Accused Of Stealing (The Delgados)

El tercer dels quatre capítols previstos sobre l’space-rock està dedicat a un disc, com els dos anteriors, de Mercury Rev i de The Flaming Lips, produït per Dave Friedman, però ben allunyat geogràficament d'ells, tots dos americans. Es tracta de THE DELGADOS, un quartet de Glasgow (Escòcia), format per tres amics, Alun Woodward (guitarra i veu), Steward Henderson (baix) i Paul Savage (bateria), als que s'afegiria posteriorment Emma Pollock (guitarra i veu), parella de Savage.

El seu pintoresc nom prové del segovià Pedro "Perico" Delgado, l'inefable campió de ciclisme, esport del que Woodward n'és un gran afeccionat i que ha condicionat tanmateix el nom dels dos primers LP del grup, Domestiques (1996) i Peloton (1998), discos de marcada simplicitat lo-fi, autoproduïts i editats per la seva pròpia discogràfica, Chemikal Underground, a partir dels quals van anant evolucionant cap a un estil amb unes melodies i un tractament de les veus més treballat i, sobretot, uns arranjaments orquestrals amb profusió de vents i cordes, i que van suposar els seus millors treballs, The Great Eastern (2000) i Hate (2002), tots dos amb Mr. Friedman al comandament. El posterior Universal Audio (2004), amb canvi de productor, va comportar una tornada als arrels i, acceptada la disparitat entre la gran acceptació per part de la crítica, amb John Peel i la publicació NME al capdavant, i el fracàs comercial, quantificat per l'escàs volum de vendes, la dissolució de la banda.

The Great Eastern, abandonada la terminologia ciclista, pren el nom d'una antiga fàbrica tèxtil de Glasgow, habilitada com a centre d'acollida per a homeless, alcohòlics i drogoaddictes, i penso que és una bona metàfora del que representa l'àlbum, un refugi on protegir-nos del fred espiritual i esplaiar les nostres ànimes, com queda palès a les elaborades lletres de Woodward i Pollock (que s'alternen interpretant la veu principal i el cor), plenes d'angoixa i desesperació, tot i què amb una porta oberta a l'esperança.

És un disc èpic i fastuós, del que destacaria temes com American Trilogy, No Danger o la CdD, Accused Of Stealing, iniciada amb una progressió de guitarra, a la que se suma la veu de la Pollock, un loop de bateria i el piano, desembocant en un vals lleuger i melancòlic, una cançó agradable i relaxant amb sobtades transicions i moments genials, com el petit interludi amb el vibràfon i l'acordió, que estic segur que us agradarà.

- THE DELGADOS. Accused Of Stealing. The Great Eastern (2000).

Queen (Perfume Genius)

Desprès de viure una temporada a New York City, on va sortir una mica perjudicat pel consum de drogues i l'abús d'alcohol, Mike Hadreas, nascut a Seattle (Washington) va tornar a viure a casa de sa mare a Everett (Washington) per dedicar-se professionalment a la música i, amb 32 anys, amb el nom artístic de PERFUME GENIUS, ja porta publicats tres LP.

En els dos primers, Learning (2010) i Put Your Back N 2 It (2012) es va mostrar com un autor minimalista que basava la seva proposta amb una veu característicament tremolosa i els arranjaments de guitarra i piano per el que havia estat comparat amb artistes com l’Antony Hegarty (Antony & The Johnsons) menys operístic o el primer i més íntim Sufjan Stevens, i amb lletres d'una franquesa poc habitual al voltant de la lluita contra les addiccions, les malalties (ell mateix pateix la malaltia de Crohn) i, sobretot, del món de la homosexualitat, el que va quedar palès en el videoclip del tema Hood que va gravar amb actituds ben explícites amb l'actor de porno gay Arpad Miklos.  En el tercer, Too Bright (2014), en canvi, sense deixar d'exhibir la seva sensibilitat per al pop dramàtic i emocional, marca més diferenciadament el seu camí experimentant amb atmosferes més denses i robustos passatges electrònics per a la qual cosa va contar amb la participació de John Parish, l'habitual col·laborador de la seva admirada P.J. Harvey, a la bateria, de Adrian Utley (de Portishead) com a productor, a més a més de tocar el baix i els sintetitzadors i, és clar, del seu xicot i enginyer habitual Alan Wyffels.

A Too Bright, títol que fa més referència a la indumentària que l'autor llueix a la portada que no al contingut del disc, Hadreas es mostra depressiu, fins i tot  turmentat en alguns moments, i conté alguns tracks que ben bé encaixarien en els discos precedents, com l'inicial I Decline o l'homònim Too Bright, amb altres en que predominen els sintetitzadors, com My Body o Grid i, els meus preferits, les precioses balades Fool, No Good o la CdD d'avui, Queen. 

És un himne psicodèlic, com si diguéssim glam-rock futurista, marcat pel ritme pesant de la bateria i els sintetitzadors, amb un omnipresent brugit de fons, brut i amenaçant, que emmarquen la veu cap a un cant coral final que dota a la composició d'una èpica inesperada, amb una lletra bastant clara si esteu familiaritzats amb aquest argot: "No saps que la teva reina (Don't you know your queen) ...fuetada...esquerdada...plena de malalties...no em coneixes?" i que arriba a  inquietar descaradament a la línia que, just abans d'una explosió de tambors, diu: "Cap família està segura quant em remeno a prop" (No family is safe when I sashay). Senzillament...fascinant!

- PERFUME GENIUS. Queen. Too Bright (2014).

Wurlitzer Jukebox (Young Marble Giants)

Us sorprendria, seguidors del blog, que un grup que fa 35 anys va gravar un disc amb el que van obtenir prou ressò com per emprendre una gira internacional, a la que se'n van adonar que  actuar en públic no era el seu i ho van deixar i encara ara el disc s'escolta i és considerat per molts com una obra de culte? I que la banda actua de tant en tant, com per exemple en el Festival Primavera Sound del 2008, per seguir presentant el mateix disc?

Doncs això és una realitat. Es tracta dels YOUNG MARBLE GIANTS,  trio de Cardiff (País de Gal·les) -el nom dels quals s'inspira en els koúros, antigues estàtues de marbre gregues que representen a la joventut-, format per Stuart Moxham (compositor principal, guitarra i teclats), el seu germà Phil (baix i caixa de ritmes) i la cantant Alison Statton, la veu de la qual, juntament amb la minimalista instrumentació dels primers, és el segell que els caracteritza.

El seu estil es pot reconèixer amb uns pocs segons d'escolta, no tant pel ritme de la guitarra Rickenbacker com per les línies d'òrgan elèctric (un Galanti amb menys prestacions que qualsevol Casio de joguina), pel baix prominent i per la veu freda i poc modulada de la solista, el que va donar lloc a un estil ben diferent de l'imperant a la època, podent ser considerats pioners del que posteriorment es coneixeria com a post-punk o new wave.

Desprès de la separació van començar sengles carreres, Stuart va gravar diversos discos, amb el grup The Gist, en solitari o en col·laboració, com en el duo amb Louis Phillippe; Alison va formar el grup Weekend amb en Phil, qui tanmateix va tocar el baix amb The Communards i amb Everthing But The Girl, però van mantenir la relació i es van reunir ocasionalment per actuar en alguns programes de ràdio (BBC Radio Wales, Peel Sessions...) i festivals, com el de Hay-on-Wye, All Tomorrow's Parties o l'esmenta Primavera Sound de Barcelona. 

El disc en qüestió és Colossal Youth (1980), gravat en cinc dies i constituït inicialment per quinze cançons curtes que en total no superen els 38 minuts, a les que en successives reedicions se li han anat afegint més, fins a un total de 41, això si, totes resultants de les mateixes sessions de gravació. La feina que va fer aquest trio en cinc dies va ser incommensurable, això si que és aprofitar el pressupost que Rough Trade Records va invertir en el lloguer dels Foel Studios, de Cardiff. L'àlbum està considerat una obra mestra a la que, en terminologia culinària actual, podríem qualificar de "deconstruccionista" i la seva influència ha estat reconeguda per artistes com Yo La Tengo, Beat Happening, els esmentats Everithing But The Girl, Peter Buck, de R.E.M.. o, els mateixos Kurt Cobain, de Nirvana, i la seva dona Courtney Love, qui, amb el seu grup Hole, va fer una magnífica versió del tema Credit In The Straight World en el disc Live Through This (1994). 

Si hi parem atenció, al llarg del disc hi trobarem ressò de música de cabaret, cinematogràfica a l'estil Morricone, de samba, tango, rhythm and blues, funk, boogie, folk, pop i hard-rock i, fins i tot, cant gregorià (i no exagero!). Si he de destacar algun tema dels 15 del disc original ho faria per la inicial Searching For Mr. Right, N.I.T.A., Brand-New-Life i la CdD, Wurlitzer Jukebox, una cançó amb una línia de baix que, amb una precisió mecànica, ens dibuixa l'esquelet del funk. Una música aparentment freda però commovedora que ha superat el pas del temps sense envellir ni una mica.

- YOUNG MARBLE GIANTS. Wurlitzer Jukebox. Colossal Youth (1980).

Energy (The Apples In Stereo)

THE APPLES IN STEREO és un grup d'indie-rock de Denver (Colorado, USA), englobat en el segell Elephant 6 Recording Company, un col·lectiu de bandes que col·laboraven i intercanviaven experiències, com es va explicar en el seu moment en aquest blog (vegeu aquí), liderat pel cantant, guitarrista i productor Robert Schneider, compositor de la majoria dels temes.

L'adjectiu més apropiat per qualificar la seva música és el de "assolejat" (sunshine pop) i han estat sovint comparats amb la època més psicodèlica de The Beatles i The Beach Boys, així com amb els seus admirats Electric Light Orchestra. 

Un dels seus millors àlbums és el sisè, New Magnetic Wonder (2007), publicat desprès d'un parèntesi de cinc anys en els que Schneider es va dedicar a projectes paral·lels, i va ser, desprès de deu anys amb SpinART Records, el primer editat pel segell Yep Roc, filial de Simian Records i propietat de l'actor Elijah Wood, el conegut Frodo de El Senyor dels Anells (Peter Jackson, 2001-2003).

El disc va ser gravat, com és habitual a Elephant 6, amb la participació de Jeff Mangum (Neutral Milk Hotel) i diversos membres de The Olivia Tremor Control i altres bandes del col·lectiu que hi van aportar un entorn sonor de mellotron, teclats vintage, percussions, veus amb efectes vocoder i, es clar, el clarinet, característic a gairebé totes les bandes d'E-6, amb el resultat d'un registre majoritàriament lluminós, amb alguna que altra boira càlida, però accessible des de la primera escolta.

Si us feu amb el disc i veieu que consta de 24 tracks, continguts en un doble LP, no us espanteu, en primer lloc perquè la meitat son breus interludis de menys d'un minut de durada (una altra característica marca de la casa E-6) però, sobretot, perquè el nucli de cançons "reals" son prou bones i tan diferents entre sí, que us ben asseguro que us deixaran satisfets.

La successió de temes que inicien l'LP és sensacional i, quant arribes a la quarta, Energy, la CdD d'avui, com sovint sento dir ara, "flipes d'allò més". I és de justícia destacar també les dues aportacions, Sunnddal Song i Sunday Song, que hi fa, com a autora i intèrpret, la bateria Hilarie Sidney, aleshores parella de Schneider, que deixaria la banda desprès d'aquesta gravació.

Energy comença amb una fantasia acústica que en retrocedeix a la època hippie i continua amb una brillant melodia i un ritme efervescent, amb guitarres acústiques i elèctriques, que ens transmeten el positivisme del títol.

- THE APPLES IN STEREO. Energy. New Magnetic Wonder (2007).

Counting Backwards (Throwing Muses)

Qui pensi que la autodestructiva lluita d'egos en el si dels grups de rock és exclusiva del gènere masculí avui comprovarà el contrari.

Kristin Hersh i Tanya Donelly eren unes molt bones amigues a l'escola quant, als 11 anys, es van convertir en germanastres, fruit de la unió de la mare de la primera amb el pare de la segona, desprès dels respectius divorcis i, als 15, guitarristes les dues, ja havien format la seva primera banda, que, amb la incorporació del seu amic David Narcizo a la bateria i la baixista Leslie Langton, es van anomenar Kristin Hersh and The Muses i, posteriorment, amb el nom en que els coneixem, THROWING MUSES.

Formats a Newport (Rhode Island, USA) a començament dels 80, va ser a Boston (Massachusetts) on van triomfar, en gran part per la difusió que en van fer les emissores de radio universitàries de la ciutat (rés a veure amb la MTV, "of course") que era, en aquell moment, el centre del mapa alternatiu, amb un estil que es caracteritza per unes estructures de les cançons poc ortodoxes interpretades per  la veu esquinçada de Hersh, a la que la Donelly aporta unes harmonies vocals més properes al pop i unes lletres surrealistes que no entenia ni ella, sovint  inspirades en les veuetes que sentia la primera a dintre del seu cap (i que posteriorment, amb només 20 anys i ja mare soltera, li van comportar el diagnòstic de trastorn psicòtic). 

El seu disc més assequible per a mi és el quart, ara amb Fred Abong al baix, The Real Ramona (1991), al que Hersh aporta 9 de les dotze cançons, Donelly un parell, el màxim que va aconseguir col·locar en cap dels seus àlbums, més la última, acreditada per primera vegada a tota la banda. Es compren doncs que Tea, nom al que sempre l'ha anomenat sa germana, s'afartés de tanta tirania i, el 1992, abandonés el grup per formar, amb Abong, el baixista, i Kim Deal, dels també bostonians Pixies, amb qui havien compartit escenaris, la banda The Breeders, pas previ al següent projecte, ja com a líder destacada, Belly.

Amb un altre canvi de baixista, ara de nou amb Leslie Langton, que recuperava la estructura matriarcal del grup, i el fidel Narcizo, amb el seu particular estil de tocar sense platerets, T.M. van continuar com a trio, publicant tres àlbums més, dels que destacaria University (1995), fins el 1997, en que ho van deixar, per continuar Hersh, mudada a califòrnia i ara mare de tres fills, amb una carrera en solitari que havia començat, simultàniament amb la banda uns anys abans, en la que ha gravat uns quants discos, quasi tots en format acústic, en els que s'accentua encara més la seva tendència a l'exhibicionisme emocional, activitat que va compaginar a la participació en un altre grup "elèctric", 50ft Wave. 

El 2003, contra tot pronòstic, van tornar amb un nou disc, titulat, com el del seu debut, Throwing Muses, amb un altre baixista, Bernard Georges, baixista dels esmentats  50ft Waves, i la inesperada participació de Donelly, tot i què exclusivament fent acompanyaments vocals, i hem hagut d'esperar 10 anys més per al darrer fins ara, Purgatory/Paradise (2013), el novè de la seva discografia, marcat, com tota la obra anterior, pel talent i la complexa personalitat de la Hersh.

Com a CdD he escollit Counting Backwards, el tema que encapçala el disc,  una composició que podria passar per funk-rock amb una part vocal que deixa clar que estem al davant d'una ment en desordre, una angoixa femenina que, plena de ràbia i desconcert, es gira implosiva, cap a dins, al contrari de la masculina que ho fa cap al món de fora, prenent forma de símptomes obsessius, com l'anorèxia i altres.

Tot i que potser una mica sobrevalorades, penso que les Muses han estat una de les bandes més emblemàtiques del boom del college-rock de finals dels 80. A continuació un petit tast:

- THROWING MUSES. Counting Backwards. The Real Ramona (1991).

Break On Through (To The Other Side) (The Doors)

La CdD d'avui és d'un grup al que podem considerar sense cap mena de dubte com un dels millors i més influents -així com controvertits- de la dècada que va de la meitat dels 60 a la dels 70, per a mi la més important de la història del rock.

THE DOORS va estar format per quatre estudiants de cinema de la Universitat de UCLA, Jim Morrison (cantant), Ray Manzarek (teclista), Robby Krieger (guitarrista) i John Densmore (bateria), formació de la crida l'atenció la manca de baixista, tasca que era assumida en els concerts (que no per a la gravació dels discos, per al que van contar amb diversos músics contractats) per Manzarek, que seguia la línia de baix amb la esquerra del seu instrument, habitualment un Fender  Rhodes, mentre amb la dreta tocava pròpiament les melodies d'orgue. 

El seu estil anava més enllà de la psicodèlia inherent al context cultural de la Califòrnia de la època (en el que triomfaven bandes com Jerfferson Airplane i Grateful Dead) , amb la incorporació de trets de pop, rock, blues, jazz i, fins i tot, flamenc, per esdevenir realment inclassificable i el seu so, tot i ser fàcilment identificable per l'orgue de Manzarek, un grandíssim instrumentista, a la saga del qual no es quedaven curts els altres, va quedar supeditat a les magnífiques aptituds vocals i, sobretot, escèniques de Morrison (qui no recorda la seva magnètica presència, enfundat en uns pantalons de cuir que convertien la estrella del rock en un "sex symbol"?) , tanmateix autor d'unes lletres estranyes i ombrívoles, fruit de la seva admiració pels poetes francesos (amb Arthur Rimbaud al capdavant) i els escriptors de la beat generation (com Jack Kerouac).Tan és així que el grup va prendre el nom d'un vers de William Blake que diu: "If the doors of perception were cleansed, everything would appear to man as it is: infinite" (Si les portes de la percepció s'obriren per complert, tot apareixeria per a l'home tal com és: infinit), vers que també va inspirar el llibre de Aldous Huxley The Doors of Perception (1954).

La carrera dels Doors va començar meteòricament amb el disc homònim de debut, The Doors (1967), obra que va causar sensació entre la crítica i el públic, el nivell de ventes del qual van superar en el següent, Strange Days (1967), per baixar lleugerament en el tercer, Waiting For The Sun (1968), en part fruit dels excessos cada cop més evidents de Morrison amb les drogues i l'alcohol, el que va incrementar la seva actitud ja de per se provocadora i exibicionista, per decaure amb The Soft Parade (1969), disc en el que es van allunyar dels seus fans amb un estil extremadament pop, amb arranjaments de metalls inclosos. Quan la davallada semblava inevitable van remuntar el vol amb l'extraordinari Morrison Hotel (1970), àlbum molt consistent, tot i no contenir cap hit, i van continuar amb L.A. Woman (1971), aquest sí, amb el memorable Riders On The Storm.

I a partir d'aquí la tragèdia: Morrison, imbuït pels afanys literaris, se'n va anar a viure a París amb la seva xicota (Pamela Corson, víctima el 1974 d'una sobredosi d'heroïna), ciutat en la que un mes desprès, el dia 3 de juliol, va morir en circumstàncies mai ben aclarides, a la mítica edat de 27 anys, a la mateixa que ho van fer els seus contemporanis Brian Jones (de The RollingStones), Janis Joplin i Jimi Hendrix, "tradició" que en dècades posteriors van perpetuar Kurt Cobain (de Nirvana) i Amy Winehouse. La seva tomba al cementeri Père-Lachaise, de París, s'ha convertit en un lloc de pelegrinatge pels fans d'aquest mite, la història del qual ha estat tanmateix portada al cinema amb la pel·lícula The Doors (Oliver Stone, 1991), protagonitzada per Val Kilmer.

A la mort del frontman la resta de la banda van decidir continuar i van gravar tres discos més, abans de dissoldres per seguir com a solistes o lligats al món de la música, amb ocasionals reagrupaments, sense Densmore, per el que van haver de renunciar al nom original, el que va acabar amb la mort de Manzarek el 2013, a la edat de 74 anys.

The Doors (1967), el seu debut, és un àlbum extraordinari en el que, amb un aire teatral, influència de les actuacions del cantant, tracten els temes de l'amor i les drogues més explícitament que en cap altre i del que cal destacar com a mínim tres temes, Light My Fire, probablement la seva cançó més coneguda i que en bona lògica hauria de ser la CdD d'avui si no fos perquè la tinc reservada per a una futura secció COVERS que us sorprendrà, The End, un epíleg d'onze minuts tractant el tema d'Edip i la que ara escoltarem, la inicial Break On Through (To The Other Side), traduït Obre't camí (cap a l'altre costat).

