Postcards From Italy (Beirut)

Zach Condon, natural d'Albuquerque, Nuevo Mexico (USA), criat a Santa Fe i actualment domiciliat a Brooklyn, New York, va ser un jove prodigi que amb 15 anys ja havia editat uns quants treballs musicals en diversos projectes al que, un viatge per Europa als 17  va despertar interès per la música balcànica, el que, combinat amb elements indie-rock actuals, va donar lloc uns anys més tard al projecte  en solitari BEIRUT, nom sense cap connotació especial excepte que sona enginyós i d'alguna manera evoca, en paraules seves, "un lloc on les coses xoquen".

I va ser que el seu disc de debut, Gulag Orkestar (2006), gravat als 19 anys a la manera artesanal al seu dormitori i finalitzat a l'estudi amb la col·laboració de Jeremy Barnes (de Neutral Milk Hotel) i la seva amiga Heather Trost, va ser la sorpresa de la temporada. Un àlbum que combina estils tan diversos com l’indie-pop, el rock psicodèlic lo-fi a l'estil Elephant 6 (vegeu aquí) amb la fanfàrria dels gitanos búlgars, amb un seguit d'instruments com l'ukelele (el seu preferit), la mandolina, el violí, el clarinet, l'acordió, la trompeta, el saxofon, teclats i percussió, interpretats per ell mateix, amb un resultat inesperat que va rebre l'aclamació de la crítica, que el va comparar amb artistes com Conor Oberst (conegut abans com a Bright Eyes) i altres que els seguidors de la CdD coneixereu, com Jeff Mangum (el líder de Neutral Milk Hotel), Stephin Merritt (de The Magnetic Fields),  Sufjan Stevens o Rufus Wainwright.

La publicació, al cap de poc, del següent, The Flying Club Cup (2007), gravat també a Albuquerque i completat als estudis dels Arcade Fire al Canadà, amb la participació d’Owen Pallett (aleshores conegut com a Final Fantasy), ara amb influències de la chançon francesa (Serge Gainsbourg, Jacques Brel, Charles Aznavour, Yves Montand...), no va fer més que créixer el mite, per el que el sempre difícil tercer disc es va fer esperar. A The Rip Tide (2011) el so va derivar cap al pop més convencional, el mateix que el darrer, No No No (2015), gravat en un moment personal complicat, amb problemes de salut per esgotament i conjugals, divorci inclòs, dels que sembla haver-se recuperat. A més a més ha participat en projectes de diversos artistes, molts d'ells coneguts del blog, com Calexico, Grizzly Bear, The New Pornographers o Blondie.

Gulag Orkestar comença amb el tema homònim que ens introdueix a una autèntica muntanya russa d'emocions, al llarg dels seus onze tracks, dels que en destacaria altres com Prenzlauerberg, Brandenburg, Bratislava o la escollida per a CdD, Postcards From Italy, que us convido a escoltar, per a que us animeu a fer-ho amb tot el disc.

                         

- BEIRUT. Postcards From Italy. Gulag Orkestar (2006).  

Product Of Misery (Cyndi Lauper)

La cantautora novaiorquesa CYNDI LAUPER com es diu vulgarment, la va "petar" amb el seu disc de debut, She's So Unusual (1983), el del hit per excel·lència de la seva carrera, Girls Just Want To Have Fun (vegeu aquí) i altres com Time After Time o She Bop, en base a un estil vocal i una imatge viva i alegre que, suavitzant el punk i la new wave imperants a la època, la van convertir en una icona pop. L'èxit es va mantenir en el següent, True Colors (1986), amb el tema homònim (vegeu aquí) al·lusiu als colors de la bandera de la comunitat LGBT que, pel motiu que explicaré desprès, va esdevenir un himne gai per excel·lència, per decaure en el tercer A Night To Remember (1989).

Paral·lelament va triomfar amb la interpretació de The Goonies 'R' Good Enough, el tema principal de la pel·lícula The Goonies (Richard Donner, 1985), produïda per Steven Spielberg i va participar com a actriu en diversos films, amb més pena que glòria, en un dels quals, si més no, va conèixer l'home de la seva vida, l'actor David Thorton. Més reeixida fou la seva interpretació, vestida con una alumna, del tema Another Brick In The Wall (vegeu aquí), a l'espectacle The Wall In Berlin, de Roger Waters (de Pink Floyd), el 1990, per commemorar la caiguda del mur, en el que van participar artistes com Joni Mitchell, Van Morrison, Sinead O'Connor o Marianne Faithfull.

Però va ser la seva amistat amb Yoko Ono, a rel de participar en un homenatge a John Lennon en companyia d’Elton John, Lenny Kravitz i Ray Charles, entre altres, el que va inspirar un gir en la seva carrera, que es materialitzaria quan, amb motiu de la "sortida de l'armari" de sa germana Ellen, prendria consciència social per tractar temes com el racisme, l'homofòbia, la violència de gènere o l'avortament en el seu quart disc, Hat Full Of Stars (1993), tan aclamat per la crítica com amb tan poc èxit comercial, a l'igual que la mitja dotzena d'àlbums més que ha anat publicant fins al 2016, amb la excepció del premi Tony que va rebre el 2013 per la composició de les partitures per a l'adaptació musical de Broadway de la pel·lícula Kinky Boots (Julian Jarrold, 2005).

A Hat Full Of Stars, Lauper, en el seu millor moment vocal, s'allunya del pop dels seus tres obres anteriors per endinsar-se musicalment, amb l'artista de dance Junior Vásquez com a co-productor, en estils alternatius com el soul, el rhythm & blues, el funk i el hip-hop i, literariàment amb temes compromesos sobre les qüestions socials abans esmentades del racisme (A Part Hate), l'avortament (Sally's Pigeon), l'incest (Lies) o la violència conjugal (Broken Glass o Product Of Misery).

És precisament aquest darrer el que he escollit com a CdD, una composició probablement autobiogràfica de la seva infantesa en la que, sota una aparença enganxosa, descriu gent atrapada sense sortida en situacions penoses. "Ella és només un producte de la misèria, no vull viure així", repeteix.

          She's just a product of misery

          I don't want to live like that...

 Una cançó i un LP sencer que us convido a recuperar.

-         CYNDI LAUPER. Product Of Misery. Hat Full Of Stars (1983).

Sweet (Cigarettes After Sex)

CIGARETTES AFTER SEX, el significat del qual comprendreu tot seguit, és el nom d'un grup musical de El Paso, Texas (USA), establert a Brooklyn, New York, que molt abans de publicar el seu disc homònim de debut fa només uns mesos, ja havia assolit una gran popularitat a les xarxes socials amb singles com Nothing's Gonna Hurt You Baby o Affection.

Si us agraden bandes conegudes del blog com Mazzy Star, Galaxie 500, Beach House o The xx o altres com Cowboy Junkies, Cocteau Twins o Red House Painters, aquí teniu una nova proposta de pop atmosfèric, lent (slowcore, en diem), nebulós i romàntic, una reminiscència d'estar al llit, com el seu nom suggereix. 

Cigarettes After Sex (2017), el disc, conté deu balades malenconioses escrites amb acords similars i interpretades amb la omnipresent veu andrògina del líder, Greg Gonzalez, però amb una producció tan subtil que de la similitud en fan el seu punt fort. I tot amb un to nostàlgic i ombrívol, ajustat a una estètica monocromàtica, des de la portada als videoclips i tots els aspectes del grup en general.

Les cançons més promocionades de l'àlbum son la que l'obre, K, la inicial del nom de la seva musa, Kristen i Apocalypse, una oda al trencament d'una relació, però particularment m'agrada més el track número 6, una seductora balada dirigida a al seva estimada, en el que, prosaicament, va dient-li:

    Watching the video that you sent me               Mirant el vídeo que em vas trametre

     The one where you're showering                     En el que t'estàs dutxant

     with wet hair dripping...                                   amb els cabells mullats gotejant...

     

     Watching the video whrere you're lying       Mirant el vídeo en el que estàs ajaguda

     In your red lingerie ten times nigghtly         Amb la teva roba interior vermella,            

     ten times nightly...                                            déu vegades cada nit...

Abans de cada tornada, a la que esmenta el títol de la CdD, que fa:

     It's so sweet, knowing that you love me                 És tan dolç saber que m'estimes

     Though we don't need to say it to each other,     Tot i què no fa falta dir-ho,

     sweet.                                                                           dolç.

- CIGARETTES AFTER SEX. Sweet. Cigarettes After Sex (2017).

Sugar Man (Rodríguez)

A la CdD d'avui recordarem l'atzarosa vida artística d'un músic veritablement maleït. Nascut a Detroit, Michigan (USA) com a sisè fill d'una família d'emigrants mexicans que, per aquest motiu, el van batejar amb el nom de Sixto, va iniciar la seva carrera amb el malnom de Rod Riguez que, amb la firma del primer contracte professional va canviar a RODRÍGUEZ, amb un estil que anava del folk-rock al soul i al pop, amb orquestracions i efectes psicodèlics diversos i amb lletres al voltant de les dificultats que havien d'afrontar de les classes socials  urbanes més desfavorides.

Malauradament, els dos LP que va publicar, Cold Fact (1970) i Coming From Reality (1971), van passar sense pena ni glòria, motiu pel que, necessitat com estava de mantenir la seva família, va abandonar la música i es va dedicar a treballar en el mon de la construcció, 

Però el més trist de la història és que Jesús Sixto Díaz Rodríguez mai no va tenir coneixement que, mentre tant, els seus discos s'estaven venent per milers (sense cobrar cap royatie, per suposat) a l'altre costat del mon, en dos regions de l'hemisferi sud de parla anglesa, on se'l considerava un autèntic artista de culte. En una, a Austràlia i Nova Zelanda, encara hi va tenir la oportunitat de fer-hi unes petites gires el 1979 i el 1980 però va ser a Sud-àfrica on se'l va considerar un heroi de la contracultura pel grup social de blancs anti-apartheid, un clàssic del rock a l'alçada de The Beatles i The Rolling Stones.

I tot això sense cap tipus de contacte recíproc, fins al punt que molts dels seus seguidors el donaven per mort, escampant la llegenda urbana de que s'havia suïcidat en mig d'un concert, motiu que a mitjans dels anys 90 va portar a dos dels seus fans sud-africans, Stephen "Sugar" Segerman i Craig Bartholomew Strydom, a indagar on parava, fins a contactar amb Mike Theodore, un dels productors de Cold Fast i amb Eva, la gran de les tres filles del cantautor, que els van confirmar que seguia viu. Un veritable conte de fades que va acabar amb uns quants viatges esporàdics  de Sixto Rodríguez a Sud-àfrica per tocar a diversos concerts, els diners recaptats als quals va repartir entre familiars i amics per tornar a seguir vivint modestament.

Jo tampoc no me'n hauria assabentat d'aquesta història si no fos pel documental Searching for Sugar Man (2012), l'únic escrit i dirigit abans de suïcidar-se pel realitzador suec de pare algerià Majik Bendjelloul, amb el que va obtenir l'oscar al millor documental llarg, en el que, alternant entrevistes amb boniques seqüències cinematogràfiques, narra l'atzarosa vida de l'artista, del que va sentir a parlar en un viatge a Sud-àfrica, concretament a la botiga de discos de Segerman, el melòman al que, per analogia amb el nom de la primera cançó de Cold Fact, li deien "Sugar Man".

