Smiling Phases (Blood, Sweet & Tears/Traffic)

Covers 8/Steve Winwood 4:

Per tercera vegada en els vuit anys d'existència del blog tancarem la temporada, abans de les vacances d’agost, amb una cançó d'un disc que he esmentat repetidament com el que més em va influir en la meva passió per la música pop-rock. Em refereixo al primer volum del recopilatori Llena tu cabeza de rock (1970), com podreu recordar en els corresponents links de The Flock i de Janis Joplin.

I els escollits avui son una macrobanda de New York, USA, impulsada per Al Kooper, a la recerca de nous sons desprès d'acabar de gravar els mítics Highway 61 Revisited (1965) i Blonde On Blonde (1966) de Bob Dylan, per el que va ajuntar una formació típica de rock, amb guitarra, baix, bateria i teclats, amb una secció completa de vents, amb trompetes, trombó i saxofon. Amb un nom que rememorava la famosa frase de Winston Churchill, BLOOD, SWEET & TEARS van desenvolupar un estil que barrejava el rock psicodèlic amb el blues, el soul i el jazz i van tenir un cert ressò amb Child Is Father To The Man (1968), el seu debut.

Però certes desavinences, que incloïen els dubtes de la banda sobre les qualitats vocals de Kooper, van comportar l'abandó del líder, i d'uns quants membres més, el que seria una constant en la història del grup, essent substituït pel anglo-canadenc David Clayton-Thomas, a la portentosa veu del qual s'ha de sumar un lleuger gir cap al pop, amb excel·lents resultats comercials, sobretot en el segon àlbum, Blood, Sweet & Tears (1969), el zenit de la seva carrera.

I és que, tot i mantenir un alt nivell en els següents Blood, Sweet & Tears 3 (1970) i BS&T 4 (1971), les tensions entre les fraccions més comercial, liderada per Clayton-Thomas; la jazzística, abanderada pels vents, i la més propera al rock dels guitarristes, van empènyer al cantant a iniciar una aventura en solitari, deixant el grup, al que tornaria uns anys més tard, en mans de successius líders, amb canvis de membres que, amb constants entrades i sortides, a mode de porta giratòria, anaven desfigurant la banda fins a fer-la irreconeixible del projecte iniciat per Kooper deu anys abans.

Tot i així, cal reconèixer la influència d'aquesta "Big Band de Rock", juntament amb la seminal Chicago Transit Authority (coneguts posteriorment com a Chicago, amb un estil més ensucrat i comercial), en moltes altres formacions del moment, com els esmentats The Flock, Dreams (fundada pel trompetista Randy Brecker, ex-BS&T, i el bateria Billy Cobham), el canadencs Lighthouse i diverses bandes europees, com els espanyols Los Canarios.

Blood, Sweet & Tears, el disc, va suposar-los un èxit clamorós per la perfecta amalgama de rock amb arranjaments de jazz tan ambiciosos que es van atrevir amb dos variacions de temes del escriptor i compositor de música "culta" francès del s. XIX Erik Satie, alternats amb composicions pròpies com Spinning Wheel, de Thomas, amb alienes com And When I Die, de Laura Nyro, God Bless The Child, de Billie Holiday, You've Made Me So Very Happy, de  Brenda Holloway i, és clar, la CdD.

Per a tal he escollit la que me'ls va descobrir al Llena tu cabeza de rock, una versió d'un tema de Traffic, publicat com a single a Europa però, cosa habitual a la època, inclòs, juntament amb dos temes extres més, Paper Sun i Hole In My Shoe, en detriment de dos composicions de Dave Mason, a l'LP Heaven Is In Your Mind (1967), la versió americana del seminal Mr. Fantasy (1967).

Una composició del trio Winwood-Capaldi-Wood, per el que la he assigna a la secció "Covers" i tanmateix com a quart post sobre Steve Winwood, el protagonista d'aquest any 2018 al blog, titulada Smiling Phases, de la que BS&T, amb arranjaments de vents del trompetista Lew Soloff, en fan una relectura molt més assequible, com podreu comprovar gaudint de les dues versions.

- BLOOD, SWEET & TEARS. Smiling Phases. Blood, Sweet & Tears (1969).