Al tercer post d'aquesta sèrie recordarem
la carrera en solitari de l’ANNIE LENNOX, una de les
millors cantants de soul blanques de tots els temps, iniciada a partir
de la primera separació del reeixit duo que va formar amb en Dave Stewart
(vegeu aquí) amb el fantàstic àlbum de debut, Diva (1992), el de hits
com Why o Precious, al que en va seguir un de versions, Medusa
(1995), en el que, a més a més de la coneguda No More "I Love
You's" (de The Lover Speaks), interpretava temes de
"coneguts" del blog com Al Green (Take Me To The
River), Procol Harum (A Whiter Shade Of Pale), Neil Young
(Don't Let It Bring You Down), The Clash (Train In Vain), The Temptations (I Can't Get Nex To You), The Blue Nile
(Downtown Lights), Bob Marley (Waiting In Vain), Paul Simon (Something To Ride) o The Psychedelic Furs (Heaven).
Una època en la que va prevaldre l'interès per formar una família i tenir cura de les seves dues filles, interrompuda amb la tornada dels Eurythmics amb la publicació de Peace (1999) i el conseqüent tour mundial (i aquí) i que reprendria amb el, per a mi, millor treball, Bare (2003), i altres que no he seguit amb gaire interès com Songs Of Mass Destruction (2007), el disc de nadales A Christmas Cornucopia (2010), un altre de versions, Nostalgia (2014), aquesta vegada de composicions de blues, soul i jazz interpretats abans per astres com Nina Simone, Billie Holiday, George Gershwin, Duke Ellington o Ray Charles o el darrer del que en tinc constància, Lepidoptera (2019), un EP instrumental en el que interpreta quatre temes al piano.
Uns àlbums com a solista que va compaginar amb la
interpretació de temes per a BSO de pel·lícules com Dràcula de
Bram Stoker (Francis Ford Coppola, 1992), American Beauty (Sam
Mendes, 1999) o El Señor de los Anillos: El Retorno (Peter
Jackson, 2003) així com la participació amb múltiples ONG i en projectes en
defensa dels drets humans i de les dones, de la educació i contra la SIDA (i,
actualment, contra la guerra de Gaza) pel que ha estat nomenada Embaixadora
de Bona Voluntat per la UNESCO (2010) i Oficial de
l'Ordre de l'Imperi Britànic (2011).
Com a CdD he triat un tema de l'esmentat Bare,
en les 11 tracks del qual, com el seu títol ("Despullada"),
així com la mateixa caràtula, indica, la escocesa, autora de totes elles,
mostra sentiments profundament personals i emocionals al voltant de les
situacions que ha viscut com a persona adulta, ja siguin ruptures, tragèdies
personals de salut i altres crisis, expressades en forma de soul-pop amb
subtils arranjaments electrònics.
Un àlbum que ben bé es pot escoltar com un
conjunt entrelligat, dels temes del qual no se'n van editar singles
i del que en destacaria alguns com Pavement Cracks, Honestly, Wonderful, The
Saddest Song (I've Got) o la que l'inicia, i CdD d'avui, A Thousand
Beautiful Things, en la que recorda motius pels que sentir-se agraïda: Cada
dia escric la llista de raons per les quals encara crec que existeixen
"Mil coses boniques", tot i que és difícil veure el got ple i no mig
buit...
Una polaritat emocional que actua com a
declaració d'intencions per a la resta del disc.
- ANNIE LENNOX. A Thousand Beautiful Things. Bare (2003).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada