River Deep, Mountain High (Ike & Tina Turner)

A mitjans dels anys 50 Ike Turner  havia aconseguit certa fama al front dels Kings of Rhythm, quant en una actuació a St. Louis (Missouri, USA), l'any 1957, mentre tocaven I Know You Love Me, Baby, de B.B. King, una jove de 16 anys anomenada Anna Mae Bullock va irrompre a l'escenari i es va posar a cantar amb ells. Aquella nit Ike la va fitxar per cantar amb el grup, li va canviar el nom a la noia i a la banda, que es va passar a dir IKE & TINA TURNER i així va començar una nova etapa artística.

Amb interpretacions més sovint de temes aliens que propis (Proud Mary, Come Together...), amb enèrgiques actuacions, com un ferotge remolí impossible de contenir, amb una càrrega sexual complementada amb tres coristes, les Ikettes, tanmateix lleugeres de roba, probablement Tina va ser la primera cantant femenina en encarnar l'autèntic esperit del rock.

Al poc es van casar i van començar els maltractaments, físics i psíquics, agreujats per l'adicció d'ell a l'alcohol i, sobretot, a la cocaïna, el que, 14 anys desprès, acabaria amb la parella, sentimental i artística, i el portaria a la presó. Contra pronòstic, al sortir en llibertat va recuperar part del seu prestigi però ni això va evitar, l'any 2002 i amb 76 anys d'edat, la mort per sobredosi.

Sobreposada del shock, Tina Turner va reemprendre una carrera en solitari amb la que va triomfar amb discos com Private Dancer (1984) o Foreign Affair (1989) al temps que iniciava una carrera cinematogràfica amb pel·lícules com la que va coprotagonitzar amb Mel Gibson, Mad Max Beyond Thunderdome (1985), en la interpretava el cèlebre hit No Need Another Hero. Ha gravat també un seguit de discos en directe com el cèlebre Tina Live In Europe (1988) i, amb 72 anys, segueix girant periòdicament.
A l'hora d'escollir la CdD d'avui no he tingut cap dubte, hi ha una cançó que, tot i no tenir gaire bona acollida als USA en el seu moment ("què fan aquests negres cantant rock & roll en lloc de rythm & blues?" devien pensar), representa una de les gravacions més famoses de la història del rock. 

Tot va venir de l'interès per gravar amb ells d'un dels productor més famosos de tots els temps, Phil Spector, qui, amb una tècnica d'enregistrament molt particular, basada en la superposició de més i més capes de textures sonores, utilitzant instruments clàssics del pop-rock (guitarres acústiques i elèctriques) i altres més típics de la música clàssica, que feia reverberar a l'estudi, en concret als Gold Star Studios de Los Angeles (California), aconseguia una densitat impactant, coneguda com a Wall of Sound. En paraules d'ell mateix "un apropament wagnerià al rock and roll", la influència del qual arriba fins a les darreres dècades, com es pot comprovar en alguns discos de Bruce Springsteen o dels shoegazers dels 90, com The Jesus & Mary Chain o My Bloody Valentine. 

Spector, personatge temperamental i estrafolari (actualment compleix presó, convicte d'assassinat), que havia triomfat com a productor de "grups de noies" amb temes com Be My baby, de The Ronettes o Dóna Doo Ron Ron, de The Crystals, va fer literalment fora de l'estudi a Ike Turner i va monopolitzar la veu de Tina, per enregistrar el tema homònim (original de Jeff Barry, Ellie Greenwich i el mateix Phil Spector) i quatre més dels dotze de l'àlbum River Deep, Mountain High (1966), esdevenint una de les cançons més interpretades de la història de la música popular, una monumental simfonia pop de la qual n'han fet versions artistes com Eric Burdon & The Animals,  The Shadows, Harry Nilsson, Deep Purple, The Easybeats, Bob Seger, Diana Ross & The Supremes, The Four Tops, The Flamin' Grooves, Annie Lennox (Eurythmics), Neil Diamond, Dolly Parton, Bonnie Tayler etc. etc...

Fa uns anys vaig assistir a un concert de Tina Turner al Palau Sant Jordi de BCN, en el que es va produir un dels moments més emocionants que he presenciat mai: va interpretar aquesta CdD sincronitzada amb la filmació del mateix tema gravat uns 40 anys abans, amb el resultat que podeu veure al vídeo que segueix al tema original del 66, i en monoaural, of course!

Seguidors del blog, poseu-vos en peu, doneu-li al play i gaudiu de la "Reina del Rock":

                          When I was a little girl I had a rag doll

                          The only doll I’ve ever owned...

- IKE & TINA TURNER. River Deep, Mountain High. River Deep, Mountain High (1966).

Honest (The Long Winters)

THE LONG WINTERS és el suggestiu nom d'una banda de pop-rock alternatiu de Seattle (Washington, USA), liderada pel cantant, compositor, multiinstrumentista, arreglista i, ocasionalment, productor John Roderick, acompanyat de diferents músics en cada un dels tres discos que han publicat, des del 2002 al 2006.

Amb una veu càlida i emotiva, que tan ens recorda a Ben Gibbard, de Death Cab For Cutie, com a Will Sheff, de Okkervil River, aquest professor d'Història de la Universitat de Washington s'expressa  amb unes lletres summament inintel·ligibles i gens òbvies i unes melodies que van guanyant a cada successiva escolta en les que es revela la complexitat d'aquest pop aparentment simple i directe.

Les col·laboracions dels seus paisans Chris Walla, també dels DCFC i Colin Meloy i Chris Funk, de The Decemberists no fan més que donar esplendor a una música profunda i contundent però, sobretot, fent honor al nom del grup, melancòlica.

Amb aquest post m'agradaria que aquesta infravalorada banda deixés de ser el secret d'uns quants i arribés, si més no, als fidels seguidors de la CdD. És un tema del seu tercer disc, Putting The Days To Bed (2006), sense cap hit en particular però amb un Roderick en el seu millor moment, un gran pas endavant en la bona direcció, tot i que sense la continuïtat que els seus fans esperàvem.

- THE LONG WINTERS. Honest. Putting The Days To Bed (2006).

Simple Song (The Shins)

Comentava el dia del post de Broken Bells, el projecte del productor Danger Mouse i del músic James Mercer, que algun dia hauria de dedicar la CdD al grup que aquest últim  lidera com compositor, guitarrista i cantant i com a únic membre fundacional des del 1997, THE SHINS.

I ara que, desprès de cinc anys d'espera, han editat el seu quart disc, crec que es un bon moment per recordar un dels meus grups favorits de rock alternatiu americà.

Formats a Albuquerque (Nou Mèxic, USA), on van viure fins al 2002 en que es traslladaren a Portland (Oregó), el seu estil es el pop-rock, amb composicions que el mateix Mercer no dubta a qualificar com a "simplones", però  que en el fons no ho son tant. Tenen  sovint un aire pausat i psicodèlic, fins i tot misteriós, que acompanyen amb uns arranjaments que, en concret en el darrer disc, Port of Morrow (2012) amb la inestimable col·laboració del productor Greg Kurstin, sonen complexes i fantasiosos. Una vegada més podem comprovar con n'és d'allargada l'ombra de The Beatles.

El disc, com  els anteriors Oh, Inverted World (2001), Chutes To Narrow (2003) i Wincing the Night Away (2007), es una col·lecció de temes exquisits que entren bé sigui quin sigui l'estat d'ànim de l'oient, en els que predominen les guitarres que ens evoquen els Echo & The Bunnymen, i les veus, amb uns "falsets" entranyables, marca de la casa, a l'alçada d'altres bandes favorites meves con Band of Horses, Grand Archives o...ay! Crowded House. Dels deu magnífics temes destaquen la inicial The Rifle's Spiral, September, No Way Down i, per sobre de totes, la CdD d'avui, Simple Song, que, malgrat el seu títol, de simple no en té res.

- THE SHINS. Simple Song. Port of Morrow (2012).

Across the Wire (Calexico)

Abans de res vull demanar excuses al senyor Howe Gelb per publicar aquest post abans del que, jeràrquicament, li correspondria a ell, sigui amb el sou nom o be amb d'alguna de ses múltiples col·laboracions, com Arizona Amp and Alternator o amb el grup de gospel canadenc Voices of Praise, per el disc 'Sno Angel Like You (2006) o amb els andalusos Band of Gypsies (amb Fernando Vacas i Raimundo Amador entre altres), per el disc Alegrias (2010), però, sobretot amb el seu grup des dels anys 80, un dels més importants de folk-country-rock alternatiu (ja ho sabeu, "americana") de tots els temps, Giant Sand.

Es un combo de Tucson (Arizona), amb una formació canviant en el temps, a excepció de Gelb, qui per cert, ha ampliat la nòmina per el darrer disc, anomenat precisament Tucson (2012), fins a 9 membres, alguns d'ells vinguts de Dinamarca, el que ha implicat també modificar el nom, conegut en aquest moment com a Giant Giant Sand.

I apologize, Mr Gelb, però resulta que demà passat actuen a la Sala Apolo, de Barcelona, d’aquesta ciutat que vostè coneix tan bé, dos dels seus antics col·legues, amb els que, en format de trio, va gravar, entre altres, el disc amb el que jo els vaig conèixer, Chore of Enchantment (2000), i que van abandonar el seu vaixell per emprendre una també interessant aventura en solitari.

Efectivament, Joey Burns (abans baixista i ara guitarra i veu) i John Convertino (bateria), coneguts amb un nom que evoca la Califòrnia on van començar la aventura amb vostè abans de traslladar-se a Tucson, i el país veí del sud d'Arizona que tant ha influït, com veurem, en el seu estil, Mèxic, i de la conjunció dels quals resulta el nom de la banda, CALEXICO.

Però no es tracta d’un simple remake de la música "arenosa" (desert-rock) pròpia de la banda mare, ja que han incorporat instruments com els violins, acordions, trompetes i cornes que els acosten amb un particular encís a la música "mariachi" i...atenció, al jazz. A més a més es habitual que contin amb la participació de músics dispars com la francesa Françoiz Breut, Nancy Sinatra, Vic Chesnutt, Sam Beam (més conegut com a Iron & Wine) o la granadina Amparo Sánchez, abans a Amparanoia, que canta amb ells el tema Roka, al disc Garden Ruin (2006), el que contribueix a l'eclecticisme que els caracteritza.

Ara Calexico venen a casa nostra a presentar el seu darrer treball, Algiers (2012), nom del barri de Nova Orleans (Louisiana) on hi ha els estudis de gravació on s'han traslladat excepcionalment, ja que sempre ho fan a Tucson, a causa de que el seu productor habitual, Craig Schumacher, està convalescent de càncer. Però per a CdD he escollit un tema del seu disc més conegut, Feast of Wire (2003), el quart de la seva discografia i una autèntica obra mestra. Es un àlbum inclassificable pel seu eclecticisme, una orgia sonora que compendia tot el que he esmentat: inhòspites melodies folk-country-rock del desert (Sunken Waltz, Black Heart, Quattro); pop, com el tema dedicat a la cantant de Fleetwood Mac (Not Even Stevie Nicks), música cinematogràfica (Close, Bahind), jazz (Crumble, Dub Latina), fins i tot flamenc (Güero Canelo) i, com no?, els arranjaments "mariachi" tan particulars que podem escoltar a la CdD d'avui, Across the Wire.

A la obra de Burns i Convertino es perpetua la tradició "outlaw" d'apropament nord-sud, iniciada fa anys per Los Lobos i Willie Nelson i continuada per Ry Cooder i altres, encara que ocasionalment, com el Bob Dylan de Desolation Row, del mític Highway 61 Revisited (1965). A continuació podeu submergir-vos en un viatge a llocs oblidats del sud-oest dels USA en el que ens relaten des de dintre la tragèdia de la immigració il·legal a l'hora d'esquivar les patrulles frontereres.

- CALEXICO. Across the Wire. Feast of Wire (2003).

Syrup of Tears/Life in Vain (Daniel Johnston)

Fins el dia 11 de novembre es pot visitar a l'Espai Cultural Caja Madrid, de BCN, la exposició "Visions simbòliques. Una mirada a l'univers de Daniel Johnston", la obra plàstica amb la que aquest músic de culte resumeix el seu submón a l'hora que sublima les seves obsessions.

DANIEL JOHNSTON, nascut a Sacramento (California, USA) i resident a Austin (Texas), pateix un sever trastorn bipolar que l'ha mantingut algunes temporades ingressat però que, en opinió dels seus seguidors, no es artista per la seva malaltia sinó malgrat ella, ja que va demostrar el seu talent abans que comencés el desordre mental. Els seus fans ens relacionem amb la seva música i el seu art a un nivell molt particular i, coneixedors d'una història personal tan dura com entendridora, creiem que el percentatge de component compassiu hauria de ser minúscul.

Abans de continuar llegint, aviso als seguidors del blog que us vau escandalitzar per la meva devoció per Jonathan Richman que ara veureu el que es bo.

Aquest inclassificable cantautor, declarat admirador de The Beatles, es va donar a conèixer als anys 80 amb cintes de cassette autoproduïdes, pèssimament gravades a casa seva, amb acompanyament de guitarra, piano i orgue, amb composicions senzilles i directes, de temàtica recurrent sobre l'amor no correspost i els còmics com el Fantasma Casper i els superherois de Jack Kirby, amb el Capità Amèrica al capdavant, i altres de creació pròpia, enigmàtics, foscos i amb una fixació especial pel dimoni, que interpreta amb una veu sovint desafinada però de manera dolorosament, gairebé vergonyosament, honesta.

Però, contra tot pronòstic, les cintes, amb les caràtules decorades pels seus dibuixos, van arribar a les botigues de discos d'Austin i el volum de vendes va ser prou considerable per a atreure l'atenció de la cadena MTV i acabar fixant per un segell discogràfic important, Atlantic Records, del que fou despatxat, tant per les minses vendes del disc Fun (1994), produït per qui millor el comprèn, Paul Leary, com pels repetits problemes psiquiàtrics.

Doncs malgrat tot això, els seus seguidors no ens limitem a una colla de suposats freakys, ja que ha estat aclamat per gent com David Bowie, Yo La Tengo, Sonic Youth, Pearl Jam, Beck i el mateix Kurt Cobain, el malaurat líder de Nirvana, sovint fotografiat amb una samarreta amb la caràtula d'un dels primers discos de Johnston, Hi, How Are You?, del 1983.

I, entre els seus múltiples admiradors, en va haver un de transcendental, Mark Linkous, el líder de la banda Spaklehorse, també malauradament mort per suïcidi el 2010, que li va produir un disc que ha aixecat polèmica. Es tracta de Fear Yourself (2003), obra que s'ha criticat per un excés de producció que, tot i engrandir majestuosament les composicions, les desvirtua fins el punt de desposseir-les de la personalitat de l'autor.

I es d'aquest disc, farcit de precioses cançons com Mountain Top, Love Enchanted, Fish, Forever Your Love o  Not Love Dead, que he seleccionat la CdD d'avui, Syrup of Tears.

A qui estigui interessat per la història d'aquest mite vivent li recomano el documental The Devil and Daniel Johnston, de Jeff Feuerzeig, guanyador del Premi a la Millor Direcció en el Festival de Sundance del 2005. 

I es tanta la meva fascinació per l'artista que, per una vegada, em saltaré el compromís de presentar una sola cançó i afegeixo un vídeo del tema Life in Vain, de l'esmentat Fun (1994), acompanyat en aquesta ocassió per The Swell Season, i ja em direu, aquells que no el trobeu insuportablement patètic, si no us el menjaríeu a petons!

- DANIEL JOHNSTON. Syrup of Tears. Fear Yourself (2003) / Life in Vain. Fun (1994).

Núvol (MiNE!)

Un crític musical professional d'un important mitjà de comunicació deia fa uns dies que "els MiNE! van arribar per quedar-s'hi", afirmació amb la que no puc estar més d'acord.

I es que, desprès de diversos CD autoeditats, van fitxar per una major (Música Global), amb la que han publicat el magnífic Un brindis pel nen androide (2010) i el no inferior EP Les maresmes maleïdes (2011) i ara ens presenten el segon llarga durada que tanta expectació ha aixecat entre els seus incomptables seguidors, a molts dels quals ens van permetre participar en el procés de producció (com es pot comprobar en el llibret del disc on la CdD figura com a col·laborador).

La fi del món (2012) representa un gran pas cap endavant en la evolució de la banda, malgrat no ser excesivament rupturista amb la obra prèvia, i és que és molt difícil renunciar a un estil i unes harmonies vocals amb tanta personalitat pròpia. I, evitant tòpics, tampoc el vull qualificar de "disc de maduresa" perquè el Ricky, l'Oriol, l'Albert i el Bernat, de madurs (musicalment parlant, s'entén) ja fa molt temps que en son.

Quant van penjar les dues primeres cançons del disc a la seva web algun fan va comentar que eren dos temes molt diferents. És veritat, com ho és la diferent personalitat dels compositors principals. Bernat sembla haver begut en abundància de la font del David Bowie més marcià i Albert ho ha fet de...la vida! fruit d'una voluntària emancipació precoç que l'ha fet madurar a marxes forçades. Tant es així que, sent una criatura com és (bé, per a mi sempre ho serà), es permet dir-li a son cosí: "ja veuràs, tu ja veuràs, quant tinguis la meva edat ja m'entendràs" (Núvol) al temps que relata peripècies quotidianes amb les que molts joves s'identificaràn, com "no se m'acaben mai els meus deutes amb tothom" que remata genialment amb "no se m'acudeixen solucions, sols cançons" (Deutes). Però en Berni no es queda curt i Déu n'hi do les que ens deixa anar: "Avui és la fi del món...creix la histèria col·lectiva...tanta història i tanta ciència no han servit d'una puta merda", tot i que a ell ja li està bé, així no haurà de passar cap més dia sense un suposat amor no correspost (El cel és vermell) o en aquella que demana que algun il·luminat exposi el que pensa la majoria amb un discurs entenedor, llavors "els carrers s'ompliran, les institucions cauran..." (Ivori). Per no dir la comunicació per radio amb Mart, del tema Aelita, suposo jo que inspirat en la pel·lícula del mateix nom del director soviètic Yakov Protazanov, del 1924, presentada aquí al primer Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, l'any 1968. Caram amb aquests nois!

I si tot això ho expressen amb la contundència del seu so experimental, ara amb guitarres potser una mica més brutes i crues, fins i tot amb alguna buscada distorsió, també més arrossegades, més...blues (escolteu  Deutes), i les esmentades harmonies que ens transporten en el temps des de The Beatles i The BeachBoys fins els seus admirats Dr. Dog de l'actualitat, el resultat es, senzilllament, espectacular.

Com trobo especialment difícil triar una, i només una, de les tretze cançons del disc, us convido a escoltar la que ells han escollit com a primer single.

- MiNE! Núvol. La fi del món (2012).

 

The Sound of Fear (Eels)

Fa poc he llegit la novel·la "Cosas que los nietos deberían saber" (Ed. Blackie Books S.L.U. Barcelona, 2009), de Mark Oliver Everett, més conegut com a E o també com a Mr. E.

Explica ell mateix que, de petit, a la seva classe hi havia uns quants nens que es deien Mark, per el que s'acostumaven a cridar pel nom i la inicial del cognom, i el que va començar com a Mark E. va acabar simplement com a E.

La obra és una autobiografia, escrita als 47 anys, on explica la seva desgraciada vida al temps que va relatant la gravació dels successius discos de la banda que lidera, el nom de la qual deriva del del nostre protagonista, EELS.

Amb un talent literari limitat, E relata de manera crua i directa la mort, als 51 anys, del seu pare, prestigiós científic militar amb el que mantenia una relació distant (diu que el més a prop que hi va estar mai va ser mentre l'estava intentant reanimar en va de l'aturada cardíaca que va acabar amb la seva vida!); el suïcidi de sa germana, depressiva i toxicòmana; la mort de la mare, únic membre de la família amb qui tenia una relació normal, víctima d'un càncer terminal i, finalment, la d'una cosina, hostessa de vol, i el seu marit, que viatjaven a l'avió que es va estavellar contra el Pentàgon l'11 S. 

I tot això ho alterna amb les incidències de la gravació dels seus discos, que jo ja coneixia per haver-los anat adquirint tan just es publicaven, ja que soc un addicte de la banda des de que els vaig descobrir amb el seu primer single, Novocaine For The Soul, del disc Beautiful Freak (1996). Desprès vindrien Electro-Shock Blues (1998), Daisies of the Galaxy (2000), Souljacker (2001), fins el doble CD Blinking Lights and Other Revelations (2005), el track nº 33 i últim del qual, Things the Grandchildren Should Know, dona nom a la novel·la en qüestió.

Aquest individu, fràgil i insegur, es mostra com un home amb una clara vocació per crear música i, sobreposant-se a les seves limitacions, assolir l'objectiu de fer-la arribar als altres. I, com la novel·la, els discos dels Eels son històries tràgiques, amb la particularitat de ser melodies senzilles, sofisticadament senzilles, podríem dir, interpretades càlidament amb una veu entre adolescent i vella, de tal manera que infonen un optimisme il·luminador. Son cançons tristament felices...o feliçment tristes? No ho sé. Però alguns, com el president George Bush II i Dick Cheney, no ho van saber interpretar, motiu pel que es diu que van intentar prohibir la difusió d'aquest grup "maleït" per considerar-lo nociu per als joves, per depriment i per l'abús indiscriminat de "paraulotes".

La CdD d'avui em sembla que il·lustra prou bé el que us he comentat.

- EELS. The Sound of Fear. Daisies of the Galaxy (2000).