Núvol (MiNE!)

Un crític musical professional d'un important mitjà de comunicació deia fa uns dies que "els MiNE! van arribar per quedar-s'hi", afirmació amb la que no puc estar més d'acord.

I es que, desprès de diversos CD autoeditats, van fitxar per una major (Música Global), amb la que han publicat el magnífic Un brindis pel nen androide (2010) i el no inferior EP Les maresmes maleïdes (2011) i ara ens presenten el segon llarga durada que tanta expectació ha aixecat entre els seus incomptables seguidors, a molts dels quals ens van permetre participar en el procés de producció (com es pot comprobar en el llibret del disc on la CdD figura com a col·laborador).

La fi del món (2012) representa un gran pas cap endavant en la evolució de la banda, malgrat no ser excesivament rupturista amb la obra prèvia, i és que és molt difícil renunciar a un estil i unes harmonies vocals amb tanta personalitat pròpia. I, evitant tòpics, tampoc el vull qualificar de "disc de maduresa" perquè el Ricky, l'Oriol, l'Albert i el Bernat, de madurs (musicalment parlant, s'entén) ja fa molt temps que en son.

Quant van penjar les dues primeres cançons del disc a la seva web algun fan va comentar que eren dos temes molt diferents. És veritat, com ho és la diferent personalitat dels compositors principals. Bernat sembla haver begut en abundància de la font del David Bowie més marcià i Albert ho ha fet de...la vida! fruit d'una voluntària emancipació precoç que l'ha fet madurar a marxes forçades. Tant es així que, sent una criatura com és (bé, per a mi sempre ho serà), es permet dir-li a son cosí: "ja veuràs, tu ja veuràs, quant tinguis la meva edat ja m'entendràs" (Núvol) al temps que relata peripècies quotidianes amb les que molts joves s'identificaràn, com "no se m'acaben mai els meus deutes amb tothom" que remata genialment amb "no se m'acudeixen solucions, sols cançons" (Deutes). Però en Berni no es queda curt i Déu n'hi do les que ens deixa anar: "Avui és la fi del món...creix la histèria col·lectiva...tanta història i tanta ciència no han servit d'una puta merda", tot i que a ell ja li està bé, així no haurà de passar cap més dia sense un suposat amor no correspost (El cel és vermell) o en aquella que demana que algun il·luminat exposi el que pensa la majoria amb un discurs entenedor, llavors "els carrers s'ompliran, les institucions cauran..." (Ivori). Per no dir la comunicació per radio amb Mart, del tema Aelita, suposo jo que inspirat en la pel·lícula del mateix nom del director soviètic Yakov Protazanov, del 1924, presentada aquí al primer Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, l'any 1968. Caram amb aquests nois!

I si tot això ho expressen amb la contundència del seu so experimental, ara amb guitarres potser una mica més brutes i crues, fins i tot amb alguna buscada distorsió, també més arrossegades, més...blues (escolteu  Deutes), i les esmentades harmonies que ens transporten en el temps des de The Beatles i The BeachBoys fins els seus admirats Dr. Dog de l'actualitat, el resultat es, senzilllament, espectacular.

Com trobo especialment difícil triar una, i només una, de les tretze cançons del disc, us convido a escoltar la que ells han escollit com a primer single.

- MiNE! Núvol. La fi del món (2012).

 

The Sound of Fear (Eels)

Fa poc he llegit la novel·la "Cosas que los nietos deberían saber" (Ed. Blackie Books S.L.U. Barcelona, 2009), de Mark Oliver Everett, més conegut com a E o també com a Mr. E.

Explica ell mateix que, de petit, a la seva classe hi havia uns quants nens que es deien Mark, per el que s'acostumaven a cridar pel nom i la inicial del cognom, i el que va començar com a Mark E. va acabar simplement com a E.

La obra és una autobiografia, escrita als 47 anys, on explica la seva desgraciada vida al temps que va relatant la gravació dels successius discos de la banda que lidera, el nom de la qual deriva del del nostre protagonista, EELS.

Amb un talent literari limitat, E relata de manera crua i directa la mort, als 51 anys, del seu pare, prestigiós científic militar amb el que mantenia una relació distant (diu que el més a prop que hi va estar mai va ser mentre l'estava intentant reanimar en va de l'aturada cardíaca que va acabar amb la seva vida!); el suïcidi de sa germana, depressiva i toxicòmana; la mort de la mare, únic membre de la família amb qui tenia una relació normal, víctima d'un càncer terminal i, finalment, la d'una cosina, hostessa de vol, i el seu marit, que viatjaven a l'avió que es va estavellar contra el Pentàgon l'11 S. 

I tot això ho alterna amb les incidències de la gravació dels seus discos, que jo ja coneixia per haver-los anat adquirint tan just es publicaven, ja que soc un addicte de la banda des de que els vaig descobrir amb el seu primer single, Novocaine For The Soul, del disc Beautiful Freak (1996). Desprès vindrien Electro-Shock Blues (1998), Daisies of the Galaxy (2000), Souljacker (2001), fins el doble CD Blinking Lights and Other Revelations (2005), el track nº 33 i últim del qual, Things the Grandchildren Should Know, dona nom a la novel·la en qüestió.

Aquest individu, fràgil i insegur, es mostra com un home amb una clara vocació per crear música i, sobreposant-se a les seves limitacions, assolir l'objectiu de fer-la arribar als altres. I, com la novel·la, els discos dels Eels son històries tràgiques, amb la particularitat de ser melodies senzilles, sofisticadament senzilles, podríem dir, interpretades càlidament amb una veu entre adolescent i vella, de tal manera que infonen un optimisme il·luminador. Son cançons tristament felices...o feliçment tristes? No ho sé. Però alguns, com el president George Bush II i Dick Cheney, no ho van saber interpretar, motiu pel que es diu que van intentar prohibir la difusió d'aquest grup "maleït" per considerar-lo nociu per als joves, per depriment i per l'abús indiscriminat de "paraulotes".

La CdD d'avui em sembla que il·lustra prou bé el que us he comentat.

- EELS. The Sound of Fear. Daisies of the Galaxy (2000).

Hey Joe (Jimi Hendrix)

La CdD nº 100 havia de ser especial. Tan especial que una vegada la vaig escollir "la cançó de la meva vida". Va ser fa uns deu anys, en una reunió extraordinària de dos clubs dels que formo part, el Fire Street Disc-Club i la Fundació Club Gastronòmic del Divendres 1998 (FCGD) en la que vàrem organitzar una Jornada Gastronòmica a la que havíem de portar una cançó cada un, per tal de confeccionar un CD que es va anomenar "La cançó de la meva vida". No cal que dir que el disc va resultar d'un eclecticisme infumable i no l'he escoltat mai més, però he recuperat el tema que vaig proposar jo, Hey Joe, en versió de JIMI HENDRIX, per celebrar la entrada nº 100 al blog  la Cançó del Divendres (CdD).

I es que, per a mi, aquest guitarrista esquerrà, mestís, fill de pare negre i mare índia cherokee, nascut a Seattle (Whasington, USA) i mort prematurament a Londres a la tràgica edat de 27 anys (com BrianJones, Janis Joplin, Jim Morrison, Kurt Cobain i, darrerament, Amy Winehouse), es quelcom més que, amb permís d'Eric Clapton i Jimmy Page, el millor guitarrista de tots els temps, es la icona més gran (frec a frec amb JohnLennon) de la història del rock.

Sense formació acadèmica musical però amb una intuïció extraordinària, amb referències en el blues-rock (Chuch Berry, Eric Clapton, BB King), la escena blues de Chicago (Muddy Waters, Albert King) o el blues del Delta més genuí (Robert Johnson), va aconseguir, de forma totalment autodidacta, una musicalitat hipnòtica, ornada amb un seguit de recursos innovadors, com el feed-back o el wah-wah, en l'ús del qual el va instruir el mateix Frank Zappa.

La biografia de James Marshall (Jimi) Hendrix es prou coneguda pels seus fans: desprès d'un periple sense pena ni glòria per diversos estats de la Unió, en que va acompanyar ocasionalment a cantants de la talla de Ike & Tina Turner, Sam Cooke, Curtis Knight o Little Richard (que no suportava que la teatralitat escènica del guitarrista li robés protagonisme), va ser Linda Keith, aleshores novia de Keith Richards, de The Rolling Stones, qui el va presentar a Chas Chandler, el baixista de The Animals, a qui va deixar tan impressionat que es va convertir en el seu mànager.

Desprès d'un primer EP amb la CdD d'avui, li va proporcionar la estructura de power-trio amb Noel Redding, guitarrista reconvertit en baixista i Mitch Mitchell a la bateria, per formar The Jimi Hendrix Experience i gravar els LP Are You Experienced? (1967) i Axis: Bold as Love (1967) amb que va triomfar a Anglaterra abans que als seus USA natals. Desprès d'un seguit de desavinences, conseqüència tant dels excessos amb substàncies de Hendrix com del seu desmesurat perfeccionisme, Chandler va plegar abans de gravar el definitiu doble LP Electric Ladyland (1968), en el que van participar, en canvi, músics de l’alçada de Al Kooper, Buddy Miles, Jack Casady (de Jefferson Airplane) o Steve Winwood (de Traffic). Abandonat posteriorment pel "frustat" guitarrista Noel Redding, encara va gravar en directe, amb el seu amic de joventut Billy Cox al baix i l'esmentat Buddy Miles a la bateria, el disc homònim amb el grup Band of Gypsys (1970), uns mesos abans de que un fatal cocktail de somnífers i alcohol li provoqués l'asfixia per aspiració del vòmit.

Fruit de  la compulsió de l'artista a gravar-ho tot infinitat de vegades hi ha quantitat de bootlegs i discos pòstums de tota mena i qualitat, així com innumerable gravacions dels seus (literalment) incendiaris concerts en els que extreia infinitat de recursos de la seva Fender Stratocaster, que tocava pel darrera de l'esquena, amb les dents, contra el suport del micro, acoblant-la a l'amplificador i, fins i tot, calant-li foc (ja he dit que eren concerts incendiaris!) abans de destruir-la a cops, en un èxtasi de feed-backs al·lucinants.

La majoria de seguidors del blog coneixereu la seva discografia, però, tant a vosaltres com als no iniciats, us proposo un altre disc que no he esmentat. Es el de la caràtula que il·lustra la CdD d'avui, Soundtrack Recordings from the Film Jimi Hendrix (1973), la banda sonora de la pel·lícula en format documental, editada l'any 1973 per Joe Boyd, John Head i Gary Weis, en la que s’intercalen entrevistes a artistes de la època amb escenes de concerts des de 1967 a 1970, com els de Monterey, la Isla de Wight o Woodstock.

El disc, en format doble LP i del que no em consta l'edició en CD, conté 12 cançons, entre les que destaquen temes propis com Machine Gun, Purple Haze o Red House, alternant-se amb afamades versions com Wild Thing (de The Troggs), Johnny B. Goode (Chuck Berry), Like A Rolling Stone (Bob Dylan) o la irreverent interpretació de The Star Spangled Banner, l'himne nacional americà, en el que, només amb la guitarra, simula bombardejos i metrallaments de barris de cases al Vietnam, sirenes aèries i altres sorolls de guerra.

I, entre elles, com no?, la CdD d'avui, una de les cançons de la meva vida, Hey Joe, el seu primer EP amb la particular versió d'un tema de Billy Roberts que tracta una situació de vigent actualitat, la violència de gènere. Per a mi aquesta versió en directe al Monterey International Pop Festival de 1967 es molt millor que la original, al prescindir de l'acompanyament coral que, com comprovareu, no li feia cap falta.

- JIMI HENDRIX. Hey Joe. Are You Experienced? (1967).

Halloween (The Dream Syndicate)

El divendres passat vaig abandonar precipitadament la Jornada Gastronòmica de la "Fundació Club Gastronòmic del Divendres 1998" (FCGD) perquè volia arribar d'hora a la Plaça Reial per assistir al concert dels "ressuscitats" THE DREAM SYNDICATE.

Aquesta banda californiana, incontestablement liderada pel compositor, cantant i guitarrista Steve Wynn, en un moment dels anys 80, en el que la música pop-rock estava dominada pels, per a mi, insofribles sintetitzadors, va optar per "tornar als orígens", i totalment a contracorrent d'una moda que la considerava obsoleta, van reivindicar la instrumentació tradicional del rock, el que els va convertir en els estendards d'un moviment conegut temporalment pel discutit terme de "Paisley Underground" i, probablement, sense ser-ne conscients, van esdevenir precursors del posteriorment anomenat "Nou Rock Americà" i, darrerament, simplement com a "Americana".

Amb un especial interès per la música psicodèlica dels anys 60, les guitarres de Wynn i de Karl Precoda dibuixaven passatges atmosfèrics que, en qualsevol moment, esclataven en tempestes d'intensitat elèctrica fosca, accelerada i rabiosa, rememorant el passat punk  d'algun membre de la banda. Però després de dos discos excepcionals, el primer, The Days of Wine and Roses (1982), imprescindible per els afeccionats al rock, i The Medicine Show (1984), amb els que no van obtenir, ni de lluny, el reconeixement (del públic, perquè de la crítica sempre en van ser la nineta dels ulls) que es mereixien i d'algunes desavinences internes, van plegar. Això si, Steve Wynn ha continuat una carrera en solitari que l'ha convertit en un dels millors cantautors actuals del rock americà.

I ara han tornat per un motiu extraordinari que us explico en paraules del mateix Wynn que transcric textualment de la seva pàgina web:

"Aquest setembre de 2012 marca el 30 aniversari del llançament de l'àlbum "The Days of Wine and Roses" i m'entusiasma anunciar que The Dream Syndicate commemorarem la data reunint-nos per a un grapat de xous a Espanya. Serà la primera vegada  que Dennis Duck, Mark Walton i jo actuem com a The Dream Syndicate des de que vam baixar de l'escenari del I-Beam a San Francisco allà per 1988. Per aquesta nova gira s'unirà a nosaltres Jason Victor, guitarrista que ja ha tocat aquestes cançons amb nosaltres en el passat. Estic desitjant que arribin les dates d'aquests concerts i espero que alguns de vosaltres tingueu l'oportunitat de venir a veure'ns".

Doncs, com a afortunat espectador del primer concert de retorn d'aquesta banda de culte, ja vaig veure, des de la segona cançó, Tell Me When It's Over, la que encapçala el seu disc de debut, que allò seria una cosa gran. Durant una hora i mitja van defensar el seu escàs repertori, que el temps ha conservat ben fresc, amb la energia d'uns jovenets i la il·lusió d'uns principiants, i les tempestes elèctriques van tornar a la Plaça Reial per la Mercè, però aquest any no van ser de pluja sinó de les enfurismades guitarres elèctriques de Steve Wynn i Jason Victor, aquest totalment acoblat a la banda, el que no estranya si contem que es el guitarrista de The Miracle 3, la banda d'acompanyament de Wynn durant els darrers anys.

Abans d'acabar, un comentari respecte a les influències: sovint se’ls atribueix, amb raó, el legat de dues bandes novaiorqueses, The Velvet Underground tant per la cadència vocal a l’estil Lou Reed com per l'aire de guitarres fosques de les composicions, i Television, per la evocació d'algun dels mítics riff de Tom Verlaine, però a l'inrevés, potser és cosa meva però quant escolto a la millor banda de alt-rock actual, Wilco, no puc deixar de pensar en The Dream Syndicate.

 I si ho dubteu només us cal posar el magnífic tema  Spiders, de l'aclamat A Ghost Is Born (2004) dels de Jeff Tweedy, a continuació de la CdD d'avui, una de les seves cançons més emblemàtiques i de la que destaco una frase plenament vigent: "I don't believe the things that you see on TV"

- THE DREAM SYNDICATE. Halloween. The Days of Wine and Roses (1982).

When Your Heart Is Weak (Cock Robin)

Avui comencen les festes de la Mercè i, si no plou com va fer l’any passat a l’hora de l’actuació de John Vanderslice, tinc previst assistir a dos concerts. L’un es d’un grup actual, Sonny & The Sunsets, l’altre d’una banda mítica recentment reagrupada, The Dream Syndicate de Steve Wynn.

Però ja en parlarem un altre dia perquè la CdD d’avui està condicionada per el que em va passar fa uns dies:

Acabava d'estacionar el vehicle a l'aparcament de la feina quant va arribar el meu amic fanàtic de la música (vegeu aquí) que, només baixar del cotxe, i coneixedor dels meus hàbits, em preguntà:

- Què venies escoltant avui?

- Doncs un grup que m'agradava molt però del que no n'he sabut mai més res, els COCK ROBIN.

I ell, fent gala una vegada més els seus coneixements, respon:

- Ah! els de When Your Heart Is Weak

I penso que és bo tenir un petit record per aquesta banda de pop-rock sorgida a Califòrnia, liderada pel cantautor texà  Peter Kingsbery, que va editar tres àlbums als anys 80 i va reaparèixer, sense pena ni glòria, el 2006. 

La veritat és que, malgrat la seva indubtable qualitat artística, no van acabar de triomfar al USA, tot i que van gaudir d'una certa popularitat a Europa, sobretot amb el primer disc, Cock Robin (1985), produït per Steve Hillage, del que destaquen especialment dos temes, la CdD d'avui, dedicada al meu amic melòman, When Your Heart Is Weak i The Promise You Made.

Els principals trets diferencials de la banda son unes melodies fàcilment recordables, el que alguns qualificarien de easy-listening i, per sobre de tot, l'harmonia vocal de Kingsbery amb la italo-xinesa Anna LaCazio. I és just reconèixer, a més a més dels seus recursos tècnics, tant vocals com instrumentals, la passió i les ganes que hi posen a l'interpretar els temes, predominant els mitjos temps com els esmentats.

Per a qui s'animi, la tornada fa així:

                            Cause when your heart is weak

                            I'm gonna pick the lock on it

                            my fingertips won't fail me

                            no matter what you do

- COCK ROBIN. When Your Heart Is Weak. Cock Robin (1985).

Get It On (T. Rex)

Un dia com demà passat, el 16 de setembre de 1977, un fatídic accident de trànsit pels carrers de Londres del cotxe que conduïa la seva xicota va acabar amb la vida del que és, per a alguns, el músic més sexy de tots els temps i, per a la majoria, un dels més interessants de la història del rock, una autèntica icona, sobretot a la Gran Bretanya. Es tractava de Marc Bolan, qui deu anys abans havia iniciat la seva carrera amb el grup Tyrannosaurus Rex, amb el que, en format eminentment acústic, practicava un folk-rock amb el que va obtenir molt bona crítica en l'entorn hippy-underground londinenc, inclohent-hi l'afamat periodista musical John Peel, encara que sense gaire ressò popular. Però després d'algun canvi en els membres del grup, amb la incorporació del percussionista Mickey Finn, i una nova orientació musical, ara amb instruments elèctrics i amb el nom abreviat que ha passat a la història, T. REX, i amb producció de Tony Visconti, va gravar alguns discos fantàstics com aquest Electric Warrior (1971) i The Slider (1972).

Magnífic compositor, guitarrista i cantant, aprofitant la seva gran afició a la moda que fins i tot el va portar a treballar de model publicitari, va incorporar a la seva indumentària tot un seguit de novetats com jaquetes lluentes, sabates de plataforma, barrets de copa, maquillatge de purpurina a la cara etc...el que va configurar una estètica sui generis, caracteritzada per una sexualitat ambigua, descarada i provocativa, un estil força teatral que va triomfar als anys 70 i que es coneix en el mon de la cultura pop com a Glam-rock i que va contar, des de l'inici, amb seguidors com Slade, The Sweet o, per sobre de tots, David Bowie (veure aquí), qui sempre va reconèixer la influència i admiració que sentia pel nostre heroi d'avui.

Electric Warrior està considerat un dels discos essencials de la història, amb temes destacats con Mambo Sun, Cosmic Dancer, Jeepster o aquesta Get It On, coneguda als USA, per problemes amb la censura, com Bang A Gong (Get It On), que s'han d'afegir a altres grans èxits d'altres LP, com Telegram Sam o Metal Guru o de singles com Children Of The Revolution o Hot Love.

Som temes directes, d'una marcada simplicitat compositiva en base a les estructures bàsiques del millor pop i rock'n'roll i de temàtica recurrent al voltant del sexe i els cotxes però impecablement executats, amb un carisma poc corrent i sovint contenen riffs de guitarra irresistibles, com el de la CdD d'avui, inspirada, segons va reconèixer l'autor, en el tema Little Queenie, de Chuck Berry. Es una composició obertament lasciva que indueix al desenfrenament i responsable, en paraules de Marc Bolan, de l'augment de la natalitat de l'any 1972.

Ho podeu comprovar...si us hi atreviu:

              


                                     
                                      Get it on, bang a gong, get it on
                                      Get it on, bang a gong, get it on...

- T. REX: Bang A Gong (Get It On). Electric Warrior. 1971.

The Ballad of John and Yoko (The Beatles)

En cumplir-se el segon aniversari del blog (i superades les 10.000 visites), vull dedicar la CdD a THE BEATLES amb un tema especial per a mí. Es una cançó amb la que mantinc alhora una relació d'amor i odi.

Com vaig comentar en una ocasió (vegeu aquí), és una cançó publicada en format EP (single) que va monopolitzar el meu interès l'estiu del 69. El primer que em va cridar l'atenció és el títul, en el que, per primera i penso que única vegada, s'esmentava el nom d'algú d'ells. Tan personalisme no augurava res bó. I, efectivament, sembla que va ser una condescendència de Paul McCartney cap a John Lennon, darrerament una mica "mosca" pel fet que als darrers singles figurava sempre una cançó del primer a la cara A i una de seva a la B però al que necessitaven per gravar el que va ser el seu últim disc, Abbey Road (1969), malgrat que finalmentes el van publicar abans que Let It Be (1970).

Desprès me'n vaig assabentar que el tema el van gravar en una tarda aquests dos músics, sense la presència de George Harrison, ausent per vacances, i de Ringo Starr, immers en la gravació d'una pel·lícula. Els dos primers es van repartir els instruments, John canta, toca les guitarres, elèctrica i acústica, i fa la percussió i Paul toca el baix, la bateria (força bé, per cert), el piano i fa la segona veu.

La composició no és realment una balada en el sentit musical sino en el literari, ja que explica una situació concreta, és el relat autobiogràfic del que va passar els dies de la boda de John Lennon amb la seva novia, la japonesa Yoko Ono. Com diu la lletra, van intentar anar a casar-se a París des de Southampton, però al no tenir passaport ho van fer a Gibraltar ("a prop d'Espanya", en lloc de "a Espanya" diu la cançó, el que va provocar la ira del "règim"); desprès van anar a Amsterdam i van passar-se una setmana al llit, exposats a tota la premsa, per reivindicar l'aturada de la guerra del Vietnam etc...encara que el que va provocar més controvèrsia, i fins i tot alguna censura, va ser l'esment a Crist, amb la tornada que va repetint i que fa:

            Christ you know it ain't easy                    Crist sap que no es pas fàcil

            You know how hard it can be.                  Ja sap el difícil que pot ser.

            The way things are going                         Tal com van les coses

            They're going to crucify me                      Em crucificaràn a mi

Deixant la polèmica apart, us recomano que gaudiu del tema, una magnífica composició en un moment especialment delicat del grup, que us fixeu en el riff de guitarra espanyola del final, copiat d'un tema de Johnny Burnette  titulat Lonesome Tears In My Eyes (1956), que interpretaven en els directes dels primers anys a The Cavern de Liverpool i, sobretot, de la fantàstica segona veu de Paul sobre John en les estrofes finals, la millor que he escoltat mai en el mon del rock.

- THE BEATLES. The Ballad of John and Yoko (1969).