I és precisament aquest tema el que he triat com a CdD, la súplica a un traficant de drogues (l'home del sucre) de si "per una trista moneda li retornaria els colors als seus somnis", amb una veu hipnòtica, acompanyada d'una complexa secció de cordes, vents i efectes psicodèlics. Una composició que podeu trobar al seminal LP esmentat, així com a la banda sonora del documental, amb un total de 14 tracks que repassen el seu escàs catàleg. 

               Sugar man, won't you hurry

               'Cause I'm tired of these scenes

               For a blue coin won't you bring back

               All those colors to my dreams…

- RODRÍGUEZ. Sugar Man. Cold Fact (1970)/Searching for Sugar Man (soundtrack 2012).

Refugee (Tom Petty & The Heartbreakers)

El darrer post del 2017, any d'infaust record per a molts catalans, el dedicarem a un músic, recentment traspassat, que va gaudir d'una popularitat tan gran als seus Estats Units com escassa al continent europeu, en el que es va prodigar ben poc.

Em refereixo a Tom Petty, nascut a Florida però establert tota la seva carrera a Los Angeles, Califòrnia, urbs a la que es va traslladar ben jove, amb companyia d'altres amics músics com el guitarrista Mike Campbell i el teclista Benmont Tench, amb els que es donaria a conèixer com a TOM PETTY & THE HEARTBREAKERS.

En un moment en el que imperava el punk i la new wave, la banda es va mantenir fidel a les arrels americanes, amb clares influències musicals de The Byrds, amb el líder dels quals, Roger McGuinn, compartia el gust per les guitarres Rickenbacker, i literàries de Bob Dylan, amb temàtiques recurrents sobre el tema de la superació personal, amb la particularitat de fer-ho molt sovint des de la perspectiva femenina, un col·lectiu que sempre li va demostrar admiració.

Una altra característica dels Heartbreakers ha estat la nul·la utilització d'elements electrònics, tret que comparteixen amb altres grups del moviment anomenat per alguns Heartland Rock com Bob Seger o Bruce Springsteen, sense que, per això, es puguin considerar com a "passats de moda".

L'èxit els va arribar, tot i què es va fer pregar uns mesos, amb el seu primer LP, l'homònim Tom Petty & The Heartbreakers (1976), del que en cal destacar temes com com Breakdown i American Girl  i van assolir el cim de la seva carrera amb el tercer, Damn The Torpedoes (1979), una meravella d'àlbum, superbament produït per Jimmy Iovine, amb nou tracks sobre perdedors tractant de sobreviure en un món hostil, dels que en destacaria Don't Do Me Like That, Even The Losers o les dues amb Campbell de co-autor, Here Comes My Girl i la CdD, Refugee.

Una obra mestra que no va superar en la dotzena d'àlbums posteriors, incloent els dos notables darrers, Mojo (2010) i Hypnotic Eye (2014), ni en el parell que, tot i acompanyar-se d'uns quants "heartbreakers", va publicar al seu nom, Full Moon Fever (1989), co-produït per Petty, Campbell i Jeff Lynne (de la Electric Light Orchestra, l'arxifamosa ELO), i Wildflowers (1994),  amb un altre guru de la producció, Rick Rubin.

I va ser, per cert, Lynne, qui el va reunir amb Dylan, George Harrison, Roy Orbison i ell mateix per gravar el que inicialment havia de ser un "divertimento" per a un disc de l'ex Beatle i va acabar com una super banda amb un parell d'LP a nom de Travelling Wilburys, el segon dels quals sense Orbison, mort sobtadament entre l'un i l'altre.

Tom Petty no va actuar mai a casa nostra, el que ens va privar de gaudir d'un dels millors directes de la història del rock, el d'un grup compromès amb els seus seguidors i amb múltiples causes humanitàries com Greenpeace, National Veterans Foundation, USA Harvest o AmFAR (per la recerca contra la sida) que aquest anys celebrava els 40 anys d'existència amb una gira que incloïa quatre concerts seguits al Hollywood Bowl de Los Angeles  poc després dels quals, i a falta de només dos més a New York, el passat dia 1 d'octubre (el del referèndum de Catalunya) moriria, a causa d'un atac de cor, a punt de complir els 67 anys. Una vida plenament dedicada a la música, en la que va trobar temps per alguna incursió interpretativa, en algun capítol dels Simpson i, el més significat, a la pel·lícula The Postman (1997), dirigida i interpretada per Kevin Costner, traduïda aquí com El mensajero del futuro, en el que interpretava el paper del "Bridge City Mayor", l'alcalde de la Ciutat del Pont (vegeu imatge).

Refugee, la CdD, és un tema marca de la casa, amb senzills però memorables riffs de guitarres a lo Neil Young  i melodies arrasadores, amb la característica veu aguda i  nasal del frontman, amb una actitud rockera, mescla de personalitat, honestedat i talent, com poques hem vist des de que va començar tot això fa més o menys, seixanta anys.

Us convido a escoltar el tema i afegir-vos al cors, quant Petty canta:

          You see, you don't have to live like a refugee   

          (Ja ho veus, no cal que visquis com una refugiada)

contestant-li.

          Don't have to live like a refugee  

-TOM PETTY & THE HEARTBREAKERS. Refugee. Damn The Torpedoes (1979).      

Comanche Moon (The Black Angels)

La banda texana THE BLACK ANGELS es va inspirar, per triar el seu nom, en una cançó de Lou Reed i John Cale anomenada The Black Angel's Death Song, publicada al mític The Velvet Underground & Nico (1969), el disc de la portada amb el plàtan, dissenyada per Andy Warhol.

És un grup no gaire conegut a casa nostra tot i ser uns dels dinamitzadors principals de la escena de la seva Austin natal, que presumeix de ser un oasi en l'ultraconservador estat de Texas (USA), participant assíduament, com a organitzadors i artistes, al festival per a fanàtics del rock psicodèlic i garage-rock dels 60 Austin Psych Fest, darrerament rebatejat com a Levitation Austin.

Sense abandonar el so fosc, pesat i ple de reverberació dels seus inicis, amb el temps s'han anat polint i, amb el seu cinquè àlbum, Death Song (2017), amb un parell de canvis a la alineació i la incorporació del productor Phil Elk, que ha treballat amb artistes com Fleet Foxes, Father John Misty o coneguts de la CdD com Band Of Horses, han publicat el millor disc de la seva carrera o, si més no,  a l'alçada de Passover (2006), el seu sorprenent debut. 

Una obra a la que podem apreciar influències, entre altres, dels esmentats V.U, de The Yarbirds, de The Doors i de The 13th Floor Elevators, amb l'ex-líders dels quals, Roky Erickson van arribar a actuar com a banda de suport l'any 2008, i en la que sembla que han posat "toda la carne en el asador", des del mateix nom del LP, que rebla el cèrcol a l'incloure una cançó del títol de la qual, sumat al de la banda, en resulta el tema referencial de Reed i Cale.

Un disc de pop-rock psicodèlic en el que podem gaudir d'un mar de guitarres distorsionades (shoegazing a dojo) que s'alternen amb sintetitzadors d'època amb una producció molt treballada que li confereix contemporaneitat...un altre àlbum a afegir a la collita neopsicodèlica que tan sovint protagonitza aquest blog.

M'ha costat triar tema per a la CdD d'avui, a la que aspiraven la inicial Currency, I'd Kill For Her, Half Belleving, Hunt Me Down...i la escollida, Comanche Moon, una delectació sònica a mode de muntanya russa, amb un al·lucinant final, que ve a ser, en el seu estil, una mena de cançó protesta contra el genocidi perpetrat contra els nadius americans.

- THE BLACK ANGELS. Comanche Moon. Death Song (2017).

