El passat cap de setmana ha actuat al Festival de Cap Roig, a Calella de
Palafrugell (El Baix Empordà), BEN
HARPER, i ho ha fet acompanyat de la seva mítica banda THE INNOCENT CRIMINALS, formada actualment pel percussionista Leon Mobley, el baixista Juan Nelson, el bateria Oliver Charles, el teclista Jason Yates i el guitarrista Michael Ward, amb qui, després de 15
anys separats, han decidit tornar plegats als escenaris en una gira que va
començar fa uns mesos a l'emblemàtic San
Francisco's Fillmore Auditorium.
Es tracta un compositor, cantant i guitarrista
californià, d'origen familiar multiètnic (afro-americà, indi cherokee i lituà),
l'estil musical del qual no és fàcil de classificar, ja que hi conviuen el rock, el folk, el country, el blues, el soul, el reggae, el hip-hop i el jazz, amb lletres sovint reivindicatives sobre temes com la pau, la
religió o el medi ambient.
La col·laboració amb The Innocent Criminals, amb una
formació restringida a l'esmentat Nelson al baix, amb Dean Butterworth a la bateria i David Leach a la percussió, va començar en el seu tercer disc, The Will To Live (1998) i van assolir el
major èxit comercial en el següent, Burn
To Shine (1999), moment en el que l'inquiet ex-marit de Laura Dern decideix continuar
carrera en solitari o alternant amb altres projectes com The Blind Boys Of Alabama, Relentless 7 o, recentment, amb
l'harmonicista de bluesCharlie Musselwhite.
Burn To
Shine és un àlbum
d'un eclecticisme musical impressionant en el que les guitarres elèctriques i
acústiques conviuen sovint en una mateixa cançó, de les en destacaria unes
quantes com Steal My Kisses, Please
Bleed, Suzie Blue, Show Me Little Shame, Forgiven o la que dona nom a l'LP,
seqüenciada al track número 8 i CdD
d'avui.
Burn To
Shine és un tema country-rock amb predomini de la guitarra elèctrica,
una de les composicions més addictives del disc i ideal, al meu parer, per
iniciar-vos en aquest artista aquells que no el coneixeu (i que no haureu estat
a Cap Roig el dissabte passat, és clar!).
Vinga, que la tornada és fàcil:
Won't you let me treat you kind
We're gonna burn to shine
- BEN HARPER & THE INNOCENT CRIMINALS. Burn To Shine. Burn To Shine (1999).
Aquesta nit anirem
al concert d'un artista l'estil del qual està bastant allunyat de l'habitual de
la CdD però no per això és menys interessant. Es tracta de DIEGO EL CIGALA,
nascut a Madrid -tot i què actualment resident i nacionalitzat a la República
Dominicana- com a Diego Ramón Jiménez Salazar,
a qui el “duende” li ve incorporat a l'ADN, no en va és nebot del “cantaor”
flamenc Rafael Farina.
Desprès d'un
parell de discos, Undebel (1998) i Entre vareta y canasta (2000), en els
que va contar amb la participació dels guitarristes Juan José Heredia (“Niño
Josele”) i Vicente Amigo i el
suport publicitari d'artistes com El
Gran Wyoming, Santiago Segura, Pablo Carbonell o Javier Krahe, va ser amb el tercer, Corren tiempos de alegría
(2001), el videoclip del qual va realitzar Fernando Trueba, produït per Javier
Limón i amb convidats excepcionals com Jerry
González i BEBO VALDÉS, que va aconseguir un cert reconeixement.
Però el veritable
èxit internacional (millor disc llatí de l'any segons The New York Times) va
venir amb el següent, Lágrimas Negras
(2003), produït per Javier Limón i el mateix Trueba, a duo amb l'esmentat
pianista, director d'orquestra, compositor i arranjador cubà Bebo Valdés i amb
la participació de músics con el “Niño Josele”, el baixista Javier Colina o el percussionista Israel Porriña (“Piraña”), al “cajón”, entre altres, una fusió de ritmes cubans i
cant flamenc inèdita fins aleshores.
