divendres, 5 de gener de 2018

Sugar Man (Rodríguez)

A la CdD d'avui recordarem l'atzarosa vida artística d'un músic veritablement maleït. Nascut a Detroit, Michigan (USA) com a sisè fill d'una família d'emigrants mexicans que, per aquest motiu, el van batejar amb el nom de Sixto, va iniciar la seva carrera amb el malnom de Rod Riguez que, amb la firma del primer contracte professional va canviar a RODRÍGUEZ, amb un estil que anava del folk-rock al soul i al pop, amb orquestracions i efectes psicodèlics diversos i amb lletres al voltant de les dificultats que havien d'afrontar de les classes socials  urbanes més desfavorides.
Malauradament, els dos LP que va publicar, Cold Fact (1970) i Coming From Reality (1971), van passar sense pena ni glòria, motiu pel que, necessitat com estava de mantenir la seva família, va abandonar la música i es va dedicar a treballar en el mon de la construcció, 
Però el més trist de la història és que Jesús Sixto Díaz Rodríguez mai no va tenir coneixement que, mentre tant, els seus discos s'estaven venent per milers (sense cobrar cap royatie, per suposat) a l'altre costat del mon, en dos regions de l'hemisferi sud de parla anglesa, on se'l considerava un autèntic artista de culte. En una, a Austràlia i Nova Zelanda, encara hi va tenir la oportunitat de fer-hi unes petites gires el 1979 i el 1980 però va ser a Sud-àfrica on se'l va considerar un heroi de la contracultura pel grup social de blancs anti-apartheid, un clàssic del rock a l'alçada de The Beatles i The Rolling Stones.
I tot això sense cap tipus de contacte recíproc, fins al punt que molts dels seus seguidors el donaven per mort, escampant la llegenda urbana de que s'havia suïcidat en mig d'un concert, motiu que a mitjans dels anys 90 va portar a dos dels seus fans sud-africans, Stephen "Sugar" Segerman i Craig Bartholomew Strydom, a indagar on parava, fins a contactar amb Mike Theodore, un dels productors de Cold Fast i amb Eva, la gran de les tres filles del cantautor, que els van confirmar que seguia viu. Un veritable conte de fades que va acabar amb uns quants viatges esporàdics  de Sixto Rodríguez a Sud-àfrica per tocar a diversos concerts, els diners recaptats als quals va repartir entre familiars i amics per tornar a seguir vivint modestament.
Jo tampoc no me'n hauria assabentat d'aquesta història si no fos pel documental Searching for Sugar Man (2012), l'únic escrit i dirigit abans de suïcidar-se pel realitzador suec de pare algerià Majik Bendjelloul, amb el que va obtenir l'oscar al millor documental llarg, en el que, alternant entrevistes amb boniques seqüències cinematogràfiques, narra l'atzarosa vida de l'artista, del que va sentir a parlar en un viatge a Sud-àfrica, concretament a la botiga de discos de Segerman, el melòman al que, per analogia amb el nom de la primera cançó de Cold Fact, li deien "Sugar Man".
I és precisament aquest tema el que he triat com a CdD, la súplica a un traficant de drogues (l'home del sucre) de si "per una trista moneda li retornaria els colors als seus somnis", amb una veu hipnòtica, acompanyada d'una complexa secció de cordes, vents i efectes psicodèlics. Una composició que podeu trobar al seminal LP esmentat, així com a la banda sonora del documental, amb un total de 14 tracks que repassen el seu escàs catàleg. 

               Sugar man, won't you hurry
               'Cause I'm tired of these scenes
               For a blue coin won't you bring back
               All those colors to my dreams…

- RODRÍGUEZ. Sugar Man. Cold Fact (1970)/Searching for Sugar Man (soundtrack 2012).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada