Alegria de vivir (Ray Heredia)

José Heredia Bermúdez, conegut artísticament com a RAY HEREDIA, va formar part, amb José Soto "Sorderita" i Juan Carmona, de la primera formació de Ketama, als que va abandonar després del famós disc homònim de 1985 per iniciar carrera en solitari.

Aquest gitano madrileny, fill del "bailaor"  José Heredia, "Josele", tot i no haver cursat estudis musicals, a més a més de cantar i composar, tocava la guitarra flamenca i elèctrica, el baix, la percussió i, fins i tot, el piano, per el que no és estrany que algú l'anomenés el "Prince espanyol".

Produït per Mario Pacheco,  director de la discogràfica Nuevos Medios i Teo Cardalda, de Golpes Bajos, va gravar Quién no corre, vuela (1991), disc fundacional del moviment conegut com a Nuevo Flamenco, del que van formar, a més a més dels esmentats Ketama, Kiko Veneno, Camarón, Pata Negra etc.

Malauradament l'adicció a la heroïna se'l va endur, com a tants músics de la època, i en particular en el col·lectiu d'ètnia gitana, unes poques setmanes després de publicar el disc, motiu per el que no el va arribar a promocionar i no va assolir l'èxit que penso que es mereixia en el seu moment. Però amb el temps ha anat adquirint repercussió, en part per la reivindicació que n'han fet artistes com Alejandro Sanz, Estrella Morente, Chambao o Los Planetas però sobretot a partir de la versió de La Barbería del Sur per a la banda sonora de la pel·lícula Sobreviviré (Alfonso Alabacete i David Menkes, 1999).

En aquest àlbum els teclats i els arranjaments pop de Cardalda es fusionen naturalment amb les guitarres flamenques, les palmes i la percussió, als que s'afegeix la veu aspra i melòdica de l'autor, amb unes lletres plenes de sentiment que, sense ser de l'altre món, traspunten tristesa i amargor ("El infierno de tu gloria...yo la busco y no la encuentro, alegria de vivir..."), preludi d'un penós destí.

La CdD d'avui, Alegria de vivir, encapçala i defineix perfectament l'esperit d'aquest àlbum de 10 tracks, el darrer dels quals, el fandango El padre de la criatura, de Manolo Caracol, està interpretat pel seu pare Josele, amb Enrique de Melchor a la guitarra, i del que en destacaria també altres com Cobarde, Lo bueno y lo malo o Su pelo. La mescla del flamenc més tradicional amb altres gèneres com el pop, els ritmes llatins i afrocubans, la salsa, el funk i el jazz ha conformat un so original i personal en aquesta obra imprescindible, avançada al seu temps, la influència de la qual ha obert camí als artistes esmentats i molts altres més.

I, abans d'acabar, per desmitificar una mica, una curiositat: sabeu d'on ve el sobrenom de Ray? Doncs d'una frase que repetia sovint: "Eres más pesao que el mosquito del Raid"...i de Rai...Ray...Ray Heredia.

- RAY HEREDIA. Alegria de vivir. Quién no corre, vuela (1991).

Waterloo Sunset (The Kinks)

Reconec sincerament que no va ser fins a la edat adulta que vaig copsar la importància que THE KINKS han tingut en la història de la música popular.  I d'explicacions no en falten: durant la seva curta època daurada jo era massa jovenet i la meva atenció estava prou ocupada en altres grups que van protagonitzar el que als USA en deien la british invasion, com The Beatles, The Rolling Stones o The Who. A més a més, ni la edat ni el meu coneixement de l'anglès em permetien comprendre el sentit de les lletres de Ray Davis, amb una clara exaltació del costumisme britànic, que tant han influït en grups posteriors com Blur, Oasis o Pulp i en tot el fenomen brit-pop, del que podem considerar-los precursors.

I és que el grup dels germans Ray (compositor principal, cantant i guitarra) i Dave Davis (guitarra principal), amb diversos acompanyants més al llarg de la seva existència, van publicar als anys 60 uns quants discos fonamentals, com Face to Face (1966), Something Else (1967) o The Kinks Are the Village Green Preservation Society (1968), a partir del qual la seva popularitat va caure en picat, tot i què van seguir publicant discos fins als anys 90 i girant fins a la actualitat, com ho demostra la recent actuació de Ray Davis en solitari a la sala Razzmatazz de BCN l'any 2007.

El seu estil es caracteritza per la confluència de gèneres com el rhythm and blues, el folk, el country i el music-hall i una temàtica conceptual que reflecteix la cultura i l'estil de vida quotidiana anglesos, magistralment descrits amb la narrativa observacional, no exempta de sàtira, de l'autor.

El primer tema que els va llançar a la fama va ser You Really Got Me, considerat per molts com a precursor del heavy-metal, però son molt més representatius del seu estil cançons més melòdiques i brillantment arranjades, com Sunny Afternoon, All Day and Of the Night, Whrere Have All the God Times Gone, Death of a Clown, Lola o la CdD d'avui, probablement la seva millor composició i una de les millors de la història de la música britànica.

És una malenconiosa reflexió sobre dos amants que passegen per un pont sobre el Tàmesi a prop de la estació de Waterloo i es diu que està inspirada en l'idil·li entre dos cèlebres actors de la època, Terence Stamp i Julie Christie, durant la filmació de la pel·lícula Far from the Madding Crowd, aquí “Lejos del mundanal ruido” (John Schlesinger, 1967).

- THE KINKS. Waterloo Sunset. Something Else (1967).

Love Shack (The B-52's)

En les últimes dècades no se si s’estudia gaire a la Universitat de Geòrgia (USA) i desconec si n’han sortit científics o intel·lectuals d’interès, però el que si que és veritat que el campus d’Athens, ciutat amb poc més de 100.000 habitants, és un planter de música alternativa del que  han sorgit uns quants grups musicals, dels que destacaria, per sobre de tots, els REM, la qualitat dels quals no ens hauria de fer oblidar altres bandes de indie-rock com tots els associats al col·lectiu Elephant 6 (vegeu aquí), o altres estils musicals, com Vic Chesnutt o Drive-By Truckers i, és clar, els nostres protagonistes d’avui, THE B-52’s.

Amb aquest apel·latiu que fa referència al pentinat de les dues cantants, Cindy Wilson i Kate Pierson, inspirat en al estètica retro que havia fet furor 20 anys abans i conegut així per assemblar-se al morro del famós avió bombarder, van ser un autèntic fenomen de la escena new wave del moment. El seu particular estil, excèntric, alegre i desinhibit, amb lletres de temàtica surrealista i paròdica, es veia complementat  per una peculiar estètica,  amb minifaldilles, botes de go-go i roba antiga típica de botigues de segona mà, amb un resultat final d’hedonisme i disbauxa que va fer furor entre els joves universitaris de la època però que considero actualment vigent per la seva irresistible atracció.

El so de The B-52’s es caracteritza per les veus agudes però subtilment diferents, tot i cantar a l’uníson, de les noies, combinades amb la monòtona, i sovint només parlada, de l’altre vocalista, Fred Schneider, amb sons que cobreixen un ampli ventall de gèneres com el pop, el rock, el punk i la surf-music,  als que aporta sonoritat la inusual afinació de la guitarra de Ricky Wilson (germà de Cindy) i la bateria de Keith Strickland.

Desprès del sorprenent debut amb el disc homònim,  The B-52’s (1979), que conté un dels seus hits més coneguts, Rock Lobster, i un parell d’àlbums més, Wild Planet (1980) i Whammy! (1983), durant les sessions de gravació de Bouncing Off the Satellites (1986) va succeir el luctuós fet de la mort, a causa de la Sida, de Ricky Wilson, el que va sumir a la banda en un període de shock, que, ara amb Strickland a la guitarra, van superar sorprenentment amb Cosmic Thing (1989), àlbum festiu amb tocs funky, del que destaca el seu tema més reeixit i CdD d’avui, Love Shack.

A l’any següent Cindy va abandonar amistosament la banda i el trio restant va participar en diversos projectes, com a la pel·lícula The Flintstones, ja ho sabeu, “Los Picapiedra” (Brian Levant, 1994) (vegeu aquí), i altres col·laboracions, com la celebrada aportació de Kate Pierson en el tema Shiny Happy People, al disc Out of Time (1991), dels seus amics REM (vegeu aquí). Poc a poc ho va anant deixant fins a arribar a estar 16 anys sense gravar, el que van tornar a fer amb Funplex (2008), però sense acostar-se, ni de lluny, a l’èxit inicial.

I ara, si voleu sumar-vos a la festa i gaudir de la CdD que tracta d’un viatge per carretera fins a la “cabana de l’amor” (Love Shack) en la que va viure durant un temps la Kate i on van compondre l’esmentat primer single, Rock Lobster, només us cal clickar el famós videoclip següent, que acaba amb ja mític:

                                  

                                   Love shack, baby love shack!

           Love shack, baby love shack!...

  

 - THE B-52’s. Love Shack. Cosmic Things (1989).

Feels Like We Only Go Backwards (Tame Impala)

La primera vegada que vaig escoltar aquesta CdD vaig pensar: “Déu meu...és ell...ha ressuscitat!!!” però no, no és John Lennon sinó Kevin Parker, o el que és el mateix, el seu projecte TAME IMPALA, un grup de Perth (Austràlia) que va sorprendre el mon amb el seu primer disc, Innerspeaking (2010) però que s’ha superat amb escreix amb el segon, Lonerism (2012).

El seu so parteix de l’esperit del rock experimental (progressiu) de fa quatre dècades, sobretot en la vessant més psicodèlica, al que aplica totes les possibilitats que li ofereixen les noves tecnologies, fet al que contribueix l’afamat productor Dave Fridmann, de The Flaming Lips, per oferir-nos un mon sonor propi, malgrat les seves clares referències.

I és que, exhibint orgullosament les seves influències, amb els Beatles de Revolver (1966) i Sgt. Pepper’s (1967) o els primers PinkFloyd al davant, no deixen de sonar rabiosament contemporanis per la infinitat d’efectes electrònics que apliquen a uns temes que se sostenen per si sols, en base a unes melodies memorables i una perspectiva narrativa força emocional que incideix en l’etern drama del jove incomprès.

A Lonerism, nom que evoca la solitud voluntàriament buscada pel protagonista, trobem uns quants temes genials com la inicial Be Above It, Elephant, el primer single del disc, i altres com Apocalypse Dreams, Mind Myself o Why Won’t They Talk to Me?, però és en la memorable melodia de Feels Like We Only Go Backwards on se m’apareixen els esperits de Lennon i McCartney i fan que pensi, des d’ara mateix, que aquest àlbum esdevindrà clàssic tanmateix.

Diu Parker que el disc ha estat composat al llarg de dos anys i en diversos llocs del món, però una bona part del qual va ser a París, el que evoca la portada amb una fotografia del mateix autor de la porta dels Jardins de Luxenburg amb aquest cartell en francès que prohibeix la entrada de gossos, fins i tot lligats.

- TAME IMPALA. Feels Like We Only Go Backwards. Lonerism (2012).

Oh What a World (Rufus Wainwright)

A RUFUS WAINWRIGHT li escau d'alló millor la dita castellana de que "de casta le viene al galgo". I és que en alguna cosa s'hauria de notar que és fill dels reconeguts cantants de folk Loudon Wainwright III i Kate McGarrigle, dels que va rebre en herència una portentosa veu, així com, des de ben petit, una sòlida formació musical.

Obviarem, per no fer "safareig", la seva agitada vida personal, sobretot en l'aspecte sentimental, i ens centrarem en la professional, en la que l'artista ha aconseguit un so propi i singular, tant en el món del pop-rock com del teatre, la dansa, el cinema i, fins i tot l'òpera, fruit de les seves influències líriques que van des de la música clàssica al cabaret i el gènere musical amb el tradicional col·lectiu Tin Pan Alley al capdavant, una bona prova del qual és l'atípic concert en el que va reinterpretar un llegendari recital de Judy Garland i publicat en el disc Rufus Does Judy Garland at Carnegie Hall (2007).

Desprès de dos interessants discos li va arribar el reconeixement massiu amb una obra que ben bé podria haver estat un doble àlbum però que en realitat va composar i gravar successivament i publicar amb els títols de Want One (2003) i Want Two (2004), obres opulentes i exuberants, meticulosament arranjades fins a la extravagància. Potser una mica horteres (kitsch) i tot.

Com a CdD he escollit la que obre el "One", una cançó titulada Oh What a World en la que, parafrasejant a la bruixa maleïda de El Mag d'Oz ("Oh, quin món...quin món!") es pregunta en quin món vivim en el que els homes heterosexuals llegeixen revistes de moda, amb una èpica orquestració del "Bolero" de Ravel de fons. Amb els altres tretze tracks del disc, dels que en destacaria uns quants com I Don't Know It Is, 14th Street, Vibrate, Natasha o Go or Go Ahead, i per a la gravació dels quals ha contat amb la col·laboració de cantants com Teddy i Linda Thompson i de la seva germana Martha, forma un dels discos més emocionants i personals dels darrers anys...un clàssic modern, vaja.

- RUFUS WAINWRIGHT. Oh What A World. Want One (2003).

Immaculate Fools (Immaculate Fools)

Els IMMACULATE FOOLS van ser un grup de pop-rock format per dos parelles de germans, per un costat Kevin Weatherill (compositor principal, cantant i guitarrista) i Paul Weatherill (baix i veu) i, per l’altre, Andy Ross (guitarra) i Peter Ross (bateria), que, en els anys 80 i 90 van publicar mitja dotzena de discos amb els que, paradoxalment, van obtenir més èxit a Alemanya i, sobretot, a Espanya (on van arribar a viure durant un temps) que al seu Regne Unit natal.

El seu estil es caracteritza per la mescla de pop-rock alternatiu amb folk de reminiscències celtes, el que ha estat habitual en bandes escoceses i irlandeses però no en les oriündes d’Anglaterra, motiu per el que han estat sovint comparats amb The Psychedelic Furs (amb els que els uneix una certa reminiscència fonètica) i els primers Waterboys.

Els seus millors discos son el primer, Hearts of Fortune (1985), amb cançons com Nothing Means Nothing, Save It o la CdD d’avui i el segon, Dumb Poet (1987), inspirat en el poeta Federico García Lorca, del que sobresurt el tema Tragic Comedy, desprès dels quals els Ross van abandonar la formació, tot i què l’Andy va seguir vinculat a la banda com a productor.

Actualment em consta que Kevin Weatherill és professor de música i segueix actuant i gravant esporàdicament amb el nom de Dirty Ray.

La CdD és, òbviament, el seu tema més conegut, l’homònim Immaculate Fools, que podeu escolta en la versió original del Hearts of Fortune i en un directe i en el que destaca la tornada que fa:

                                
                                We are enchanted

                                We are immaculate

                                We are selected...

                                Immaculate Fools

                                Immaculate Fools

-          IMMACULATE FOOLS. Immaculate Fools. Hearts of Fortune (1985).

Black Magic Woman/Gypsy Queen (Santana)

En una conversa entre membres del Fire Street Disc-Club (vegeu aquí) es comentava quin havia estat el primer concert al que recordàrem haver assistit a la nostra vida i va resultar que per un altre i jo havia estat el mateix. Quan algú va expressar que era una bona casualitat els dos vam contestar a l'hora: nooo!, el que els va deixar més "parats" que no n'estaven.

Però nosaltres dos, que ens en acabàrem d'assabentar en aquell moment, ho teníem clar. I la explicació és ben fàcil: va ser el primer gran concert (a excepció del de The Beatles a la plaça de braus uns anys abans, quant encara érem petits) autoritzat a l'estat, a les acaballes de la dictadura. I allí hi  érem nosaltres!

La impressió que em va provocar entrar a l'antic Palau Municipal d'Esports del carrer de Lleida només ha estat superada per un altre concert al mateix recinte, el primer del Boss a BCN, el 1981 (vegeu aquí) i és que el primer concert (i no vull fer comparacions sentimentals) no s'oblida mai. I així tanmateix espero que el meu fill recordi el dia que, amb 8 o 9 anys, el seu pare el va portar a conèixer el gel. Ay, no! això és a "100 años de soledad", nosaltres vam anar al Sant Jordi a veure a Paul McCartney & Wings.

Però al que anàvem, jo el dia 5 de desembre de 1973, l'any de segon de Medicina, vaig assistir al concert de SANTANA, que aleshores era una veritable banda en la que el guitarrista Carlos Santana n'era un membre més. Una formació mítica en la que destacaven el bateria Mike Shieve, el baixista Dave Brown, l'omnipresent organista i cantant Gregg Rolie i la secció de percussió, amb congues, bongos i timbals a dojo, amb Mike Carabelli i, sobretot, el nicaragüenc José "Chepito" Áreas, amb la que van publicar tres discos fonamentals, Santana (1969), Abraxas (1970) i Santana III (1971), a partir del qual la banda es va desfer i el nostre protagonista es va quedar amb el nom i va començar a "desbarrar", amb discos de temàtica mística (ell mateix, sota la influència del líder espiritual Sri Chinmoy  es va canviar el nom a Devadip) i aproximacions al jazz, com Caravansarai (1972) i multitud de col·laboracions amb músics com Buddy Miles o John "Mahavishnu" McLaughlin (un altre il·luminat!), moment en el que vaig perdre l'interès per ell, que no ha retornat ni desprès de grandíssims èxits comercials com Supernatural (1999), Shaman (2002) i altres, amb els que Carlos semblava un més de la nòmina de convidats com Eric Clapton, Lauryn Hill i Maná o, més recentment, Shakira, Tina Turner, Jennifer López o Plácido Domingo, amb els que ha obtingut un seguit de reconeixements que inclouen la "estrella" al Hollywood Walk of Fame.

Però la influència dels primers discos d'aquest mexicà, nascut a Jalisco, criat a Tijuana i emigrat a San Francisco (Califòrnia, USA), sobretot del segon, Abraxas, en la música pop ha estat fonamental, per la perfecta fusió de rock psicodèlic, blues, soul, jazz i ritmes afrollatins (salsa) que va deixar al·lucinats els espectadors del Festival de Woodstock del 69 i a tota la nostra generació. És un àlbum en que tots els membres del grup deixen la seva petjada però del que, en el seu moment, en van destacar tres temes, dues versions d'altres artistes, Black Magic Woman, del guitarrista Peter Green i gravada abans sense pena ni glòria pels primers Fleetwood Mac, concatenada amb Gypsy Queen, del guitarrista de jazz hongarès Gábor Szabó, i Oye cómo va, del mític percussionista Tito Puente, el "Rey del Mambo", i un del mateix Carlos Santana que ha quedat a la memòria col·lectiva, la passional balada instrumental Samba pa tí. Abraxas és una obra resultant d'una ànsia experimental fruit de la irrupció de la banda en un lloc i un moment excepcionals, com era la badia de San Francisco els anys 60, on tot era permès i el ser rar o extravagant era un plus a favor, que ha esdevingut pionera en la fusió d'estils i fonamental en la història de la música popular.

I estic segur que part de l'èxit d'aquest àlbum es deu a la seva famosa portada, que reprodueix el quadre "La Anunciació", de il·lustrador alemany Mati Klarwein, en el que la Mare de Déu està representada per una voluptuosa i sensual venus negra que rep la visita de l'arcàngel muntat sobre una conga, rodejada d'imatges que evoquen la fertilitat i, com a curiositat, amb un paisatge amb petites cases de pescadors a la vora del mar, que corresponen a la cala de Deià (Mallorca), on el pintor va viure uns anys, fins a la seva mort.

A l'hora de triar un tema com a CdD no he dubtat ni un moment, la elecció no podia ser més òbvia:

- SANTANA. Black Magic Woman/Gypsy Queen. Abraxas (1970).