Love The One You're With (Stephen Stills)

Vist amb la perspectiva actual és evident que del "supergrup" format per Crosby,Stills, Nash & Young, qui ha estat més transcendent és Neil Young però en el seu moment d'esplendor el meu preferit era STEPHEN STILLS. Ja sabeu pels posts corresponents que, tan a Buffalo Springfield com a CSN&Y, cada membre cantava les seves pròpies composicions, que la resta complementava amb les magnífiques harmonies vocals que els han situat a la història de la música popular com a exemples paradigmàtics del West Coast Sound.

I, com deia, Stills era qui més m'agradava, per la seva característica veu trencada, per la tècnica com a guitarrista, de llarg el millor dels quatre i, també, és clar, per les seves composicions, com For What It's Worth, de la època Buffalo Springfield i CdD en el seu dia (vegeu aquí), Suite: Judy Blue Eyes (dedicada a la folksinger Judy Collins), Carry On o la CdD d'avui.

Nascut a Dallas (Texas, USA), fill de pare militar, a la seva joventut va haver de viure en diversos països d'Amèrica Central, el que li va donar un bagatge musical pel coneixement de sons llatins que més tard incorporaria en alguna de les seves composicions.

Consumada la previsible dissolució del grup (tant de ego era inviable!), o potser va ser una mica abans, va començar una carrera en solitari que, amb intermitències, dura fins a la actualitat, i de la que vull destacar dos discos. 

Un és el del seu memorable debut, l'homònim Stephen Stills (1970), en el que fa gala dels seus coneixements en tots els gèneres de la música tradicional americana contemporània, el que es fa palès amb temes de rock, country, blues, soul, gospel...per a la gravació del qual va contar amb la col·laboració de John B. Sebastian, Ringo Starr (amb el pseudònim de "Richie") o Booker T. Jones, entre altres, i de Rita Coolidge, "Mama" Cass Elliott i dels seus companys David Crosby i Graham Nash a les veus, així com dels seus amics i admiradors mutus Eric Clapton i Jimi Hendrix (que va morir abans de la publicació del disc i a la memòria del qual està dedicat) a les guitarres.

L'altre disc, fruït de la bona acollida de l'anterior, va ser el seu intent de formar la seva pròpia "superbanda" per explorar i recrear magistralment en disc i en directe un ampli territori sònic que comprèn el rock, el folk, el country i el latin-jazz, per  arribar a la exquisidesa amb el blues, el blues-rock i el bluegrass. Amb la participació d'un altre gran del country-rock, Chris Hillman (ex The Byrds, com David Crosby), i uns quants més, com el bateria recentment traspassat Dallas Taylor, va constituir una formació que, no sé si per influència del passat militar del pare, va anomenar Manassas, localitat de Virginia on es van desenvolupar durant la guerra civil les dues batalles de Bull Run (1861 i 1862), a la estació de ferrocarril de la qual es van fotografiar per a la mítica portada del primer àlbum, l'homònim doble LP Manassas (1972), a cada cara del qual experimentaven amb un estil diferent però sempre lligat al rock com els ritmes llatins a la primera, el country a la segona (de la que destacaria la antològica So Begings The Task), el folk a la tercera i el blues a la quarta.

Desprès d'un segon disc lleugerament inferior la formació es va desfer però Stills ha seguit gravant i girant periòdicament, ja sigui en solitari com en successives reagrupacions en forma de trio o quartet, sempre lluny de l'èxit dels discos inicials amb els que tant vaig gaudir a la meva joventut, i cada vegada que els torno a escoltar.

El seu esmentat disc de debut és un àlbum rodó que, amb una producció exquisida, abasta una gran varietat de sons, des del rock i el blues al gospel (magnífica Church), a la experimentació amb flautes i vents (Cherokee), el blues fronterer (Black Queen) i amb detalls puntuals dels esmentats Jimi Hendrix (a Old Times Good Times) i Eric Clapton (a Go Back Home). Un disc tan bo que m'atreveixo a dir que ni tan sols la CdD és la millor cançó, tot i què si la més emblemàtica de l'àlbum i entre les primeres de la seva discografia. 

És un tema inspirat en una frase que li va sentir dir moltes vegades al famós pianista Billy Preston, que li va donar el consentiment per utilitzar-la, que ve a dir: "Si no pots estar amb la persona que estimes...estima a qui està amb tu, (Love the one you're with), la tornada sencera del qual fa:

          Well ther's a rose in a fisted glove

          And the eagle flies with the dove

         And if you can't be with the one you love honey

         Love the one you're with

A continuació podeu gaudir de la versió original i de una en directe amb la formació CSN&Y.

- STEPHEN STILLS. Love The One You're With. Stephen Stills (1970).

Rock Around The Clock (Bill Haley & His Comets)

El capítol PdR'n'R 5 està dedicat a qui podem considerar com la primera estrella d'un estil musical que havia de canviar la història de la música popular...i alguna cosa més. Bill Haley tenia una bona experiència com a cantant de country & western i de rockabilly, música eminentment "blanca" quan, de forma imperceptible va anant incloent al seu repertori el blues  per crear, juntament amb altres artistes però sense cap tipus de premeditació, un nou so que posteriorment, i gràcies a la difusió que en van fer els locutors de radio com Alan Freed, es coneixeria com a “Rock and Roll”.

Desprès d'obtenir un cert ressò amb cançons que contenien la paraula rock en el títol, com Rocket 88, un tema composat per Ike Turner, o Rock The Joint, va canviar el nom al que ha passat a la posteritat i que, per analogia entre el seu cognom Haley i el famós cometa Halley, es va dir BILL HALEY & HIS COMETS. I l'èxit va continuar amb temes com Crazy Man, Crazy, Chattanooga Choo Choo o Thirteen Women, un single que contenia a la cara B una composició de Jimmy Myers i Max Freedman, prèviament gravada per Sunny Dae & His Nights el 1952, que va passar tanmateix desapercebuda, Rock Around The Clock.

Però va succeir que uns mesos desprès es va estrenar la pel·lícula Blackboard Jungle, interpretada per Glenn Ford i traduïda aquí com a "Semilla de maldad" (Richard Brooks, 1955), a la primera escena de la qual el nostre protagonista d'avui i la seva magnífica banda interpretaven aquesta última cançó, l'impacte de la qual va ser tan massiu que es va convertir en la primera d'aquest estil en assolir el número 1 als charts nord-americans i una de les peces clau de la història del rock.

I va ser així com Bill Haley, amb una edat de 29 anys, casat i amb fills, amb una estètica allunyada dels cànons que estaven a punt de venir, elegantment vestit, grassonet i amb un característic rinxol al front, va esdevenir una estrella i va seguir publicant hits com Shake, Ratlle And Roll, Dim, Dim The Lights, , Mambo Rock, Razzle-Dazzle o Se You Later Alligator i va intervenir amb rols importants en un parell de pel·lícules de R'n'R més.

Però poc desprès van succeir dos fets que van acabar molt més precoçment de l'esperable amb la seva popularitat, un va ser l'aparició de músics com Elvis Presley o Little Richard amb una imatge més sexual i salvatge i l'altre el fenomen prou conegut dels seguidors del blog, la "british invasion", es a dir l'arribada als USA de The Beatles, The Rolling Stones i The Who, el que va comportar que a meitat dels anys 60 ja fossin considerats vells. Tot i obtenir una bona acceptació girant per Europa i, cosa rara a la època, a Amèrica del Sud (va arribar a gravar diversos discos en espanyol), poc desprès van quedar relegats al circuït de la nostàlgia, fins a la seva dissolució el 1980, quant se li va diagnosticar un tumor cerebral, pocs mesos abans de morir, el 1981, amb 55 anys, mentre dormia.

Ni Bill Haley va ser el primer rocker ni (We're Gonna) Rock Around The Clock, que és el veritable nom sencer, la primera cançó de rock'n'roll -de fet no és possible establir a qui corresponen aquests mèrits-, però segur que és la primera que ens ve al cap a l'esmentar aquest estil que va canviar per sempre més la música i la forma de vida de la joventut del mon occidental, a partir d'una determinada generació, de la que m'honora formar part. 

I ara, deixeu el que esteu fent i poseu-vos a ballar, que comença la conta:

          One, two, three o'clock, four o'clock rock

          Five, six, seven o'clock, eight o'clock rock

          Nine, ten, eleven o'clock, twelve o'clock rock

          We're gonna rock around the clock tonight...

- BILL HALEY & HIS COMETS. (We're Gonna) Rock Around The Clock (1955).

Since K Got Over Me (The Clientele)

Estic segur que molts dels seguidors del blog no haureu sentit a parlar dels nostres protagonistes d'avui, i és que a THE CLIENTELE no se'ls ha fet justícia. De fet son molt més coneguts als USA que a Europa, incloent la seva Anglaterra natal. Reparem-ho doncs!

Es tracta d'una banda d’indie-pop, liderada pel compositor, cantant i guitarrista Alasdair MacLean, amb un estil poc definit, que no aporta gaires novetats, però que es caracteritza per unes melodies fràgils i exuberants, una veu entretallada i distintiva, unes guitarres recognoscibles i una temàtica inspirada en la literatura i l'art surrealista de principis del segle XX. Musicalment podrien representar un creuament entre els Love, The Byrds, The Zombies i Galaxie 500 i literàriament  passar per fills del mateix Nick Drake.

Per al seu tercer LP, Strange Geometry (2005), van contractar, per primera vegada, un productor aliè (Brian O'Shaughnessy) i hi van afegir un quartet de corda (majestuosament arranjat per Louis Philippe), amb el van guanyar consistència, amb el resultat d'un disc millor que els ja notables anteriors, Suburban Light (2000) i The Violet Hour (2003), fita que tampoc no van superar en els següents, God Save The Clientele (2007), Bonfires On The Heath (2009) i l'EP Minotaur (2010). Darrerament MacLean ha iniciat un nou projecte amb la sevillana Lupe Núñez-Fernández, establerta a London, on forma part del duo Pipas, amb la que, amb el nom de Amor de Dias, han publicat un parell d'àlbums i, tot i haver programat algun concert ocasional, desconec si té intenció de reactivar el seu grup seminal.

Aquest disc, la portada del qual és una reproducció del quadre del 1963 de Paul Delvaux titulat "El viaducte", va més enllà d'un estil i una etiqueta i, amb una elegància inaudita, ens transmet sentiments i emocions sobre la "estranya geometria" de la vida moderna en dotze temes remarcables, d'una bellesa malenconiosa i inquietant, com (I Can't Seem To) Make You Mine, EMPTY, Geometry Of Lawns, Six Of Spades o la CdD, el track inicial, Since K Got Over Me. Escolteu-la (millor la versió original que no la acústica al Victoria Park de London, UK) i segur que voldreu continuar amb la resta.

- THE CLIENTELE. Since K Got Over Me. Strange Geometry (2005).

Feel (Ty Segall)

TY SEGALL és un jove californià de 27 anys, compositor, cantant i multiinstrumentista, que des de el 2008 porta publicats set LP, el darrer doble, i diversos EP en solitari o amb la Ty Segall Band, a més a més de múltiples col·laboracions (en hi he contat fins a 17) amb altres músics de San Francisco, de les que destacaria a Sic Alps, Fuzz i el disc compartit amb White Fence. Una incontinència creativa a l'alçada d'uns pocs monstres, com els altrament prolífics Robert Pollard (Guided By Voices...) o Jack White (The White Stripes, The Raconteurs, The Dead Weather...).

El seu estil resulta de la combinació de diferents gèneres com el garage-rock, el punk, el glam, el noise, el heavy metal i el rock psicodèlic, per la qual cosa hi podem apreciar trets dels millors David Bowie, Marc Bolan, Black Sabbath, Iggy & The Stooges, amb una evolució en el temps cap a la West Coast, "léase" Grateful Dead o The Byrds, i cap a altres grans mestres com Led Zeppelin, The Who, Neil Young o els mateixos Beatles, en un viatge paral·lel al dels seus amics i recents protagonistes de la CdD, Thee Oh Sees, el que fa que cada nova publicació reveli una faceta diferents del seu so i de la seva personalitat.

El seu darrer disc ha trigat més d'un any a publicar-se des de l'anterior, cosa inusual en aquest artista, i el resultat ha estat un doble àlbum de 17 tracks, tot i què no arriba a la hora de durada, molt ben arranjat, produït i seqüenciat, amb un so detallista, ben allunyat del seu lo-fi inicial, que evidencia que l'autor, que toca pràcticament tots els instruments, ha assimilat perfectament les lliçons apreses al llarg de la seva obra anterior. Un torrent musical que compleix amb les "4 P's" fonamentals del rock (Pop, Punk, Progressiu i Psicodèlic), contundent i clàssic en la màxima expressió i pràcticament sense trucs, efectes ni reverbs, tan comuns en artistes actuals. 
És possible que a alguns seguidors del blog us sembli una mica antiquat, com si de un retrocés en el temps es tractés, potser sí, jo també el qualificaria de "retro-rock", però amb una sàvia i no adulterada combinació de les referències esmentades del que resulta un llistat de temes uniformement fantàstics, dels que, "per conveni" a la CdD, només us en puc presentar un. Concretament el número tres, Feel, una composició poderosa, amb un nerviós riff de guitarra al més pur estil Led Zep, i divertida, apta per ballar i cantar...i fins i tot cridar.

- TY SEGALL. Feel. Manipulator (2014).

Goddess On A Hiway (Mercury Rev)

Els anys que van envoltar el canvi de mil·lenni vaig gaudir d'un seguit de discos que tenien en comú el recuperar, actualitzat, l’space-rock, una corrent del rock psicodèlic i la música progressiva, sorgida al Regne Unit als anys 60 de la mà dels primers Pink Floyd, liderats pel malaurat Syd Barrett, i de The Soft Machine, amb Robert Wyatt i l'ibicenc d'adopció Kevin Ayers. En voldria destacar quatre que penso que pràcticament suposen un subgènere i que, per ordre cronològic, anirem comentant en successives CdD en els propers mesos, que son:

- Deserter's Songs (1998), de Mercury Rev

- The Soft Butlletin (1999), de The Flaming Lips

- The Great Eastern (2000), de The Delgados i

- The Sophtware Slump (2000), de Grandaddy.

Els tres primers, d'orígen geogràfics divers, americans, els dos primers i escocès l'altre, tenien com a nexe el productor Dave Friedman, inicialment baixista de la formació inicial dels Mercury Rev, als que va abandonar per concentrar-se en aquesta faceta fins a convertir-se  en un dels més influents de les darrers dècades, i a qui podríem considerar com el Phil Spector (vegeu aquí) del rock alternatiu.

Son els MERCURY REV un grup de Buffalo (New York, USA) que es van iniciar en el camp del rock psicodèlic en la vessant més fosca i experimental i, per tant, menys accessible i comercial, amb discos com Yerself It Steam (1991) o el fantàstic Boces (1993), moment en que, tip de conflictes de personalitat, va plegar el aleshores cantant David Baker, deixant el comandament en mans de Jonathan Donahue, guitarrista que va deure d'assumir la labor, aportant la seva característica veu de falset, de Sean Mackowiak, més conegut com a "Grasshopper", a la guitarra, i de l'esmentat Dave Friedman al baix.

Però no va ser fins al quart disc, l'aclamat Deserter's Song (1998), que van merèixer el reconeixement universal, una obra molt més melòdica, per a la gravació de la qual van contar com a col·laboradors els mítics Garth Hudson i Levon Helm, de The Band. És un disc de so profundament evocador, deutor de genis precursors de la música americana més fantasiosa com Van Dyke Parks i el col·lectiu Tin Pan Alley (els dels musicals de Broadway), amb arranjaments que inclouen cordes i vens, amb especial menció per a la flauta de Suzanne Thorpe, amb producció per a orquestra de música lleugera, amb aquest so tan polit, ampli i distintiu, marca Friedman. Una escolta no especialment atenta de seguida ens portarà passatges de The Beatles i de The Beach Boys, com no, de The Band però també, inevitable amb aquest productor, dels seus col·legues amb qui Donahue ha col·laborat ocasionalment com a guitarrista, els esmentats The Flaming Lips.

Amb aquest disc monumental, paradigma de la neo-psicodèlia, van perdre definitivament la condició de banda underground però, es clar, desprès amb aquesta transcendència, ja rés no tornaria a ser igual i, com era d'esperar, Deserter's Songs ha estat una fita impossible de superar en els quatre àlbums posteriors, el darrer del 2008.

Escollir la CdD d'avui no ha estat fàcil, el disc comença amb tres pistes precioses...sense bateria ni guitarres elèctriques!, que s'incoporaran posteriorment tot i què, malgrat la seva saturació, es veuran sovint eclipsades per oboès, flautes, ocasionals saxòfons, arpes, xilòfons, campanetes etc, màgicament combinats amb el resultat d'una obra clàssica moderna. Finalment m'he decidit per la número vuit, Goddess On A Hiway, una balada que ens recorda el Neil Young més pastoral...tot i contenir un clavecí barroc. Un tema representatiu d'un disc per a mi èpic, sense arribar a ser pompós. 

Escolteu-lo i ho comprovareu.

- MERCURY REV. Goddess On A Hiway. Deserter's Songs (1998).

Green River (Creedence Clearwater Revival)

Com he comentat en altres ocasions en aquest blog (vegeu aquí i aquí), de jove vaig estudiar intern al Col·legi La Salle, de Tarragona, conegut per tothom com "els Hermanos". I va ser allí on em vaig començar a interessar per aquesta afició a la música que, com podeu comprovar, encara perdura. 

I era tradició que els alumnes interns podíem sortir a passejar per la ciutat els dijous a la tarda, activitat que passava inevitablement per pujar tota la Rambla fins arribar al "balcó del Mediterrani", espectacular indret que recomano a qui no el conegui i que ha de incloure el "tocar ferro", l'equivalent al popular "tocar fusta", aquí a la treballada barana del mirador.

I hi havia en aquella època, a finals dels anys 60, pujant a la dreta i bastant amunt, un bar amb una estètica i un ambient força allunyats de les "pijes" cafeteries de l'altra banda del passeig, un bar més popular, amb una llarga barra a la dreta i, a l'esquerra, una "sinfonola"...una sinfoquè? us preguntareu els més joves seguidors de la CdD. Doncs sí, homes, sí, una màquina d'aquelles que hi posaves una moneda i escollies una cançó per escoltar, si us dic un "Jukebox" ho entendreu millor? Si tampoc sabeu de què us parlo us envejo, més que res pel joves que sou!

I va ser allí, en aquest bar que em sembla recordar, tot i que no ho puc assegurar, que es deia "La Rambla", on vaig escoltar per primera vegada, preludi de moltíssimes més, Green River, la CdD d'avui. És un tema de la CREEDENCE CLEARWATER REVIVAL, abreviada com a CCR en lo successiu i coneguda habitualment per nosaltres simplement com els "Creedence", banda formada per tres companys de l'institut de El Cerrito, a San Francisco (Califòrnia, USA), el compositor, cantant i guitarrista John Fogerty, el baixista Stu Cook i el bateria Doug Clifford, als que es va unir posteriorment el germà gran de John, Tom Fogerty, com a guitarra rítmica.

El seu anacrònic estil, molt allunyat de la experimentació d'altres grups de la zona de la badia, com Grateful Dead, JeffersonAirplane o The Doors, era una combinació de rock and roll amb altres gèneres genuïnament americans com el country, el gospel i el blues, el que posteriorment (que no a la seva època) es va conèixer com a rock inspirat en les rels tradicionals o, genèricament, "roots rock". 

En quatre anys, del 1968 al 1972, van publicar set LP i van obtenir una gran popularitat, malgrat que una part de la crítica els va etiquetar d'immobilistes i simples, motiu pel qual no han estat prou valorats, tot i què els seus seguidors apreciem el seu rastre en fenomens posteriors com ha estat el grunge.

El seu estil representa el paradigma del rock, melodies curtes, simples i enganxoses però contundents, amb una secció rítmica potent sobre la que despunten els riffs de la guitarra i la increïble veu de John, amb una temàtica allunyada de la intel·lectualitat (poetes francesos inclosos) i de la experimentació psicotròpica d'altres. Els seus discos contenen majoritàriament temes propis amb notable èxit comercial, als que incorporaven versions d'altres artistes, com pot ser la tradicional Suzie Q, el seu primer hit, del disc homònim de debut, Creedence Clearwater Revival ((1968); Good Golly Miss Molly, de Little Richard, del disc Bayou Country (1969), que conté també els temes Proud Mary (magnificament versionat tanmateix per Ike & TinaTurner) i Born On The Bayou; The Night Time Is The Right Time, de Ray Charles, dels disc Green River (1969), que desprès comentarem; el clàssic Cotton Fields, del Willy And The Poor Boys (1969), que també conté les precioses Down On The Corner i Fortunate Son o I Heard It Through The Grapevine, de Marvin Gaye, del magistral Cosmo's Factory (1970), el de Travelin' Band, Who'll Stop The Rain, Looking Out My Back Door  o Up Around The Bend. Per a completistes de la seva discografia, els dos darrers LP que manquen son Pendulum (1970) i el prescindible Mardi Gras (1972).

Per als seguidors dels CCR val aquell tòpic de "fué bonito mientras duró", però el final estava cantat, John va prendre literalment el control del grup, però no en el sentit estrictament artístic sinó també, i malauradament, comercial, acaparant la majoria dels ingressos en concepte de compositor únic, productor etc, amb l'afegit de deixar els assumptes financers en mans equivocades, el que, malgrat el continu èxit comercial, els va deixar pràcticament a la ruïna. John Fogerty va iniciar una irregular carrera en solitari, de la que només podem destacar el disc Centerfield (1985) i els altres per la seva banda, sense pena ni glòria, com a Creedence Clearwater Revisited, el que probablement els hauria portat a una reunificació si la prematura mort de Tom, el 1990, per una tuberculosi secundària a una sida no ho hagués impedit. Als morbosos us informo que la causa d'aquesta va ser una transfusió de sang en una intervenció quirúrgica, que aquests nois eren el que es diu ben "sanotes", ni tan sols fumaven ni bevien!

Green River, la CdD d'avui, és el primer track dels vuit que conté en poc més de 30 minuts i dels que destacaria també Bad Moon Rising i Lodi, el disc homònim, el tercer de la carrera dels CCR. Comença amb un gloriós riff de guitarra i una bateria "a saco", amb un puntejat de pur rock sureny i "pantanós" i una veu que gela la sang i tracta d'un lloc idíl·lic de la infantesa dels Fogerty, un paradís per anar a pescar dit Putah Creek, però al que la família anomenava, al·ludint a un típic refresc de llimonada i gasosa, Green River.

Un lloc màgic, místic i meravellós, on sempre serà ben rebut qui hi vulgui tornar és el que, en dos minuts i mig, ens descriuen John Fogerty i els "Creedence" en aquesta cançó que no puc deixar de corejar i ballar, cada vegada que la escolto...des d'aquell dia de la "sinfonola".

- CREEDENCE CLEARWATER REVIVAL. Green River. Green River (1969).

We Could Send Letters (Aztec Camera)

Dir AZTEC CAMERA és dir Roddy Frame, un precoç compositor, guitarrista i cantant que als 16 anys va fundar el grup a Glasgow, a la seva Escòcia natal, i als 18 va publicar High Land, Hard Rain (1983), un dels grans discos de debut de la història del rock. Però abans de la sortida del disc al mercat la banda ja s'havia desintegrat i Frame no va voler contar mai més amb un equip estable, per la qual cosa va anar reclutant músic "mercenaris", alguns de tan sonats com Mick Jones, de The Clash, Malcolm Ross i Edwyn Collins, dels seus paisans Orange Juice, o el compositor japonès Ryuichi Sakamoto, per al següents discos de la seva carrera, que dura fins a l'actualitat.

El seu estil, històricament a la època post-punk, el podem assimilar al fenomen new wave i, en el seu cas concret, es caracteritza per unes melodies enganxoses amb alguns tocs de soul i fins i tot de jazz (Frame es declara admirador de Wes Montgomery i Django Reinhardt) i uns subtils jocs de paraules que ens recorden a un altre gran talent i vell conegut del blog,Elvis Costello.

Malauradament, desprès de l'èxit d'aquest disc, es van prendre decisions equivocades, la principal confiar la producció del següent disc, Knife (1984), a un dels músics més influents del moment, en Mark Knopfler, de Dire Straits, amb el que va resultar un àlbum sobreproduït que, mancat de la espontaneïtat i frescor del primer, va decebre a la majoria dels seguidors, impressió que s'ha repetit en els cinc discos posteriors amb la "marca" Aztec Camera, així com en els quatre de l'autor, a partir del 1995 amb el seu nom propi, el darrer dels quals, Seven Dials, editat el 2014, tot i que tots ells tenen un nivell de qualitat per sobre de la mitjana.

High Land...és un disc memorable, que conté deu temes de gran qualitat, dels que destacaria la inicial, Oblivious, Pillar To Post, Back On Board o Walk Out To Winter, la preferida del seu autor...però no la meva, aquesta We Could Send Letters, la més singular de l'àlbum i que he escollit com a CdD d'avui.

A mi m'agrada especialment la línia de guitarra acústica, amb algun toc "aflamencat", més i tot que la breu tornada:

          Just close your eyes again

          Until these things get better

          You're never far away

          But we could send letters

Encantadora i terriblement romàntica cançó, composada amb només 15 anys per aquest autèntic nen prodigi, que tot seguit us convido a tornar a escoltar en versió del 1983 i, en una gravació de poca qualitat tècnica però molt emotiva, del 2011.

- AZTEC CAMERA. We Could Send Letters. High Land, Hard Rain (1983).