Prince Johnny (St. Vincent)

Als tres primers discos de ST. VINCENT, Marry Me (2007), Actor (2009) i Strange Mercy (2011) no els hi vaig prestar gaire atenció. De fet no en vaig aconseguir escoltar sencer cap d'ells, els trobava complicats, espessos, m'atreviria a dir que pretensiosos, i el mateix diria de  Love This Giant (2012), el que va gravar a mitges amb David Byrne, l'ex-Talking Heads.

Però després de l'espectacular concert de presentació d'aquest darrer disc a l'Auditori de BCN, del que em va cridar especialment l'atenció la magnètica presència de l'artista, amb una cridanera imatge de titella movent-se per l'escenari amb uns robòtics passets que alguns comparen als d'un pingüí (i els més dolents com si caminés amb les calcetes baixades fins als turmells!) i un glamour que no desmereixia del seu partenaire (vegeu aquí), m'hi he tornat a interessar. I si això coincideix amb l'aparició d'un quart disc, anomenat precisament St.Vincent (2014), més accessible que els anteriors, el normal era que, finalment, caigués a la xarxa d’Annie Clark. 

I és que aquest és el nom real d'aquesta cantant, compositora, guitarrista i multiinstrumentista de sòlida formació acadèmica, nascuda a Tulsa (Oklahoma, USA), criada a Dallas (Texas) i resident actualment a New York (NYC), amb antecedents professionals com a membre de la banda de pop simfònic The Polyphonic Spree als que va abandonar per afegir-se a la banda de Sufjan Stevens, i que ha col·laborat amb grups com The New Pornographers o The Mountain Goats, abans d'iniciar la seva prolífica carrera en solitari amb aquest nom, per a mi tan poc encertat, de St. Vincent, extret d’un vers de la cançó There She Goes My Beautiful World, de Nick Cave, en el qual es refereix al nom del centre mèdic catòlic de NYC en el que va morir Dylan Thomas, ja ho sabeu, el poeta gal·lès en el que es va inspirar el senyor Robert (Bob) Zimmerman per escollir el nom artístic.

El seu estil és una barreja poc ortodoxa de pop, indie-rock, funk, electrònica, música de cambra i cabaret-jazz amb una àmplia gama d'instruments, que inclouen cordes i vents, amb sofisticats i complexes arranjaments que van de la música progressiva a la contemporània (diguem-li "psicodèlia retrofuturista"?), que ha estat molt ben rebut per la crítica especialitzada però suposen un autèntic repte per als oients, precisant de diverses escoltes ("s'han de treballar", com diu el meu amic X.F.) per copsar-les en la seva magnitud.

I això és molta tela, potser massa, per la qual cosa, conscient de la dificultat d'agradar als seguidor del blog menys motivats, he escollit com a CdD un dels temes més accessibles del disc, Prince Johnny, una balada assossegada i sensual, amb una preciosa melodia i una tornada definida (Saw you pray to all make you a real boy...), amb un enorme desplegament vocal, al que s'afegeix un cor ombrívol, quasi fantasmal, sobre una base rítmica percussiva, en la que a cada escolta hi descobreixes noves capes sonores, que et fa agafar ganes de ballar i tot.
A continuació podeu gaudir de la versió oficial del tema i d'un vídeo amb un final "flipant".

- ST. VINCENT. Prince Johnny. St. Vincent (2014).

Uptown Again (The Afghan Whigs)

Uns altres que han tornat! Després de 16 anys des del seu darrer disc, THE AFGHAN WHIGS, nom curiós que fa referència a una colla de motoristes negres dels anys 70, autodeclarats musulmans i pacifistes, amb alguns canvis respecte a la formació original, presenten un nou treball, Do To The Beast (2014), que recupera l'esperit original del grup.

Es tracta d'una banda de Cincinnati (Ohio, USA), liderada pel cantant, guitarrista i compositor Greg Dulli, que durant els anys 90, època en la que triomfava el grunge, van obtenir la aclamació unànime dels mitjans especialitzats amb un estil que unia el post-punk-rock amb el jazz i, sobretot, el soul, fins apropar-los als clàssics de la Motown, "léase" Marvin Gaye, fet al que van contribuir les temàtiques de les cançons, amb continues referències sexuals.

Dels seus 6 àlbums anteriors em quedo amb els quatre últims, Congregation (1992), Gentlemen (1993), Black Love (1996) i 1965 (1998), tots amb més èxit de crítica que de vendes, el que, unit a les diferències, presents des de l'inici, entre els membres, els va portar a la dissolució.

Això si, Drulli no ha restat inactiu durant aquest temps i ha seguit publicant discos i actuant com a frontman de les bandes The Twilight Singers i de The Gutter Twins, aquesta amb el seu amic Mark Lanegan, l'ex Screaming Trees i The Queens Of The Stone Age, com també en solitari, i ha composat la banda sonora i, fins i tot, ha actuat en diverses pel·lícules. Com a curiositat, fa només uns mesos va fer una petita gira pels USA amb Steve Kilbey, el cantant de The Church, els protagonistes de la CdD de la setmana passada.

I posats a triar, ho faig pel 1965, gravat, amb producció del mateix Druli, autor de la majoria dels temes, a l'estudi del meu admirat Daniel Lanois, a la ciutat de New Orleans (Louisiana), l'humit clima de la qual contribueix a donar un toc extra de sensualitat a 10 cançons, més un instrumental final titulat precisament The Vampire Lanois, que suposen tanmateix 10 relats eròtics que celebren descaradament la sexualitat. Temes foscos i emotius en els que les veus i els enganxosos cors hi juguen un paper fonamental, del que n'és una bona mostra el tercer track, i CdD d'avui, Uptown Again, amb un ritme funky i uns arranjaments barrocs, sense deixar de sonar rock, sinó fixeu-vos en la energia crua de les guitarres en segon pla. I amb una tornada que, si algú s’hi vol afegir, fa:

                         Baby, untie me now

                         I'm ready to get down

                        Get down and move around

                        Baby, you cry too much

                        I'm tired of the sound

                       Yer such a baby

     

I als encuriosits us diré que el títol del disc, 1965, fa referència a un any èpic de la història dels USA, com demostra la fotografia de la portada amb l'astronauta Ed White fent la primera caminada espacial americana en el marc del projecte Gemini IV.

- THE AFGHAN WHIGS. Uptown Again. 1965 (1998).

The Unguarded Moment (The Church)

Tinc entès que en breu sortirà un disc d'homenatge a la banda australiana THE CHURCH per part d'un grup de músics espanyols com Sr. Chinarro i altres i he pensat dedicar-li aquest post ja que, de ben segur, alguns dels seguidors del blog probablement no els coneixereu.

Es tracta d'un quartet de Sydney format pel cantant, compositor principal i baixista Steve Kilbey, els guitarristes Peter Koppes i Marty Wilson-Piper i un baterista que ha canviat en diverses ocasions des dels seus inicis, a principi dels anys 80, fins a l'actualitat, temps en el que han gravat una vintena de discos de sort artística i comercial ben dispars.

En el començament el seu estil anava associat a la new wave i els post-punk imperants a la època però amb els anys van evolucionar cap al rock psicodèlic amb reminiscències, fins i tot, del rock progressiu amb llargs desenvolupaments instrumentals i complexes arranjaments de guitarres.

Els seus discos més interessants son el primer, Of Skins And Heart (1981), que conté el seu primer èxit, The Unguarded Moment, CdD d’avui, i el sisè, Starfish (1988), el del hit més comercial de la seva carrera, Under The Milky Way, als que podem afegir el segon, The Blurred Crusade (1982), el de Almost With You, i altres com Seance (1983), Heyday (1985), Gold Afternoon Fix (1990), Priest=Aura (1992), Sometime Anywhere (1994) etc...dels quals, us confesso sincerament, no en hi ha cap a la meva discoteca.

La veritat és que mai no en van cridar l'atenció fins que l'any 2005 van publicar un àlbum, l’únic que en tinc d’ells, excepcional a la seva trajectòria, van gravar un disc amb algun dels seus temes més coneguts -així com amb cinc més de nous- en format acústic però no com si d'un simple unplugged més es tractés, sinó que les van reinterpretar, modificant els arranjaments, fins i tot el "tempo" d'algunes composicions, de les que resulta paradigmàtica la que obre i dona nom al disc, la esmentada The Unguarded Moment, traduïda per a la ocasió a l'espanyol com "El momento descuidado", amb un alentiment (ralentí) que li escau d'alló més bé.

Per cert, el disseny de la portada és obra del mateix Kilbey, autor del retrat del quatre col·legues sobre un fons taronja i amb un aura diferent per a cada un, una característica recurrent de les pintures de l'autor.

Us deixo amb la CdD...

     

              So hard finding inspiration

              I knew you'd find me crying

             Tell those jokes don't make me laugh...

...i un segon vídeo, que us recomano visualitzar desprès d'escoltar la cançó, mentre em rumio si em faig amb alguna peça més de la seva discografia.

- THE CHURCH. The Unguarded Moment. El momento descuidado (2005).

Life On Mars? (David Bowie)

Amb 66 anys, i després de deu sense fer-ho, DAVID BOWIE ha gravat un disc nou, ha tornat i ho ha fet per la porta gran amb una obra, la vint-i-quatrena, que alguns posicionen a l'alçada de les millors de la seva discografia, sigui de la primerenca etapa glam-rock o de la "berlinesa" o, si més no, com solem dir el seus seguidors, el millor des del Scary Monsters (1980).

The Next Day (2013), enregistrat en secret amb la col·laboració del seu antic baixista i productor Toni Visconti, és un àlbum audaç i creatiu, increïblement innovador després de tan llarg període d'inactivitat, ple de bones cançons que de ben segur esdevindrien clàssiques dels seus concerts...si en tingués la intenció, cosa que no sembla el cas, de tornar-ne a fer per presentar-les en directe.

Estava escoltant el disc, indecís per triar la CdD entre The Next Day, Dirty Boys, The Stars, Where Are Now?, Boss Of Me o How Does The Grass quant...knock, knock!!!...han trucat a dintre del meu cap. Allí hi havia Live On Mars?, Starman, Ashes To Ashes, Heroes...dient: “escolta CdD, i nosaltres què? Nosaltres hi érem abans”...també hi havia Space Oddity, CdD en el seu dia (vegeu aquí), solidaritzant-se amb les seves companyes. Total, que m’ho he repensat i he acabat triant una cançó del Hunky Dory (1971), el quart de la seva discografia i injustament eclipsat pel cinquè i més reeixit de tots, Ziggy Stardust (1972), un disc en el que va contar amb la participació de músics excepcionals, embrió de famós grup fictici d'acompanyament, The Spiders From Mars, com el guitarrista Mick Ronson i el teclista Rick Wakeman, posteriorment famós amb la banda Yes i pels seus treballs en solitari en el camp del rock simfònic.

És un disc senzillament perfecte, el primer de les seves obres mestres, farcit de melodies sublims i arranjaments impossibles, gairebé barrocs, que s'obre amb un dels temes més populars de l'autor, Changes, continua amb Oh You Pretty Things i altres que fan homenatge a Bob Dylan, Andy Warhol i Lou Reed i te el seu punt culminat en una de les millors cançons de la història, Life On Mars?

És tracta d'un viatge surrealista amb una lletra tan indesxifrable com la de I'm The Walrus de John Lennon (sembla tractar d'algú deprimit per la realitat en la que viu i amargament decebut per no tenir accés a una vida millor que hi pugui haver en alguna altra part, com a Mart) i un so, en el que resulta fonamental el piano de Wakeman,  en el que la delicadesa i la èpica van de la mà. Un himne gloriosament estrany, la primera obra mestra d'un músic imprescindible de la història del rock. No m'estranya gens que els MiNE! en fessin una magnífica adaptació, amb el títol La radio de Mart, al seu EP Selva de Mar (2009).

Per no dir res de la caràtula en la que, aquest reconegut bisexual posa a l’estil Greta Garbo, una de les lesbianes més cèlebres del segle XX...per escandalitzar que no quedi!

Però la tornada, si us plau, quina tornada!:

         

           Sailors fighting in the dance hall

          Oh man! Look at those cavemen go...

          ...Is there life on Mars?

 - DAVID BOWIE. Life On Mars?. Hunky Dory (1971).

Dead From The Waist Down (Catatonia)

M'encanta la manera de cantar de Cerys Matthews. Tal com arrossega les paraules, en algun moment semblant, fins i tot i que em perdoni, que anés beguda, però amb una dicció tan clara com per servir d'exercici de listening als alumnes d'anglès. 

El seu millor moment artístic va ser a finals dels anys 90, quant va formar part del grup d’indie-rock CATATONIA, que va formar amb el guitarrista Mark Roberts al seu Cardiff (País de Gal·les, Regne Unit) natal, amb els que es van guanyar un cert reconeixement internacional. Els millors àlbums de la banda son el segon, International Velvet (1998), del que cal destacar el seu hit més reeixit, Mulder And Scully (inspirat en els agents de la famosa telesèrie Expedient X) i Equally Cursed And Blessed (1999), el meu preferit. El poc ressò del quart, Paper Scissors Stone (2001), i un problema d'ansietat van precipitar la ruptura del grup, moment en que Cerys se'n va anar als USA, es va casar i viure un temps a Nashville (Tennessee), impensable per a una gal·lesa de soca rel com ella, fins que el previsible divorci la va tornar a casa, on ha seguit gravant fins a l'actualitat, tasca que ha compatibilitzat amb la de locutora de ràdio a la BBC, realitzadora de documentals per a la TV, columnista ocasional a diaris com The Guardian i The Times  i d'escriptora de contes infantils amb el que ha obtingut algun premi. Estem davant d'una dona polifacètica i políglota, que domina l'anglès i el gal·lès, com és natural, així com el francès, l'espanyol i, segons tinc entès, el català, aprés durant la seva joventut, en que va passar un temps fent de mainadera a casa nostra.

La CdD, Dead From The Waist Down, obra de Mark Roberts, autor de la música i de la lletra, en la que explica crípticament el mal ambient entre la gent d'allà i la comitiva de la banda durant una gira a Los Angeles, és el tema que obre el tercer disc i destaca per la profunda i captivadora veu, reconeixible a l'instant, així com pels espectaculars arranjaments de cordes, tot sota l'estricte control del productor Tommy D.

Ja ho veieu, el sol està brillant a Califòrnia, la gent hauria d'estar jaguda a la gespa, però, com diu el títol de la cançó, és "morta de cintura cap avall":

 

             The sun is shining

             We should be making hay

             But we're dead from the waist down

            Like in California...

- CATATONIA. Dead From The Waist Down. Equally Cursed And Blessed (1999).

Blueberry Hill (Fats Domino)

Fa uns dies, un amic seguidor de la CdD, comentant el post d’Elvis Presley, em preguntava quina època de la història de la musica popular abastava el blog. Al contestar-li que, veritablement, no hi havia pensat, però considerava lògic que fos a partir de la data del meu naixement i fins a l'actualitat, em va indicar que tenia una mica abandonada la primera època, a la que es va referir com la dels "pioners del rock and roll". Recollint el guant, la seva observació s'ha traduït en aquesta nova secció -com ho és la de la MN(I)O-, a la que, en endavant, em referiré amb les segles PdR'n'R i a la avui penjo el que podem considerar com el post número 2. I ho farem amb un personatge al que el mateix Elvis Presley es va referir com a l'autèntic, i no pas ell, "Rei del Rock".

Nascut Antoine Dominique Domino a finals de febrer de 1928, la mateixa setmana que els meus pares, en el si d'una família nombrosa de músics a New Orleans (Louisiana, USA) la seva corpulència li ha valgut el malnom, FATS DOMINO, amb el que ha passat a la història de la música popular.

Cantant, pianista i compositor, tot i què sense formació acadèmica, es va fer famós amb el tema The Fat Man, composat a mitges amb el seu col·laborador habitual, Dave Bartholomew, i considerat una de les primeres gravacions de rock'n'roll (ni més ni menys que 6 anys abans del Rock Around The Clock de Bill Halley), al que van succeir una gran quantitat de singles, més de 30, com  Ain't That A Shame, I'm In Love Again,  Blue Monday, I'm Walkin', Whole Lotta Loving, Be My Guest, Walking To New Orleans o la CdD d'avui, Blueberry Hill, el seu tema més conegut, amb els que durant la dècada de meitat dels 50 als 60, és va convertir en el principal venedor de discos, a excepció del mateix Elvis Presley, i amb els que va aconseguir 21 discos d'or, la majoria dels quals li van robar quant, l'any 2005, va haver d'evacuar temporalment la seva residència de New Orleans per l'huracà Kathrina.

Fats Domino, amb el seu estil boogie-woogie de tocar el piano, seguint els passos del Professor Longhair, i la seva de forma de cantar, arrossegant les paraules amb accent crioll, és una figura clau en la transició del rhythm & blues al rock & roll, el que fa d'una forma tan subtil que desdibuixa la línia que suposadament les separa.

L'arribada de The Beatles (dels que anys després va versionar magníficament Lady Madonna) i altres grups, coneguda als USA com "la invasió britànica"; la negativa a canviar els elements essencials de l'estil que l'havia fet famós i un fallit canvi de companyia discogràfica el van arraconar de la primera línia, dedicant-se a actuacions en directe al Flamingo Hotel & Casino de Las Vegas (on, per cert, va tenir veritables problemes amb el joc) o interpretant algunes pel·lícules com Shake, Rattle And Rock! (Edward L. Cahn, 1956) o The Girl Can't Help It (Frank Tashlin, 1956), fins ven entrats els anys 80, moment en el que aquest home, tan simpàtic i afable com el seu talent...i el seu pes!, va decidir viure de renda pels drets d'autor i gaudir de la vida tranquil·la, i de la bona cuina, de la seva terra.

Blueberry Hill era una cançó composada als anys 40 i prèviament gravada per artistes com Glenn Miller o Louis Armstrong, a la que Fats va donar el seu caire funky personal i amb la que va assolir el seu èxit més majoritari i amb la que, sense conèixer l'orígen, més se l'associa.

Presteu atenció, sobretot els més joves seguidors de la CdD, a aquesta icona, PdR’n’R (2):

         

                I found my thrill on Blueberry Hill

               On Blueberry Hill where I found you...

- FATS DOMINO. Blueberry Hill. This Is Fats (1956).

Stop (Jane's Addiction)

Perry Farrell és un personatge extravagant però carismàtic  i molt admirat a la escena del rock alternatiu americà. Nascut a New York en el si d'una família de joiers jueus, orfe de mare, que es va suïcidar quant ell tenia tres anys, va viure un temps a Miami abans de traslladar-se a Los Angles (Califòrnia), on ha desenvolupat la seva activitat artística.

El seu mèrit principal ha estat la creació de JANE'S ADDICTION, banda amb un estil molt particular, en el que destaca la veu aguda de Farrell  amb abrasius registres sonors que barregen l’art-rock, la psicodèlia, el folk, el punk, el funk i el jazz i que, al llarg del temps, ha contat amb músics importants com el baterista Stephen Perkins, el guitarrista Dave Navarro (que acabaria als Red Hot Chili Peppers) o els baixistes Eric Avery i Flea (també dels RHCP). Malauradament, el caràcter extremadament controlador, fins a la tirania, del líder, empitjorat per les seves addiccions (tot i que el nom del grup fa referència a una companya de pis amb la que sembla que va tenir algun affaire), ha impedit la cohesió d'un grup que, com el riu Guadiana, ha anat desapareixent i ressorgint des del 1985 fins a la actualitat.

En els moments en que la banda no ha estat en actiu el nostre personatge d'avui ha participat amb altres projectes com els Porno For Pyros (amb l'esmentat Perkins), amb els que van publicar dos discos molt interessants, l'homònim Porno For Pyros (1993) i Goog God's Urge (1996); el grup d'espectacle teatral The Satellite Party, amb la participació de la seva esposa, Etty Lau Farrell i Nuno Bettencourt, ex-guitarrista  del duo Extrem; alguns discos en solitari, com Song Yet To Be Sung (2001); bandes sonores per a pel·lícules, com Twilight/Crepúsculo (Catherine Hardwicke, 2008), a més a més de fer de disc-jockey amb el nom de DJ Peretz. També ha estat el responsable del festival de rock itinerant Lollapalooza Tour, creat inicialment per a la gira del (primer) acomiadament de Jane's Addiction (1997) però que es va mantenir amb altres grups alternatius durant set o vuit anys i del qual hi ha una franquícia infantil (Kidzapalooza) i, fins i tot, jueva (Purimpalooza). Tanmateix és coneguda la seva implicació en diversos grups ecologistes i ONG.

Però si avui en parlem a la CdD és, indubtablement, per la seva etapa més reeixida, la inicial que va del 1985 al 1991, en la que van publicar tres àlbums prou interessants, el seminal i gravat en directe Jane's Addiction (1987); Nothing's Shocking (1988), el que els va consagrar, i el més aclamat, Ritual de lo habitual (1990), tot i haver estat gravat en un moment en el que la banda es queia a trossos, amb els membres intensament addictes a les drogues i barallats entre si fins al punt que poques vegades van arribar a coincidir a l'estudi. Menys interessants son els fruits de successives reunificacions, Strays (2003) i The Great Escape Artist (2011).

Ritual de lo habitual és un disc de 9 tracks, clarament dividit en dues parts, les primeres cinc cançons son temes curts d'estil rock dur, de les que en destacaria dues, la inicial, Stop, i Been Caught Stealing, mentre les quatre últimes, en canvi, son llargs desenvolupaments de rock progressiu, amb instruments de corda i arranjaments d'inspiració oriental que tracten sobre el suïcidi de sa mare (Then She Did...) i d'una amiga anomenada Xiola Bleu, morta als 19 anys per sobredosi d'heroïna, el que relata a Three Days, el cap de setmana  de sexe i drogues que van passar plegats amb ella i Casey Niccoli, aleshores la novia de Farrell. 

La il·lustració de la caràtula del disc, un collage del mateix Farrell que representa visualment el ménage-à-trois dels esmentats Three Days, amb dues dones i un home despullats, va resultar polèmica fins a l'extrem que algunes botigues es van negar a la venda (al no tenir llicència per a articles de nus), motiu per que es va publicar també amb una portada alternativa "neta", completament blanca, en la que apareix el nom de la banda i la primera esmena de la constitució americana que fa referència a la llibertat d'expressió, que diu:

   "El Congrés no farà cap llei respecte a l'establiment de religió, o prohibint l'exercici lliure de la mateixa o que coarti la llibertat d'expressió o de premsa, o el dret del poble a reunir-se pacíficament, i per demanar al govern la reparació de greuges".

Com a curiositat el collage inclou un paper on es pot llegir la paraula "positiu" que va donar lloc a moltes interpretacions, com la de si es tractés del resultat de la prova de la Sida de Farrell, quant en realitat era la prova d'embaràs de sa mare quant estava embarassada d'ell. No cal dir que la versió de la tapa-collage ha tingut molt més èxit de vendes que la de la tapa-esmena.

Stop, la CdD, és un tema directe i brutal, amb un ritme sincopat i trepidant que t'enganxa des del primer riff d'un Navarro en el seu millor moment, amb un pont increïble i amb la inconfusible veu de Farrell que, amb un ús encertat de doblatges de veu, ecos i altres efectes i, sobretot, amb una magnífica capacitat d'interpretació, emmascara les seves limitacions tècniques.

No us deixeu enganyar per la cèlebre introducció:

   "Señores y señoras, nosotros tenemos más influencia con sus hijos que tú tienes, pero los queremos. Creado y arreglado de Los Angeles: Juanas Addiction!!!"

que després van forts:

  

      Here we go...No!, No one!, No way!, Gonna stop, Now; go!...

- JANE'S ADDICTION. Stop. Ritual de lo habitual (1990).