divendres, 9 de maig de 2014

Pure Morning (Placebo)

En medicina habitualment anomenem placebo a aquella substància biològicament inert que s'utilitza en els assajos clínics per comprovar si un fàrmac és realment eficaç i no ho és per un efecte psicològic, tot i què, en realitat aquest mot, que significa "complaure", originalment és refereix a la indicació d'un producte d’escassa o nul·la efectivitat amb la intenció de satisfer la demanda del pacient.
Aquesta pràctica mèdica té alguns detractors però, si algú està interessat en la meva opinió, li contestaré allò de que "qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra". I es que, qui no ha receptat mai un mucolític a aquell pacient que reclama alguna cosa que li "talli el refredat"?, o una pomada antiinflamatòria per "curar" l'artrosi dels genolls d'un octogenari que no té present la seva data de naixement? fins i tot aquelles vitamines a un infant, la neguitosa (per insegura) mare del qual afirma taxativament que "el niño no me come nada, pero lo que se dice nada"?
Però be, deixem-ho, que si la CdD és un blog musical no deu ser d'aquest sinó d'un altre PLACEBO que venim a parlar. I és que, amb aquest nom deliberadament equívoc, es coneix un grup de rock alternatiu britànic, liderat per Brian Molko, el carismàtic cantant, guitarrista i compositor principal, nascut a Brussel·les (Bèlgica), on treballava el seu pare (un reconegut banquer), criat a Luxemburg i, a rel de la separació dels seus progenitors, a Londres (la seva mare és escocesa), on va formar la banda amb el suec Stefan Olsdal, un company d'escola a Luxemburg, tot i què al col·legi mai no s'havien tractat, al baix i amb Steve Hewitt a la bateria, substituït l'any 2007 per un altre Steve, en aquest cas Forrest.
La banda està fortament marcada per l'aspecte androgin del seu líder, reconegut bisexual i pare d'un nen que ara deu tenir 8 o 9 anys (amb la seva actualment ex-companya Helena), amb un aspecte provocador per la seva vestimenta i maquillatge, a l'estil del seu admirat (i admirador) David Bowie, de The Cure o de T. Rex, amb una forma de tocar la guitarra molt influenciada pels seus ídols Pixies, Smashing Pumpkins, Dinosaur Jr o Sonic Youth i per un to de veu agut i nasal que el fa recognoscible a la primera.
En els seus 20 anys de carrera han publicat set discos, el darrer dels quals, Loud Like Love (2013) presentaran aquest estiu al Festival de Cap Roig, dels quals considero especialment interessants els tres primers, l'homònim Placebo (1996), el que s'havia de dir Placebo II però va acabar en Without You I'm Nothing (1998) i Black Market Music (2000), amb un estil eclèctic dominat inicialment pel so cru de la guitarra de Molko, i pel piano i la electrònica en els següents Sleeping With Ghosts (2003), Meds (2006) i Batlle For The Sun (2009).
La CdD, Pure Morning, el track inicial del segon disc, ple de grans temes com Every You, Every Me; You Don't Care About Us o el mateix Without You I'm Nothing, és una enganxosa melodia pop, d'estructura rítmica molt més senzilla que la majoria dels altres, amb un patró de bateria quasi immutable, amb pinzellades electròniques i intenses guitarres rock, distorsionades però riques en matisos, en la que celebra un cant a l'amistat, evidenciat amb la repetició al començament de estrofa del vers que ve a dir "Un amic en necessitat és un amic de veritat...":

                     A friend in need's a friend indeed...

- PLACEBO. Pure Morning. Without You I'm Nothing (1998).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada