va triomfar comercialment i va canviar per sempre el contingut de la música negra.

L’artista va prendre el control de tot el procés productiu del disc, permetent-se gravar les converses entre els músics, així com qualsevol improvisació, sovint sota els efectes de la marihuana, que es dugués a terme a l’estudi, com es pot comprovar a l’inici de la CdD d’avui, amb el saxo de Eli Fontaine.

Desprès d’una altre àlbum magistral, Let`s Get In On (1973) es va separar de la dona, el que va reflectir en el següent Here, My Dear (1978) i va empitjorar en les seves addicions, va viure un temps a Hawaii i a Europa, va sofrir diversos revessos professionals i sentimentals, motiu per el que, en plena decadència personal i professional, va anar a parar a casa dels pares i, el dia 1 d’abril de 1984, desprès d’una absurda discussió, el seu pare el va matar d’un tret amb la seva pròpia arma. Insòlit final per a un dels artistes més emblemàtics de la història de la musica popular en general i del soul en particular.

-          MARVIN GAYE. What’s Going On. What’s Going One (1971).

You Can't Steal My Love (Mando Diao)

Què voleu que us digui? Els MANDO DIAO m'agraden. Aquesta mescla de garage-rock i punk amb reminiscència dels 60 "mola". Aquest quintet suec, que ha publicat mitja dotzena de discos en els darrers 10 anys, es caracteritza per tenir dos cantants, amb registres ben diferents, aspra i propera al soul la veu de Björn Dixgard i més melòdica i nasal, més a l'estil brit-pop la de Gustaf Norén.

Aquests jovenets, si més no en el moment del seu debut, arrosseguen un carro d'influències: pop, rock, soul, rhythm and blues..., el que els fa peculiars i intemporals a l'hora. Una fórmula aparentment senzilla però amb dues característiques que justifiquen el seu èxit, la immediatesa i, sobretot, la diversió. 

El segon disc, Hurricane Bar (2005), el meu favorit, conté unes quantes tornades perfectes, deutores de grups com TheBeatles o The Kinks, i uns riffs de guitarra commovedors que et sonen familiars  des de la primera escolta. És difícil triar una CdD entre aquests 14 temes que més aviat semblen una recopilació de singles, tots tallats amb el mateix patró, senzilles melodies i tornades d'una frescor quasi insultant que fertilitzen en un torrent sònic irreflenable de principi a fi de l'àlbum. Finalment. m'he decidit pel track 5, "No es pot robar el meu amor", una peça rodona, incloent la ruptura de piano al ben mig, escrita i cantada per Gustaf Norén, en la que relata com va conèixer a la seva parella en una biblioteca.

No em podeu negar que escoltar i veure a aquests imberbes, per altra banda assidus visitants dels festivals musicals que es fan per aquí, al sud d'Europa,  no és una bona manera -"con la que está cayendo"- de començar amb optimisme el cap de setmana.

- MANDO DIAO. You Can't Steal My Love. Hurricane Bar (2005).