divendres, 16 de maig de 2014

Ain't No Sunshine (Bill Withers)

El post MN(I)O 6 està dedicat a un artista amb una personalitat singular. Tant com per a ser capaç, en plena fase de reconeixement artístic i comercial, de deixar-ho tot penjat per tornar a la vida “normal” i gaudir de la seva família i dels amics de sempre.
I, si algun seguidor del blog es pregunta el perquè (i als que no, també), li donaré una possible explicació, basada en el fet que el cantant, compositor i guitarrista BILL WITHERS va néixer en el si d'una família nombrosa d'una localitat minera de Virgínia (USA), que es va quedar orfe de pare d'adolescent i va deure de treballar des de ben jove per ajudar la família, va servir nou anys a l'exèrcit i desprès va entrar a treballar a la indústria aeronàutica, concretament fabricant vàters per als avions Boeing, feina que no va abandonar ni tan sols quant, ja amb 32 anys, la fama li va arribar sobtadament amb la CdD d'avui, Ain't No Sunshine. És fàcil comprendre que, al contrari de la majoria d'artistes, en aquell moment el seu caràcter ja estava definit, per el que no li va costar el captar la sobreexplotació a la que estava sotmès per la indústria, el que va evitar, al·legant precisament no tenir la personalitat necessària per a ser un artista, amb un solemne “portazo”. Suposo, però, que amb un bon matalàs pel volum de les vendes de grans altres èxits com Lean On Me, Grandma's Hands (dedicada a l'àvia que tant el va encoratjar de petit), Use Me, Just The Two Of Us o Lovely Day, moltes d'elles interpretades també per altres artistes com Gladys Knight o Aaron Neville, o utilitzades en bandes sonores de diverses pel·lícules i sèries de TV, a més a més de la quantitat d'actuacions que va oferir entre 1970 i 1985, algunes de tan sonades com la que va protagonitzar a Kinshasa (República Democràtica del Congo, aleshores Zaire), juntament amb James Brown, Etta James i BB King, en els dies previs al famós combat de boxa, conegut com a “Rumble in the Jungle”, entre Muhammad Alí i George Foreman pel campionat del mon dels pesos pesants l'any 1974.
Els seus millors àlbums son els tres primers, Just As I Am (1971), produït per Booker T. Jones, tanmateix responsable dels arranjaments i de tocar els teclats, i amb la participació de Stephen Stills a la guitarra; Still Bill (1972), probablement el millor de la seva carrera, i +'Justments (1974), tots ells amb Sussex Records, companyia que va fer fallida i va ser adquirida per Columbia, amb la que en va gravar cinc més, dels que en cal destacar Menagerie (1977), escorat més cap al funk i la disc-music pròpies del moment, respecte al folk-rhythm'n'blues-soul de la etapa inicial.
Ain't No Sunshine, la CdD, cara B del EP (single) amb el tema Harlem, a la cara A, està inspirada en la pel·lícula “Dies de vi i roses” (Blake Edwards, 1962), que tracta dels conflictes autodestructius entre una parella d'alcohòlics, magníficament interpretada per Lee Remick i Jack Lemmon. A la cançó Withers parla de la soledat en absència de la estimada, de que pensa que ella estaria millor sense ell però, destrossat pel dolor de la pèrdua, no deixa de suplicar-li que torni perquè a la seva vida “no hi ha llum si ella no hi es” (Ain't No Sunshine When She's Gone). La música és senzilla i comença amb la veu, així, sense la típica “intro” ni res, seguida d'un baix que va marcant el ritme, de la guitarra i, a la segona estrofa, dels característics violins, molt discutits per alguns (per això us ofereixo dos vídeos, amb i sense violins). Es diu que mentre la composava, a la espera d'inspiració, en el tercer vers repeteix fins a 26 vegades la expressió I Know, que finalment va decidir deixar tal qual pel consells dels seus músics.
Qui vulgui saber de primera mà el motius del sobtat abandó d'aquest home digne i coratjós però no falsament rebel, consentit o capritxós, pot veure el documental titulat precisament, com el segon disc, “Still Bill” (Alex Vlack i Damani Baker, 2009), escollit millor pel·lícula de la secció oficial internacional del festival de documentals musicals In-Edit-Beefeater de 2009 (vegeu aquí).

- BILL WITHERS. Ain't No Sunshine. Just As I Am (1971).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada