Un dia com demà passat, el 16 de setembre de 1977, un fatídic accident de trànsit pels carrers de Londres del cotxe que conduïa la seva xicota va acabar amb la vida del que és, per a alguns, el músic més sexy de tots els temps i, per a la majoria, un dels més interessants de la història del rock, una autèntica icona, sobretot a la Gran Bretanya.Es tractava de Marc Bolan, qui deu anys abans havia iniciat la seva carrera amb el grup Tyrannosaurus Rex, amb el que, en format eminentment acústic, practicava un folk-rock amb el que va obtenir molt bona crítica en l'entorn hippy-underground londinenc, inclohent-hi l'afamat periodista musical John Peel, encara que sense gaire ressò popular. Però després d'algun canvi en els membres del grup, amb la incorporació del percussionista Mickey Finn, i una nova orientació musical, ara amb instruments elèctrics i amb el nom abreviat que ha passat a la història, T. REX, i amb producció de Tony Visconti, va gravar alguns discos fantàstics com aquest Electric Warrior (1971) i The Slider (1972).
Magnífic compositor, guitarrista i cantant, aprofitant la seva gran afició a la moda que fins i tot el va portar a treballar de model publicitari, va incorporar a la seva indumentària tot un seguit de novetats com jaquetes lluentes, sabates de plataforma, barrets de copa, maquillatge de purpurina a la cara etc...el que va configurar una estètica sui generis, caracteritzada per una sexualitat ambigua, descarada i provocativa, un estil força teatral que va triomfar als anys 70 i que es coneix en el mon de la cultura pop com a Glam-rock i que va contar, des de l'inici, amb seguidors com Slade,The Sweet o, per sobre de tots, David Bowie (veure aquí), qui sempre va reconèixer la influència i admiració que sentia pel nostre heroi d'avui.
Electric Warrior està considerat un dels discos essencials de la història, amb temes destacats con Mambo Sun, Cosmic Dancer, Jeepster o aquesta Get It On, coneguda als USA, per problemes amb la censura, com Bang A Gong (Get It On), que s'han d'afegir a altres grans èxits d'altres LP, com Telegram Sam o Metal Guru o de singles com Children Of The Revolution o Hot Love.
Som temes directes, d'una marcada simplicitat compositiva en base a les estructures bàsiques del millor pop i rock'n'roll i de temàtica recurrent al voltant del sexe i els cotxes però impecablement executats, amb un carisma poc corrent i sovint contenen riffs de guitarra irresistibles, com el de la CdD d'avui, inspirada, segons va reconèixer l'autor, en el tema Little Queenie, de Chuck Berry. Es una composició obertament lasciva que indueix al desenfrenament i responsable, en paraules de Marc Bolan, de l'augment de la natalitat de l'any 1972.
Ho podeu comprovar...si us hi atreviu:
Get it on, bang a gong, get it on Get it on, bang a gong, get it on...
- T. REX: Bang A Gong (Get It On). Electric Warrior. 1971.
En cumplir-se el segon aniversari del blog (i superades les 10.000 visites), vull dedicar la CdD a THE BEATLES amb un tema especial per a mí. Es una cançó amb la que mantinc alhora una relació d'amor i odi.
Com vaig comentar en una ocasió (vegeu aquí), és una cançó publicada en format EP (single) que va monopolitzar el meu interès l'estiu del 69. El primer que em va cridar l'atenció és el títul, en el que, per primera i penso que única vegada, s'esmentava el nom d'algú d'ells. Tan personalisme no augurava res bó. I, efectivament, sembla que va ser una condescendència de Paul McCartney cap a John Lennon, darrerament una mica "mosca" pel fet que als darrers singles figurava sempre una cançó del primer a la cara A i una de seva a la B però al que necessitaven per gravar el que va ser el seu últim disc, Abbey Road (1969), malgrat que finalmentes el van publicar abans que Let It Be (1970).
Desprès me'n vaig assabentar que el tema el van gravar en una tarda aquests dos músics, sense la presència de George Harrison, ausent per vacances, i de Ringo Starr, immers en la gravació d'una pel·lícula. Els dos primers es van repartir els instruments, John canta, toca les guitarres, elèctrica i acústica, i fa la percussió i Paul toca el baix, la bateria (força bé, per cert), el piano i fa la segona veu.
La composició no és realment una balada en el sentit musical sino en el literari, ja que explica una situació concreta, és el relat autobiogràfic del que va passar els dies de la boda de John Lennon amb la seva novia, la japonesa Yoko Ono. Com diu la lletra, van intentar anar a casar-se a París des de Southampton, però al no tenir passaport ho van fer a Gibraltar ("a prop d'Espanya", en lloc de "a Espanya" diu la cançó, el que va provocar la ira del "règim"); desprès van anar a Amsterdam i van passar-se una setmana al llit, exposats a tota la premsa, per reivindicar l'aturada de la guerra del Vietnam etc...encara que el que va provocar més controvèrsia, i fins i tot alguna censura, va ser l'esment a Crist, amb la tornada que va repetint i que fa:
Christ you know it ain't easy Crist sap que no es pas fàcil
You know how hard it can be. Ja sap el difícil que pot ser.
The way things are going Tal com van les coses
They're going to crucify me Em crucificaràn a mi
Deixant la polèmica apart, us recomano que gaudiu del tema, una magnífica composició en un moment especialment delicat del grup, que us fixeu en el riff de guitarra espanyola del final, copiat d'un tema de Johnny Burnette titulat Lonesome Tears In My Eyes (1956), que interpretaven en els directes dels primers anys a The Cavern de Liverpool i, sobretot, de la fantàstica segona veu de Paul sobre John en les estrofes finals, la millor que he escoltat mai en el mon del rock.
- THE BEATLES. The Ballad of John and Yoko (1969).
Els irlandesos U2 ja havien publicat alguns magnífics discos farcits de possibles CdD, com War (1983), amb temes socialment compromesos, comNew Year's Day (sobre el moviment polac Solidarnosc) i Sunday Bloody Sunday (sobre el conflicte al seu país), o l'exitós The Joshua Tree (1987), el de I Still Haven't Found What I'm Looking For, i With Or Without You, quan van contractar els afamats productors Brian Eno i Daniel Lanois per reinventar-se amb l'encara millor Achtung Baby (1991).
Aquest quartet de Dublín s'ha convertit en un dels grups més famosos de la història del rock gràcies a un cantant (excesivament?) carismàtic, Bono, un guitarrista amb una tècnica molt innovadora, The Edge, i una poderosíssima secció rítmica, per a mi comparable als mítics Bonham i Jones, de Led Zeppelin (veure aquí), formada perAdam Clayton al baix i Larry Mullen Jr. a la bateria.
Achtung Baby, gravat en part a Berlín i amb una certa influència de David Bowie (Eno va participar a Heroes, un dels discos "berlinesos" del Duc blanc), fuig de l'acomodació i aposta pel risc, amb un resultat màgic i sovint desconcertant. Tot i que conté la que per a molts es la seva cançó més bonica, One, una balada amb un missatge d'esperança en front de l'individualisme, he escollit per a CdD, la que obre el disc, Zoo Station, nom d'una estació de metro de la capital alemanya, perquè considero que es molt més representativa del so de la banda. Es una sàtira als mitjans de comunicació, inspirada en la sobreexposició mediàtica a la que se ens va sotmetre amb la interminable cobertura per part de la CNN de la I Guerra del Golf. I no us perdeu l'espectacular començament, fruit de les entremaliadures dels senyors Eno & Lanois.
I, com a anècdota personal, li renovo a la M el meu agraïment per les 7 hores de cua (set!) que va haver de suportar ella soleta per aconseguir les entrades amb les que, aviat farà 20 anys, vam anar al Palau Sant Jordi, al Zoo TV Tour,el concert de la gira de presentació d'aquest disc. Va ser un concert espectacular, amb una dotzena de Trabants, aquells cotxets de l'antiga República Democràtica Alemanya, penjats del sostre de l'escenari.
Fa uns anys,
encara a la època pre-descàrregues digitals gratuïtes, un amic, reconegut
melòman i comprador compulsiu de discos, va veure a una botiga un disc de Beck que no tenia i se'l va comprar.
Però el que
pensava que seria un disc que (cosa rara) no tenia a la seva col·lecció del
grandíssim guitarrista de blues-rockJeff Beck, va resultar ser Mellow Gold (1994), el debut d'un tal Beck Hansen, conegut artísticament com
a Beck, a seques.
Decebut per
l'error i malgrat ser un bon disc, encara que no tant com el següent, Odelay (1996), va acabar a les meves
mans i, encara ara, quant estic trist i abatut (es un dir), me'l poso per
escoltar una vegada més la cançó Loser,
ja sabeu, aquella que inclou la frase en espanyol: "Soy un perdedor", I'm a looser, baby, so why don't you kill me?...
Doncs ara vull
tornar-li el favor a l'amic i avisar-lo, com a la resta de seguidors del blog, que el nostre protagonista d'avui
NO es Roger Waters, el líder d'un
dels grups més importants de la història, els Pink Floyd, també molt admirats per ell, i que abans de comprar, o
descarregar, el disc, l'escolti, tot i que penso que també li agradarà.
Es tracta d'una
banda anomenada, simplement, WATERS,
liderada per Van Pierszalowski, qui,
juntament amb la seva novia Cambria
Goodwin, va liderar abans el grup Port
O'Brien, que, amb un estil indie-pop
acústic, van publicar tres discos, The
Wind And The Swell (2007), All We
Could Do Was Sing (2008) i Theadbare
(2009), tots amb el mar com a principal font d'inspiració, amb notable èxit
artístic i comercial.
Però semblava
que Van necessitava un canvi d'aires, físics i mentals, i malgrat el bon moment
de la banda, se'n va anar a viure una temporada a Oslo (Noruega), desprès a
Alaska, on el seu pare (i ell mateix en algun moment) es dedica a la pesca
professional, i a Brooklyn (Nova York), abans de tornar a Califòrnia per,
començant de nou i contra pronòstic, superar el projecte original.
En el seu debut,
Out In The Light (2011), gravat
finalment a Dallas (Texas, USA), ha buscat un so més potent i enèrgic, tot i
que el disc es força variat, amb una producció realment diferent per a cada
tema, entre els que destaquen temes punyents com l'inicial For The One, O Holy Break Of Day o Take Me To The Coast, alternant amb tranquil·les balades acústiques
com l'homònim Out In The Light, Mickey
Mantle o la mateixa CdD d'avui.
La escollida es
diu San Francisco però atenció, amic
i seguidors del blog en general, no
us equivoqueu, tampoc te res a veure amb la cançó del mateix nom de John Phillips, el líder de The Mamas & The Papas, que va
popularitzat als anys 60 un tal Scott
McKenzie, aquella que fa: If you're
going to San Francisco, be sure to wear some flowers in the hair...
Ahir es van complir els 50 anys del naixement dels que (Beatles apart, ja que aquests no admeten comparació alguna) considero "la banda de rock and roll més gran del mon", el que te gràcia si pensem que ells mateixos es van autoproclamar així al començament de la seva carrera, cap al 1969.
I com considero, tanmateix, impossible resumir en un post la història de THE ROLLING STONES (Stones en lo successiu), només vull recordar breument els nostres 7 protagonistes:
- Mick Jagger: a més a més de ser un excel·lent compositor, resulta ser el frontman més carismàtic del rock, amb una veu molt particular, ni dura ni bluessera però força corrosiva i "sexual", que dona personalitat a la banda i resulta ideal per interpretar els temes més bruts i moralment repulsius, marca de la casa. I aquesta particular veu es complementa amb una imatge escènica inigualable, amb un moviments imitats fins a la sacietat i...amb uns "morritos" en els que es va inspirar Andy Warhol (o potser un alumne de la seva Factory) per dissenyar el logotip que il·lustra la CdD d'avui, així com l'anterior (vegeu aquí), que m'he permès repetir.
- Keith Richards: al meu parer reuneix tres característiques per entrar a l'Olimp: la seva particular tècnica a la guitarra, sense arribar al nivell de Jimi Hendrix ni Jimmy Page, es una autèntica fàbrica de riffs històrics ("léase" Brown Sugar, Honky Tonk Woman, Gimmie Shelter, Jumpin' Jack Flash, Bitch...segueixo?); la seva imatge, paradigma del guitar-hero més autèntic del rock; i la seva longevitat, increïbles després d'una vida d'excessos com la seva. Per a mi es, de totes totes, el membre més entranyable de la banda.
- Charlie Watts: baterista sobri, comparat amb altres de la seva generació, com Keith Moon (The Who) o John Bonham (Led Zeppelin) i elegant (tanmateix a la vida real), no queda clar que hi fa un gentleman com ell amb aquesta trepa de "bales perdudes" (que es el que significa en català Rolling Stone) però s'ha de reconèixer que aquest metrònom de carn i ós ha proporcionat al grup el ritme precís en cada moment de tots aquests anys.
- Bill Wyman: baixista de tècnica exquisida, tan sobri com talentós, i més responsable del que se li reconeix en el so original de la banda, només cal escoltar la línia de baix de Sympathy For The Devil, va deixar la banda després del disc Steel Wheels (1989).
- Brian Jones: guitarrista i multiinstrumentista (qui, si no, toca el sitar a Paint It Back, la flauta a Ruby Tuesday o la marimba a Under My Thumb?), membre de la formació inicial, de gran carisma i influència fins que les drogues (i també el menyspreu al que el van sotmetre el tàndem Jagger/Richards) el van anar apartant dels compromisos fins a ser expulsat del grup, just després de la publicació de Let It Bleed (1969), un parell de mesos abans de que aparegués ofegat, en circumstàncies no prou aclarides, a la piscina de casa seva.
- Mick Taylor: substitut de Jones i tècnicament el millor guitarrista que ha passat per la banda, com es pot comprovar en el grandiós Sticky Fingers (1971), mai no va arribar a integrar-se plenament en la dinàmica del grup, al que va abandonar el 1975, quant va comprendre que els millor temps s'estaven acabant.
- Ron (Ronnie) Wood: guitarrista dels Faces, en els que cantava Rod Stewart, i antic col·laborador en la gravació d'altres discos dels Stones, va substituir a Taylor, al contrari del qual es va integrar de seguida, donat el seu caràcter "stonià".
I què dir de la seva música? Doncs el més important es la relectura que han sabut fer del blues més tradicional, el que comença pel mateix nom del grup, que sembla que Brian Jones va treure de la cançó de Muddy Waters Rollin' Stone Blues, al que han anat incorporant tota mena d'influències al llarg dels anys, la psicodèlia, el country, el punk, el reggae i, fins i tot, la música electrònica. Si hi afegim la personalitat que sumen la veu de Jagger (com dèiem al principi), els riffs de Richards i l'impacte de les seves actuacions, que es manté en la actualitat, ja sexagenaris, es comprèn lo de banda de rock més gran del mon, a més a més de la més longeva i es confirma el que sempre s'ha dit de que havien fet "un pacte amb el diable".
I, per resumir breument la trajectòria amb més de 25 discos al llarg d'aquests cinquanta anys, jo la dividiria en tres parts:
- La primera s’inicia amb l’apoteòsic hit (I Can't Get No) Satisfaction i inclou alguns LP dels que destacaria Aftermath(1966, el de Paint It Black, Lady Jane o Under My Thumb), Between The Buttons (1967, el de Let's Spend The Night Together, Ruby Tuesday o Miss Amanda Jones) o el fluixet Their Satanic Magesties Request (1967).
- La segona, la del període 1968-1972, la gloriosa etapa que tots coneixem, la dels quatre discos històrics, Beggars Banquet (1968, el de Sympathy For The Devil, Street Fighting Man o Stray Cat Blues), Let It Bleed (1969, el de Gimmie Shelter, Midnight Rambler o You Can't Always Get What You Want), Sticky Fingers (1971 el de Brown Sugar, Can't You Hear Me Knocking o Bitch) i el, per a mi, sobrevalorat Exile On Main Street (1972).
- I la tercera, des del Goast Head Soup (1973, el de Angie) fins al l'actualitat, en la que, sense arribar al nivell dels quatre esmentats, han anant publicant obres com It's Only Rock & Roll(1974), Some Girls (1978), Tattoo You (1981), Voodoo Lounge (1994) o A Bigger Band (2005).
De tota aquesta llista de LP, més una pila de singles com Jumpin' Jack Flash (CdD en el seu dia), Honky Tonk Woman etc..he d'escollir, per complir amb el compromís del blog, un sol tema, i l'he triat per esmenar un greuge històric: per acord de la companyia discogràfica, amb criteris comercials, tots el temes dels Stones solen anar acreditats com a compositors a la parella Jagger/Richards, malgrat que en ocasions no era així. I com a exemple aquesta cançó, composada per Brian Jones i Keith Richards, amb notable aportació del primer a la flauta, com es pot comprovar al vídeo que segueix, al que n'he afegit un altre de més recent, gravat a Londres, per a que puguem apreciar que el pas del temps només es nota als socs (aleshores encara incipients) dels rostres dels protagonistes d'avui.
