A Song For Europe (Roxy Music)

ROXY MUSIC va néixer de la confluència de dos genis. Un es Brian Ferry, el cantant, estudiant d'art d'origen humil, que va imposar a la banda una música i, no menys important, una estètica seductores i glamouroses. Ell mateix sempre ha estat considerat un dandy de considerable sex-appeal entre les seguidores del grup, com hem pogut comprovar a més d'una llar.

L'altre, Brian Eno, als teclats i sintetitzadors, a les antípodes del primer en tots els aspectes, un experimentador nat i un més artistes més singulars de la història del rock, qui després d'un segon disc fantàstic, For Your Pleaure (1973), va abandonar el projecte per iniciar una brillantíssima doble carrera com a solista i com a productor, que perdura a hores d'ara.

L'estil de Roxy Music es difícil de classificar per la constant mutació estilística que van fer al llarg de la seva existència, convertint-se en un dels grups més influents de la seva època, des del glam-rock  inicial a la música electrònica, sense deixar d'evolucionar fins al seu vuitè i darrer disc, Avalon (1982), probablement el de més èxit comercial de la seva trajectòria, al llarg de la qual es van succeir diversos canvis en la formació, excepte el cantant i els seus inseparables Phil Manzanera a la guitarra i Andy Mackay al saxo. Tots ells han mantingut unes dignes carreres en solitari, sense assolir, ni de lluny, l'èxit de la banda mare i s'han reunit per actuacions puntuals, sempre sense Eno, però sense arribar a gravar material nou.

Per a mi el seu millor disc es el tercer, Stranded (1973), precisament el primer de la era post-Eno, el que, lluny d'ensorrar-los, va donar ales a un Ferry incommensurable, dotant a la seva interpretació d'un caire dramàtic i decadent, exemple del qual es la CdD d'avui, la balada A Song For Europe, que acaba amb una estrofa en francès, potser fruit de la seva devoció per Jacques Brel, amb el commovedor jamais, jamais, jamais, jamais...per no dir res de la portada, amb una fotografia de Marilyn Cole, playmate del mes i aleshores novia del cantant.

- ROXY MUSIC. A Song For Europe. Stranded (1973).

Lonely Boy (The Black Keys)

Cada vegada que escolto un disc de THE BLACK KEYS em sento "teletransportat" a la meva joventut, en concret a la dècada que va de la meitat dels anys 60 a la dels 70, la que per alguns nostàlgics es la "època daurada del rock" i, per a mi, si més no, la del blues-rock.

Es un estil que, de la ma de músics britànics blancs i amb la guitarra elèctrica com a instrument fonamental, va accelerar el blues tradicional americà per donar-li una personalitat pròpia. Jo penso que la clau del gènere rau en dos pilars: un es John Mayall, que va convertir la seva Blues Band en una autèntica escola; l'altre The Yarbirds, el mític grup del que van formar part successivament els guitarristes Eric Clapton, abans amb John Mayall, que va seguir carrera amb The Cream i altres, per continuar en solitari fins a l'actualitat, Jeff Beck, i Jimi Page, posteriorment alma mater dels Led Zeppelin. També caldria incloure en aquesta selecció de pioners a The Rolling Stones en els seus primers àlbums, als que es van afegir, des de l'altre costat de l'oceà, guitarristes blancs (i mai més ben dit, ja que es albí) com Johnny Winter o els ZZ Top i mestissos com el grandíssim Jimi Hendrix.

Arraconat pel punk primer, i per la new wave i altres estils musicals durant els 80, el blues-rock va tornar amb força als anys 90 de la ma, entre altres, de The Jon Spencer Blues Explosion i de The White Stripes, per continuar, ja al segle XXI, amb els nostres protagonistes d'avui, que comparteixen  amb el grup de Jack White el format de duo guitarra-cantant i bateria, aquí amb Dan Auerbach i Patrick Carney respectivament.

Aquest grup d'Ohio (USA) porta publicats, des del 2002, set discos, els dos darrers dels quals, Brothers (2010) i El Camino (2011), els han suposat un gran reconeixement per part de la crítica i del públic en general. Alguns del seus àlbums han estat gravats, produïts i mesclats per ells mateixos, i en altres, com l'últim, han contat amb reconeguts professionals com Danger Mouse, en la producció i fins i tot en la composició com a co-autor d'alguns temes.

Entre tots han aconseguir donar-li un bon "meneo" al blues-rock "de tota la vida" amb esborronadors riffs de guitarra i dures bateries, en ocasions sobre fons d'orgue o  sintetitzador, sempre amb tornades   elegants, un punt sexys, amb aroma a soul i glam (quins cors!), com la CdD d'avui, la inicial Lonely Boy, o les següents, Dead And Gone o Gold On The Ceiling, per descansar amb un inici acústic a Little Black Submarine, totalment enganyós ja que només es el preludi de la tempesta en que acaba, molt a l'estil de la Stairway To Heaven, de Led Zeppelin, a la que ens recorda descaradament.

