divendres, 13 de juliol de 2012

Ruby Tuesday (The Rolling Stones)

Ahir es van complir els 50 anys del naixement dels que (Beatles apart, ja que aquests no admeten comparació alguna) considero "la banda de rock and roll més gran del mon", el que te gràcia si pensem que ells mateixos es van autoproclamar així al començament de la seva carrera, cap al 1969.
I com considero, tanmateix, impossible resumir en un post la història de THE ROLLING STONES (Stones en lo successiu), només vull recordar breument els nostres 7 protagonistes:
- Mick Jagger: a més a més de ser un excel·lent compositor, resulta ser el frontman més carismàtic del rock, amb una veu molt particular, ni dura ni bluessera però força corrosiva i "sexual", que dona personalitat a la banda i resulta ideal per interpretar els temes més bruts i moralment repulsius, marca de la casa. I aquesta particular veu es complementa amb una imatge escènica inigualable, amb un moviments imitats fins a la sacietat i...amb uns "morritos" en els que es va inspirar Andy Warhol (o potser un alumne de la seva Factory) per dissenyar el  logotip que il·lustra la CdD d'avui, així com l'anterior (vegeu aquí), que m'he permès repetir.
- Keith Richards: al meu parer reuneix tres característiques per entrar a l'Olimp: la seva particular tècnica a la guitarra, sense arribar al nivell de Jimi Hendrix ni Jimmy Page, es una autèntica fàbrica de riffs històrics ("léase" Brown Sugar, Honky Tonk Woman, Gimmie Shelter, Jumpin' Jack Flash, Bitch...segueixo?); la seva imatge, paradigma del guitar-hero més autèntic del rock; i la seva longevitat, increïbles després d'una vida d'excessos com la seva. Per a mi es, de totes totes, el membre més entranyable de la banda.
- Charlie Watts: baterista sobri, comparat amb altres de la seva generació, com Keith Moon (The Who) o John Bonham (Led Zeppelin) i elegant (tanmateix a la vida real), no queda clar que hi fa un gentleman com ell amb aquesta trepa de "bales perdudes" (que es el que significa en català Rolling Stone) però s'ha de reconèixer que aquest metrònom de carn i ós ha proporcionat al grup el ritme precís en cada moment de tots aquests anys.
- Bill Wyman: baixista de tècnica exquisida, tan sobri com talentós, i més responsable del que se li reconeix en el so original de la banda, només cal escoltar la línia de baix de Sympathy For The Devil, va deixar la banda després del disc Steel Wheels (1989).
- Brian Jones: guitarrista i multiinstrumentista (qui, si no, toca el sitar a Paint It Back, la flauta a Ruby Tuesday o la marimba  a Under My Thumb?), membre de la formació inicial, de gran carisma i influència fins que les drogues (i també el menyspreu al que el van sotmetre el tàndem Jagger/Richards) el van anar apartant dels compromisos fins a ser expulsat del grup, just després de la publicació de Let It Bleed (1969), un parell de mesos abans de que aparegués ofegat, en circumstàncies no prou aclarides, a la piscina de casa seva.
- Mick Taylor: substitut de Jones i tècnicament el millor guitarrista que ha passat per la banda, com es pot comprovar en el grandiós Sticky Fingers (1971), mai no va arribar a integrar-se plenament en la dinàmica del grup, al que va abandonar el 1975, quant va comprendre que els millor temps s'estaven acabant.
- Ron (Ronnie) Wood: guitarrista dels Faces, en els que cantava Rod Stewart, i antic col·laborador en la gravació d'altres discos dels Stones, va substituir a Taylor, al contrari del qual es va integrar de seguida, donat el seu caràcter "stonià".
I què dir de la seva música? Doncs el més important es la relectura que han sabut fer del blues més tradicional, el que comença pel mateix nom del grup, que sembla que Brian Jones va treure de la cançó de Muddy Waters Rollin' Stone Blues, al que han anat incorporant tota mena d'influències  al llarg dels anys, la psicodèlia, el country, el punk, el reggae i, fins i tot, la música electrònica. Si hi afegim la personalitat que sumen la veu de Jagger (com dèiem al principi), els riffs de Richards i l'impacte de les seves actuacions, que es manté en la actualitat,  ja sexagenaris, es comprèn lo de banda de rock més gran del mon, a més a més de la més longeva i es confirma el que sempre s'ha dit de que havien fet "un pacte amb el diable".
I,  per resumir breument la trajectòria amb més de 25 discos al llarg d'aquests cinquanta anys, jo la dividiria en tres parts:
- La primera s’inicia amb l’apoteòsic hit (I Can't Get No) Satisfaction i inclou alguns LP dels que destacaria Aftermath (1966, el de Paint It Black, Lady Jane o Under My Thumb), Between The Buttons (1967, el de Let's Spend The Night Together, Ruby Tuesday o Miss Amanda Jones) o el fluixet Their Satanic Magesties Request (1967).
- La segona, la del període 1968-1972, la gloriosa etapa que tots coneixem, la dels quatre discos històrics, Beggars Banquet (1968, el de Sympathy For The Devil, Street Fighting Man o Stray Cat Blues), Let It Bleed (1969, el de Gimmie Shelter, Midnight Rambler o You Can't Always Get What You Want), Sticky Fingers (1971 el de Brown Sugar, Can't You Hear Me Knocking o Bitch) i el, per a mi, sobrevalorat Exile On Main Street (1972).
- I la tercera, des del Goast Head Soup (1973, el de Angie) fins al l'actualitat, en la que, sense arribar al nivell dels quatre esmentats, han anant publicant obres com It's Only Rock & Roll (1974), Some Girls (1978), Tattoo You (1981), Voodoo Lounge (1994) o A Bigger Band (2005).
De tota aquesta llista de LP, més una pila de singles com Jumpin' Jack Flash (CdD en el seu dia), Honky Tonk Woman etc..he d'escollir, per complir amb el compromís del blog, un sol tema, i l'he triat per esmenar un greuge històric: per acord de la companyia discogràfica, amb criteris comercials, tots el temes dels Stones solen anar acreditats com a compositors a la parella Jagger/Richards, malgrat que en ocasions no era així. I com a exemple aquesta cançó, composada per Brian Jones i Keith Richards, amb notable aportació del primer a la flauta, com es pot comprovar al vídeo que segueix, al que n'he afegit un altre de més recent, gravat a Londres, per a que puguem apreciar que el pas del temps només es nota als socs (aleshores encara incipients) dels rostres dels protagonistes d'avui.
El tema es del disc Between The Buttons, considerat el més pop de la seva etapa inicial en la que predominava el blues, el rock i el rithm and blues, motiu per el que se'l va comparar, pels seus arranjaments barrocs i psicodèlics, amb el Rubber Soul (1965) de The Beatles. Es diu Ruby Tuesday i es una melancòlica balada dedicada a una groupie  a qui després d'acabar enrotllada amb Richards i viure immersa a l'abisme de les drogues tant característic dels Stones, en un gest que els honora van retornar a la seva família.
Segur que heu escoltat moltes vegades la tornada:
                    Goodbye, Ruby Tuesday
                    Who could hang a name of you?
                    When you smile with every new day
                    Still I'm gonna miss you...
Doncs per a ella i per a tots vosaltres, seguidors de la CdD:
 - THE ROLLING STONES. Ruby Tuesday. Betweens The Buttons (1967).



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada