Halloween (The Dream Syndicate)

El divendres passat vaig abandonar precipitadament la Jornada Gastronòmica de la "Fundació Club Gastronòmic del Divendres 1998" (FCGD) perquè volia arribar d'hora a la Plaça Reial per assistir al concert dels "ressuscitats" THE DREAM SYNDICATE.

Aquesta banda californiana, incontestablement liderada pel compositor, cantant i guitarrista Steve Wynn, en un moment dels anys 80, en el que la música pop-rock estava dominada pels, per a mi, insofribles sintetitzadors, va optar per "tornar als orígens", i totalment a contracorrent d'una moda que la considerava obsoleta, van reivindicar la instrumentació tradicional del rock, el que els va convertir en els estendards d'un moviment conegut temporalment pel discutit terme de "Paisley Underground" i, probablement, sense ser-ne conscients, van esdevenir precursors del posteriorment anomenat "Nou Rock Americà" i, darrerament, simplement com a "Americana".

Amb un especial interès per la música psicodèlica dels anys 60, les guitarres de Wynn i de Karl Precoda dibuixaven passatges atmosfèrics que, en qualsevol moment, esclataven en tempestes d'intensitat elèctrica fosca, accelerada i rabiosa, rememorant el passat punk  d'algun membre de la banda. Però després de dos discos excepcionals, el primer, The Days of Wine and Roses (1982), imprescindible per els afeccionats al rock, i The Medicine Show (1984), amb els que no van obtenir, ni de lluny, el reconeixement (del públic, perquè de la crítica sempre en van ser la nineta dels ulls) que es mereixien i d'algunes desavinences internes, van plegar. Això si, Steve Wynn ha continuat una carrera en solitari que l'ha convertit en un dels millors cantautors actuals del rock americà.

I ara han tornat per un motiu extraordinari que us explico en paraules del mateix Wynn que transcric textualment de la seva pàgina web:

"Aquest setembre de 2012 marca el 30 aniversari del llançament de l'àlbum "The Days of Wine and Roses" i m'entusiasma anunciar que The Dream Syndicate commemorarem la data reunint-nos per a un grapat de xous a Espanya. Serà la primera vegada  que Dennis Duck, Mark Walton i jo actuem com a The Dream Syndicate des de que vam baixar de l'escenari del I-Beam a San Francisco allà per 1988. Per aquesta nova gira s'unirà a nosaltres Jason Victor, guitarrista que ja ha tocat aquestes cançons amb nosaltres en el passat. Estic desitjant que arribin les dates d'aquests concerts i espero que alguns de vosaltres tingueu l'oportunitat de venir a veure'ns".

Doncs, com a afortunat espectador del primer concert de retorn d'aquesta banda de culte, ja vaig veure, des de la segona cançó, Tell Me When It's Over, la que encapçala el seu disc de debut, que allò seria una cosa gran. Durant una hora i mitja van defensar el seu escàs repertori, que el temps ha conservat ben fresc, amb la energia d'uns jovenets i la il·lusió d'uns principiants, i les tempestes elèctriques van tornar a la Plaça Reial per la Mercè, però aquest any no van ser de pluja sinó de les enfurismades guitarres elèctriques de Steve Wynn i Jason Victor, aquest totalment acoblat a la banda, el que no estranya si contem que es el guitarrista de The Miracle 3, la banda d'acompanyament de Wynn durant els darrers anys.

Abans d'acabar, un comentari respecte a les influències: sovint se’ls atribueix, amb raó, el legat de dues bandes novaiorqueses, The Velvet Underground tant per la cadència vocal a l’estil Lou Reed com per l'aire de guitarres fosques de les composicions, i Television, per la evocació d'algun dels mítics riff de Tom Verlaine, però a l'inrevés, potser és cosa meva però quant escolto a la millor banda de alt-rock actual, Wilco, no puc deixar de pensar en The Dream Syndicate.

 I si ho dubteu només us cal posar el magnífic tema  Spiders, de l'aclamat A Ghost Is Born (2004) dels de Jeff Tweedy, a continuació de la CdD d'avui, una de les seves cançons més emblemàtiques i de la que destaco una frase plenament vigent: "I don't believe the things that you see on TV"

- THE DREAM SYNDICATE. Halloween. The Days of Wine and Roses (1982).

When Your Heart Is Weak (Cock Robin)

Avui comencen les festes de la Mercè i, si no plou com va fer l’any passat a l’hora de l’actuació de John Vanderslice, tinc previst assistir a dos concerts. L’un es d’un grup actual, Sonny & The Sunsets, l’altre d’una banda mítica recentment reagrupada, The Dream Syndicate de Steve Wynn.

Però ja en parlarem un altre dia perquè la CdD d’avui està condicionada per el que em va passar fa uns dies:

Acabava d'estacionar el vehicle a l'aparcament de la feina quant va arribar el meu amic fanàtic de la música (vegeu aquí) que, només baixar del cotxe, i coneixedor dels meus hàbits, em preguntà:

- Què venies escoltant avui?

- Doncs un grup que m'agradava molt però del que no n'he sabut mai més res, els COCK ROBIN.

I ell, fent gala una vegada més els seus coneixements, respon:

- Ah! els de When Your Heart Is Weak

I penso que és bo tenir un petit record per aquesta banda de pop-rock sorgida a Califòrnia, liderada pel cantautor texà  Peter Kingsbery, que va editar tres àlbums als anys 80 i va reaparèixer, sense pena ni glòria, el 2006. 

La veritat és que, malgrat la seva indubtable qualitat artística, no van acabar de triomfar al USA, tot i que van gaudir d'una certa popularitat a Europa, sobretot amb el primer disc, Cock Robin (1985), produït per Steve Hillage, del que destaquen especialment dos temes, la CdD d'avui, dedicada al meu amic melòman, When Your Heart Is Weak i The Promise You Made.

Els principals trets diferencials de la banda son unes melodies fàcilment recordables, el que alguns qualificarien de easy-listening i, per sobre de tot, l'harmonia vocal de Kingsbery amb la italo-xinesa Anna LaCazio. I és just reconèixer, a més a més dels seus recursos tècnics, tant vocals com instrumentals, la passió i les ganes que hi posen a l'interpretar els temes, predominant els mitjos temps com els esmentats.

Per a qui s'animi, la tornada fa així:

                            Cause when your heart is weak

                            I'm gonna pick the lock on it

                            my fingertips won't fail me

                            no matter what you do

- COCK ROBIN. When Your Heart Is Weak. Cock Robin (1985).

Get It On (T. Rex)

Un dia com demà passat, el 16 de setembre de 1977, un fatídic accident de trànsit pels carrers de Londres del cotxe que conduïa la seva xicota va acabar amb la vida del que és, per a alguns, el músic més sexy de tots els temps i, per a la majoria, un dels més interessants de la història del rock, una autèntica icona, sobretot a la Gran Bretanya. Es tractava de Marc Bolan, qui deu anys abans havia iniciat la seva carrera amb el grup Tyrannosaurus Rex, amb el que, en format eminentment acústic, practicava un folk-rock amb el que va obtenir molt bona crítica en l'entorn hippy-underground londinenc, inclohent-hi l'afamat periodista musical John Peel, encara que sense gaire ressò popular. Però després d'algun canvi en els membres del grup, amb la incorporació del percussionista Mickey Finn, i una nova orientació musical, ara amb instruments elèctrics i amb el nom abreviat que ha passat a la història, T. REX, i amb producció de Tony Visconti, va gravar alguns discos fantàstics com aquest Electric Warrior (1971) i The Slider (1972).

Magnífic compositor, guitarrista i cantant, aprofitant la seva gran afició a la moda que fins i tot el va portar a treballar de model publicitari, va incorporar a la seva indumentària tot un seguit de novetats com jaquetes lluentes, sabates de plataforma, barrets de copa, maquillatge de purpurina a la cara etc...el que va configurar una estètica sui generis, caracteritzada per una sexualitat ambigua, descarada i provocativa, un estil força teatral que va triomfar als anys 70 i que es coneix en el mon de la cultura pop com a Glam-rock i que va contar, des de l'inici, amb seguidors com Slade, The Sweet o, per sobre de tots, David Bowie (veure aquí), qui sempre va reconèixer la influència i admiració que sentia pel nostre heroi d'avui.

Electric Warrior està considerat un dels discos essencials de la història, amb temes destacats con Mambo Sun, Cosmic Dancer, Jeepster o aquesta Get It On, coneguda als USA, per problemes amb la censura, com Bang A Gong (Get It On), que s'han d'afegir a altres grans èxits d'altres LP, com Telegram Sam o Metal Guru o de singles com Children Of The Revolution o Hot Love.

Som temes directes, d'una marcada simplicitat compositiva en base a les estructures bàsiques del millor pop i rock'n'roll i de temàtica recurrent al voltant del sexe i els cotxes però impecablement executats, amb un carisma poc corrent i sovint contenen riffs de guitarra irresistibles, com el de la CdD d'avui, inspirada, segons va reconèixer l'autor, en el tema Little Queenie, de Chuck Berry. Es una composició obertament lasciva que indueix al desenfrenament i responsable, en paraules de Marc Bolan, de l'augment de la natalitat de l'any 1972.

Ho podeu comprovar...si us hi atreviu:

              


                                     
                                      Get it on, bang a gong, get it on
                                      Get it on, bang a gong, get it on...

- T. REX: Bang A Gong (Get It On). Electric Warrior. 1971.

The Ballad of John and Yoko (The Beatles)

En cumplir-se el segon aniversari del blog (i superades les 10.000 visites), vull dedicar la CdD a THE BEATLES amb un tema especial per a mí. Es una cançó amb la que mantinc alhora una relació d'amor i odi.

Com vaig comentar en una ocasió (vegeu aquí), és una cançó publicada en format EP (single) que va monopolitzar el meu interès l'estiu del 69. El primer que em va cridar l'atenció és el títul, en el que, per primera i penso que única vegada, s'esmentava el nom d'algú d'ells. Tan personalisme no augurava res bó. I, efectivament, sembla que va ser una condescendència de Paul McCartney cap a John Lennon, darrerament una mica "mosca" pel fet que als darrers singles figurava sempre una cançó del primer a la cara A i una de seva a la B però al que necessitaven per gravar el que va ser el seu últim disc, Abbey Road (1969), malgrat que finalmentes el van publicar abans que Let It Be (1970).

Desprès me'n vaig assabentar que el tema el van gravar en una tarda aquests dos músics, sense la presència de George Harrison, ausent per vacances, i de Ringo Starr, immers en la gravació d'una pel·lícula. Els dos primers es van repartir els instruments, John canta, toca les guitarres, elèctrica i acústica, i fa la percussió i Paul toca el baix, la bateria (força bé, per cert), el piano i fa la segona veu.

La composició no és realment una balada en el sentit musical sino en el literari, ja que explica una situació concreta, és el relat autobiogràfic del que va passar els dies de la boda de John Lennon amb la seva novia, la japonesa Yoko Ono. Com diu la lletra, van intentar anar a casar-se a París des de Southampton, però al no tenir passaport ho van fer a Gibraltar ("a prop d'Espanya", en lloc de "a Espanya" diu la cançó, el que va provocar la ira del "règim"); desprès van anar a Amsterdam i van passar-se una setmana al llit, exposats a tota la premsa, per reivindicar l'aturada de la guerra del Vietnam etc...encara que el que va provocar més controvèrsia, i fins i tot alguna censura, va ser l'esment a Crist, amb la tornada que va repetint i que fa:

            Christ you know it ain't easy                    Crist sap que no es pas fàcil

            You know how hard it can be.                  Ja sap el difícil que pot ser.

            The way things are going                         Tal com van les coses

            They're going to crucify me                      Em crucificaràn a mi

Deixant la polèmica apart, us recomano que gaudiu del tema, una magnífica composició en un moment especialment delicat del grup, que us fixeu en el riff de guitarra espanyola del final, copiat d'un tema de Johnny Burnette  titulat Lonesome Tears In My Eyes (1956), que interpretaven en els directes dels primers anys a The Cavern de Liverpool i, sobretot, de la fantàstica segona veu de Paul sobre John en les estrofes finals, la millor que he escoltat mai en el mon del rock.

- THE BEATLES. The Ballad of John and Yoko (1969).