El disc conté 11 cançons, compactades en uns memorables 38 minuts en els que, lògicament, ni hi sobra rés. Tot en sa justa i impecable mesura, un complet èxtasi de riffs, de cançons sense fissures, enganxoses i potents, que ens impedeixen estar-nos quiets al sofà i del que us deixo un petit tast amb aquesta CdD:

- THE BLACK KEYS. Lonely Boy. El Camino (2011).

Vídeos afegits posteriorment.

Kentucky Avenue (Tom Waits)

La setmana passada la M i jo vàrem estar a París i, entre altres coses, complírem el ritual d'asseure'ns a  la terrassa del bar Le Deux Magots, a Saint Germain, per tal de "veure passar el mon",

I allí  estant va passar a fregar meu, quasi demanant perdó, tot i que, d'haver-ho fet, ell no hauria dit excuse-moi sinó sorry, i no tan sols em va fregar sinó que es va asseure al davant meu, moment que vaig demanar, de fet vaig haver d'insistir, a la M que immortalitzés a la fotografia que il·lustra la CdD d'avui. I es que no es té cada dia la oportunitat de prendre cafè amb...TOM WAITS.

La dotzena de discos que tinc d'aquest californià la separaria en dues etapes. De la    primera, amb composicions inspirades en el sons primaris del jazz, el blues i la música de cabaret europeu d'entreguerres i amb texts influenciats per escriptors beatniks com William Burroughs o Jack Kerouac,  una proposta anacrònica en el  panorama musical de la època, en destacaria el primer, Closing Time (1973), i  el penúltim amb  la discogràfica Asylum,  Blue Valentine (1978),  en el que participa la cantant Rickie Lee Jones, aleshores esposa seva, en els que representa l'esperit d'un outsider donat a l'alcohol i la bohèmia que habita ambients tan sòrdids com romàntics, tan miserables com fascinants, al que contribueix la seva singular veu, aspra, arrossegada i farfallosa, com la d'un borratxo al fons del bar.

La segona, etapa, coincidint amb el canvi a Island Records, i també d'esposa, ara Kathleen Brennan, nova font d'inspiració, significa l'allunyament de les pautes tradicionals de guitarra i piano per penetrar en mons més experimentals i complexes, amb clar predomini de la percussió, sovint “escatxarrada” i dissonant, i extremant la teatralitat de la narrativa, impregnada de surrealisme, amb personatges com bombers cecs, nans amb un sol braç, una portoriquenya amb una sola cama...el que es patent a discos com Swordfishtrombones (1983) o Rain Dogs (1985), i sense perdre pistonada,  en els següents Bone Machine (1993), Mule Variations (1999), Real Gone (2004) o el recent Bad As Me (2011). Les influències ara atribuïdes son les de Bertolt Brech, Kurt Weill o el col·lectiu Tin Pan Alley.

En els seus àlbums han participat guitarristes de prestigi, com Marc Ribot o Keith Richards (The Rolling Stones), i ha estat versionat per músics de la fama de Screamin' Jay Hawkins, Tim Buckley, 10.000 Maniacs, Violent Femmes, Rod Stewart o el mateix Bruce Springsteen.

Aquest polifacètic artista ha composat també la banda sonora de diverses pel·lícules i ha participat com a actor en moltes d'elles, com La cocina del infierno (Sylvester Stallone, 1978), Bajo el peso de la ley (Jim Jarmusch, 1986) i unes quantes amb el clan de Francis Ford Coppola, com Rebeldes (1983), Cotton Club (1984) o Dràcula de Bram Stoker (1992).

He escollit per a CdD un tema de la primera època, d'un dels discos més  aconseguits amb la discogràfica d'en  David Geffen, que conté elements autobiogràfics, ja que fa referència al carrer en el que es va criar de petit, la Kentucky Avenue.

- TOM WAITS. Kentucky Avenue. Blue Valentine (1978).

Vídeo afegit posteriorment.

Nashville Parent (Lambchop)

Aquesta nit actuaran a la sala Apolo, de BCN, els LAMBCHOP, que estan fent gira per Europa per presentar el seu últim disc, Mr. M (2012), un dels sobrenoms del seu amic i col·lega, el cantautor Vic Chesnutt, que es va suïcidar fa un parell d'anys, als 45, aclaparat pels deutes de la despesa mèdica per les seqüeles d'un greu accident de trànsit que l'havia deixat paraplègic als 18 anys.

L'àlbum està rebent molt bona crítica i sembla a l'alçada d'altres grans discos seus com el segon, How I Quit Smoking (1996) o el cinquè dels deu publicats, Nixon (2000), que els van convertir en un dels grups més interessants de la dècada dels 90.

Es tracta d'una banda de Nashville (Tennessee, USA), liderada indiscutiblement pel cantant i compositor Kurt Wagner, que s'acompanya d'un nombre variable de músics en cada gravació, arribant en ocasions fins a tretze membres que toquen una àmplia gama d'instruments com guitarres, banjo, flauta, violins, viola, violoncel, farsina o clarinet, amb els que descriuen un paisatge sonor sobri però elegant i emocionalment demolidor, uns altres que posen la pell de gallina, vaja.

Classificats habitualment dintre del country alternatiu, practiquen un estil molt eclèctic, amb influències del folk, el post-rock, la música lounge i, per sobre de tot, el soul, amb moments que en recorden a Marvin Gaye, Curtis Mayfield i, fins i tot, a Otis Redding, amb un "falsete" en alguns temes que contrasta amb la habitualment greu i rotunda veu del líder.

Malgrat la delicadesa dels arranjaments de cordes i vents, la seva música no sona recarregada, tot sembla estar al seu lloc en aquest poti-poti d'estils, amb el country tradicional de Nashville en un extrem i l’indie-rock a l'altre, el que, en algun moment, els apropa, potser més conceptualment que musicalment a Wilco o The Jayhawks, però amb el soul com a influència principal.

De Nixon, el seu disc més lloat, que tracta sobre el tristament famós president del cas Watergate, m'agrada especialment la CdD d'avui. Desprès d'escoltar-la algú dubta de que el country també pot ser cool?

- LAMBCHOP. Nashville Parent. Nixon (2000).

Vídeo afegit posteriorment.

There Is A Light That Never Goes Out (The Smiths)

Johnny Marr i (Steven Patrick) Morrissey semblaven destinats a convertir-se en un tàndem a l'alçada de Lennon-McCartney o Jagger-Richard però no va poder ser. I es compren que ha de ser molt difícil treballar i conviure amb una personalitat tan (per dir-ho d'alguna manera) extravagant com la de Moz.

Però els hem d'agrair a aquests dos genis de Manchester, el primer com a guitarrista i compositor i el segon com a lletrista i cantant, els quatre discos d'estudi, més un en directe i diversos recopilatoris i singles no menys valuosos, que ens van deixar en els pocs més de cinc anys d'existència del seu grup, THE SMITHS.

L'un va aportar unes extraordinàries i originals melodies, en base a una magnífica tècnica a la guitarra, però l'autèntica personalitat de la banda es deu a la de la seva icona, Morrissey, personatge controvertit com pocs, tanmateix mitòman, admirador confés d’Oscar  Wilde i defensor de causes perdudes com el vegetarianisme o...el celibat! amb una actitud escènica impressionant, que incloïa el presentar-se amb rams de gladiols que anava repartint entre el públic i tan allunyat  de la estètica punk que els va precedir com de la techno amb la que van conviure.

Aquest noi de vida difícil, amb problemes de soledat i incomunicació, que va obtenir refugi a la literatura, es un autor tan polèmic com brillant, narcisista i pedant, sovint mal interpretat, acusat de republicanisme i antitatcherisme però també de pedofília i incitació al robatori, degut a la seva enigmàtica i sovint contradictòria poesia que partia d'una angoixa existencial que es veia agreujada pel context sociocultural del moment.

Al separar-se, Marr va formar part de diversos grups com Electronic, amb membres de New Order i The Pet Shop Boys, The The, Johnny Marr And The Healers i, recentment, dels Modest Mouse, i Morrissey segueix carrera en solitari, sense assolir cap dels dos, ni de lluny, l'èxit que van obtenir amb banda mare.

El seu disc més lloat es el tercer, The Queen Is Dead (1986) -amb una portada amb la foto d’Alain Delon de la pel·lícula L'Insoumis, estrenada aquí com La muerte no deserta (Alain Cavalier,1964)- el seu cim musical i literari, considerat per alguns com el més important de la dècada dels 80, un autèntic legat republicà, ple de fúria silenciosa tant com de tristesa èpica, que suposa el triomf de la sensibilitat i la intel·ligència per sobre de la mediocritat. Barrejant diversos estils com el pop, el music hall, el rockabilly i el punk, conté mitja dotzena d'himnes generacionals, dels que sobresurt la CdD d'avui, probablement la seva cançó més emblemàtica, a la que fantasieja amb morir d'accident, una mort ben glamourosa.

- THE SMITHS. Threre Is a Light That Never Goes Out. The Queen Is Dead (1986).

