My Old Ways (Dr. Dog)

He de reconèixer que, de no haver estat per la insistència de l'A. el "professional" de la família, segurament no hauria prestat als protagonistes de la CdD d'avui la atenció que es mereixen. I el fer cas al meu fill m'ha servit per comprovar dues coses: que Dr. DOG son un grandíssim grup de rock i...que els consells generacionals poden funcionar de forma bidireccional, es a dir, també de fills a pares.

Alguns seguidors del blog us preguntareu: qui son aquesta gent que ha cridat l'atenció d'algú amb tan criteri com l'A?. Doncs es tracta d’una banda de Pensilvania (USA) liderada pel guitarrista Scott McMicken (alies Taxi) i el baixista Toby Leaman (alies Tables, tots els membres del grup tenen alies que comencen per la lletra T, com Text, Time i Thanks), tots dos cantants i compositors, habitualment per separat, que es va iniciar en un so casolà de baixa fidelitat, ja ho sabeu, lo-fi, per anar refinant-se a mesura que adquirien mitjans tècnics, sobretot a partir del seu quart disc, aquest We All Belong (2007), en que els vaig conèixer.

Se'ls acusa, encara que jo no ho considero en absolut pejoratiu, involucionar des d'un estil indie-rock dels 90, en la línia de Guided By Voices o Pavement, cap al rock psicodèlic dels 70, o fins i tot dels 60, amb The Beatles, The Beach Boys o The Band en l'horitzó. I, realment, es difícil no intuir, tant en la instrumentació com en les harmonies vocals, a Lennon i McCartney, altrament guitarrista i baixista, cantants i, com Taxi i Tables, compositors més sovint per separat que conjuntament, dels meus admirats Fab Four de Liverpool (veure aquí i aquí). però no em direu que no n'hi ha per caure rendit davant de la perfecta concatenació d'acords de les seves tornades.

Si en teniu algun dubte només us cal escoltar:

 - DR. DOG: My Old Ways. We All Belong (2007).

 Dedico la CdD d'avui als MiNE! (veure aquí, aquí i aquí), declarats seguidors de Dr. Dog, als quals he tingut la ocasió d'escoltar la seva versió d'aquest tema en els bisos d'algún concert i als que desitjo, com a la resta de seguidors del blog, un bon any 2012...dintre del que cap, ja ho sé, ja ho sé...

Vídeo afegit posteriorment.

Days Are Forgotten (Kasabian)

KASABIAN es un grup de pop-rock alternatiu britànic amb un nom una mica desafortunat, a criteri meu, que, malgrat gaudir d'un relatiu èxit al seu país (música seva ha estat utilitzada en pel·lícules, videojocs i, fins i tot, a les retransmissions de partits de futbol de la “Premier League"), no han acabat d'entusiasmar a fora.

Liderat, des dels seus inicis, pel guitarrista i compositor Serge Pizzorno i el cantant Tom Meighan, se'ls considera influenciats per tota la onada musical dels anys 80 i 90 a la Gran Bretanya, com els Oasis, als que van "telonejar" a la gira del 2005, Primal Scream o tota la escena "mancuniana" com The Charlatans, The Stone Roses, Happy Mondays etc, el que ha restat originalitat, que no qualitat, a la seva proposta, basada en el rock psicodèlic de guitarres de "tota la vida", amb bases electròniques i alguna que altra reminiscència asiàtica, atribuïda tanmateix a la influència dels londinencs Kula Shaker.

Però, que voleu que us digui?. A mi m'agraden!. I ara que acaben de publicar el seu quart disc, amb aquest títol tan "jurassic park" de Velociraptor! (2011), així, amb signe d'admiració, crec que es el moment de dedicar-los la CdD.

Es un disc, produït, com l'anterior, West Ryder Pauper Lunatic Asylum (2009), pel californià Dan The Automator, variat però uniforme en el seu contingut d'onze temes, des de l'inicial, el demoledor Let's Roll Just Like We Used To al darrer Neon Noon, passant per Goodbye Kiss o La Fee Verte (autèntic homenatge a Lucy in the Sky with Diamonds, ja sabeu, LSD, de The Beatles), i dels que considero ideal per aquest blog el titulat Days Are Forgotten, compendi de tot el que he comentat, i amb una tornada fantàstica:

                    Days

                    Days are forgotten

                    Now it's all over

                    Simply forgotten

                    Hail to the cypriot

- KASABIAN. Days Are Forgotten. Velociraptor! (2011).

 

Vídeo afegit posteriorment.

Happiness Is Easy (Talk Talk)

Durant el seus 10 anys d'existència (1982 a 1991), en els que van gravar cinc discos, els britànics TALK TALK van presentar una de les evolucions més complexes i sorprenents de la història de la música pop.

Encasellats inicialment en el moviment new wave de la època, amb grups de synth-pop com els Duran Duran amb aquelles percussions potineres que sortien de les "caixes de ritme" que havien substituït a les bateries convencionals, van acabar explorant nous camins fins a ser considerats precursors del que actualment coneixem com a post-rock.

Liderats pel carismàtic cantant i multiinstrumentista Mark Hollis, amb la col·laboració del productor Tim Friese-Greene, qui, sense ser membre oficial del grup, participava igualment com a músic i compositor, desprès del mediocre The Party's Over (1982) i del millor It's My Life (1984), van assolir l'èxit comercial amb el tercer The Colour of Spring (1986), per iniciar una etapa d'experimentació amb Spirit of Eden (1988) i Laughing Stock (1991), pels que van obtenir molt més bona acceptació per la crítica que no pel gran públic, el que comportà la seva disol·lució. Hollis va gravar un altre disc en solitari, de títol homònim, Mark Hollis (1998), de bellesa extrema, amb influències reconegudes per l'autor que van del jazz de Miles Davis, Gil Evans o John Coltrane a la música contemporània de Erik Satie o Debussy.

A The Colour of Spring la fràgil melancolia del cantant es veu envolcallada per una instrumentació "orgànica", per a la que van contar amb il·lustres col·laboradors com Steve Winwood (cal que el presenti al geni de la seminal Spencer Davis Group, de Blind Faith o dels monumentals Traffic?) als teclats, de Danny Thompson (Alexis Korner's, Pentangle, i també del projecte Shongai, amb els andalusos Ketama) al baix o de Robbie McIntosh (The Pretenders) a la guitarra, per proporcionar-nos un àlbum sublim i commovedor com pocs.

Es un disc de només vuit temes entre els que destaquen Life's What You Make It, Give It Up, Living In Another World (el seu hit més conegut) i del que he escollit com a CdD l'inicial Happiness Is Easy, del que m'agrada la personal veu de MarK Hollis, els subtils arranjaments fruit de la col·laboració amb Friese-Greene i uns inquietants cors infantils amb els que manté un duet en el que ens va repetint que la “felicitat es fàcil”:

                         Happiness is easy
                              Jesus came to Galilee
                         Happiness is easy
                              Sailing on the sea
                         Happiness is easy
                              Jesus came to save our soulds
                         Happiness is easy
                              And be a friend to me

- TALK TALK. Happiness Is Easy. The Colour of Spring (1986).

Vídeo afegit posteriorment.

Soul Meets Body (Death Cab For Cutie)

Al concert d'aquella nit a la sala Bikini, de BCN, John Vanderslice (veure aquí) només era el "telonero". Les autèntiques estrelles eren els DEATH CAB FOR CUTIE, que venien a presentar el seu darrer disc d'aquell temps, Plans.

 Els DCFC son un grup de indie rock americà liderat indiscutiblement pel compositor i cantant Ben Gibbard, amb la inestimable col·laboració del guitarrista i productor Chris Walla, qui, amb altres membres del grup, ha participat en les mateixes tasques en el projecte paral·lel de Gibbard, a mitges amb Jimmy Tamborello, The Postal Service, dels que destaca l'àlbum Give Up (2003).

 Dels 8 discos d'aquesta banda de l'estat de Washington els més interessants son Transatlanticism (2003), considerat un dels millors de la passada dècada, i el següent, Plans (2005), que van ser en els que es va sustentar el concert de la BKN.

 Es una música de caire emocional, sovint melancòlica i atmosfèrica, el que es coneix com a dream-pop, amb subtils arranjaments construïts sobre una base de piano més que de guitarra, prou complexes com per a requerir una escolta atenta per gaudir-los en la seva plenitud.

 La CdD escollida, Soul Meets Body, es la segona de Plans, un tema del pop més elegant, amb influències que van des de New Order, en el ritme, fins a R.E.M. (aquesta mandolina!) i tracta sobre l'amor entre dues persones que tenen algunes coses a amagar-se mútuament.

 A que no podeu evitar acompanyar Gibbard en el:

                                          Ba da ba da ba ba...?

- DEATH CAB FOR CUTIE. Soul Meets Body. Plans (2005).

When We're Dancing (Twin Shadow)

George Lewis Jr. es un dominicà que es va criar a Florida, on sembla que va escoltar més pop angloamericà dels 80 que no pas salsa i merengue, i que desprès d'un temps a Boston, en el que va intentar una aventura musical amb poc èxit, es va mudar a Brooklyn (Nova York) per, ja amb el nom de TWIN SHADOW, iniciar una interessant carrera que desitjo que tingui continuïtat,

El seu disc de debut, Forget (2010), produït i editat per un personatge que ja ha estat esmentat en altres CdD, Chris Taylor (del grup Grizzly Bear), sembla nadar contra corrent, amb un so que tant ens remet a The Blue Nile com a The Smiths, passant per Echo and The Bunnymen i Depeche Mode, fins i tot per la trilogia berlinesa de Bowie, però amb quelcom que el fa difícil de comparar.

Es un disc rar i fascinant en el que s'utilitzen profusament els sintetitzadors analògics i la bateria electrònica (caixa de ritmes), no sé si pel gust personal de l'artista o per necessitat imperiosa, davant de la falta de mitjans i desig d'autonomia desprès dels esmentats intents fallits a Boston, que li donen un aire pop de factura retro, tant en l'aspecte musical com amb les lletres, que ens retornen tanmateix al millor Morrissey (The Smiths) amb temàtica sobre la soledat, l'angoixa i el desig, entonats impecablement amb  alè d'adolescent per la reconeixidora veu, lleugerament afectada (altra vegada Morrissey!), de Lewis.

Es un disc amb temes per ballar i altres per escoltar endormiscat, tots prou elegants, sofisticats fins i tot, per suportar repetides escoltes en les que sonarà cada vegada millor. Un dels discos més interessants que he escoltat en els darrers mesos i del que espero que, contravenint el seu títol, no caigui ràpidament en l'oblit.

A la CdD escollida ens demana, sisplau, que els deixem en pau quan estan ballant, amb la meravellosa tornada:

               Please, leave us alone

               When we're dancing...

- TWIN SHADOW. When We're Dancing. Forget (2010).

Vídeo afegit posteriorment.

God Only Knows (The Beach Boys)

THE BEACH BOYS havien obtingut un cert èxit amb discos ximplets sobre noies maques, cotxes i taules de surf a la costa californiana, esdevenint emblemes de l'opulent "american way of life", quant el geni Brian Wilson va escoltar el Rubber Soul (1965) de The Beatles i dintre del seu cap va passar alguna cosa que va canviar el rumb de la banda i, de resultes, el curs de la història de la música popular.

Va prescindir de la resta de membres del grup, als quals va utilitzar només com a acompanyament vocal i va contractar experimentats músics de sessió als que va deure de deixar atònits amb les seves exigències, tenint en conte la seva escassa formació acadèmica musical, per reproduir les veus que sentia en el seu interior i fer un àlbum radicalment diferent a tots els anteriors que va anar més enllà de les fronteres del pop.

Amb l'ajut del lletrista Tony Asher, com posteriorment faria amb Van Dyke Parks a Smile (disc que es va quedar al dic sec i que acaba de ser publicat aquesta setmana, 45 anys després de la seva gravació el 1966!!!)), i de la LSD que li passaria factura física i mental, va composar aquest àlbum preciós i emocionant..."extraterrestre" han dit alguns, en el que es conjuguen a parts igual els dos talents de l'artista, la composició i la producció.

Wilson, acomplexat de mena, i amb el talent sistemàticament minimitzat pel seu entorn, quant va presentar el projecte a la resta de la banda va haver de suportar el comentari d'un dels membres que li va esmentar: "Qui voldrà escoltar aquesta merda? Algú amb oïda de gos?". Hi va ser això el que li va suggerir el títol del disc, Pet Sounds (1966), obra que tampoc no va agradar a la discogràfica Capitol però que, amb el pas del temps, ha estat entronitzat fins a ser considerat com un dels discos més importants de la història de la música pop, la influència del qual perdura en les generacions actuals. Fins i tot els mateixos Beatles, immersos en aquell moment en la gravació de l'altrament fantàstic Sgt Peppers... (1967) van reconèixer la influència  recíproca que els va provocar la seva escolta, però molts fans no van saber comprendre a temps aquesta obra mestra, el que va contribuir a trastocar  més a l'autor, en la eterna busca del disc perfecte de pop.

Entre els tretze meravellosos temes del disc hi ha aquesta CdD, de la que es diu que va la primera vegada que s'esmentà el nom de Déu en un títol d'una peça pop i que ha estat considerada per Paul McCartney com "la cançó més bonica mai escrita". I si ho diu Macca...

- THE BEACH BOYS. God Only Knows. Pet Sounds (1966).

Vídeo afegit posteriorment.

Space Oddity (David Bowie)

Fa poc vaig anar a veure la pel·lícula inaugural del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges 2011, Eva (Kike Maíllo, 2011), un melodrama de ciència-ficció situat en un futur no gaire llunyà (2041) però ambientat en un mon rural i nevat  amb estètica real i intimista, més pròpia dels anys 70-80 del segle XX que no de l'embolcall hi-tech comú als films del gènere.

Voldria destacar el guió, escrit amb la col·laboració del dramaturg Sergi Belbel, i el repartiment, en el que sobresurten la nena protagonista, Claudia Vega i un impagable Lluís Homar, que aporta el necessari contrapunt d'humor en el seu personatge de...(millor aneu a veure-la).

I a què ve aquest comentari cinematogràfic en un blog musical? us preguntareu. Doncs perquè hi ha una escena en la que el protagonista decideix prendre una decisió crucial ballant precisament amb la cançó que he escollit com a CdD d'avui, Space Oddity, que tracta tanmateix d’una situació de ciència-ficció.

I a mi m'ha ajudat a decidir quin tema escollir, entre les desenes que n'hi ha per triar, d'un personatge tan transcendental en la història de la música pop com es DAVID BOWIE. Conegut també com el Duc blanc, a aquest artista se'l defineix sovint com a "camaleònic, per la seva facilitat per adaptar-se als temps catalitzant totes les tendències emergents, tot i que, sobretot en els primers deu anys, va ser ell qui va marcar el camí, per contribuir a crear un estil que va marcar tota una època, conegut com a glam-rock.

Amb la col·laboració d'extraordinaris guitarristes com Mick Ronson primer, i Robert Fripp (el de King Crimson) desprès i productors, a més a més de ell mateix, com Tony Visconti i Brian Eno, va publicar un seguit de discos "imprescindibles", entre els que proposo Hunky Dory (1971) que conté la mítica Life On Mars, Aladdin Sane (1973), Heroes (1977), Scary Monsters (1980) i, per sobre de tots ells, The Rise And Fall Of ZIGGY STARDUST And The Spiders Of Mars (1972). Es aquest darrer un disc que va donar el tret de sortida a un alter ego de l'artista, que,  interpreta amb un dramatisme esglaiador el retrat d'un futur apocalíptic, a vegades des d'un huracà sonor descontrolat del que ens salven temes con Starman (la principal rival per a CdD d'avui), i sempre amb audàcia, intel·ligència, transgressió estètica, humor...i un munt de qualitats més (a les que hem d’afegir el ser un més que acceptable actor cinematogràfic), que han fet de Bowie un dels artistes fonamentals del rock.

Com, lamentablement em vaig comprometre en el seu dia a publicar una, i només una, CdD, em quedo amb el single que va suposar el seu primer èxit, el que he esmentat de la pel·lícula. Es la conversa entre la base de control terrestre i un astronauta, el Major Tom, amb problemes per fer retornar la seva nau a la Terra.

        Ground Control to Major Tom

       Ground Control to Major Tom...

- DAVID BOWIE. Space Oddity (1969).