divendres, 23 de març de 2012

There Is A Light That Never Goes Out (The Smiths)

Johnny Marr i (Steven Patrick) Morrissey semblaven destinats a convertir-se en un tàndem a l'alçada de Lennon-McCartney o Jagger-Richard però no va poder ser. I es compren que ha de ser molt difícil treballar i conviure amb una personalitat tan (per dir-ho d'alguna manera) extravagant com la de Moz.
Però els hem d'agrair a aquests dos genis de Manchester, el primer com a guitarrista i compositor i el segon com a lletrista i cantant, els quatre discos d'estudi, més un en directe i diversos recopilatoris i singles no menys valuosos, que ens van deixar en els pocs més de cinc anys d'existència del seu grup, THE SMITHS.
L'un va aportar unes extraordinàries i originals melodies, en base a una magnífica tècnica a la guitarra, però l'autèntica personalitat de la banda es deu a la de la seva icona, Morrissey, personatge controvertit com pocs, tanmateix mitòman, admirador confés d’Oscar  Wilde i defensor de causes perdudes com el vegetarianisme o...el celibat! amb una actitud escènica impressionant, que incloïa el presentar-se amb rams de gladiols que anava repartint entre el públic i tan allunyat  de la estètica punk que els va precedir com de la techno amb la que van conviure.
Aquest noi de vida difícil, amb problemes de soledat i incomunicació, que va obtenir refugi a la literatura, es un autor tan polèmic com brillant, narcisista i pedant, sovint mal interpretat, acusat de republicanisme i antitatcherisme però també de pedofília i incitació al robatori, degut a la seva enigmàtica i sovint contradictòria poesia que partia d'una angoixa existencial que es veia agreujada pel context sociocultural del moment.
Al separar-se, Marr va formar part de diversos grups com Electronic, amb membres de New Order i The Pet Shop Boys, The The, Johnny Marr And The Healers i, recentment, dels Modest Mouse, i Morrissey segueix carrera en solitari, sense assolir cap dels dos, ni de lluny, l'èxit que van obtenir amb banda mare.
El seu disc més lloat es el tercer, The Queen Is Dead (1986) -amb una portada amb la foto d’Alain Delon de la pel·lícula L'Insoumis, estrenada aquí com La muerte no deserta (Alain Cavalier,1964)- el seu cim musical i literari, considerat per alguns com el més important de la dècada dels 80, un autèntic legat republicà, ple de fúria silenciosa tant com de tristesa èpica, que suposa el triomf de la sensibilitat i la intel·ligència per sobre de la mediocritat. Barrejant diversos estils com el pop, el music hall, el rockabilly i el punk, conté mitja dotzena d'himnes generacionals, dels que sobresurt la CdD d'avui, probablement la seva cançó més emblemàtica, a la que fantasieja amb morir d'accident, una mort ben glamourosa.

- THE SMITHS. Threre Is a Light That Never Goes Out. The Queen Is Dead (1986).





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada