Energy (The Apples In Stereo)

THE APPLES IN STEREO és un grup d'indie-rock de Denver (Colorado, USA), englobat en el segell Elephant 6 Recording Company, un col·lectiu de bandes que col·laboraven i intercanviaven experiències, com es va explicar en el seu moment en aquest blog (vegeu aquí), liderat pel cantant, guitarrista i productor Robert Schneider, compositor de la majoria dels temes.

L'adjectiu més apropiat per qualificar la seva música és el de "assolejat" (sunshine pop) i han estat sovint comparats amb la època més psicodèlica de The Beatles i The Beach Boys, així com amb els seus admirats Electric Light Orchestra. 

Un dels seus millors àlbums és el sisè, New Magnetic Wonder (2007), publicat desprès d'un parèntesi de cinc anys en els que Schneider es va dedicar a projectes paral·lels, i va ser, desprès de deu anys amb SpinART Records, el primer editat pel segell Yep Roc, filial de Simian Records i propietat de l'actor Elijah Wood, el conegut Frodo de El Senyor dels Anells (Peter Jackson, 2001-2003).

El disc va ser gravat, com és habitual a Elephant 6, amb la participació de Jeff Mangum (Neutral Milk Hotel) i diversos membres de The Olivia Tremor Control i altres bandes del col·lectiu que hi van aportar un entorn sonor de mellotron, teclats vintage, percussions, veus amb efectes vocoder i, es clar, el clarinet, característic a gairebé totes les bandes d'E-6, amb el resultat d'un registre majoritàriament lluminós, amb alguna que altra boira càlida, però accessible des de la primera escolta.

Si us feu amb el disc i veieu que consta de 24 tracks, continguts en un doble LP, no us espanteu, en primer lloc perquè la meitat son breus interludis de menys d'un minut de durada (una altra característica marca de la casa E-6) però, sobretot, perquè el nucli de cançons "reals" son prou bones i tan diferents entre sí, que us ben asseguro que us deixaran satisfets.

La successió de temes que inicien l'LP és sensacional i, quant arribes a la quarta, Energy, la CdD d'avui, com sovint sento dir ara, "flipes d'allò més". I és de justícia destacar també les dues aportacions, Sunnddal Song i Sunday Song, que hi fa, com a autora i intèrpret, la bateria Hilarie Sidney, aleshores parella de Schneider, que deixaria la banda desprès d'aquesta gravació.

Energy comença amb una fantasia acústica que en retrocedeix a la època hippie i continua amb una brillant melodia i un ritme efervescent, amb guitarres acústiques i elèctriques, que ens transmeten el positivisme del títol.

- THE APPLES IN STEREO. Energy. New Magnetic Wonder (2007).

Counting Backwards (Throwing Muses)

Qui pensi que la autodestructiva lluita d'egos en el si dels grups de rock és exclusiva del gènere masculí avui comprovarà el contrari.

Kristin Hersh i Tanya Donelly eren unes molt bones amigues a l'escola quant, als 11 anys, es van convertir en germanastres, fruit de la unió de la mare de la primera amb el pare de la segona, desprès dels respectius divorcis i, als 15, guitarristes les dues, ja havien format la seva primera banda, que, amb la incorporació del seu amic David Narcizo a la bateria i la baixista Leslie Langton, es van anomenar Kristin Hersh and The Muses i, posteriorment, amb el nom en que els coneixem, THROWING MUSES.

Formats a Newport (Rhode Island, USA) a començament dels 80, va ser a Boston (Massachusetts) on van triomfar, en gran part per la difusió que en van fer les emissores de radio universitàries de la ciutat (rés a veure amb la MTV, "of course") que era, en aquell moment, el centre del mapa alternatiu, amb un estil que es caracteritza per unes estructures de les cançons poc ortodoxes interpretades per  la veu esquinçada de Hersh, a la que la Donelly aporta unes harmonies vocals més properes al pop i unes lletres surrealistes que no entenia ni ella, sovint  inspirades en les veuetes que sentia la primera a dintre del seu cap (i que posteriorment, amb només 20 anys i ja mare soltera, li van comportar el diagnòstic de trastorn psicòtic). 

El seu disc més assequible per a mi és el quart, ara amb Fred Abong al baix, The Real Ramona (1991), al que Hersh aporta 9 de les dotze cançons, Donelly un parell, el màxim que va aconseguir col·locar en cap dels seus àlbums, més la última, acreditada per primera vegada a tota la banda. Es compren doncs que Tea, nom al que sempre l'ha anomenat sa germana, s'afartés de tanta tirania i, el 1992, abandonés el grup per formar, amb Abong, el baixista, i Kim Deal, dels també bostonians Pixies, amb qui havien compartit escenaris, la banda The Breeders, pas previ al següent projecte, ja com a líder destacada, Belly.

Amb un altre canvi de baixista, ara de nou amb Leslie Langton, que recuperava la estructura matriarcal del grup, i el fidel Narcizo, amb el seu particular estil de tocar sense platerets, T.M. van continuar com a trio, publicant tres àlbums més, dels que destacaria University (1995), fins el 1997, en que ho van deixar, per continuar Hersh, mudada a califòrnia i ara mare de tres fills, amb una carrera en solitari que havia començat, simultàniament amb la banda uns anys abans, en la que ha gravat uns quants discos, quasi tots en format acústic, en els que s'accentua encara més la seva tendència a l'exhibicionisme emocional, activitat que va compaginar a la participació en un altre grup "elèctric", 50ft Wave. 

El 2003, contra tot pronòstic, van tornar amb un nou disc, titulat, com el del seu debut, Throwing Muses, amb un altre baixista, Bernard Georges, baixista dels esmentats  50ft Waves, i la inesperada participació de Donelly, tot i què exclusivament fent acompanyaments vocals, i hem hagut d'esperar 10 anys més per al darrer fins ara, Purgatory/Paradise (2013), el novè de la seva discografia, marcat, com tota la obra anterior, pel talent i la complexa personalitat de la Hersh.

Com a CdD he escollit Counting Backwards, el tema que encapçala el disc,  una composició que podria passar per funk-rock amb una part vocal que deixa clar que estem al davant d'una ment en desordre, una angoixa femenina que, plena de ràbia i desconcert, es gira implosiva, cap a dins, al contrari de la masculina que ho fa cap al món de fora, prenent forma de símptomes obsessius, com l'anorèxia i altres.

Tot i que potser una mica sobrevalorades, penso que les Muses han estat una de les bandes més emblemàtiques del boom del college-rock de finals dels 80. A continuació un petit tast:

- THROWING MUSES. Counting Backwards. The Real Ramona (1991).

Break On Through (To The Other Side) (The Doors)

La CdD d'avui és d'un grup al que podem considerar sense cap mena de dubte com un dels millors i més influents -així com controvertits- de la dècada que va de la meitat dels 60 a la dels 70, per a mi la més important de la història del rock.

THE DOORS va estar format per quatre estudiants de cinema de la Universitat de UCLA, Jim Morrison (cantant), Ray Manzarek (teclista), Robby Krieger (guitarrista) i John Densmore (bateria), formació de la crida l'atenció la manca de baixista, tasca que era assumida en els concerts (que no per a la gravació dels discos, per al que van contar amb diversos músics contractats) per Manzarek, que seguia la línia de baix amb la esquerra del seu instrument, habitualment un Fender  Rhodes, mentre amb la dreta tocava pròpiament les melodies d'orgue. 

El seu estil anava més enllà de la psicodèlia inherent al context cultural de la Califòrnia de la època (en el que triomfaven bandes com Jerfferson Airplane i Grateful Dead) , amb la incorporació de trets de pop, rock, blues, jazz i, fins i tot, flamenc, per esdevenir realment inclassificable i el seu so, tot i ser fàcilment identificable per l'orgue de Manzarek, un grandíssim instrumentista, a la saga del qual no es quedaven curts els altres, va quedar supeditat a les magnífiques aptituds vocals i, sobretot, escèniques de Morrison (qui no recorda la seva magnètica presència, enfundat en uns pantalons de cuir que convertien la estrella del rock en un "sex symbol"?) , tanmateix autor d'unes lletres estranyes i ombrívoles, fruit de la seva admiració pels poetes francesos (amb Arthur Rimbaud al capdavant) i els escriptors de la beat generation (com Jack Kerouac).Tan és així que el grup va prendre el nom d'un vers de William Blake que diu: "If the doors of perception were cleansed, everything would appear to man as it is: infinite" (Si les portes de la percepció s'obriren per complert, tot apareixeria per a l'home tal com és: infinit), vers que també va inspirar el llibre de Aldous Huxley The Doors of Perception (1954).

La carrera dels Doors va començar meteòricament amb el disc homònim de debut, The Doors (1967), obra que va causar sensació entre la crítica i el públic, el nivell de ventes del qual van superar en el següent, Strange Days (1967), per baixar lleugerament en el tercer, Waiting For The Sun (1968), en part fruit dels excessos cada cop més evidents de Morrison amb les drogues i l'alcohol, el que va incrementar la seva actitud ja de per se provocadora i exibicionista, per decaure amb The Soft Parade (1969), disc en el que es van allunyar dels seus fans amb un estil extremadament pop, amb arranjaments de metalls inclosos. Quan la davallada semblava inevitable van remuntar el vol amb l'extraordinari Morrison Hotel (1970), àlbum molt consistent, tot i no contenir cap hit, i van continuar amb L.A. Woman (1971), aquest sí, amb el memorable Riders On The Storm.

I a partir d'aquí la tragèdia: Morrison, imbuït pels afanys literaris, se'n va anar a viure a París amb la seva xicota (Pamela Corson, víctima el 1974 d'una sobredosi d'heroïna), ciutat en la que un mes desprès, el dia 3 de juliol, va morir en circumstàncies mai ben aclarides, a la mítica edat de 27 anys, a la mateixa que ho van fer els seus contemporanis Brian Jones (de The RollingStones), Janis Joplin i Jimi Hendrix, "tradició" que en dècades posteriors van perpetuar Kurt Cobain (de Nirvana) i Amy Winehouse. La seva tomba al cementeri Père-Lachaise, de París, s'ha convertit en un lloc de pelegrinatge pels fans d'aquest mite, la història del qual ha estat tanmateix portada al cinema amb la pel·lícula The Doors (Oliver Stone, 1991), protagonitzada per Val Kilmer.

A la mort del frontman la resta de la banda van decidir continuar i van gravar tres discos més, abans de dissoldres per seguir com a solistes o lligats al món de la música, amb ocasionals reagrupaments, sense Densmore, per el que van haver de renunciar al nom original, el que va acabar amb la mort de Manzarek el 2013, a la edat de 74 anys.

The Doors (1967), el seu debut, és un àlbum extraordinari en el que, amb un aire teatral, influència de les actuacions del cantant, tracten els temes de l'amor i les drogues més explícitament que en cap altre i del que cal destacar com a mínim tres temes, Light My Fire, probablement la seva cançó més coneguda i que en bona lògica hauria de ser la CdD d'avui si no fos perquè la tinc reservada per a una futura secció COVERS que us sorprendrà, The End, un epíleg d'onze minuts tractant el tema d'Edip i la que ara escoltarem, la inicial Break On Through (To The Other Side), traduït Obre't camí (cap a l'altre costat).

Musicalment és una composició curiosa, al basar-se en una estructura percussiva de bossa-nova, un riff de guitarra que recorda la interpretació que Paul Butterfield va fer del tema Shake Your Moneymaker, original del bluesman Elmore James i un solo d'orgue similar a la introducció del What I'd Say de Ray Charles. I literàriament és pura morbositat, fixeu-vos: la discogràfica, Electra Records, va censurar part de la cançó amb l'argument que l'ús, força repetit per cert, de la paraula "high" té connotacions en el món de les drogues i en algunes edicions del tema, que no en les versions en directe, la frase "She gets high" (Ella es col·loca) només s'escolta "She gets", seguit d'un lleu brunzit. Jo, particularment, com molts altres dels seus seguidors, vaig una mica més lluny i penso que més aviat el tema és un convit a obrir la ment, trencar amb la rutina per travessar la porta i fugir a una altra realitat a la que no ens hem atrevit a entrar...una proposta que faig extensiva als seguidors del blog per aquest cap de setmana que comença avui divendres. 

- THE DOORS. Break On Through (To The Other Side). The Doors (1967).

I Was A Stranger/Hit The Ground Running (Smog)

En el post de la CdD dedicat a Bill Callahan (vegeu aquí) va quedar a bastament explicat l'estil d'aquest cantautor americà i la seva evolució des del lo-fi, més per falta de mitjans que per voluntat pròpia, inicial cap al alt-country-folk, carrera que va desenvolupar majoritàriament amb el pseudònim de SMOG i, per accentuar el sentiment d'angoixa i claustrofòbia,  de (Smog), així, entre parèntesi.

També explicava que aquesta transició va fer un salt de gegant a partir del quatre discos produïts per Jim O'Rourke, dels que en destacava dos, Red Apple Falls i Knock Knock, tots dos tan interessants que -transgredint una vegada més (la quarta en quatre anys i mig) la norma autoimposada d'una sola CdD setmanal- els tastarem avui els dos.

Les seves composicions, com va quedar palès a Too Many Birds (la esmentada CdD d'octubre 2011), es basen en estructures simples i repetitives, amb lletres amb contingut emocional, fins i tot espiritual, amb ocasionals incursions en la política, no exemptes d'una fina ironia, propera a l'humor negre, i cantades amb la seva característica veu de baríton. 

A Red Apple Falls (1997), del que escollit el track número quatre, I Was A Stranger, va abandonar la austeritat, gairebé minimalista, anterior, per incorporar a la habitual guitarra folk una més gran varietat d'instruments com el piano, els vents i la pedal steel, que li proporcionen unes sonoritats country surrealistes i oníriques que insinuen tragèdies internes que mai no surten a la superfície. Un disc amb una maduresa lírica propera a Leonard Cohen en el que tanmateix podem percebre  l'allargada ombra de Gram Parsons i el seu country-rock existencial, al que algun dia haurem de dedicar la CdD.

A Knock Knock (1999), el de la caràtula d'un gat aterrit al mig d'una tempesta, hi afegeix unes guitarres elèctriques dignes de Lou Reed i, com a gran sorpresa de la en podreu gaudir a continuació, un cor de nens que aporta un to lleugerament optimista al temps que l'allunya del seu estil anterior. És el meu disc preferit de tota la carrera de Callahan, amb precioses composicions de temàtica variada com la inicial Let's Move To The Country, les "radiables" Held i Cold Blodded Old Times o les dues en les que participa el cor de nens rockers de Chicago, No Dancing i la CdD, Hit The Ground Running, a la tornada de la qual fan:

          I had to leave the country

          Though there was some nice folks there

          Now I don't know where I'm going

          All I know is I'll hit the ground running

- SMOG. I Was A Stranger. Red Apple Falls (1997) / Hit The Ground Running. Knock Knock (1999).

Nota: El primer videoclip està il·lustrat amb escenes de la pel·lícula À bout de souffle (Jean-Luc Godard, 1960), traduïda aquí com "Al final de la escapada", magníficament interpretada per Jean-Paul Belmondo i Jean Seberg. El segon és una imatge fixa del cor infantil que participa en el tema.

Making Plans For Nigel (XTC)

XTC (pronunciat "ecstasy"), és un grup musical britànic, el nom del qual per a alguns rememora el d'una coneguda droga de disseny, el que ha estat desmentit pels interessats amb l'argument plausible de que se'l van posar amb la única intenció de que sonés bé i molt abans de que es generalitzés el consum la substància en qüestió, la metilendioximetanfetamina (MDMA), que és el seu veritable nom químic.

La banda va estar liderada durant la seva vida activa pel compositor principal, guitarra i veu Andy Partridge i l'altre compositor, inferior en nombre però no en qualitat, com demostrarà la CdD d'avui, el baixista i cantant Colin Moulding, acompanyats inicialment pel teclista Barry Andrews, el pare de Finn Andrews, de The Veils, CdD en el seu dia (vegeu aquí), que va deixar-ho desprès del segon disc, essent substituït per Dave Gregory, multiinstrumentista que va sumir una segona guitarra, i pel bateria Terry Chambers, el lloc del qual, al plegar, no va ser necessari substituir, com es comprendrà seguidament.