El tema es del disc Between The Buttons, considerat el més pop de la seva etapa inicial en la que predominava el blues, el rock i el rithm and blues, motiu per el que se'l va comparar, pels seus arranjaments barrocs i psicodèlics, amb el Rubber Soul (1965) de The Beatles. Es diu Ruby Tuesday i es una melancòlica balada dedicada a una groupie a qui després d'acabar enrotllada amb Richards i viure immersa a l'abisme de les drogues tant característic dels Stones, en un gest que els honora van retornar a la seva família.
Segur que heu escoltat moltes vegades la tornada:
Goodbye, Ruby Tuesday
Who could hang a name of you?
When you smile with every new day
Still I'm gonna miss you...
Doncs per a ella i per a tots vosaltres, seguidors de la CdD:
- THE ROLLING STONES. Ruby Tuesday. Betweens The Buttons (1967).
A l'imaginari popular hi ha l'idea de que Texas es un estat regressiu i purità, pàtria de personatges com els presidents George Bush, pare i fill, o el governador Rick Perry, però també ho es d'interessants músics com els mítics Willie Nelson i Buddy Holly, també dels meus admirats 13th Floor Elevators, dels contemporanis Explosions In The Sky, dels Spoon o dels nostres protagonistes d'avui.
OKKERVIL RIVER es van formar a Austin a finals dels anys 90, on s'havia traslladat per motius d'estudis des del seu New Hampshire natal, el líder, cantat i compositor principal, Will Sheff. La resta del grup ha sofert constants canvis des de l'inici, mantenint-se fidels al seu estil, entre el country-folk alternatiu i l’indie-rock, el que alguns, per simplificar, anomenen "americana".
Una característica molt valorada d'aquesta banda es la complexitat en la instrumentació, en la que s'utilitzen molts més instruments dels que s'escolten (o que jo soc capaç de percebre), i unes lletres molt elaborades que, amb intel·ligents jocs de paraules, solen girar al voltant de continguts temàtics, diferents a cada àlbum i sovint lúgubres i dramàtics. La particular veu de Sheff, profunda, desganada i afectada, hi acaba de posar la resta.
Els vaig conèixer al seu tercer LP, Black Sheep Boy (2005), un dels més aclamats de la seva discografia, que pren el nom d'una cançó de Tim Hardin dels anys 60, de la que precisament en fan una particular versió en el tema que obre el disc, la resta del qual es composició pròpia.
La CdD escollida es For Real, la segona peça del disc i que segueix a la versió del cover que li dona nom, en la que la veu del cantant, en el límit de perdre el control però sense arribar a fer-ho, ens transmet l'angoixa i el dolor d'un home, "el Negre", desesperat pel patiment de la seva amant, segrestada i sotmesa a abusos...en fi, un tortuós i metafòric camí al llarg del qual el nen es converteix en una ovella negra (Black Sheep Boy).
Les emocions que transmet la veu, amb moments en que sembla escoltar-se l'impacte de la saliva contra el micro, s'amplifiquen per l'excel·lent acompanyament de la banda que, impulsada en aquest disc per la guitarra i els teclats del brillant multiinstrumentista Jonathan Meiburg i el baix de Zachary Thomas i amb uns arranjaments tan profusos com subtils, fa que el disc millori a cada escolta.
Les il·lustracions de les portades dels seus discos, obra de l'artista William Schaff (la semblança gràfica amb el nom del cantant es pura coincidència), contribueixen a dotar d'una determinada personalitat (gòtica surenya?) als Okkervil River, dels quals recomano també The Stage Names (2007) i The Stand Ins (2008), dues parts d'un mateix projecte, i el recent I Am Very Far (2011).
Fa un parell d'anys, amb el propi Will Sheff com a productor, el grup ha recolzat la gravació del disc True Love Cast Out All Evil (2010), que ha rescatat de l'oblit, al que havia portat la esquizofrènia, al seu paisà i amic Roky Erickson, antic cantant dels esmentats 13th Floor Elevators, als que algun dia hem de dedicar una CdD.
- OKKERVIL RIVER. For Real. Black Sheep Boy (2005).
En el meu particular ranking d'estrelles femenines d'aquest mon del rock dominat majoritàriament per mascles, PATTI SMITH figura en els primers llocs, tot just al darrera de Janis Joplin i precedint a Chrissie Hynde, de The Pretenders, encara que aviat, tal com està fent Leo Messi en el futbol, totes elles quedaran superades per una coneguda de la CdD, P.J. Harvey.
La nostra protagonista d'avui, que desprès de set anys acaba de publicar nou disc, Banga (2012), està considerada com la precursora del punk novaiorquès, escena que va compartir amb artistes com The Ramones, Talking Heads, Blondie o Television (res a veure amb l'escopinada britànica a l'estil Sex Pistols -als que em nego a escriure amb negreta-si us plau) i a la que va aportar una vessant feminista, política, compromesa amb la causa progressista i intel·lectual, ja que es tracta d'una artista multidisciplinària, aficionada al teatre i a la pintura, que ella mateixa practica, la fotografia i la poesia, sobretot la francesa del segle XIX, amb Rimbaud al capdavant.
Als 29 anys, al front de l'impressionant Patti Smith Group, amb músics com el guitarrista Lenny Kaye i el pianista Richard Sohl, amb una imatge estranya i andrògina que despertava passions, va obrir un camí fins aleshores inexistent per a les dones en el mon de la música underground i ha estat reconeguda com a font d'inspiració per afamats artistes com Michael Stipe, de REM, amic personal de ella, Sonic Youth, The Smiths, U2 o la mateixa P.J. Harvey.
Després d'uns quants èxits es va retirar del mon de la música per cuidar dels dos fills fruit del seu matrimoni amb Fred "Sonic" Smith, guitarrista dels MC5, i va retornar al morir aquest el 1994.
El seu disc amb més èxit comercial es el tercer, Easter (1978), el que conté el tema, coescrit amb Bruce Springsteen, Because The Night, però estareu d'acord amb mi en que el més transcendent es el primer, Horses (1975), produït per John Cale, el de la portada amb la seva austera fotografia, realitzada amb llum natural i sense retocs (no va permetre esborrar el borrissol del llavi!) pel seu amic Robert Mapplethorpe, també mort el 1989, considerat un dels millors àlbums de la història de la música. El disc conté poesia i rock and roll, t'acaricia i desprès t'escup, es brut, es punk, però també es reggae i, fins i tot, jazz.
La CdD d'avui, la cançó que obre l'àlbum, es un tema composat per Van Morrison a la època en que formava part del grup Them, a la que la cantant va afegir, motiu pel que figura com a coautora de la primera part (In Excelsis Deo), la mítica estrofa inicial: "Jesus died for somebody's sins but non mine" (Jesús va morir pels pecats d'algú, però no pels meus) amb el que passa factura a la rígida educació religiosa que va rebre de la seva mare, testimoni de Jehovà, i acaba amb el conegut delletreig del títol, cosa que he intentat imitar jo en moltes ocasions, sense aconseguir, ni de lluny, fer-ho a la velocitat que ho fan ni Patti Smith ni The Man.
Un dia com demà passat, el 16 de setembre de 1977, un fatídic accident de trànsit pels carrers de Londres del cotxe que conduïa la seva xicota va acabar amb la vida del que és, per a alguns, el músic més sexy de tots els temps i, per a la majoria, un dels més interessants de la història del rock, una autèntica icona, sobretot a la Gran Bretanya. Es tractava de Marc Bolan, qui deu anys abans havia iniciat la seva carrera amb el grup Tyrannosaurus Rex, amb el que, en format eminentment acústic, practicava un folk-rock amb el que va obtenir molt bona crítica en l'entorn hippy-underground londinenc, inclohent-hi l'afamat periodista musical John Peel, encara que sense gaire ressò popular. Però després d'algun canvi en els membres del grup, amb la incorporació del percussionista Mickey Finn, i una nova orientació musical, ara amb instruments elèctrics i amb el nom abreviat que ha passat a la història, T. REX, i amb producció de Tony Visconti, va gravar alguns discos fantàstics com aquest Electric Warrior (1971) i The Slider (1972).
Magnífic compositor, guitarrista i cantant, aprofitant la seva gran afició a la moda que fins i tot el va portar a treballar de model publicitari, va incorporar a la seva indumentària tot un seguit de novetats com jaquetes lluentes, sabates de plataforma, barrets de copa, maquillatge de purpurina a la cara etc...el que va configurar una estètica sui generis, caracteritzada per una sexualitat ambigua, descarada i provocativa, un estil força teatral que va triomfar als anys 70 i que es coneix en el mon de la cultura pop com a Glam-rock i que va contar, des de l'inici, amb seguidors com Slade, The Sweet o, per sobre de tots, David Bowie (veure aquí), qui sempre va reconèixer la influència i admiració que sentia pel nostre heroi d'avui.