En aquest disc,
editat per Calle 54 Records, el
veterà pianista (84 anys), -ex-director del cèlebre Tropicana, de La Habana, exiliat de Cuba el 1960 i resident a
Estocolm (Suècia) des de 1963, ciutat a la que va tornar, per morir, el 2013,
desprès d'uns anys vivint a Málaga- i el “cantaor” 50 anys més jove,
interpreten amb absoluta compenetració 9 cançons clàssiques, de les que, a més
a més de la CdD d'avui, que dóna nom a l'àlbum, voldria destacar els boleros Inolvidable, Se me olvidó que te olvidé o
Corazón loco (popularitzat en el seu
moment per Antonio Machín), la copla
La bien pagá i un tema de Antonio Carlos Jobim i Vinicius de Moraes, Eu sei que vou te amar, al qual presta
la veu Caetano Veloso, que recita Coraçao Vagabundo, una de les seves primeres
composicions.
La cançó Lágrimas Negras, un bolero original del
cubà Miguel Matamoros (del Trío Matamoros), ha estat interpretada
per multitud d'artistes llatins com Compay
Segundo, Omara Portuondo, Celia Cruz, Olga Guillot, Rubén Blades,
José Feliciano, Cesária Évora o María
Dolores Pradera o anglosaxons, com Alicia
Keys, versions la majoria de les quals desconec, tot i què penso que ho
tenen difícil per superar a la de la CdD.
La interpretació
que en fan BEBO & CIGALA,
escassa en instrumentació, fonamentada en el piano, el baix i el “cajón”, i
especialment enriquida amb el saxo de Paquito
D'Rivera, ha esdevingut paradigma d'un mestissatge absolutament original,
en paraules del poeta Ángel González
“una extraordinaria amalgama en la que la canción antillana suena a cante, y al
revés”.
Si ho pensem bé
tampoc no és tan estrany, el mateix Dieguito ho deia en una entrevista a El
País, quant es referia a dues músiques que van de la ma, “músicas nocturnas,
pendencieras, arrabaleras...con letras que hablan de amor, de desamor, de
alegría, de pena y desengaño”.
Aquesta nit al
Teatre Grec no ho podrem gaudir en tot l'esplendor del disc, ja que el “cantaor”
vindrà acompanyat únicament del seu pianista habitual en els darrers temps,
desprès de fer-ho amb Chucho Valdés,
el fill de Bebo, i de Caramelo de Cuba,
el gitano barcelonès Jaime Calabuch (“Yumitus”), proposta, més propera i personal, que promet mantenir tota la
emoció que un piano i un “quejío”, més que una veu, poden transmetre.
Avui, 3 de juliol, es compleixen 50 anys de la
actuació de THE BEATLES a Barcelona,
com a punt final d'una gira europea que van iniciar el 17 de juny a Varsòvia
(Polònia) i, després de passar per diverses ciutats, va acabar a la Plaça de
braus Monumental, al dia següent d'haver-ho fet a la de Las Ventas, de Madrid.
Per aconseguir-ho van tenir bastant mèrit les gestions de l'empresari i
promotor Francisco Bermúdez,
representant d'artistes com Raphael,
que va fer veure a les autoritats de la època, no cal dir que molt poc
inclinades a aquests esdeveniments, que no convenia un conflicte diplomàtic amb
la Gran Bretanya, quant feia poc que la reina els acabava de condecorar com a
"Caballers de l'Ordre de l'Imperi Britànic".
Com a curiositat us diré que el concert va
contar amb l'actuació de Los Sírex
com a teloners (a Madrid ho van ser Los
Pekenikes) i el preu de les entrades oscil·lava entre les 75 i 450
pessetes. Tot i què els fab four ja
estaven acostumats a la fama, van intentar guanyar-se el públic local des del
primer moment, per la qual cosa no van parar de recórrer als tòpics, des de la
baixada de l'avió a Madrid, abillats amb una "montera" de torero,
fins al barret cordovès que va lluir JohnLennon, que no se'l va treure en
tota l'actuació, el que suposo l'equivalent a sortir avui en dia amb les
samarretes dels corresponents equips de futbol.
En aquell moment The Beatles ja havien publicat
tres LP, el primer dels quals, Please
Please Me (1963), gravat a correcuita, en poc més de 10 hores, als estudis Abbey Road a les ordres del seu
productor habitual, George Martin,
consta de 14 temes, vuit de composició pròpia i sis versions (el que era
habitual a la època). Prèviament ja havien publicat dos singles, el primer amb Love Me Do a la cara A, que no va passar
del número 17 a les llistes d'èxits i el segon, amb Please Please Me, que ja va ser número 1 i donaria nom al posterior
LP. Totes les cançons estan cantades per John Lennon i Paul McCartney, en solitari o a duo, excepte una per George Harrison i una altra (el que
seria tradició a tots els 11 LP posteriors) per Ringo Starr. Com a anècdota us diré que és l'únic dels seus discos
que les composicions figuren acreditades a McCartney-Lennon i no a la inversa.
La portada es obra del fotògraf Angus
McBean i està presa a les escales de les oficines de la discogràfica EMI a
Londres, lloc al que tornarien anys després per repetir la fotografia, que
il·lustraria el segon doble LP recopilatori, conegut com a "Disc blau"
(1967-1970), mentre que utilitzarien la mateixa foto del Please Please Me per al primer, el "Disc vermell"
(1962-1966).
Com a CdD he escollit la esmentada Love Me Do, el track número 8 d'aquest àlbum genial que finalitza amb un dels seus
grans èxits als concerts, el Twist And
Shout, acreditada a Medley-Russell,
del grup Top Notes i popularitzada
per la versió que en van fer The Isley
Brothers. Un disc frenètic, fresc i alegre que sembla no aportar massa a
l'estil musical del moment però que seria el començament d'alguna cosa que ho
va canviar tot, que va situar-se ràpidament com a número 1 de vendes, lloc del
que no seria desbancat fins a 30 setmanes després, precisament per With The Beatles (1963). El mite, si
voleu la “beatlemanía”, ja havia
començat!
Love Me Do és
principalment una composició de Paul McCartney de quant tenia 15 o 16 anys, a
la que John Lennon hi va fer alguna petita contribució. Hi havia dubtes sobre
que dels dos cantaria el solo però el fet de que Lennon, a instància del productor, toqués l'harmònica va decidir que fos
el primer. El que si que va portar de corcoll a Martin va ser que no quedava
content amb la bateria, per la qual cosa la versió del single, amb Ringo a les
baquetes, és diferent a la del LP, a la que, descartada també la versió de Peter Best (el convidat dels organitzadors del Barcelona Beatles Weekend-Les Corts 2015, celebrat el passat cap de setmana), reservada per al
recopilatori Anthology 1 (1995) ,
escoltem un músic "professional" dels estudis de gravació, Andy White, amb Ringo relegat a la
pandereta (que no s'escolta a la versió del single, motiu pel que les podeu
diferenciar), amb el consegüent empipament del beatle que, tot i les disculpes del productor, sembla que va durar
molts anys.
La composició és tan simple que es toca amb un parell
d'acords però resulta irresistiblement atractiva i cal destacar les harmonies
vocals a l'estil Everly Brothers
i la inconfusible harmònica de Lennon, que havia aprés a tocar del seu
oncle George, el difunt espòs de la tieta Mimi que el va criar (vegeu aquí),
tot i què l'instrument que utilitza aquí sembla que el va sostreure d'una
botiga de Arheim (Paisos Baixos), el molt...deixem-ho!
A continuació podeu venir un petit resum de com va
tractar la TV l'esdeveniment del que avui es compleixen 50 anys i, desprès la
CdD.
Vinga, que ja sona:
Love, love me do
You know I love you...
- THE BEATLES. Love
Me Do. Please Please Me (1963).
La CdD d’avui
està protagonitzada per un personatge de ben segur desconegut per a la majoria
de seguidors del blog. Es tracta d’Olivier Lambin, conegut artísticament,
i degut al color dels seus cabells, com a RED.
Natural de Lille
(França), tot i què canta en anglès, ja havia publicat uns quants LP, com Felk (2000); Songs Froma A Room (2001), un disc en el que reinterpreta fil per
randa l’àlbum original del 1969 de Leonard
Cohen; 33 (2002), en referència a
la edat a la que el va gravar i Nothing
To Celebrate (2005), quant el vaig descobrir amb Social Hide And Seek (2007), moment en el que li vaig perdre la
pista fins a la seva recent reaparició, amb el nom de Bodybeat, trio d’electro-funk
format per ell a la veu, guitarra i sintetitzador i (no sé si es casualitat o
els ha buscat expressament) dos pèl-rojos més, Jéremy Butruille al baix i Nicolas
Bertin a la bateria.
Si en els quatre
primers treballs de RED la formació va ser en format de trio, per a Social Hide And Seek, gravat entre
Brest i Lille en condicions de directe, Lambin va incorporar teclats i va contar amb
la col·laboració de grans professionals amics seus, com el guitarrista Noël Atchoté i Neman Herman Düne, del que va resultar un disc de blues-rock urbà molt interessant.
En l’aspecte
musical hi trobarem influències de The
Velvet Underground, de The Stooges
i de les bandes de Nick Cave, The Birthday Party i The Bad Seeds; la manera de cantar (amb
aquesta veu maltractada pel tabac i l’alcohol) ens pot evocar Tom Waits o John Lee Hooker i en les lletres,
crues, fins i tot grolleres, però que semblen traspuar autenticitat, el mateix
autor reconeix la inspiració en la Biblia, en William S. Burroughs i en els seus ídols, Bob Dylan i, és clar, Leonard
Cohen.
Com a CdD he
escollit el track 10, New Life, un tema intens, enèrgic, una
mica inquietant i tot, i amb un sublim riff
de guitarra. Escolteu-lo.
El tercer dels quatre capítols previstos sobre l’space-rock està dedicat a un disc, com
els dos anteriors, de Mercury Rev i de
The Flaming Lips, produït per Dave Friedman, però ben allunyat
geogràficament d'ells, tots dos americans. Es tracta de THE DELGADOS, un quartet de Glasgow (Escòcia), format per tres
amics, Alun Woodward (guitarra i
veu), Steward Henderson (baix) i Paul Savage (bateria), als que
s'afegiria posteriorment Emma Pollock
(guitarra i veu), parella de Savage.
El seu pintoresc nom prové del segovià Pedro "Perico" Delgado,
l'inefable campió de ciclisme, esport del que Woodward n'és un gran afeccionat
i que ha condicionat tanmateix el nom dels dos primers LP del grup, Domestiques (1996) i Peloton (1998), discos de marcada
simplicitat lo-fi, autoproduïts i
editats per la seva pròpia discogràfica, Chemikal
Underground, a partir dels quals van anant evolucionant cap a un estil amb
unes melodies i un tractament de les veus més treballat i, sobretot, uns
arranjaments orquestrals amb profusió de vents i cordes, i que van suposar els seus millors treballs, The Great Eastern
(2000) i Hate (2002), tots dos amb
Mr. Friedman al comandament. El posterior Universal
Audio (2004), amb canvi de productor, va comportar una tornada als arrels i,
acceptada la disparitat entre la gran acceptació per part de la crítica, amb John Peel i la publicació NME al capdavant, i el fracàs
comercial, quantificat per l'escàs volum de vendes, la dissolució de la banda.
The Great
Eastern, abandonada
la terminologia ciclista, pren el nom d'una antiga fàbrica tèxtil de Glasgow,
habilitada com a centre d'acollida per a homeless,
alcohòlics i drogoaddictes, i penso que és una bona metàfora del que representa
l'àlbum, un refugi on protegir-nos del fred espiritual i esplaiar les nostres
ànimes, com queda palès a les elaborades lletres de Woodward i Pollock (que
s'alternen interpretant la veu principal i el cor), plenes d'angoixa i
desesperació, tot i què amb una porta oberta a l'esperança.
És un disc èpic i fastuós, del que destacaria temes
com American Trilogy, No Danger o la CdD, Accused Of Stealing, iniciada amb una progressió de guitarra, a la
que se suma la veu de la Pollock, un loop
de bateria i el piano, desembocant en un vals lleuger i melancòlic, una cançó
agradable i relaxant amb sobtades transicions i moments genials, com el petit
interludi amb el vibràfon i l'acordió, que estic segur que us agradarà.
- THE DELGADOS. Accused
Of Stealing. The Great Eastern (2000).
Desprès de viure una temporada a New York City,
on va sortir una mica perjudicat pel consum de drogues i l'abús d'alcohol, Mike Hadreas, nascut a Seattle
(Washington) va tornar a viure a casa de sa mare a Everett (Washington) per
dedicar-se professionalment a la música i, amb 32 anys, amb el nom artístic de PERFUME GENIUS, ja porta publicats tres
LP.
En els dos primers, Learning (2010) i Put Your
Back N 2 It (2012) es va mostrar com un autor minimalista que basava la
seva proposta amb una veu característicament tremolosa i els arranjaments de
guitarra i piano per el que havia estat comparat amb artistes com l’Antony Hegarty (Antony & The Johnsons) menys operístic o el primer i més íntim Sufjan Stevens, i amb lletres d'una
franquesa poc habitual al voltant de la lluita contra les addiccions, les
malalties (ell mateix pateix la malaltia de Crohn) i, sobretot, del món de la
homosexualitat, el que va quedar palès en el videoclip del tema Hood
que va gravar amb actituds ben explícites amb l'actor de porno gayArpad Miklos.
En el tercer, Too Bright (2014), en
canvi, sense deixar d'exhibir la seva sensibilitat per al pop dramàtic i emocional, marca més diferenciadament el seu camí
experimentant amb atmosferes més denses i robustos passatges electrònics per a
la qual cosa va contar amb la participació de John Parish, l'habitual col·laborador de la seva admirada P.J. Harvey, a la bateria, de Adrian Utley (de Portishead) com a productor, a més a més de tocar el baix i els
sintetitzadors i, és clar, del seu xicot i enginyer habitual Alan Wyffels.
A Too Bright, títol que fa més referència a la indumentària
que l'autor llueix a la portada que no al contingut del disc, Hadreas es mostra
depressiu, fins i tot turmentat en alguns moments, i conté alguns tracks que ben bé encaixarien en els
discos precedents, com l'inicial I
Decline o l'homònim Too Bright,
amb altres en que predominen els sintetitzadors, com My Body o Grid i, els
meus preferits, les precioses balades Fool,
No Good o la CdD d'avui, Queen.
És un himne psicodèlic, com si diguéssim glam-rock futurista, marcat pel ritme
pesant de la bateria i els sintetitzadors, amb un omnipresent brugit de fons,
brut i amenaçant, que emmarquen la veu cap a un cant coral final que dota a la
composició d'una èpica inesperada, amb una lletra bastant clara si esteu
familiaritzats amb aquest argot: "No saps que la teva reina (Don't you know your queen)
...fuetada...esquerdada...plena de malalties...no em coneixes?" i que
arriba a inquietar descaradament a la línia que, just abans d'una
explosió de tambors, diu: "Cap família està segura quant em remeno a
prop" (No family is safe when I sashay).