En els quasi 30 anys de vida, entre el 1977 i el 2005, van publicar una dotzena de discos (més un parell més amb la banda alternativa que van formar, a mena "d'alter ego", anomenada The Dukes Of Stratosphear, per homenatjar la seva estimada música dels 60, com The Beatles, The Byrds, The Beach Boys o The Kinks), els més interessants dels quals considero el tercer, Drums And Wires (1979), cinquè, English Settlement (1982) i el vuitè, Skylarking (1986) - un àlbum conceptual produït amb força controvèrsies però amb molt bon resultat artístic, amb temes com Dear God, per Todd Rundgren-, als que es podrien afegir els dos darrers, un ambiciós projecte de disc doble que finalment van publicar per separat, amb els noms de Apple Venus Volume 1 (1999) -moment en el que Gregory els va deixar, desprès de 20 anys, per motius musicals al considerar excessiva la orquestració- i Wasp Star (Apple Venus Volume 2) (2000).

I és que el que va caracteritzar la seva obra va ser la constant evolució, des de la new wave (post-punk) inicial,  cap a tots tipus d'influències, des del folk al pop i a la psicodèlia (amb ritmes orientals inclosos), amb sumptuosos arranjaments instrumentals i vocals.

El seguidors del blog menys informats us preguntareu com és que una banda tan bona -la influència de la qual podem apreciar a grups recents com Blur, Franz Ferdinand o Maxïmo Park- mai no assolís un èxit comercial massiu i la raó és fàcil de comprendre. L'any 1982, durant la gira de presentació de l'esmentat disc English Settlement, el del preciós single Sense Working Overtime, Partridge va patir una crisi de pànic (diuen que per la sobtada abstinència, forçada per la seva dona sense encomanar-se a cap metge, del consum de benzodiazepines, a les que sembla que n'era addicte) que li va comportar una por escènica que, a diferència d'algun conegut cantautor espanyol, no va poder superar, per la qual cosa, a partir d'aleshores la seva activitat artística es va limitar a gravar discos, amb ocasionals actuacions per a emissores de radio i TV. Va ser quant Chambers, davant de la previsible reducció d'ingressos, va deixar la música i se'n va anar a viure a Austràlia, i el seu lloc a la bateria va ser cobert per músics d'estudi per a les gravacions posteriors. I així va ser que una de les millors bandes dels 80, impossibilitada però per actuar en públic, i, tot s'ha de dir, amb constants canvis estilístics que la mantenien fora de sintonia amb els temps, mai no va arribar a rebre el reconeixement que es mereixia dels aficionats en general.

Jo, personalment, els vaig descobrir amb Drums And Wires, un punt d'inflexió per al grup, amb el canvi del teclista Andrews per l'altre guitarrista, Gregory (d'aquí el títol de l'àlbum, "Tambors i cordes", en referència a l'absència de teclats), i amb una gran competència entre Partridge i Moulding per la composició dels temes, amb victòria per al primer, en proporció de 2 a 1, però amb l'honor per al segon per l'autoria del seu primer èxit important, la CdD d'avui, és clar.

És un disc de 15 temes prou diferents entre si, produït per Steve Lillywhite, ple de riffs de guitarres i d'enganxoses línies de baix, amb detalls psicodèlics i harmonies vocals de l'escola Beach Boys i melodies en les que a aquests post-punks se'ls entreveu l'admiració (més o menys oculta) que devien sentir per The Beatles i amb unes lletres notables, tan àcides com personals.

I el tema escollit per a CdD és el track que obre el disc, un dels cinc composats pel baixista, en general més convencionals i assequibles que els del seu company, que representa una crítica social a la realitat de moltes llars de classe mitjana britànica, a aquells pares que tenen decidit el futur laboral del seu fill, en aquest cas el petit Nigel, pel que fan plans per a que sigui feliç treballant...a l'acer! 

          We're only making plans for Nigel

          We only want what's best for him...

Rendim culte, doncs, a una (altra) de les grans bandes perdudes del pop.

- XTC. Making Plans For Nigel. Drums And Wires (1979). 