Zoo Station (U2)

Els irlandesos U2 ja havien publicat alguns magnífics discos farcits de possibles CdD, com War (1983), amb temes socialment compromesos, com  New Year's Day (sobre el moviment polac Solidarnosc) i Sunday Bloody Sunday (sobre el conflicte al seu país), o l'exitós The Joshua Tree (1987), el de I Still Haven't Found What I'm Looking For, i With Or Without You, quan van contractar els afamats productors Brian Eno i Daniel Lanois per reinventar-se amb l'encara millor Achtung Baby (1991).

Aquest quartet de Dublín s'ha convertit en un dels grups més famosos de la història del rock gràcies a un cantant (excesivament?) carismàtic, Bono, un guitarrista amb una tècnica molt innovadora, The Edge, i una poderosíssima secció rítmica, per a mi comparable als mítics Bonham i Jones, de Led Zeppelin (veure aquí), formada per  Adam Clayton al baix i Larry Mullen Jr. a la bateria.

 Achtung Baby, gravat en part a Berlín i amb una certa influència de David Bowie (Eno va participar a Heroes, un dels discos "berlinesos" del Duc blanc), fuig de l'acomodació i aposta pel risc, amb un resultat màgic i sovint desconcertant. Tot i que conté la que per a molts es la seva cançó més bonica, One, una balada amb un missatge d'esperança en front de l'individualisme, he escollit per a CdD, la que obre el disc, Zoo Station, nom d'una estació de metro de la capital alemanya, perquè considero que es molt més representativa del so de la banda. Es una sàtira als mitjans de comunicació, inspirada en la sobreexposició mediàtica a la que se ens va sotmetre amb la interminable cobertura per part de la CNN de la I Guerra del Golf. I no us perdeu l'espectacular començament, fruit de les entremaliadures dels senyors Eno & Lanois.

I, com a anècdota personal, li renovo a la M el meu agraïment per les 7 hores de cua (set!) que va haver de suportar ella soleta per aconseguir les entrades amb les que, aviat farà 20 anys, vam anar al Palau Sant Jordi, al Zoo TV Tour,  el concert de la gira de presentació d'aquest disc. Va ser un concert espectacular, amb una dotzena de Trabants, aquells cotxets de l'antiga República Democràtica Alemanya, penjats del sostre de l'escenari.

 - U2. Zoo Station. Achtung Baby (1991).

I si voleu veure el directe, des de Sidney:

http://www.youtube.com/watch?v=OHdWT4Izknc&list=PL7155BBB12CA69BED

San Francisco (Waters)

Fa uns anys, encara a la època pre-descàrregues digitals gratuïtes, un amic, reconegut melòman i comprador compulsiu de discos, va veure a una botiga un disc de Beck que no tenia i se'l va comprar.

Però el que pensava que seria un disc que (cosa rara) no tenia a la seva col·lecció del grandíssim guitarrista de blues-rock Jeff Beck, va resultar ser Mellow Gold (1994), el debut d'un tal Beck Hansen, conegut artísticament com a Beck, a seques.

Decebut per l'error i malgrat ser un bon disc, encara que no tant com el següent, Odelay (1996), va acabar a les meves mans i, encara ara, quant estic trist i abatut (es un dir), me'l poso per escoltar una vegada més la cançó Loser, ja sabeu, aquella que inclou la frase en espanyol: "Soy un perdedor", I'm a looser, baby, so why don't you kill me?...

Doncs ara vull tornar-li el favor a l'amic i avisar-lo, com a la resta de seguidors del blog, que el nostre protagonista d'avui NO es Roger Waters, el líder d'un dels grups més importants de la història, els Pink Floyd, també molt admirats per ell, i que abans de comprar, o descarregar, el disc, l'escolti, tot i que penso que també li agradarà.

Es tracta d'una banda anomenada, simplement, WATERS, liderada per Van Pierszalowski, qui, juntament amb la seva novia Cambria Goodwin, va liderar abans el grup Port O'Brien, que, amb un estil indie-pop acústic, van publicar tres discos, The Wind And The Swell (2007), All We Could Do Was Sing (2008) i Theadbare (2009), tots amb el mar com a principal font d'inspiració, amb notable èxit artístic i comercial.

Però semblava que Van necessitava un canvi d'aires, físics i mentals, i malgrat el bon moment de la banda, se'n va anar a viure una temporada a Oslo (Noruega), desprès a Alaska, on el seu pare (i ell mateix en algun moment) es dedica a la pesca professional, i a Brooklyn (Nova York), abans de tornar a Califòrnia per, començant de nou i contra pronòstic, superar el projecte original.

En el seu debut, Out In The Light (2011), gravat finalment a Dallas (Texas, USA), ha buscat un so més potent i enèrgic, tot i que el disc es força variat, amb una producció realment diferent per a cada tema, entre els que destaquen temes punyents com l'inicial For The One, O Holy Break Of Day o Take Me To The Coast, alternant amb tranquil·les balades acústiques com l'homònim Out In The Light, Mickey Mantle o la mateixa CdD d'avui.

La escollida es diu San Francisco però atenció, amic i seguidors del blog en general, no us equivoqueu, tampoc te res a veure amb la cançó del mateix nom de John Phillips, el líder de The Mamas & The Papas, que va popularitzat als anys 60 un tal Scott McKenzie, aquella que fa: If you're going to San Francisco, be sure to wear some flowers in the hair...

- WATERS. San Francisco. Out In The Light (2011).  

Ruby Tuesday (The Rolling Stones)

Ahir es van complir els 50 anys del naixement dels que (Beatles apart, ja que aquests no admeten comparació alguna) considero "la banda de rock and roll més gran del mon", el que te gràcia si pensem que ells mateixos es van autoproclamar així al començament de la seva carrera, cap al 1969.

I com considero, tanmateix, impossible resumir en un post la història de THE ROLLING STONES (Stones en lo successiu), només vull recordar breument els nostres 7 protagonistes:

- Mick Jagger: a més a més de ser un excel·lent compositor, resulta ser el frontman més carismàtic del rock, amb una veu molt particular, ni dura ni bluessera però força corrosiva i "sexual", que dona personalitat a la banda i resulta ideal per interpretar els temes més bruts i moralment repulsius, marca de la casa. I aquesta particular veu es complementa amb una imatge escènica inigualable, amb un moviments imitats fins a la sacietat i...amb uns "morritos" en els que es va inspirar Andy Warhol (o potser un alumne de la seva Factory) per dissenyar el  logotip que il·lustra la CdD d'avui, així com l'anterior (vegeu aquí), que m'he permès repetir.

- Keith Richards: al meu parer reuneix tres característiques per entrar a l'Olimp: la seva particular tècnica a la guitarra, sense arribar al nivell de Jimi Hendrix ni Jimmy Page, es una autèntica fàbrica de riffs històrics ("léase" Brown Sugar, Honky Tonk Woman, Gimmie Shelter, Jumpin' Jack Flash, Bitch...segueixo?); la seva imatge, paradigma del guitar-hero més autèntic del rock; i la seva longevitat, increïbles després d'una vida d'excessos com la seva. Per a mi es, de totes totes, el membre més entranyable de la banda.

- Charlie Watts: baterista sobri, comparat amb altres de la seva generació, com Keith Moon (The Who) o John Bonham (Led Zeppelin) i elegant (tanmateix a la vida real), no queda clar que hi fa un gentleman com ell amb aquesta trepa de "bales perdudes" (que es el que significa en català Rolling Stone) però s'ha de reconèixer que aquest metrònom de carn i ós ha proporcionat al grup el ritme precís en cada moment de tots aquests anys.

- Bill Wyman: baixista de tècnica exquisida, tan sobri com talentós, i més responsable del que se li reconeix en el so original de la banda, només cal escoltar la línia de baix de Sympathy For The Devil, va deixar la banda després del disc Steel Wheels (1989).

- Brian Jones: guitarrista i multiinstrumentista (qui, si no, toca el sitar a Paint It Back, la flauta a Ruby Tuesday o la marimba  a Under My Thumb?), membre de la formació inicial, de gran carisma i influència fins que les drogues (i també el menyspreu al que el van sotmetre el tàndem Jagger/Richards) el van anar apartant dels compromisos fins a ser expulsat del grup, just després de la publicació de Let It Bleed (1969), un parell de mesos abans de que aparegués ofegat, en circumstàncies no prou aclarides, a la piscina de casa seva.

- Mick Taylor: substitut de Jones i tècnicament el millor guitarrista que ha passat per la banda, com es pot comprovar en el grandiós Sticky Fingers (1971), mai no va arribar a integrar-se plenament en la dinàmica del grup, al que va abandonar el 1975, quant va comprendre que els millor temps s'estaven acabant.

- Ron (Ronnie) Wood: guitarrista dels Faces, en els que cantava Rod Stewart, i antic col·laborador en la gravació d'altres discos dels Stones, va substituir a Taylor, al contrari del qual es va integrar de seguida, donat el seu caràcter "stonià".

I què dir de la seva música? Doncs el més important es la relectura que han sabut fer del blues més tradicional, el que comença pel mateix nom del grup, que sembla que Brian Jones va treure de la cançó de Muddy Waters Rollin' Stone Blues, al que han anat incorporant tota mena d'influències  al llarg dels anys, la psicodèlia, el country, el punk, el reggae i, fins i tot, la música electrònica. Si hi afegim la personalitat que sumen la veu de Jagger (com dèiem al principi), els riffs de Richards i l'impacte de les seves actuacions, que es manté en la actualitat,  ja sexagenaris, es comprèn lo de banda de rock més gran del mon, a més a més de la més longeva i es confirma el que sempre s'ha dit de que havien fet "un pacte amb el diable".

I,  per resumir breument la trajectòria amb més de 25 discos al llarg d'aquests cinquanta anys, jo la dividiria en tres parts:

- La primera s’inicia amb l’apoteòsic hit (I Can't Get No) Satisfaction i inclou alguns LP dels que destacaria Aftermath (1966, el de Paint It Black, Lady Jane o Under My Thumb), Between The Buttons (1967, el de Let's Spend The Night Together, Ruby Tuesday o Miss Amanda Jones) o el fluixet Their Satanic Magesties Request (1967).

- La segona, la del període 1968-1972, la gloriosa etapa que tots coneixem, la dels quatre discos històrics, Beggars Banquet (1968, el de Sympathy For The Devil, Street Fighting Man o Stray Cat Blues), Let It Bleed (1969, el de Gimmie Shelter, Midnight Rambler o You Can't Always Get What You Want), Sticky Fingers (1971 el de Brown Sugar, Can't You Hear Me Knocking o Bitch) i el, per a mi, sobrevalorat Exile On Main Street (1972).

- I la tercera, des del Goast Head Soup (1973, el de Angie) fins al l'actualitat, en la que, sense arribar al nivell dels quatre esmentats, han anant publicant obres com It's Only Rock & Roll (1974), Some Girls (1978), Tattoo You (1981), Voodoo Lounge (1994) o A Bigger Band (2005).

De tota aquesta llista de LP, més una pila de singles com Jumpin' Jack Flash (CdD en el seu dia), Honky Tonk Woman etc..he d'escollir, per complir amb el compromís del blog, un sol tema, i l'he triat per esmenar un greuge històric: per acord de la companyia discogràfica, amb criteris comercials, tots el temes dels Stones solen anar acreditats com a compositors a la parella Jagger/Richards, malgrat que en ocasions no era així. I com a exemple aquesta cançó, composada per Brian Jones i Keith Richards, amb notable aportació del primer a la flauta, com es pot comprovar al vídeo que segueix, al que n'he afegit un altre de més recent, gravat a Londres, per a que puguem apreciar que el pas del temps només es nota als socs (aleshores encara incipients) dels rostres dels protagonistes d'avui.

El tema es del disc Between The Buttons, considerat el més pop de la seva etapa inicial en la que predominava el blues, el rock i el rithm and blues, motiu per el que se'l va comparar, pels seus arranjaments barrocs i psicodèlics, amb el Rubber Soul (1965) de The Beatles. Es diu Ruby Tuesday i es una melancòlica balada dedicada a una groupie  a qui després d'acabar enrotllada amb Richards i viure immersa a l'abisme de les drogues tant característic dels Stones, en un gest que els honora van retornar a la seva família.

Segur que heu escoltat moltes vegades la tornada:

                    Goodbye, Ruby Tuesday

                    Who could hang a name of you?

                    When you smile with every new day

                    Still I'm gonna miss you...

Doncs per a ella i per a tots vosaltres, seguidors de la CdD:

 - THE ROLLING STONES. Ruby Tuesday. Betweens The Buttons (1967).