Senzillament...fascinant!
Us sorprendria, seguidors del blog, que un grup que fa 35 anys va
gravar un disc amb el que van obtenir prou ressò com per emprendre una gira
internacional, a la que se'n van adonar que actuar en públic no era el
seu i ho van deixar i encara ara el disc s'escolta i és considerat per molts
com una obra de culte? I que la banda actua de tant en tant, com per exemple en
el Festival Primavera Sound del 2008,
per seguir presentant el mateix disc?
Doncs això és una realitat. Es tracta dels YOUNG MARBLE GIANTS, trio de
Cardiff (País de Gal·les) -el nom dels quals s'inspira en els koúros, antigues estàtues de marbre
gregues que representen a la joventut-, format per Stuart Moxham (compositor principal, guitarra i teclats), el seu
germà Phil (baix i caixa de ritmes)
i la cantant Alison Statton, la veu
de la qual, juntament amb la minimalista instrumentació dels primers, és el
segell que els caracteritza.
El seu estil es pot reconèixer amb uns pocs
segons d'escolta, no tant pel ritme de la guitarra Rickenbacker com per les línies d'òrgan elèctric (un Galanti amb menys prestacions que
qualsevol Casio de joguina), pel baix
prominent i per la veu freda i poc modulada de la solista, el que va donar lloc
a un estil ben diferent de l'imperant a la època, podent ser considerats
pioners del que posteriorment es coneixeria com a post-punk o new wave.
Desprès de la separació van començar sengles
carreres, Stuart va gravar diversos discos, amb el grup The Gist, en solitari o en col·laboració, com en el duo amb Louis Phillippe; Alison va formar el
grup Weekend amb en Phil, qui
tanmateix va tocar el baix amb The
Communards i amb Everthing But The
Girl, però van mantenir la relació i es van reunir ocasionalment per actuar
en alguns programes de ràdio (BBCRadio Wales, Peel Sessions...) i festivals, com el de Hay-on-Wye, All Tomorrow's
Parties o l'esmenta Primavera Sound
de Barcelona.
El disc en qüestió és Colossal Youth (1980), gravat en cinc dies i constituït inicialment
per quinze cançons curtes que en total no superen els 38 minuts, a les que en
successives reedicions se li han anat afegint més, fins a un total de 41, això
si, totes resultants de les mateixes sessions de gravació. La feina que va fer
aquest trio en cinc dies va ser incommensurable, això si que és aprofitar el
pressupost que Rough Trade Records va
invertir en el lloguer dels Foel Studios,
de Cardiff. L'àlbum està considerat una obra mestra a la que, en terminologia
culinària actual, podríem qualificar de "deconstruccionista" i la
seva influència ha estat reconeguda per artistes com Yo La Tengo, Beat Happening,
els esmentats Everithing But The Girl, Peter
Buck, de R.E.M.. o, els mateixos Kurt Cobain, de Nirvana, i la seva dona Courtney
Love, qui, amb el seu grup Hole,
va fer una magnífica versió del tema Credit
In The Straight World en el disc Live
Through This (1994).
Si hi parem atenció, al llarg del disc hi trobarem
ressò de música de cabaret, cinematogràfica a l'estil Morricone, de samba, tango, rhythm
and blues, funk, boogie, folk, pop i
hard-rock i, fins i tot, cant
gregorià (i no exagero!). Si he de destacar algun tema dels 15 del disc
original ho faria per la inicial Searching
For Mr. Right, N.I.T.A., Brand-New-Life i la CdD, Wurlitzer Jukebox, una cançó amb una línia de baix que, amb una
precisió mecànica, ens dibuixa l'esquelet del funk. Una música aparentment freda però commovedora que ha superat
el pas del temps sense envellir ni una mica.
- YOUNG MARBLE GIANTS. Wurlitzer Jukebox. Colossal Youth (1980).