Pulgas en el corazón (Christina y Los Subterráneos)

Anit  Christina Rosenvinge va actuar a l'Auditori de Barcelona, dins del Guitar Festival, per presentar el seu últim disc, Lo nuestro (2015), en el que, amb predomini de la guitarra elèctrica i els sintetitzadors, se'ns mostra allunyada dels seus darrers treballs, més intimistes. És una artista la carrera de la qual no he seguit especialment però que resulta ser, de tots els que he publicat alguna CdD, de la que he estat físicament més a prop i durant més temps. Concretament va ser en un concert de Keith Richards i la seva banda alternativa als Stones, The X-pensive Winos, a la sala Zeleste, l'actual Razzmatazz, en el qual es va situar just al davant meu, acompanyada de la que aleshores era la seva parella, el cineasta Ray Loriga (vegeu aquí).

Fins fa poc només tenia a la meva discoteca un àlbum d'aquesta madrilenya, filla de danès i britànica,  Que me parta un rayo (1992), el primer que, finalitzada la etapa de música per a adolescents en la que va triomfar amb el duo Álex Y Christina, va endegar com a CHRISTINA Y LOS SUBTERRÁNEOS, amb els que en gravaria dos més, el directe Vivo en Madrid (1993) i Mi pequeño animal (1994), a partir del qual va començar una carrera en solitari, tan interessant com poc comercial, que amb una desena de discos mes, segueix en plena forma i amb el prestigi intacte tot i els múltiples canvis de pell que ha portat a terme en els seus més de 30 anys d'activitat artística.

I aquest LP solitari fa poc es va veure acompanyat d'una obra que recomano a tots aquells que, coneixent-la poc, com jo, us hi voleu aproximar. Es tracta de Un caso sin resolver (2011), un quàdruple CD (més un DVD i un llibret) amb cançons escollides per la pròpia autora de totes les seves èpoques, el primer dels quals recull temes amb els Subterráneos i dels primers discos en solitari, Cerrado (1997) i Flores raras (1998); el segon correspon a la època "americana", fruit del seu periple per New York, on, amb la companyia dels seus amics Steve Shelley i Lee Ranaldo, de Sonic Youth, va editar Frozen Pool (2001), Foreign Land (2002) i Continental 6 (2006), amb la majoria de cançons de caràcter introspectiu i en anglès, abans de tornar a Espanya per reiniciar la carrera en llengua castellana amb els aclamats Tu labio superior (2008) i la seva seqüela, l'EP Tu labio inferior (2008) i, per a molts la seva obra definitiva, La joven Dolores (2011), el que queda recollit al tercer CD, deixant per al quart, com una mena de calaix de sastre, composicions com Chas! Y aparezco a tu lado, de la època de Álex y Christina, altres del disc  Verano fatal (2007), gravat a mitges amb Nacho Vegas, i covers com l'Hallelujah de Leonard Cohen o, el súmmum de l'atreviment, El sud, tema del disc Els invertebrats (2007), de Raül Fernández, Refree, productor del recent Lo nuestro, que canta en l'idioma original, el català.

Com a CdD he escollit un tema de Que me parta un rayo,  el primer disc amb els Subterráneos, grup que contava, entre d'altres, amb grandíssims músics que desprès s'incorporarien a la banda de Joaquín Sabina, com Antonio García de Diego i Pancho Varona (vegeu aquí) o Álvaro Urquijo, de Los Secretos i Alejo Stivel, posteriorment a Tequila i famós productor. El seu estil, ben allunyat del pop d'autor posterior, era pop-rock d'influència franco-britànica, amb el que van aconseguir molt bona acollida de crítica i públic. És un dels LP més interessants del rock espanyol, amb deu tracks rotunds, tot i la seva aparent sensibleria, dels que destacaria la inicial Tú por mí, Mil pedazos, Señorita (amb lletra de Ray Loriga), Voy en un coche, Alguien que cuide de mí,  la balada final, avançament del que vendria desprès, o la CdD d'avui.

Es tracta de Pulgas en el corazón, amb una melodia i una harmònica que ens recorden a Bob Dylan i una lletra a mitges entre Rosenvinge i Loriga en la que fa homenatge als seus admirats The Clash, un tema dels quals esmenta a la estrofa que diu:

          Un chaval pide monedas

          para echar en la juke-box

          y ya ha puesto 15 veces

          "Should I Stay Or Should I go"

I que conté la coneguda tornada:

          Pulgas en el corazón

          perros en el callejón

          y yo voy a estarme quietecita

         hasta ver venir lo bueno en mi rincón.

- CHRISTINA Y LOS SUBTERRÁNEOS. Pulgas en el corazón. Que me parta un rayo (1992).

With A Little Help From My Friends (Joe Cocker/The Beatles)

COVERS 2:

En el quatre anys i mig d'existència del blog hem escoltat unes quantes CdD que son versions (terme al que en endavant ens referirem tal com es coneix en terminologia anglosaxona, covers) de temes originals d'altres artistes, exemples de les quals son la que Enrique Morente va fer del Manhattan de Leonard Cohen (vegeu aquí), Khaled i Noa del Imagine de John Lennon (aquí), Aretha Franklin del Respect d’Otis Redding (aquí) o Patti Smith del Gloria de Van Morrison (i aquí).

Però no va ser fins al post de Stand By Me, del que vaig proposar el cover de John Lennon i l'original de Ben E. King (vegeu aquí), que em vaig plantejar iniciar una secció fixa periòdica del blog, com ja ho eren les de MN(I)O i PdR'n'R. I, des del primer moment vaig tenir clar quin seria el post número dos de la secció, però la mort del protagonista el passat més de desembre m'ha  fet endarrerir una mica més del previst la publicació, per tal d'evitar l'efecte oportunisme.

I estic segur que a la  majoria de seguidors de la CdD quan parlem de covers una de les primeres que us venen al cap és aquesta que JOE COCKER va fer del With A Little Help From My Friends de TheBeatles. Jo, particularment, va ser la primera cançó que li vaig veure interpretar i la sensació que em va produir em perdura 45 anys desprès.

Aquest cantant britànic va publicar amb gran èxit el seu primer disc el 1969, amb el títol homònim de la CdD, que contenia altres versions cèlebres com Feeling Alright, de Dave Mason (de Traffic), Just Like A Woman i I Shall Be Released, de BobDylan, així com tres temes propis, dels que destacaria Marjorine, composats a mitges amb Chris Stainton, el teclista de la seva banda, The Grease Band, de la que, per a la gravació del disc, van formar part músics de la categoria de Jimmy Page (de Led Zeppelin) i Albert Lee a les guitarres, o Stevie Winwood (Traffic i altres) a l'orgue.

I aquesta va ser la característica de la seva carrera -interrompuda temporalment a conseqüència de les seves addiccions-, la alternança de temes propis, els menys, amb grandíssims covers, com Honky Tonk Woman (The Rolling Stones), The Weight (The Band), The Letter (The Box Tops), Something, She Came In Through The Bathroom Window o Let It Be (The Beatles), You Are So Beatiful (Billy Preston), Unchain My Heart (popularitzada abans per Ray Charles) o You Can leave Your Hat On (Randy Newman). A l'èxit d'aquesta darrera va contribuir el que formés part de la banda sonora de la pel·lícula "Nine 1/2 weeks" (Adrian Lyne, 1986) al so de la qual Kim Basinger fa un sonat streptease per a Mickey Rourke. Tanmateix va ser molt popular (oscar inclòs) la interpretació, a duo amb Jennifer Warnes, del tema Up Where We Belong, per a la banda sonora de “An Officer And A Gentleman” (Taylor Hackford, 1982), interpretada per Richard Gere.

De totes les versions possibles de With A Little Help From My Friends per part de Joe Cocker he escollit la que em va impactar a mi en el seu moment, la que va efectuar al festival de Woodstock de 1969, una actuació físicament intensa, amb uns vibrants moviments de braços i mans que el van fer conèixer com ¨l'home de la guitarra invisible" i una veu més pròpia d'un home negre de mitjana edat que d'un jovenet blanc de 25 anys. El cover suposa un canvi radical del original, amb un alentiment del compàs i una llarga introducció instrumental que la fa ràpidament recognoscible.

I a continuació la podeu comparar amb la versió original de The Beatles, publicada al mític disc Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (1967), composada per John Lennon amb la participació de Paul McCartney de tal manera que pogués ser cantada còmodament per Ringo Starr, que manté parcialment una conversa amb els altres tres quan, a la pregunta:

          Would you believe in a love at first sight?

Respon:

          Yes, I'm certain that it happens all the time.

- JOE COCKER/THE BEATLES. With A Little Help From My Friends. With A Little Help From My Friends (1969)/Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (1967).