Call Me The Breeze (JJ Cale)

Molts seguidors del blog coneixereu la cançó  Cocaine, sobretot per la versió que en va fer Eric Clapton, que ja havia popularitzat anteriorment After Midnight, totes dues molt més sentides, que no millors, que les versions originals de l'autor, JJ CALE (així, amb les JJ sense punts), nom artístic que John W. Cale va adoptar, sembla que, per distingir-se de l'altre John Cale, el de la Velvet Underground.

Es tracta d'un artista realment singular, criat a Tulsa (Oklahoma, USA), qui desplega tot un compendi de folk, country, rock, rockabilly, jazz i blues, el que a les seves mans es coneix com a Tulsa Sound, amb un estil de tocar la guitarra inconfusible, lent i cadenciós, càlid, senzill i natural, fàcil de distingir, que  no d'imitar, conegut com a “laid back” (relaxat).

En 40 anys de carrera ha gravat una vintena de discos, els més importants del quals son, si més no per a mi, que conservo els vinils "como oro en paño", Naturally (1971), el primer, que s'inicia amb  Call Me The Breeze, la CdD d'avui, i conté altres perles com l'esmentada After Midnight, Magnolia, Call The Doctor, Don't Go To Strangers o Crazy Mama (amb el one, two, three, four més espectacular que conec), totes de menys de tres minuts de durada, i Trobadour (1976), el de més èxit de la seva discografia, el de Cocaine i altres meravelles com Hey Baby, The Woman That Goy Away o Travelin' Light.

El nostre insòlit protagonista ha restat voluntàriament allunyat del ressò mediàtic, vivint en un ranxo al desert de Califòrnia, apartat dels focus i gravant al seu aire, per el que no ha tingut tant èxit entre el gran públic com entre els músics, per els que és un autèntic artista de culte, essent la seva influència perceptible en els seus alumnes més avantatjats, l'esmentat Clapton, Mark Knopfler (només us cal escoltar Sultans Of Swing, dels Dire Straits, per comprovar-ho) o Neil Young.

Altres grans músics que han gravat temes de JJ Cale son The Band, Tom Petty, Santana o Lynyrd Skynyrd, que van incloure al seu memorable disc Second Helping (1974) aquesta CdD, un tema en el que, acompanyades d'una primitiva caixa de ritmes, les guitarres acústiques obren pas a una d'elèctrica que, amb un so directe, punyent i escorredís, ens hipnotitza amb una tristesa serena que ens evoca l'entorn rural del que prové.

A continuació podeu escoltar la versió original del disc i un vídeo en directe amb “Slowhand”, qui , per molt que ho intenti, mai no podrà compensar l'etern deute que té amb el mestre.

 - JJ CALE. Call Me The Breeze. Naturally (1971).

I Want To Live (Aphrodite's Child)

Els seguidors del blog que ja teniu una edat us en recordareu d'un cantant d'origen grec, encara que nascut a Egipte, anomenat Demis Roussos, caracteritzat per una frondosa barba i una obesitat mòrbida que intentava en va dissimular sota àmplies túniques, que va triomfar a la TVE de la època.

I els aficionats als cinema coneixereu la música de pel·lícules com Blade Runner (Ridley Scott, 1982) o Carros de Foc (Hugh Hudson, 1981), guanyadora de diversos òscars, incloent-hi la banda sonora, composada per Vangelis Papathanassiou, virtuós pianista que va ha publicat nombrosos discos de l'estil New Age, així com col·laboracions singulars com les que va fer amb Jon Anderson de Yes.

Però el que potser alguns de vosaltres desconeixereu es que, abans de tot això, aquests dos músic van formar part d'un grup, per a mi molt més interessant, APHRODITE'S CHILD, en un moment en que hi havia a Europa una forta corrent de grups no angloxasons que practicaven el que es va conèixer com a rock progressiu, com els italians Premiata Forneria Marconi, els holandesos Focus, els espanyols Módulos o el catalans Màquina!.

Durant la seva breu existència ens van deixar un bon grapat de singles que es poden trobar en qualsevol recopilació d'aquestes anomenades Greatest Hits, com Spring Summer  Winter And Fall; It's Five O´Clock, End of the World, Rain and Tears (una adaptació del Cànon de Pachelbel) o, la meva favorita, potser perquè es l'únic disc que vaig tenir d'ells en el seu moment, la CdD d'avui, I Want To Live, tanmateix una versió de la cançó Plaisir d'amour, del compositor francès del segle XVIII Jean Paul Egide Martini.

Si encara m'emociono al contemplar la caràtula del disc, imagineu-vos el que sento al tornar a escoltar:

- APHRODITE'S CHILD. I Want To Live (1969).