Musicalment és una composició curiosa, al basar-se en una estructura percussiva de bossa-nova, un riff de guitarra que recorda la interpretació que Paul Butterfield va fer del tema Shake Your Moneymaker, original del bluesman Elmore James i un solo d'orgue similar a la introducció del What I'd Say de Ray Charles. I literàriament és pura morbositat, fixeu-vos: la discogràfica, Electra Records, va censurar part de la cançó amb l'argument que l'ús, força repetit per cert, de la paraula "high" té connotacions en el món de les drogues i en algunes edicions del tema, que no en les versions en directe, la frase "She gets high" (Ella es col·loca) només s'escolta "She gets", seguit d'un lleu brunzit. Jo, particularment, com molts altres dels seus seguidors, vaig una mica més lluny i penso que més aviat el tema és un convit a obrir la ment, trencar amb la rutina per travessar la porta i fugir a una altra realitat a la que no ens hem atrevit a entrar...una proposta que faig extensiva als seguidors del blog per aquest cap de setmana que comença avui divendres. 

- THE DOORS. Break On Through (To The Other Side). The Doors (1967).

I Was A Stranger/Hit The Ground Running (Smog)

En el post de la CdD dedicat a Bill Callahan (vegeu aquí) va quedar a bastament explicat l'estil d'aquest cantautor americà i la seva evolució des del lo-fi, més per falta de mitjans que per voluntat pròpia, inicial cap al alt-country-folk, carrera que va desenvolupar majoritàriament amb el pseudònim de SMOG i, per accentuar el sentiment d'angoixa i claustrofòbia,  de (Smog), així, entre parèntesi.

També explicava que aquesta transició va fer un salt de gegant a partir del quatre discos produïts per Jim O'Rourke, dels que en destacava dos, Red Apple Falls i Knock Knock, tots dos tan interessants que -transgredint una vegada més (la quarta en quatre anys i mig) la norma autoimposada d'una sola CdD setmanal- els tastarem avui els dos.

Les seves composicions, com va quedar palès a Too Many Birds (la esmentada CdD d'octubre 2011), es basen en estructures simples i repetitives, amb lletres amb contingut emocional, fins i tot espiritual, amb ocasionals incursions en la política, no exemptes d'una fina ironia, propera a l'humor negre, i cantades amb la seva característica veu de baríton. 

A Red Apple Falls (1997), del que escollit el track número quatre, I Was A Stranger, va abandonar la austeritat, gairebé minimalista, anterior, per incorporar a la habitual guitarra folk una més gran varietat d'instruments com el piano, els vents i la pedal steel, que li proporcionen unes sonoritats country surrealistes i oníriques que insinuen tragèdies internes que mai no surten a la superfície. Un disc amb una maduresa lírica propera a Leonard Cohen en el que tanmateix podem percebre  l'allargada ombra de Gram Parsons i el seu country-rock existencial, al que algun dia haurem de dedicar la CdD.

A Knock Knock (1999), el de la caràtula d'un gat aterrit al mig d'una tempesta, hi afegeix unes guitarres elèctriques dignes de Lou Reed i, com a gran sorpresa de la en podreu gaudir a continuació, un cor de nens que aporta un to lleugerament optimista al temps que l'allunya del seu estil anterior. És el meu disc preferit de tota la carrera de Callahan, amb precioses composicions de temàtica variada com la inicial Let's Move To The Country, les "radiables" Held i Cold Blodded Old Times o les dues en les que participa el cor de nens rockers de Chicago, No Dancing i la CdD, Hit The Ground Running, a la tornada de la qual fan:

          I had to leave the country

          Though there was some nice folks there

          Now I don't know where I'm going

          All I know is I'll hit the ground running

- SMOG. I Was A Stranger. Red Apple Falls (1997) / Hit The Ground Running. Knock Knock (1999).

Nota: El primer videoclip està il·lustrat amb escenes de la pel·lícula À bout de souffle (Jean-Luc Godard, 1960), traduïda aquí com "Al final de la escapada", magníficament interpretada per Jean-Paul Belmondo i Jean Seberg. El segon és una imatge fixa del cor infantil que participa en el tema.