It's Too Late/You've Got A Friend (Carole King)

Li va costar a CAROLE KING triomfar en la seva carrera en solitari, i això que, en companyia del seu primer marit, Gerry Goffin, autor de les lletres, s'havia consagrat com una de les millors compositores dels anys 60, amb multitud de hits interpretats per altres artistes, dels que, per no abrumar-vos, en destacaré dos, Will You Love Me Tomorrow, per The Shirelles (vegeu aquí) , i (You Make Me Feel) A Natural Woman, per Aretha Franklin (aquí). 

Una època en la que va establir amistat amb icones com Paul Simon i Neil Sedaka, qui li va dedicar la cèlebre Oh! Carol (i aquí), que va finalitzar amb el divorci i trasllat a Los Angeles, Califòrnia, on es va instal·lar al cèlebre barri de Laurel Canyon, on va conèixer dos personatges fonamentals en el seu esdevenir, Joni Mitchell i James Taylor, qui obtindria un gran èxit amb un altre tema de la novaiorquesa, You've Got A Friend.

I va ser que, després d'un discret debut amb Writer (1970), amb l'acompanyament d'aquests, va tocar el cel al segon intent amb Tapestry (1971), un dels discos més transcendentals de la dècada, al marcar el camí per a tota una generació de cantautores amb compromís social.

Un descomunal èxit per part de la crítica i comercial, que va tenir continuïtat en el següent, Music (1971), però que, progressivament, va anar perdent pistonada en la dotzena d'àlbums posteriors fins que, el 1983, va anar a viure a Idaho per dedicar-se a lluitar a favor del medi ambient i posposar la publicació de nou material per períodes de fins a quatre i sis anys, sense recuperar mai el prestigi pretèrit.    

Com a CdD he triat un dels temes de l'esmentat Tapestry, un disc en el que la cantautora, acompanyada del seu piano i amb la subtil producció de Lou Adler, obté un resultat tan íntim i casolà com insinua la portada, del que en destaquen temes com l'inicial I Feel The Earth Move, So Far Away i la escollida, It's Too Late, un clàssic en tota la regla sobre el final d'una relació, coescrita amb una desconeguda Toni Stern, que acabava de trencar amb James Taylor, en el que el piano comparteix el protagonisme a la guitarra acústica, tocada precisament per aquest, deixant espai al saxòfon de Curtis Amy.

Un LP -que, amb el pas del temps, em vaig adonar que tenien moltes de les meves amigues- en el que l'autora es reivindica regravant els tres temes abans esmentats amb els que van triomfar altres, el tercer dels quals us afegeixo avui com a "bonus track" i, ja us aviso, la setmana que ve compararem.

- CAROLE KING.  It's Too Late/You've Got A Friend. Tapestry (1971).   

And I Love Her (The Beatles)

El post d'avui commemora el dotzè aniversari del blog i, com és habitual, està dedicat a THE BEATLES. Concretament al seu tercer LP, en el que, deixant de banda les dispars influències dels precedents, conté exclusivament composicions pròpies, totes acreditades al tàndem Lennon-McCartney però composades majoritàriament pel primer, concretament 10 de les 13 que el conformen.

Un àlbum amb dues cares ben diferenciades en el format vinil original, una A amb set temes destinats a formar part de la banda sonora de la pel·lícula del mateix nom, A Hard Day's Night (Richard Lester, 1964), i una altra amb els sis que no hi van entrar. Un film -ideat per l'americana United Artists Records com a excusa per publicar el disc en el seu catàleg- sense gaire interès a excepció de la manera en que captura l'ambient del Londres del moment, així com el frenesí d'una incipient "beatlemania".

Un LP que va representar un punt d'inflexió en la carrera dels fab four, considerat per molts com el millor de la seva primera època, que conté hits com l'homònim A Hard Day's Night, amb el seu mític acord inicial (vegeu aquí), que l'enceta (Lennon-McCartney) o Can't Buy My Love (McCartney), del que he triat com a CdD un balada composada per aquest, And I Love Her, suposadament però no confirmat per l'autor, referida a la seva parella del moment, l'actriu Jane Asher.

Un tema en el que, musicalment, destaca la utilització d'instruments majoritàriament acústics com la guitarra clàssica de George Harrison, qui va aportar el conegut riff inicial, i la percussió de Ringo Starr, qui va substituir la bateria pels bongos, que va esdevenir una de les grans balades que tan agradaria a "Macca" colocar a cada disc, a la que el mateix John Lennon va qualificar com "la seva primera Yesterday".

 - THE BEATLES. And I Love Her. A Hard Day's Night (1964).

 

Truckin (Grateful Dead)

 

Com us avançava el divendres passat (vegeu aquí), avui parlarem de la formació original al voltant de Jerry García, el guitarra solista amant del folk i del bluegrass de Palo Alto, Califòrnia, que va liderar durant 30 anys els mítics GRATEFUL DEAD.

Un grup que va patir nombrosos canvis però del que val la pena recordar els que inicialment completaven músics de perfils diversos com el guitarrista rítmic, cantant principal i coautor Bob Weir, amant del jazz; el teclista i harmonicista Ron "Pigper" McKernan, fanàtic del blues; el baixista Phil Lesh, amb estudis de música clàssica, i el bateria amb formació jazzística Bill Kreutzmann.

Una formació de la que n'havia de resultar un so eclèctic basat en el rock, el folk, el bluegrass, el country o el jazz, la característica principal, però, va ser les seves llargues improvisacions (jams) en concerts multitudinaris, des del districte de Haight-Ashbury de San Francisco, on s'havien traslladat a viure en comuna, en els que participaven altres bandes de la zona de la badia, epicentre de la cultura hippie de la època, i conegudes del blog com Jefferson Airplane, Janis Joplin, Santana o Country Joe & The Fish, en els que s'aprofitava per experimentar amb drogues com LSD, aleshores encara no declarada il·legal (acid-test), amb els quals The Dead, com també se'ls coneix, van esdevenir la més fidel comunitat de fans de la història, anomenats "Deadheads", que els seguiria allí on anessin a actuar.

Uns desenvolupaments psicodèlics difícils de traslladar a les gravacions a l'estudi però perfectament documentades en àlbums enregistrats en directe com Live/Dead (1969) o el triple LP Europe'72 (1972), -box que conservo "como oro en paño" des de fa 50 anys!- el darrer en el que va participar "Pigpen", mort a conseqüència d'una hepatitis alcohòlica als 27 anys, que encetaria un seguit de canvis de membres fins a la seva dissolució, el 1995, en que, amb 53 anys i amb una diabetis descontrolada per la seva addicció a l'heroïna, va morir Jerry García, (a qui podeu escoltar en aquest link) oficialment per una cardiopatia, mentre estava ingressat en una clínica de desintoxicació.

De les gairebé dues dotzenes de gravacions, moltes d'elles separades per llargs intervals, en destacaria la cinquena i sisena de la seva discografia, Workingman's Dead i American Beauty, totes dues del 1970. Unes obres en les que tornen a la música d'arrels americana, el blues i el folk-country-rock, amb profusió d'instruments acústics com la mandolina o la pedal steel guitar amb l'afegit d'unes textures elèctriques que li aporten una perspectiva contemporània amb influències de Bob Dylan i de Crosby, Stills & Nash, de la segona de les quals, gravada amb la col·laboració de Mickey Hart (el fill del mànager Lenny Hart que els acabaria estafant) a la percussió i Howard Wales com a teclista addicional, he triat la CdD d'avui.

Un disc que, a diferència de l'anterior, composat majoritàriament per García i el lletrista Robert Hunter, va contar amb la participació de la resta de membres en temes memorables com Box Of Rain (Lesh), Sugar Magnolia (Weir), Friend Of The Devil i un parell més (García) o el que el tanca, Truckin, una melodia de rock basada en un blues/boogie acreditat a tots els membres, que esdevindria un autèntic himne generacional i del que us convido gaudir tot seguit en la versió en directe de l'esmentat tour europeu del 72. 

- GRATEFUL DEAD. Truckin. American Beauty (1970).

Tough Freaky (Garcia Peoples)

 

Que el nom no us porti a engany, GARCIA PEOPLES és una banda de nois de trenta anys de New Jersey, formada inicialment pels guitarristes i cantants Tom Malach i Danny Arakaki, el bateria Cesar Arakaki i el baixista Derek Spaldo qui assumiria la tasca de multiinstrumentista amb la incorporació del nou baixista, Andy Cush, i el cincuentón teclista Pat Gubler, amb una carrera artística a les seves espatlles amb el nom de P.G. Six.

Un sextet que ha publicat cinc àlbums d'estudi en quatre anys -en el tercer dels quals, One Step Behind (2019), es desmarquen del format cançó convencional per oferir només dos tracks amb llargs desenvolupaments instrumentals en el seus 40 minuts-, caracteritzats per l'entrecreuament de les guitarres en un seguit d'estils que van de l'indie al post-punk i al psych-rock, amb afegits de dub, jazz (no en va en pare de Tom és el conegut saxofonista Bob Malach), i el folk-country d'aires pastorals, al que contribueix alguna que altra slide-guitar en segon pla, el que mostra la diversa sensibilitat compositiva dels membres, cada un dels quals interpreta les lletres que ha escrit, sovint amb temàtica al voltant de les dificultats de la vida a les grans ciutats.

Com a CdD he triat un tema del darrer disc, Dodging Dues (2022), del que cal destacar el fantàstic treball del productor, Matt Sweeney qui, a més a més dels cors, aporta la guitarra en un parell de les set tracks, totes de poc més de quatre minuts excepte la cinquena, Here We Are, que supera els vuits, i de les que en destacaria la mena de suite en tres moviments que, després de la inicial False Company, formen Cold Dice, Tough Freaky i Stray Cats, de les que en podreu gaudir com a "bonus tracks", a continuació de la seleccionada com a tema de la setmana, de les que m'he decidit per la segona. 

Unes composicions que segurament es permetran allargar en directe, amb improvisacions a mode de jam, que ens evocaran, tot i què de lluny, una mítica banda californiana dels anys 70, liderada precisament per un descendent de gallecs, un tal Jerry García, de qui en parlarem a la CdD que ve.

 -GARCIA PEOPLE. Tough Freaky. Dodging Dues (2022).

Last Goodbye / Hallelujah (Jeff Buckley)

 

A propòsit de Leonard Cohen-8:

Jeffrey Scott "Scottie" Moorhead, amb el cognom del seu pare adoptiu, als vuit anys d'edat va conèixer el  biològic, el també cantautor Tim Buckley, amb qui parlaria una sola vegada, i amb la mort del qual per sobredosi d'heroïna als 28 anys, va decidir adoptar el del progenitor i així va passar a la posteritat pel seu talent fora de sèrie com a JEFF BUCKLEY.

Posseïdor d'una veu privilegiada amb la que, interpretant versions d'artistes a qui admirava com Nina Simone, Bob Dylan, Van Morrison, The Smiths o, com es veurà, Leonard Cohen, va captivar el públic dels garitos del Greenwich Village de New York, on s'havia traslladat el 1990 des de la seva Califòrnia natal,  el que li va permetre grava el seu primer (i únic) LP, Grace (1994).

Una exquisida barreja de blues, jazz i pop fora de context en un moment en el que el grunge dominava l'escena musical, amb el que va obtenir un tebi reconeixement que es veuria espectacularment incrementat amb la seva prematura mort, amb 30 anys, ofegat al riu Mississippi a l'alçada de Memphis, Tennessee, on havia anat a gravar un segon disc que no veuria la llum.

Encara ara no se sap si el capbussament, completament vestit i calçat, en una zona prohibida al bany, va ser una imprudència o un acte voluntari d'un pacient recent diagnosticat de trastorn bipolar, però en el seu cadàver, localitzat completament nu i desfigurat cinc dies després no s'hi van trobar restes de drogues ni alcohol.

Una mort que va acabar amb un dels músics més prometedors de la seva generació, convertit gairebé un mite, i tot per aquest únic i anacrònic disc menystingut quan es va publicar però que, vist amb perspectiva, amb la seva puresa i equilibri va venir a representar un contrapunt al desencís social del moment.

Un àlbum amb deu tracks, set originals, de les en destacaria la inicial, Mojo Pin i la següent, l'homònima Grace, ambdues amb el guitarrista i amic Gary Lucas com a coautor i la CdD, Last Goodbye, amb uns magnífics arranjaments de corda de Karl Berger que ens evoca als seus admirats Led Zeppelin -de qui el seu padrastre, per cert, li va regalar Physical Graffiti (1975), coincidint així amb mí en que el meu primer LP també va ser dels britànics, en el meu cas el Led Zeppelin II (1969)- i tres covers, una de les quals ha esdevingut històrica.

Com us avançava la setmana passada, la reconstrucció, més que versió, que Jeff Buckley va fer de l’Hallelujah de Leonard Cohen (vegeu aquí) esdevindria un clàssic, molt més coneguda que la original que vàreu escoltar en aquest blog fa 7 dies i amb la que podeu comparar avui, a veure si creieu que n'hi havia per tant.

 - JEFF BUCKLEY. Last Goodbye/Hallelujah. Grace (1994).

Dance Me To The End Of Love / Hallelujah (Leonard Cohen)

 

A propòsit de Leonard Cohen-7:

Després de dos LP, Death Of A Ladies' Man (1977), produït pel polèmic Phil Spector (vegeu aquí) i l'autoproduït Recent Songs (1979), del resultat dels quals no en va quedar gaire satisfet, LEONARD COHEN va tornar a contar amb John Lissauer per al seu setè disc, Various Positions (1984).

Un àlbum en el que incorpora elements electrònics tan senzills com un orgue Casio i sintetitzadors més evolucionats, el que seria una constant en la seva obra posterior, que no figuraria entre el millor de la seva discografia si no fos per contenir dos composicions excepcionals.

La primera és la que l'enceta i CdD d'avui, Dance Me To The End Of Love, escrita en col·laboració amb David Campbell, amb un ritme de vals que recorda el sirtaki grec i que convida a la celebració de l'amor (“Balla amb mi i porta'm a la teva bellesa amb un violí ardent...”) però que té un origen dramàtic, ja que s'inspira en l'holocaust jueu, concretament quan en alguns camps d'extermini els nazis obligaven a un quartet de corda a interpretar música clàssica mentre les víctimes eren conduïdes als crematoris. Un tema en el que destaca la interpretació vocal de Jennifer Warnes, especialista en duets amb cantants masculins i amb grans èxits en temes de pel·lícules com Up Where We Belong, amb Joe Cocker a Oficial i cavaller (Taylor Hackford, 1983) o (I've Had) The Time Of My Life, amb Bill Medley a Dirty Dancing (Emile Ardolino, 1988).

L'altra, Hallelujah, un autèntica oda a l'amor i el sexe, desposseïda de qualsevol sentiment religiós, que tanmateix he afegit com a bonus track, figura entre les més conegudes del seu autor però també per algunes de les múltiples versions que se n'han fet, entre les que en destaca la de Jeff Buckley en el seu àlbum Grace (1994), que escoltarem el divendres que ve. 

- LEONARD COHEN. Dance Me To The End Of Love / Hallelujah. Various Positions (1984).

Cyclone (Pinegrove)

 

Els amics de la infància Evan Stephens Hall i Zack Levine, com a cantautor i bateria, respectivament, acompanyats d'altres membres que han anat variant en el temps, van crear a Montclair, New Jersey, la banda d’indie-rock PINEGROVE, el nom de la qual fa referència a un indret a prop de la Universitat a la que anava el primer, amb una "pineda" que, vista en perspectiva, presenta la forma geomètrica quadricular que tant ha influït en la iconografia de les caràtules dels seus discos.

Després d'un LP, Meridian (2012) i tres EP, Mixtape One (2010), & (2013) i Mixtape Two (2014), que tanmateix es poden trobar en la recopilació Everything So Far (2014), no va ser fins amb el segon àlbum, Cardinal (2016) que van aconseguir certa notorietat i, sobretot, un nombrós grup de seguidors incondicionals (fans) que s'anomenen a si mateixos "Pineuts" -i que sovint es tatuen el símbol ¨&¨, conegut com "amperland" i equivalent en anglès a "and", i en català a la conjunció "i", al que es refereixen com al "símbol de la pineda"- però, quan la seva carrera semblava ben encaminada i amb un tercer disc i una gira a punt, una denúncia anònima al líder amb acusacions de coacció sexual, es diu que no gaire fonamentades, en ple moviment  #MeeToo, va obligar a ajornar qualsevol activitat durant un any, el temps que es va trigar a obtenir una resolució amb la intervenció d'un mediador privat.

No cal dir que recuperar la confiança dels "pineuts" i dels aficionats en general els ha costat el seu, i més tenint en conte que Hall es caracteritzava per un tarannà progressista amb compromís social, com demostra el fet de donar tots els beneficis del seu directe Elsewhere (2017), publicat precisament el dia que Donald Trump va prendre possessió de la Presidència dels Estats Units, a la ONG Southern Poverty Law Center (SPLC) en defensa dels drets civils, però amb la qualitat de la seva obra posterior, Skylight (2018) i Marigold (2020), sempre fidels al seu estil, entre l’alt-country i l’emo-rock, ho estan aconseguint tot i què amb una sensació ambivalent en molts d'ells.

Per la meva part hi voldria contribuir modestament amb la CdD d'avui, un tema del seu darrer disc, 11:11 (2022), gravat en part als Levon Helm Studios, el nom del bateria dels mítics The Band, a Woodstock, NY, co-produit, com tots els anteriors, per Sam Skinner i el mateix Hall i mesclat des de Seattle, Oregó, per un altre conegut nostre, Chris Walla, de Death Cab For Cutie (DCFC). Un àlbum en el que, a la guitarra-baix-bateria habituals, a més a més de l'esmentat multiinstrumentista Skinner i Doug Hall, el pare de Evan Stephen, als teclats, hi han incorporat instruments com el banjo o la steel-pedal guitar, amb el que obtenen un so que ens evoca a bandes que els seguidors del blog coneixeu prou bé com els esmentats DCFC, Wilco, Built To Spill o My Morning Jacket.

Un LP amb una caràtula geomètrica amb els colors verds de la natura i un títol palíndrom, o capicua, farcit de mitjos temps, des de l'inicial Habitat, a mode de llarga introducció, amb temes al voltant del medi ambient com Alaska, Orange (el color del cel d'Oregó a causa d'un incendi forestal), Flora... o altres problemes contemporanis, com Respirate (sobre la pandèmia de la Covid-19) o la CdD, Cyclone, que podeu escoltar en la versió original del disc i en un directe de poca qualitat, que he afegit només per a que el hi veieu les cares.

 - PINEGROVE.  Cyclone. 11:11 (2022).