Thunder Road (Bruce Springsteen)

La nit del 21 al 22 d'abril de 1981 li vaig dir a la M: "ja em puc morir, que mai no he tornar a veure res igual", afirmació que mantinc avui en dia. I es que ella i jo vam ser uns dels pocs més de 7.000 privilegiats que no varem ni  arribar a omplir el relativament petit, comparat amb el Sant Jordi, antic Palau d'Esports del carrer de Lleida per assistir al que, en paraules del seu biògraf oficial, Dave Marsh, en el seu llibre On Tour 1968-2005, es el millor concert que ha ofert en tota la seva vida  BRUCE SPRINGSTEEN.

Va ser la primera vegada que el de New Jersey actuava a BCN, dintre de la gira europea de presentació del disc The River (1981) i el repertori va incloure diversos temes dels dos àlbums anteriors, el tercer i quarts de la seva discografia, l’excel·lent Born To Run (1975) i el no inferior  Darkness On The  Edge Of Town (1978). I va ser tan gran la impressió que em va causar que, encara que sembli increïble, mai no he volgut assistir a cap altre dels 15 concerts que posteriorment ha ofert a la nostra ciutat per no trencar la màgia del record d'aquell moment sublim.

 L'acompanyava una banda irrepetible, la E. Street Band, en la que, a més a més de Max Weinberg a la bateria, Danny Federici, mort els 2008 al teclats, i Steven Van Zant (Little Steve) a la guitarra, que en els anys següents es veuria ajudat per Nils Lofgren i la mateixa Patti Scialfa, a posteriori Mrs. Springsteen, hi destacaven  Roy Bittan, el professor, també als teclats i el carismàtic i entranyable Clarence Clemonts, Big Man, que va tenir l'honor de compartir la portada amb el Boss, al saxo.

Amb 31 anys, l'artista es trobava en plena efervescència creativa i escènica, a punt per menjar-se el mon, i aquella nit es va iniciar un idil·li amb BCN que encara perdura. A ritme del millor rock'n'roll, rhytm'n'blues i soul, amb complexes arranjaments que recordaven les clàssiques produccions  de Phil Spector, va saber representar els sentiments de tota una jove generació que havia de reconciliar el gran somni americà amb la crua realitat de la societat del moment i que va connectar immediatament amb el sentiment i la sinceritat que desprenia l'autor.

He escollit com a CdD un dels temes, juntament amb l'homònim Born To Run, estrella del disc, la seminal Thunder Road, que s'inicia amb unes tímides notes d'harmònica que ens recorden el seu admirat Bob Dylan, i piano, als que s'incorpora primer la veu de Springsteen i, a continuació, la banda amb tot...guitarres, saxo, pianos, fins a un apoteòsic crescendo final d'una  grandesa wagneriana, amb l'spectorià “mur de so” al darrera. Un disc atemporal, desbordant d'energia, la conjunció perfecta d'un so sofisticat amb unes lletres senzilles que, en el seu dia, va suposar una autèntica glopada d'aire fresc en un moment de perill de letargia en el mon del rock.

- BRUCE SPRINGSTEEN. Thunder Road. Born to Run (1975).

Aquesta CdD està dedicada a la memòria de Clarence Clemonts que ens ha deixat el dissabte passat, als 69 anys, a conseqüència d'un vessament cerebral.

Vídeo afegit posteriorment.

 

The Blower's Daughter (Damien Rice)

El títul del primer àlbum de DAMIEN RICE, "0" (2002) va ser un enigma per a mi, fins que va aparèixer el següent, "9" (2006). Aleshores vaig comprendre que anava de números i no de lletres i es d'esperar que el pròxim, que hauria d'estar al caure, es tituli "8".

Però, conyes apart, es tracta d'un magnífic debut d'aquest cantautor irlandès, llunyanament en la onda del seu compatriota David Gray, al que algun dia haurem de dedicar una CdD, encara que sensiblement més auster, acústic i contingut. Practica un folk-pop de càmera en el que predominen uns patrons emotius, romàntics i suggerents sobre estructures de guitarra acústica, piano i violoncel, als que s'afegeix la delicada veu de Lisa Hannigan, que, desprès del segon disc, ha esdevingut un complement imprescindible de la dolça  però intensa tonalitat de Rice.

Als aficionats al cinema pot ser que la CdD d'avui els sigui familiar, ja que va ser banda sonora de la pel·lícula, protagonitzada entre altres  per Natalie Portman i Julia Roberts, Closer (2004), del nortamericà Mike Nichols, qui ja havia demostrat bon olfacte musical quant va incloure el tema Mrs. Robinson, de Simon & Garfunkel, escrit especialment per al famós film, protagonitzat per Dustin Hoffman,  The Graduate (1967).

Dels deu preciosos i commovedors temes de "0" he escollit The Blower's Daughter, amb la seva èpica tornada..."I Can't Take My Eyess Off You...".

Gaudiu-ne.

- DAMIEN RICE. The Blower's Daughter. 0 (2002).

Vídeo afegit posteriorment.

Common People (Pulp)

En compliment del compromís adquirit en el seu dia (veure aquí), aquesta CdD es el tema del que, amb el titul de Gent normal, en van fer una magnífica adaptació, amb alguna llicència en la traducció al català, en versió acústica i amb instruments com el xilòfon i l'ukelele, els Manel.

Es una cançó del grup de Sheffield (Anglaterra), PULP, que, sota el lideratge del carismàtic Jarvis Cocker, ha estat un dels més destacats del moviment que va fer furor els anys 90, el Brit pop (veure aquí). Com la resta de bandes d'aquesta generació, han begut de les influències musicals dels clàssics, The Beatles, The Rolling Stones, The Who, al temps que reverenciaven els sons glam d'artistes com David Bowie i T. Rex i, com no?, de l'icona dels 80, Morrissey i els seus The Smiths.  Però, autoreferenciant-se com a models representatius de la classe obrera britànica i dels seus valors, les belles i enganxoses melodies contenen lletres àcides i desencantades al més pur estil del seu admirat  Ray Davis (The Kinks).

Els seus millors discos son aquest Different Class (1995), el cinquè de la seva vida artística, juntament amb l'anterior His 'n' Hers (1994) i el posterior This Is Hardcore (1998). La CdD d'avui es la més representativa de la seva carrera i la que els va donar més popularitat, i es una mordaç crítica social, inspirada en una companya d'estudis del Saint Martins College of Art, filla d'un adinerat empresari grec que pretén comportar-se com la "gent normal", però amb un "papà" al darrera per treure-li les castanyes del foc quan convingui.

Penso que la lletra, sarcàstica com poques, no té desperdici per el que proposo clickar a sobre del reproductor per escoltar el tema en la versió original del disc i, a continuació, ennllaçar a una gravació en directe, subtitulada al castellà (en dialecte argentí), per tal de poder seguir el text, si us ve de gust.

 - PULP. Common People. Different Class (1995).

http://youtu.be/jhiqtdZObHg

Vídeo afegit posteriorment.

Pieces (Villagers)

Sota el nom VILLAGERS hi ha l'irlandès Conor J. O'Brien, jove cantautor que en aquest seu primer disc, en el que canta i toca la majoria d'instruments, ha donat mostres d'una maduresa impròpia de la seva edat.

Become a Jackal (2010) es un disc estrany, del que m'ha cridat especialment l'atenció el que, al contrari que a la majoria de discos, va de menys a més. Desprès d'un començament, no dolent però tampoc rés de l'altre món, va augmentant en intensitat dramàtica, sobretot a partir de The Meaning Of The Ritual, amb preciosos temes com Ship Of promises, That Day, Twenty Seven Strangers o la mateixa Becomig A Jackal, per assolir la màxima expressió en aquesta sentida Pieces, la CdD d'avui.

Es tracta d'un disc increïblement fosc que, de manera sòbria, senzilla i sempre amb un gust exquisit, suggereix uns ambients desesperants. Partint del folk que vesteix amb uns arranjaments exuberants i uns cors memorables, evoluciona cap a un pop adult, en la estela de Damien Rice, Neil Hannon (Divine Comedie), el seu "tocayo" Conor Orbest (Brigh Eyes) o el meu admirat Ron Sexsmith, destinat a captivar grans audiències.

Al llarg del disc en general i d'aquesta cançó en particular, es provoca un crescendo que el porta, com diu el títol, a "convertir-se en un xacal", incluint uns licantròpics udols finals que deixaran gelats els seguidors d'aquest blog.

- VILLAGERS. Pieces. Becoming A Jackal (2010).

Vídeo afegit posteriorment.

Make Me Smile (Steve Harley & Cockney Rebel)

Hi ha qui diu que el cotxe, l'estilogràfica i la do...(deixem-ho) son de mal prestar, que no es bo que passin per gaires mans. Jo a aquesta llista hi afegiria la guitarra i, per extensió, tots els instruments musicals. I, anant més lluny, hi inclouria també els discos.

I es per aquest motiu que mai no m'ha agradat deixar els meus discos, sobretot si son de vinil, i, en conseqüència, tampoc goso demanar-ne als altres. I, possiblement per aquesta mania meva, mai no he estat aficionat a comprar discos usats, ni tan sols he posat mai els peus a la Fira del disc de col·leccionista i ben poques vegades a botigues de segona mà.

Tot això ve a conte perquè el disc d'avui n'és una excepció, però compreneu que no em podia resistir a adquirir aquesta meravella, l'antic propietari de la qual havia de tenir molt poc gust...o estar desesperat econòmicament, per la quantitat de 100 (de les antigues) pessetes.

Es el tercer disc d'una banda, Cockney Rebel, que havia obtingut un significatiu èxit d'audiència i  unes crítiques molt favorables per part de la premsa musical amb els dos anteriors, The Human Menagerie (1974) i The Psychomodo (1974), fet que va provocar que se li pugessin els fums al cap al seu líder, que va refer el grup, conservant únicament el bateria Stuart Elliot, per publicar aquest The Best Years Of Our Lives (1975) com a STEVE HARLEY & COCKNEY REBEL.

Amb clares influències del glam-rock imperant a la època i d'artistes com David Bowie, Lou Reed o Roxy Music i amb producció de l'afamat  Alan Parsons, que acabava de treballar amb The Beatles i Pink Floyd, van obtenir l'èxit definitiu. Un àlbum  amb temes de gran brillantor lírica i un suggestiu i teatral estil interpretatiu com Mr. Raffles i sobretot aquesta CdD, Make Me Smile (Come Up And See Me), on satiritza els seus antics companys de banda amb una intel·ligent melodia pop, que juga amb el recurs d'aturada i arrancada i unes notes de guitarra acústica d'aire aflamencat, fruit d'una prova de so d'escalfament del guitarrista Jim Creagan, finalment incorporada a la gravació que, tanmateix, conta amb la participació, en els cors i a la guitarra rítmica, de Marc Bolan, de T. Rex.

Si a algun seguidor del blog que no coneix l'artista, li sona en canvi la cançó, no es gens estrany, doncs ha estat utilitzada a la banda sonora d'algunes pel·lícules, com The Full Monty (1997) o Velvet Goldmine (1998) i a diversos anuncis de TV.

 - STEVE HARLEY & COCKNEY REBEL. Make Me Smile (Come Up And See Me). The Best Years Of Our Lives (1975).

Vídeo afegit posteriorment.

Don't Give Up (Peter Gabriel)

PETER GABRIEL  va liderar com a cantant el grup de rock simfònic Genesis, amb el que va publicar discos tan importants com Selling England By The Pound (1973) i The Lamb Lies Down In Broadway (1974), fins que els va abandonar, essent més que dignament substituït pel fins aleshores bateria Phil Collins, per iniciar una carrera en solitari que encara perdura.

Els seus primers discos es coneixen pel nom en números romans, sent el III (1980), el que conté Games Without Frontiers i Biko, el més ben valorat pels seus incondicionals, tot i que va ser amb aquest cinquè, So (1986), amb el que va assolir la màxima popularitat, gràcies a temes com Red Rain, Stedgehammer, In Your Eyes, en el que es pot sentir la veu del seu amic i posteriorment famós cantant senegalès Youssou N'Dour, o aquesta CdD d'avui, Don't Give Up, interpretada a duo amb Kate Bush.

Amb els ingressos d'aquest supervendes va aprofundir en el seu interès per la world music, que ja havia experimentat als esmentats Biko i In Your Eyes, i es va permetre crear el segell discogràfic Real World, des del que ha promocionat la música ètnica d'arreu del mon, al temps que es convertiria en el principal conductor del festival WOMAD (World of Music, Arts and Dance).

A més a més de músic, Gabriel s'ha significat  tota la vida en la defensa dels drets humans, col·laborant desinteressadament amb Amnistia Internacional i altres ONG, compromís que manté en l'actualitat.

Si voleu escoltar el missatge de la Kate, "No et rendeixis", a un desesperat Peter, nomes us cal clickar a sobre del reproductor.

- PETER GABRIEL. Don't Give Up. So (1986).

Psycho Killer (Talking Heads)

David Byrne, escocès emigrat de ben petit als USA, es el líder natural de la banda novaiorquesa TALKING HEADS, una de les més representatives de la música new wave.

Partint del punk-rock i del funk, al llarg dels 8 discos d'estudi i d'uns quants més en directe que van gravar entre 1977 i 1991, van incorporar elements poliritmics africans de la escola del nigerià Fela Kuti, per assolir el màxim esplendor, amb la inestimable col·laboració en tasques compositives i interpretatives de l'afamat productor Brian Eno, en l'àlbum Remain In Light (1980).

El so de la banda, absolutament personal, aporta frescor i immediatesa, tan pel seu caràcter juvenil i divertit com per la peculiar concepció artística, reflectida tan en els seus innovadors video-clips com en els espectacular directes. I per a qui ho dubti, que vegi la pel·lícula Stop Making Sense (1984), dirigida per Jonathan Demme (el de El silenci dels anyells), que no es més que la gravació del concert que van efectuar al Pantages Theatre de Hollywood, editat tanmateix en disc, i que està considerat com un dels millors concerts de la història del r'n'r.

Tot i que mai no vaig poder veure als Talking Heads en directe, em queda el consol d'haver assistit a un concert a la sala Zeleste del Poble Nou, l'actual Razzmatazz, de David Byrne en la presentació del seu disc en solitari Rei Momo (1989), fruit del seu interès, a partir de les  experimentacions africanes amb Eno, per les músiques no angloxasones, el que s'anomena amb el terme més o menys afortunat de world-music. Me'n recordo que aquell concert va acabar amb una desbocada Symphaty for the Devil, ja sabeu, de “ses satàniques majestats”.

La CdD d'avui, un dels temes més representatius del grup malgrat no assolir massa èxit en el seu moment, forma part del disc de debut de la banda, Talking Heads'77 (1977) i es diu que fou la primera cançó escrita per Byrne, que va intentar aproximar-se a la ment d'una altra persona, en aquest cas d'un assassí en sèrie, per parlar dels seus actes des de la òptica interna del mateix. Amb veu quasi epilèptica, melodies permanentment alterades i ritmes entretallats, aconsegueix atrapar emocionalment el públic amb texts de retorçada sofisticació intelectual.

I que en penseu de la tornada, mig en francès?:

             Qu'est-ce que c'est

             fa fa fa fa fa fa fa fa fa far better

             Run run run run run run run away

A continuació la podeu escoltar en la versió original del disc del 77  i, desprès, en la que inicia els esmentats  pel·lícula i disc Stop Making Sense.

- TALKINGS HEADS. Psycho Killer. Talking Heads'77 (1977).