Somebody To Love (Jefferson Airplane)

Efectiiiivament, seguidors del blog, la CdD es Somebody To Love, el tema més popular dels JEFFERSON AIRPLANE, resposta ben senzilla si tenim en conte que el rabí estava recitant el nom dels integrants del grup, per cert una bona sortida dels germans Cohen, aquest vellet tan "enrrollat".

Aquesta banda de San Francisco (Califòrnia) es considera pionera del rock psicodèlic, o "lisèrgic", es a dir, influenciat pel consum de LSD, molt popular als anys 60, sobretot entre la comunitat hippi de la que van ser autèntics líders, amb els seus crítics postulats ideològics. La cantant i ex-model Grace Slick, educada musicalment en la tradició folk i que es va incorporar en el segon disc, el de la CdD d'avui,  va resulta fonamental en l'èxit comercial del grup, aportant, a més a més de la seva poderosa veu, una presència escènica impactant.

Malauradament els interessos dels integrants del grup anaven per camins diferents, el que va comportar, inicialment la formació de projectes paral·lels a la banda mare, com els Hot Tuna, posteriorment, la reestructuració del grup amb el nom de Jefferson Starship i, després, per problemes legals derivats de la ruptura sentimental de la parella Slick-Kantner, com a Starship, però ja no va ser el mateix.

El seu disc més important va ser Surrealistic Pillow (1967), un dels més representatius del conegut com a "Summer of love", el mateix any que The Beatles van publicar el Sgt. Pepper's..., Love el Forever Changes o The Doors la seva primera i homònima obra. L'àlbum conté perles com White Rabbit, Today o la CdD d'avui, una composició de la cantant, però feta quant militava a l'anterior banda, The Great Society, en el que les veus de Slick, Balin i Kantner es veuen envoltades d'arranjaments folk-rock de l'escola de The Byrds o The Buffalo Springfield i amb la participació musical...i alguna cosa més, del seu paisà Jerry García, dels Grateful Dead, qui va suggerir el títol del disc al mencionar que sonava com un coixí surrealista i que figura als crèdits com a "assessor espiritual".

- JEFFERSON AIRPLANE. Somebody To Love. Surrealistic Pilow (1967).

Vídeos afegits posteriorment.

<br /> **********************************

La CdD d'avui us proposa una endevinalla, la resposta a la qual es publicarà la setmana que ve, a la propera entrada del blog:

Aquell diumenge a la tarda la M i jo anàrem al cine a veure la darrera pel·lícula dels germans Cohen, Un tipo serio (2009), que tracta sobre una família jueva de classe mitjana, americana, en els anys 70.

En un moment del film el fill adolescent, Danny, està a classe escoltant música d'amagat amb un reproductor de cassette portàtil, petit per a la època però enorme comparat amb el mític Walkman de SONY del que tant vaig gaudir jo o dels moderns MP3, MP4 etc. Encara que el noi l'escolta amb auriculars, els espectadors podem percebre la cançó en off. El cas es que el professor el descobreix i li requisa l'aparell.

Unes quantes seqüències després l'alumne es cridat al despatx del director de l'escola, hebraica per a més senyes, que el fa seure a la cadira i, sense immutar-se, li solta: Grace Slick...Marty Balin...Paul Kantner...

En aquell moment no em puc reprimir i, segurament amb un tó de veu més elevat del raonable, donades les circunstàncies, solto: Jorma Kaukonen!...tot just abans de rebre un cop de colze de la M, com dient: calla!, que dius ara?

I, a continuació, diu el vell rabí: Jorma Kaukonen.

Bé, ja en teniu prou per endevinar quina cançó estava escoltant en Danny a la pel·lícula.

Podeu deixar les respostes als comentaris del blog o bé al meu facebook. Entre els encertants sortejaré la possibilitat d'escollir la cançó que vulgueu per a una propera CdD.

Endevina (Endevinalla)

La CdD d'avui us proposa una endevinalla, la resposta a la qual es publicarà la setmana que ve, a la propera entrada del blog:

Aquell diumenge a la tarda la M i jo anàrem al cine a veure la darrera pel·lícula de Joel i Ethan Cohen, Un tipo serio (2009), que tracta sobre una família jueva de classe mitjana, americana, en els anys 70.

En un moment del film el fill adolescent, Danny, està a classe escoltant música d'amagat amb un reproductor de cassette portàtil, petit per a la època però enorme comparat amb el mític Walkman de SONY del que tant vaig gaudir jo, o dels moderns MP3, MP4 etc. Encara que el noi l'escolta amb auriculars, els espectadors podem percebre la cançó en off. El cas es que el professor el descobreix i li requisa l'aparell.

Unes quantes seqüències després l'alumne es cridat al despatx del director de l'escola, hebraica per a més senyes, que el fa seure a la cadira i, sense immutar-se, li solta: Grace Slick...Marty Balin...Paul Kantner...

En aquell moment no em puc reprimir i, segurament amb un tó de veu més elevat del raonable, donades les circunstàncies, solto: Jorma Kaukonen!...tot just abans de rebre un cop de colze de la M, com dient: calla!, que dius ara?

I, a continuació, diu el vell rabí: Jorma Kaukonen.

Bé, ja en teniu prou per endevinar quina cançó estava escoltant en Danny a la pel·lícula.

Podeu deixar les respostes als comentaris del blog o bé al meu facebook. Entre els encertants sortejaré la possibilitat d'escollir la cançó que vulgueu per a una propera CdD.

Invencibles (Malacara)

La formació inicial dels barcelonins MALACARA ha anat canviant membres des dels seus inicis l'any 2006. Ara Fran Iturbe, guitarrista col·laborador de Bunbury, Mikel Erentxun i Nacho Vegas, viu a Los Angeles, però el seu frontman, Xavi Soto, s'ha reforçat prou bé.

Aquest hiperactiu personatge, bregat durant un temps liderant els Karma Police, i que es transforma, qual Dr. Jekyll en Mr. Hyde, de la seva honorable professió diürna a un autèntic animal d'escenari quant canta, va reclutar dos molt bons instrumentistes i alhora coautors de la música,  Luís Aznárez, dels Loud Whispers, pel baix i  Maxi Moscardi per la guitarra, equip que va completar amb la incorporació d’Albert Rams, també dels Loud Whispers i ara als MiNE!, però, atenció!, substituint aquí la guitarra per la percussió i les programacions, essent responsable, tant pels arranjaments electrònics que suporten el pes de les cançons, com per la seva nova faceta de productor, del evident canvi en el so, ara absolutament coherent i compacte, de la banda.

La sàvia nova ha significat un fort revulsiu respecte al primer disc, La flor en el precipicio (2007). Ara, amb aquest Manual para los lunes (2010), el seu univers sònic se sosté en guitarres acústiques i percussions analògiques que planegen sobre bases electròniques ballables, crues i festives alhora, amb unes lletres, totes de Soto, que narren experiències pròpies però esdevenen himnes per a tothom que els escolta.

I es escoltan-los acuradament que podem reconèixer en ells la intensitat de grups com My Bloody Valentine, Modest Mouse , Arcade Fire o els "nostres" Standstill, al temps que la electrònica de Dorian o Lali Puna.

L'àlbum conté unes quantes peces imprescindibles, com Fiesta Siciliana, que obre i, en un arriscat remix final, tanca el disc, La flor en el precipicio, que curiosament no figurava en el disc homònim, Útero, Tres lunes, o la meva favorita, Invencibles, en la que destaca la seqüenciació electrònica, l'autor de la qual ja sabeu qui es. Un altre punt fort del disc son les il·lustracions de la caràtula, obra de Javi Aznárez, germà del Luís.

Als seguidors del blog membres alhora del "Club Gastronòmic del Divendres 1998" (FCGD) pot ser que la veu i el groove de la CdD els sonin familiars i la explicació es més que evident si tenim en conte que, a la festa del Xé Aniversari del Club, vam gaudir en directe d'un extraordinari concert  dels Milkers, una espècie d’alter ego dels nostres herois d'avui.

- MALACARA. Invencibles. Manual para los lunes (2010).

Vídeo afegit posteriorment.

I'll Do It Anyway (The Lemonheads)

THE LEMONHEADS, nom que fa referència a un caramel dolç per dintre i agre per fora, es un grup de indie rock de Massachusetts (USA), l'únic membre estable del qual es Evan Dando qui ha anat publicant discos indistintament amb el nom de la banda i en el seu propi, des de 1986.

En els seus inicis practicaven un punk-rock inspirat en el grunge del moment, però amb la incorporació de la seva amiga Juliana Hatfield van girar cap a un pop de guitarres intemporal, amb aires country, obtenint un èxit considerable.

Però Dando, personatge en principi predestinat a la glòria, hereu de la bellesa física de sa mare model, i amb incomptables conquestes que enriquien dia a dia la seva llista d'amants de classe alta, fins i tot en el mon del cinema, en un moment històric que es va conèixer com a "generació X", sembla que no va incorporar prou ADN del seu pare advocat i es va convertir en un autèntic bocamoll que esquitxava tot el que tocava. Sortides de to continues, problemes reconeguts amb les drogues que ocupaven més portades de revistes del cor que no pas musicals...un autèntic malson per als seus mànagers.

Malgrat tot, en aquell període d'estat de gràcia, ens va deixar dos discos sensacionals que han esdevingut clàssics dels 90, It's A Shame About Ray (1992) i Come On Feel The Lemonheads (1993), farcits de precioses melodies  per a les quals, durant un temps,el nostre heroi d'avui semblava talment dotat.

I com a prova la CdD d'aquesta setmana, el tema pop perfecte:

                       estrofa / estrofa

                       tornada

                       solo musical

                       estrofa

                       tornada / tornada

I tot ens un minsos 3 minuts i mig.

Per aquest any 2012 està anunciada l'aparició d'un nou disc del grup,  Hotel Sessions. A veure si Evan Dando, com diu la CdD, es capaç de tornar-ho a fer.

- THE LEMONHEADS. I'll Do It Anyway. Come On Feel The Lemonheads (1993).

Vídeo afegit posteriorment.

A Song For Europe (Roxy Music)

ROXY MUSIC va néixer de la confluència de dos genis. Un es Brian Ferry, el cantant, estudiant d'art d'origen humil, que va imposar a la banda una música i, no menys important, una estètica seductores i glamouroses. Ell mateix sempre ha estat considerat un dandy de considerable sex-appeal entre les seguidores del grup, com hem pogut comprovar a més d'una llar.

L'altre, Brian Eno, als teclats i sintetitzadors, a les antípodes del primer en tots els aspectes, un experimentador nat i un més artistes més singulars de la història del rock, qui després d'un segon disc fantàstic, For Your Pleaure (1973), va abandonar el projecte per iniciar una brillantíssima doble carrera com a solista i com a productor, que perdura a hores d'ara.

L'estil de Roxy Music es difícil de classificar per la constant mutació estilística que van fer al llarg de la seva existència, convertint-se en un dels grups més influents de la seva època, des del glam-rock  inicial a la música electrònica, sense deixar d'evolucionar fins al seu vuitè i darrer disc, Avalon (1982), probablement el de més èxit comercial de la seva trajectòria, al llarg de la qual es van succeir diversos canvis en la formació, excepte el cantant i els seus inseparables Phil Manzanera a la guitarra i Andy Mackay al saxo. Tots ells han mantingut unes dignes carreres en solitari, sense assolir, ni de lluny, l'èxit de la banda mare i s'han reunit per actuacions puntuals, sempre sense Eno, però sense arribar a gravar material nou.

Per a mi el seu millor disc es el tercer, Stranded (1973), precisament el primer de la era post-Eno, el que, lluny d'ensorrar-los, va donar ales a un Ferry incommensurable, dotant a la seva interpretació d'un caire dramàtic i decadent, exemple del qual es la CdD d'avui, la balada A Song For Europe, que acaba amb una estrofa en francès, potser fruit de la seva devoció per Jacques Brel, amb el commovedor jamais, jamais, jamais, jamais...per no dir res de la portada, amb una fotografia de Marilyn Cole, playmate del mes i aleshores novia del cantant.

- ROXY MUSIC. A Song For Europe. Stranded (1973).

Lonely Boy (The Black Keys)

Cada vegada que escolto un disc de THE BLACK KEYS em sento "teletransportat" a la meva joventut, en concret a la dècada que va de la meitat dels anys 60 a la dels 70, la que per alguns nostàlgics es la "època daurada del rock" i, per a mi, si més no, la del blues-rock.

Es un estil que, de la ma de músics britànics blancs i amb la guitarra elèctrica com a instrument fonamental, va accelerar el blues tradicional americà per donar-li una personalitat pròpia. Jo penso que la clau del gènere rau en dos pilars: un es John Mayall, que va convertir la seva Blues Band en una autèntica escola; l'altre The Yarbirds, el mític grup del que van formar part successivament els guitarristes Eric Clapton, abans amb John Mayall, que va seguir carrera amb The Cream i altres, per continuar en solitari fins a l'actualitat, Jeff Beck, i Jimi Page, posteriorment alma mater dels Led Zeppelin. També caldria incloure en aquesta selecció de pioners a The Rolling Stones en els seus primers àlbums, als que es van afegir, des de l'altre costat de l'oceà, guitarristes blancs (i mai més ben dit, ja que es albí) com Johnny Winter o els ZZ Top i mestissos com el grandíssim Jimi Hendrix.

Arraconat pel punk primer, i per la new wave i altres estils musicals durant els 80, el blues-rock va tornar amb força als anys 90 de la ma, entre altres, de The Jon Spencer Blues Explosion i de The White Stripes, per continuar, ja al segle XXI, amb els nostres protagonistes d'avui, que comparteixen  amb el grup de Jack White el format de duo guitarra-cantant i bateria, aquí amb Dan Auerbach i Patrick Carney respectivament.

Aquest grup d'Ohio (USA) porta publicats, des del 2002, set discos, els dos darrers dels quals, Brothers (2010) i El Camino (2011), els han suposat un gran reconeixement per part de la crítica i del públic en general. Alguns del seus àlbums han estat gravats, produïts i mesclats per ells mateixos, i en altres, com l'últim, han contat amb reconeguts professionals com Danger Mouse, en la producció i fins i tot en la composició com a co-autor d'alguns temes.

Entre tots han aconseguir donar-li un bon "meneo" al blues-rock "de tota la vida" amb esborronadors riffs de guitarra i dures bateries, en ocasions sobre fons d'orgue o  sintetitzador, sempre amb tornades   elegants, un punt sexys, amb aroma a soul i glam (quins cors!), com la CdD d'avui, la inicial Lonely Boy, o les següents, Dead And Gone o Gold On The Ceiling, per descansar amb un inici acústic a Little Black Submarine, totalment enganyós ja que només es el preludi de la tempesta en que acaba, molt a l'estil de la Stairway To Heaven, de Led Zeppelin, a la que ens recorda descaradament.

El disc conté 11 cançons, compactades en uns memorables 38 minuts en els que, lògicament, ni hi sobra rés. Tot en sa justa i impecable mesura, un complet èxtasi de riffs, de cançons sense fissures, enganxoses i potents, que ens impedeixen estar-nos quiets al sofà i del que us deixo un petit tast amb aquesta CdD:

- THE BLACK KEYS. Lonely Boy. El Camino (2011).

Vídeos afegits posteriorment.

Kentucky Avenue (Tom Waits)

La setmana passada la M i jo vàrem estar a París i, entre altres coses, complírem el ritual d'asseure'ns a  la terrassa del bar Le Deux Magots, a Saint Germain, per tal de "veure passar el mon",

I allí  estant va passar a fregar meu, quasi demanant perdó, tot i que, d'haver-ho fet, ell no hauria dit excuse-moi sinó sorry, i no tan sols em va fregar sinó que es va asseure al davant meu, moment que vaig demanar, de fet vaig haver d'insistir, a la M que immortalitzés a la fotografia que il·lustra la CdD d'avui. I es que no es té cada dia la oportunitat de prendre cafè amb...TOM WAITS.

La dotzena de discos que tinc d'aquest californià la separaria en dues etapes. De la    primera, amb composicions inspirades en el sons primaris del jazz, el blues i la música de cabaret europeu d'entreguerres i amb texts influenciats per escriptors beatniks com William Burroughs o Jack Kerouac,  una proposta anacrònica en el  panorama musical de la època, en destacaria el primer, Closing Time (1973), i  el penúltim amb  la discogràfica Asylum,  Blue Valentine (1978),  en el que participa la cantant Rickie Lee Jones, aleshores esposa seva, en els que representa l'esperit d'un outsider donat a l'alcohol i la bohèmia que habita ambients tan sòrdids com romàntics, tan miserables com fascinants, al que contribueix la seva singular veu, aspra, arrossegada i farfallosa, com la d'un borratxo al fons del bar.

La segona, etapa, coincidint amb el canvi a Island Records, i també d'esposa, ara Kathleen Brennan, nova font d'inspiració, significa l'allunyament de les pautes tradicionals de guitarra i piano per penetrar en mons més experimentals i complexes, amb clar predomini de la percussió, sovint “escatxarrada” i dissonant, i extremant la teatralitat de la narrativa, impregnada de surrealisme, amb personatges com bombers cecs, nans amb un sol braç, una portoriquenya amb una sola cama...el que es patent a discos com Swordfishtrombones (1983) o Rain Dogs (1985), i sense perdre pistonada,  en els següents Bone Machine (1993), Mule Variations (1999), Real Gone (2004) o el recent Bad As Me (2011). Les influències ara atribuïdes son les de Bertolt Brech, Kurt Weill o el col·lectiu Tin Pan Alley.

En els seus àlbums han participat guitarristes de prestigi, com Marc Ribot o Keith Richards (The Rolling Stones), i ha estat versionat per músics de la fama de Screamin' Jay Hawkins, Tim Buckley, 10.000 Maniacs, Violent Femmes, Rod Stewart o el mateix Bruce Springsteen.

Aquest polifacètic artista ha composat també la banda sonora de diverses pel·lícules i ha participat com a actor en moltes d'elles, com La cocina del infierno (Sylvester Stallone, 1978), Bajo el peso de la ley (Jim Jarmusch, 1986) i unes quantes amb el clan de Francis Ford Coppola, com Rebeldes (1983), Cotton Club (1984) o Dràcula de Bram Stoker (1992).

He escollit per a CdD un tema de la primera època, d'un dels discos més  aconseguits amb la discogràfica d'en  David Geffen, que conté elements autobiogràfics, ja que fa referència al carrer en el que es va criar de petit, la Kentucky Avenue.

- TOM WAITS. Kentucky Avenue. Blue Valentine (1978).

Vídeo afegit posteriorment.