Many Rivers To Cross (Jimmy Cliff)

JIMMY CLIFF va començar a cantar a Kingston, Jamaica, als 14 anys i de seguida va obtenir èxit amb un seguit de singles (Hurricane  Hattie, Miss Jamaica, King Of Kings...), produïts pel reputat Leslie Kong, que van cridar l'atenció del productor Chris Blackwell, de Island Records, que se l'enduria a la Gran Bretanya, per iniciar una carrera internacional que va popularitzar l'ska i el reggae fora de l'illa amb discos com Hard Road To Travel (1968), amb tracks com Waterfall o Viet Nam i  Jimmy Cliff (1969), amb Many Rivers To Cross, Wonderful World o Beautiful People, títol amb el que, precisament, seria publicat als USA, als que hauríem d'afegir la seva versió del Wild World (1970) de Cat Stevens, no inclosa a cap LP.

Lamentablement, la sobtada mort de Kong, que havia supervisat la carrera del compositor i cantant fins aquell moment, el va sumir en tal desconcert que, després de convertir-se a l'islam i viatjar a l'Àfrica per "buscar les seves arrels", i desplaçat de la primera línia per un refulgent Bob Marley, va orientar el seu estil cap a altres com el pop, el soul i el rhythm amb blues, sense tornar a assolir el reconeixement inicial, tot i haver gravat un parell de dotzenes d'àlbums, i unes altres tantes de recopilacions i directes, fins a l'actualitat, incloent una obra amb arranjaments electrònics, Black Magic (2004) i el més recent Rebirth (2012), acompanyat pel grup de punk-rock americà Rancid i produït pel líder d'aquest, Tim Armstrong, i sense deixar mai d'actuar, sigui en solitari o acompanyant estrelles com Peter Tosh, Kool & The Gang, Steve Winwood..., a més a més d'actuar en uns quants films, dels que en destacaria Club Paradise (Harold Ramis,1986), protagonitzada per Robin Williams.

Però als seguidors del blog que no esteu vessats en la seva trajectòria us recomano apropar-vos-hi mitjançant un dels darrers projectes que havia supervisat Leslie Kong, la banda sonora de la pel·lícula The Harder They Come (Perry Henzell, 1972), un icònic biopic del traficant de drogues Ivanhoe "Ivan" Martin, reconvertit per a l'ocasió per Henzell, amb la col·laboració del guionista Trevor D. Rhone, en un jove jamaicà rural, interpretat pel mateix Cliff, que emigra a la capital per triomfar com a músic per acabar atrapat en el mon de la violència i les drogues en els barris marginals de Kingston.

Una banda sonora del mateix nom, The Harder They Come, publicada l'any següent, que conté temes de Toots & The Maytals, Desmond Dekker, The Melodians (el cèlebre Rivers Of Babylon que anys després popularitzarien Boney M.) i altres, a més a més, és clar, de quatre del nostre protagonista, You Can Get It If You Really Want, l'homònim The Harder They Come, Sitting In Limbo, i la CdD.

Es tracta, com no podia ser d'una altra manera, de Many Rivers To Cross, una composició indefectiblement associada a l'autor, que narra la frustració que li provoca el no veure recompensat tant d'esforç, en la que s'acompanya de cors gospel i, excepcionalment, d'un orgue, per dotar-la d'un caire d'espiritualitat. Una cançó a la primera estrofa de la qual esmenta els "white cliffs of Dover", els penya-segats (que és el que significa el seu malnom) blancs de Dover, al sud d'Anglaterra, en record del nombre tan gran de vegades que va creuar el Canal de la Mànega per actuar al continent europeu, sobretot a França i Alemanya, mentre s'esvaïen les seves esperances.

               Many rivers to cross

               But I can't seem to find my way over

               Wandering I am lost

               As I travel along the white cliffs of Dover...

- JIMMY CLIFF. Many Rivers To Cross. Hard Road To Travel (1968)/The Harder They Come (1973).